Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.
Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.
Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat :)
Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.
Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.
Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.
Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.
En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.
Dimecres que ve (13/6/2018) los professors de la Universitat de Saragossa Javier Giralt i Maite Moret presentaran a Alcanyís lo llibre que analitze els textos en català del Matarranya durant lo segle XIV. Allà es comprove com la toponímia original és l’autòctona. Després hi ha tot un procés de castellanització, que deu arribar al seu punt àlgid durant lo segle XVI, en què desapareix la llengua en la documentació escrita. Però a principis de segle XX encara hi ha topònims del Matarranya que a la premsa en castellà s’escriuen en català. Ho haig “descobert” gràcies a un magnífic recopilatori de notícies de premsa de Vall-de-roures que fa Enrique Puch, i que tos recomano visitar. N’enganxo alguns que haig detectat, com Montroig i Rafels:
8 febrero 1901 Con motivo de haberse incluido en el plan extraordinario de carreteras, los trozos 2ª la de Beceite a Gandesa y 3ª de Valderrobles a Montroig, se han celebrado en esta última población fiestas y regocijos populares. La realización de esta obra, tanto tiempo en proyecto, es de gran utilidad para las comunicaciones rápidas entre Tortosa y el Bajo Aragón. Diario del Comercio pág. 2
27 febrero 1909 Tortosa, 25.- Un sujeto que llegó a esta ciudad en el tren de esta madrugada para tomar el coche y dirigrse a Valderrobles, fue conducido a la Inspección de Vigilancia por el vigilante del barrio de Ferreries por presentar síntomas de enajenación mental. Averiguose que el detenido se llama Pascual Sipres Ortiz, natural de Rafels, provincia de Teruel, que procedía de Barcelona. Diario del Comercio pág. 2
Fixeu-tos que apareix un castellanitzant “Valderrobles”, i no l’aragonesitzant “Valderrobres”. En diaris en català també apareix la versió castellanitzant:
24 julio 1915 La política. Els reformistes. L’escriptor Manuel Rovira i Serra ha dirigit un manifest als afectes del districte de Valderrobles presentant-se com a futur candidat reformista, i fent exposició de les seves idees polítiques. Poble Català any 12 nº 3772
Però en diaris en català també apareix la recuperació deltopònim tradicional Vall-de-roures:
30 junio 1922 L’Administració principal de Correus ha convocat la subhasta de conducció del correu des de Tortosa a Vallderroures, sota el tipus de 18.900 pessetes. Poden presentar-se els plecs a Tarragona, Tortosa o Gandesa fins al dia 15. Seràn oberts el dia 20. La Veu de Catalunya any 32 núm. 8.188-8.200
De fet, hi ha dos línies d’investigació molt interessants per a gent de lingüística històrica. Una és analitzar el procés de castellanització per via dels documents, i també de la toponímia, que pareix que és més lenta. L’altra és investigar la introducció de la denominació xapurriau al Matarranya, i xapurreat a la Llitera. Les dos vies crec que poden ser molt fructíferes.
(Publicat a la columna Viles i gents, de La Comarca, 30/3//2018).
Natxo Sorolla
Per als noms de pobles (topònims) sóc bastant tolerant. Escric lo nom del meu poble en la grafia històrica “Pena-roja”, parlant uso lo topònim castellanitzat “Penyaroja”, i séntigo simpatia quan alguns al Baix Matarranya li diuen “Penyarròia” en una ò com una casa. A tot lo Matarranya se combinen topònims tradicionals i topònims en castellà, i uns respecten les tries dels altres. Però hi ha un corrent que no tolere lo nostre topònim històric Vall-de-roures. L’argument és senzill, i fals: «mai s’ha dit Valderrobres». Encara que entre la gent gran encara és fàcil sentir “Valldarrores”. Però l’argument se repeteix periòdicament.
Estos dies ha vist la llum una perla, editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza: «”Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)», elaborat pels professors Javier Giralt i Mª Teresa Moret (Unizar). Han editat 50 pergamins notarials que es van escriure entre 1305 i 1392 al Matarranya, a on s’observe que tenim una tradició escrita antiga en la nostra llengua. De fet, ere la llengua normal de l’administració, a diferència de l’actualitat. Però tornant al tema: als textos històrics apareix 9 vegades lo topònim «Vall-de-roures», 11 vegades «Val-de-roures», i no apareix cap vegada «Valderrobres». Expliquen que el so “ll” se solie representar tant per dos «ll» com per una sola «l», seguint la tradició llatina (pàgines 149-151). Per això combinen tant «Vall» com «Val».
Com a exemple, l’any 1359 escriu lo notari Sanxo Cervelló «Sie a tots manifesta cosa com yo en Roy Péreç de Baçtan, escuder et batle en Vall-de-roures et en la tinença». Entenc que algú actualment se séntigue més còmode en la denominació castellanitzada. Però no entenc que algú no tolero la denominació històrica del seu poble, o encara més, la considero forastera. Tota la vida van escriure Vall-de-roures. És la nostra tradició local. Perquè els pergamins, allà a on no es van cremar, continuen conservant la memòria de «tota la vida».
La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.
La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!
En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.
Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.
Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:
Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.
Hi ha una bona colla de periodistes que informen de la Franja des de la proximitat, entenent la complexitat del tema, sense partir de posicions polítiques predefinides, i sobretot, mantenint-se informats sempre sobre el tema. N’hi ha una altra bona colla que des de Saragossa, Madrid o Barcelona fan servir la Franja com a arma de destrucció per als temes que realment els importen: destrossar Lambán, Rudi, Puigdemont, Zapatero… N’és un exemple bastant clar ABC, que quan tracta el tema parteix de la falsedat acadèmica que entre Pena-roja i Morella hi ha una frontera lingüística. I també hi ha “nous periodistes” que des del desconeixement segueixen este camí. Diu El Español Un instituto aragonés se rebela contra su director por “imponer el catalán”
Dramàticament es posa la gravadora a grups extremistes i se li retira al Director i la majoria de pares que van decidir ampliar una hora més l’optativa de català. Però també falseja la realitat: llegint la notícia es veu com parla de «algunos padres», però al principi de la notícia es converteixen en «la comunidad educativa», i el pitjor, al titular, són «un instituto aragonés se rebela». Confondre desitjos de radicals en la realitat majoritària no és professional: «el instituto Matarraña se tornó en batalla campal».
I una última qüestió, i està ja sé que és només per a traure nota els periodistes que són bons professionals sobre la Franja: l’article falseja la legalitat aragonesa. Diu “va en contra de la propia legislación aragonesa de lenguas cuyo objetivo es precisamente promover las hablas propias de la región, como el chapurreau, el fragatino o el tamaritano, para así conseguir que no se pierdan”. La Llei de Patrimoni Cultura d’Aragó diu:
El aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007 y la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.
Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí, que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?
A vegades al Matarranya se senten vols relativament baixos que desperten la curiositat. I normalment són vols que van direcció a algun dels aeroports propers (principalment Castelló o Terol) o vols no comercials que van per davall dels 10km d’altura. Este és lo cas dels vols d’ahir. Cap a migdia cridave l’atenció un motor. Ere un Hércules militar en vol baix, que habitualment hi passe. De Madrid va anar fins a Sardenya, va fotre mitja volta, i sobrevolant lo Matarranya, va aterrar a Saragossa. Fent algunes consultes, apuntaven que feia refueling, és a dir, abastia de combustible en vol a altres aparells.
A la tarda va tornar a sobrevolar el Matarranya (ell, o un bessó), però esta vegada ja en destinació fins l’àrea d’Adana, a Turquia, a només 200km d’Alep, lo camp de batalla sirià.
Este apunt és una versió adaptada de l’article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís.
Fa un temps vaig escriure sobre com d’estimulant és l’aerotranstorn al Matarranya. I allà parlava d’un vol que m’havie cridat l’atenció. Un Hércules entre l’Illa de Creta (Grècia) i Rota (Càdis), que passave a l’altura de Pena-roja. I només hi especulava que podie estar relacionat en los conflictes a l’Orient Pròxim.
Pocs dies més tard m’haig trobat en l’article Rota, base del escudo antimisiles y de su escudero que planteje com los Estats Units han recuperat lo potencial de Rota com a base militar, i el paper actiu i de suport d’Espanya en esta geoestratègia, que va més enllà de la cessió territorial. Espanya defense i amplie la potència dels destructors. Perquè des de Rota han desplegat un punt central de l’escut antimíssils contra Iran (de 4destructors), i sobretot, com a punt de suport a les incursions a Síria, i com a punt d’eixida de les marques territorials dels aliats davant Rússia:
Su estacionamiento en Rota les ahorra la travesía del Atlántico cada vez que tienen que desplazarse al Mediterráneo Oriental, su zona habitual de operaciones.
De fet, lo vol eixie de Khanià (Chania), a on hi ha desplegada la Base de Llançament de Míssils d’Estats Units (f.k.a. OTAN). Ja ho veieu. Per damunt lo Matarranya passe part de la geoestratègia mundial, en forma de míssil. La pregunta que quede per respondre és per què es fa el recorregut de gairó, fent una circumval·lació tant al nord, pel Matarranya.
I veure com per damunt lo Matarranya també volte part de la geostreatègia mundial té cert lligam en altres discussions que seguixco, que darrerament apunten a que al Matarranya no plou perquè les companyies d’assegurances estan fent volar avionetes, que escampen iodur per a evitar les pedregades al fruital del Baix Aragó i del Baix Matarranya. No cal dir que al Matarranya no plou pel canvi climàtic, i tenim bastantes butlletes d’anar veient com tot lo sud Europeu se desertitze. En tot cas, hi ha tota una discussió científica sobre l’efecte del iodur sobre la pedra i sobre l’aigua. Però em preocupe la prèvia: hi ha realment les avionetes?
L’aerotranstorn localitze l’estrès matarranyenc en l’aviació comercial, les línies Europa-Alacant i Barcelona-Madrid que mos sobrevolen, al que ja estem més que acostumats, i que per altura i tipus de motor, mos sol passar desapercebut. Però l’aerotranstorn també detecte allò que cride l’atenció al ciutadà de carrer, com l’aviació militar pesada, proves de vol de l’Aeroport de Terol, vols d’arribada a Castelló, o avionetes diverses, com les que fotografien los Ports en dies de sol (vegeu la imatge) o les múltiples que van de passada. És cert que certa aviació no ix al radar, com los caçabombarders de l’aeroport de Saragossa, que no ixen als radars, i no trobo la manera de fer-ne seguiment, ni en enginyeria social. Però també és cert que no haig estat capaç de trobar cap avioneta fent vols estranys a les tronades.
De fet, tinc algunes anècdotes: cel núgol, se sent un soroll d’avioneta, com la multitud que se senten en hores de sol, i per la finestra escolto “mira, una avioneta de les tronades”. Me poso en mans del radar, i efectivament, un vol sense cap carambola, directe a les Balears. És més raonable pensar que la porte un tio en molta pasta, que no un tio en molt de iodur. La segona m’ha passat fa pocs dies. Sense cap informació concreta sobre l’hora, m’apunten a vols antipedregades a més o menys unes hores. És complicadíssim fer seguiments sense dades concretes, perquè vivim en una sopa de vols, i en una hora en poden passar més d’una vintena. Però casualment en les hores relatives del suposat vol contra la pedra, va passar lo germà menut (AN-12) de l’avió més gran del món, l’Antonov (AN-225) (ho veureu al minut 6 del vídeo). És un bitxo que una companyia d’assegurances no podrie ni aixecar per a escampar iodur.
En tot cas, me continue picant la curiositat si les avionetes contra la pedra existeixen. Si voleu fotre’m una mà, només cal seguir una guia senzilla per a poder monitoritzar les avionetes: apunteu dia i hora exacta del vol, a poder ser la ruta que suposadament segueix (no la veureu, però pel soroll, podeu intuir si va N-S, per exemple), i per a controlar que el vol ix registrat als radars,apunteu també l’hora dels 3 o 4 vols següents que passon. A veure què n’ix de la monitorització.
Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.
“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perillar els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.
“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.
En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.
PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.
Este domenge es fa la 
Xarxes socials i llengües 