Rotar els ajuntaments (Viles i gents, N. Sorolla) 12 Mai 12+01:00 2023
Posted by xarxes in xarxes.add a comment
Natxo Sorolla
Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 12/5/2023
L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.
La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….
Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.
A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.
Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!
Verba volant, scripta manent. I esprais ignoren. (Viles i gents) 24 Març 24+01:00 2023
Posted by xarxes in xarxes.add a comment
Natxo Sorolla
(Publicat a La Comarca, 24/3/2023)
Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.
«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señales recuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).
Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.
I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.
Chapurriau: se puede construir un nuevo futuro, pero no falsear la historia 17 Desembre 17+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.1 comment so far
(Publicat a La Comarca, Cartas del Lector)
Natxo Sorolla. Sociólogo.
Juan José Barragán defiende que la denominación “chapurriau” tiene “enormes diferencias” con otras palabras como “chapurrear”, “chapurrar” o “chapurrado”. Y por ello, defiende que decirle “chapurriau” a nuestra lengua nada tiene que ver con que algunos consideraron en su momento que en el Matarraña hablamos mal. No sólo pretende singularizar la palabra “chapurriau”, si no aislarla por completo de su origen. Lo firma como “profesor de Historia” en un artículo de este periódico de “El mundo del chapurriau” (11/12/2022).
Ni soy lingüista, ni soy filólogo, ni soy historiador. Pero el sentido común me dice que el origen de una palabra, su etimología, no depende de nuestra voluntad. No debemos obviar que cuando nos referimos a un magrebí como “moro”, la palabra originalmente se refiere a Mauritania, y ésta, a su vez, a un color de piel. Que cuando nos referimos a un amazig como “bereber”, su etimología lo sitúa como “bárbaro”. Y que cuando nos referimos a un sudamericano como “machupichu”, se relaciona con la joya arquitectónica inca. Podemos reinterpretar y adoptar una denominación, como ocurre con “maricón”, usada en ocasiones como una muestra de orgullo homosexual. Pero no podemos obviar que es el aumentativo de “marica”, y se usó de forma peyorativo como diminutivo del hombre que se comporta como una “María”. Estoy muy de acuerdo con el artículo que el significado actual de las palabras se construye socialmente. Pero su origen y etimología puede objetivarse, y no depende de nuestra voluntad actual. Y el artículo pervierte la indagación sobre el origen del “chapurriau”.
Nosotros, en un ademán de deconstrucción performativa, podemos adoptar la denominación “chapurriau” como propia, e ideal, para mostrar nuestra total repulsión a todo lo que huela a demonio catalán. Porque el significado de las palabras puede cambiarse a gusto de nuestras actitudes más hondas: “¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?”, o porque llamaron “crimen pasional” al “maltrato familiar”, o porque el supremacismo usa denominaciones peyorativas para minorizar a las que se considera lenguas indignas. Pero la etimología de las palabras es la que es. Cuando en el artículo se afirma a la ligera que “el término «chapurriau», como sustantivo, está escrito en aragonés oriental” se obvia que la romanística internacional sitúa el dialecto oriental del aragonés muy lejos de aquí. Pero es que también se obvia que “chapurriau” es un sustantivo que rompe la lógica con la que se forman los sustantivos en el Matarraña: si fuera propio acabaría en “-at”, y no en “-au”. Y no sólo eso, si no que se obvia que “chapurriau” enlaza con el verbo castellano “chapurrear”, que define la acción de hablar mal una lengua.
El artículo manipula la pobre revisión bibliográfica con la que trabaja. Se limita a explicar que “si consultamos el ‘Tesoro de los diccionarios históricos de la lengua española’, de la RAE, la definición del término ‘chapurrear’ nos aclara [que] la definición de ésta es ‘Bebida compuesta de varios licores o de vino y azúcar con diversos ingredientes’. Poco que ver, por tanto, con las lenguas”. Es suficiente con consultar ese diccionario para comprobar que se ha ocultado a conciencia la definición: “CHAPURREAR, tr. chapurrar, hablar con dificultad un idioma. Ú.t.c.intr.” y “CHAPURRADO,DA. p.p. de Chapurrar. 2. adj. dícese de una lengua cuando se habla con imperfección y dificultad,y especialmente cuando al hacerlo asi se usan articulaciones, vocablos y giros exóticos”. La propia definición de la poca bibliografía que trata prioriza el significado de lengua mal hablada para “chapurrear” y “chapurrado”.
Pero es que el artículo se limita a documentar las palabras únicamente en un diccionario, para inducir que unas están aisladas de otras. Y afirma que “El término se documenta por primera vez en una obra de Villarroel que data de 1794, en la que nombra el «chapurrado» refiriéndose a una fórmula de repostería. Así se mantuvo el término, con su significado original como demuestran otros autores, hasta que en 1917, Alarcón, lo utiliza como una forma de empezar a hablar una lengua, refiriéndose al árabe por su dificultad, y no de forma despectiva precisamente, sino como mérito personal”. No es necesaria una competencia especial en investigación histórica, porque a unos simples golpes de clic, se puede documentar que unos años antes, en 1786, ya se expresa el significado despectivo de “chapurrear” como hablar mal una lengua: “se han empeñado nuestros charlatanes en no saber nada con solidez, en traducir libretes para la ganancia, en chapurrear la locución con frases bilingües” (“Reflexiones sobre la Leccion crítica que ha publicado D. Vicente Garcia de la Huerta”, de Juan Pablo Forner, p. 94).
Evidentemente, el artículo no emprende el reto más complejo, de documentar el primer uso de “chapurriau” para referirse a nuestra lengua. Que por lo que sabemos de momento, a principios de siglo XX se mantiene la denominación “catalán”, y el “chapurriau” se empieza a documentar a partir del segundo tercio del siglo XX. Cuando inicialmente indicaba que yo no soy lingüista (ni historiador) lo hacía conscientemente. Porque sin serlo, observo que el argumento central para impermeabilizar el “chapurriau” de la definición original de “hablar mal” es sumamente contradictoria. Cuando se dice que “no tiene ningún sentido intentar expresar lo mismo con dos términos diferentes de dos lenguas diferentes” se obvia que, por definición, ocurre lo contrario: dos lenguas diferentes usan términos diferentes para expresar lo mismo. Y si las tres lenguas son de la misma familia, estos términos probablemente serán próximos, porque tienen el mismo origen etimológico: el latín. “Chapurriau” es el sustantivo aragonesizado de “chapurrear”, la forma peyorativa para referirse a nuestra lengua en el Matarraña, y así ha pasado a las lenguas de nuestro entorno. En el artículo se hace una defensa gastronómica final: “Más ganaríamos todos mezclando vino y limón helado. […] ¡buen provecho! Al menos yo lo probaré”. Se suele decir que los experimentos mejor hacerlos con gaseosa que con lenguas e historia. Especialmente si son con alcohol.
La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III) (Viles i Gents) 4 Novembre 04+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.2 comments
(Viles i gents publicat a La Comarca, 4/11/2022)
Natxo Sorolla
En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».
Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.
Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.
En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.
Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:
Quan a «això» li diem «llemosí» (II) (Viles i Gents) 3 Novembre 03+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.6 comments
(Viles i gents publicat a La Comarca, 28/10/2022)
Natxo Sorolla
A l’anterior Viles apuntava que les primeres mencions que trobem al nom de la llengua del Matarranya són «català», i es produeixen al segle XVI. Però eixos anys la llengua també escomence a perdre prestigi entre els aragonesos no catalanoparlants. Per exemple, al judici pels drets de Pena-roja sobre Fórnols (1608) se diu que «Ferrando Martinez Pison era vezino de Alcañiz en donde se [ha] acostumbrado y acostumbra hablar mejor que en Peñarroya». I Bernardino Gómez (1584), humanista d’Alcanyís, diu que el català de Jaume I és una llengua «corta y peregrin». La llengua va perdent prestigi, i un temps més tard li afegim lo nom de «llemosí». Ara ja parlem una llengua encara més àmplia, que arribe al sud occità de França (!). Aquí, per eixemple, Roque Alberto Faci, religiós de la Codonyera, a partir de 1739 fa diferents mencions a la nostra llengua, com que a Calaceit hi ha «N. Sa. del Plà, llamada assi en lengua Eleemosina». Una denominació que Agustí Sales (1764), de Valljunquera, use per a destacar el prestigi de la llengua, declarant que «en los confines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosín, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad i esplendor antiguo».
Però en eixos segles homogeneïtzadors tampoc hi ha, encara, rastre del «chapurriau». Al s. XX la denominació de llemosí va desapareixen tal com havie aparegut, i la de català continue vigent durant totes les dècades. Encara l’any 1923 l’alcalde de Fórnols busque un doctor per a la vila, que és «de habla catalán». I la crònica de l’ABC per a l’entrada de les tropes franquistes a Fraga diu que «hoy Fraga está casi desierto […] por esta línea se habla catalán ya». De fet, no trobem a cap erudit del territori fent menció de l’existència de cap altra nova denominació per a la llengua: no tenim encara cap rastre del «chapurriau» ni a principis del XX. En aquell moment, uns pensen que és una llengua de cultura, altres que és col·loquial, uns que és pura, altres que és híbrida, però tots li diuen «català», o «llemosí». Siguen del territori, com Foz (1862), Moner (1876), Pallarés (1902), Zurita (1916), o de fora, com Madoz (1845), Borao (1859), Costa (1878), Saroïhandy (1898) o Vila (1929). La setmana que ve parlarem del primer registre del «chapurriau» que ham sabut trobar. I ho séntigo per l’spoiler: és més tard.
Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:
La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I) (Viles i Gents) 21 Octubre 21+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.5 comments
(Viles i gents publicat a La Comarca, 21/10/2022)
Natxo Sorolla
De menut ere molt clar que parlava xapurriau. De fet, que parlàvem «xapurriau», i «no català», se va convertir en una acció de fe. Però els professors de llengües de l’Institut de Vall-de-roures mos van fer veure que sense tant fonamentalisme, i posant una visió més àmplia i crítica, entendríem millor allò que parlàvem, li diguérem com li diguérem. Anys més tard m’ha continuat interessant saber a on naix això del «xapurriau». Quina és la primera vegada que s’escriu la paraula «chapurriau» per a la nostra llengua? I l’evident és que dir-li xapurriau és molt recent en la història, encara que de menuts mos hi agarrarem com a un ferro roent. Però avui no podrem donar la resposta, encara. Anem a pams.
L’única definició de diccionari de chapurrear la trobem a la RAE: «hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores». Ja ho sabem tots que la llengua que parlem no només és preciosa, si no que també és excel·lent. Una llengua que l’any 1555 Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó defineix aixina: «todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia […] todos hablan los aragoneses catalán». I Cristòfor Despuig diu l’any 1557 que «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera». De fet, ja abans, al s. XIV, lo parlar devie ser prou diferent per estes terres, perquè aquí els models de llengua que preníem per a escriure-la coincidien en los del català, i no en los de l’aragonès, com passave a la resta del Regne d’Aragó. De fet, un segle més tard les autoritats d’Arenys de Lledó encara declaren que «moltes persones de dit poble […] no entenen enterament la llengua castellana […] per lo que judica que serà més convenient i del servei de Déu que es predique en català». I és que mai va haver radera vegada per al català, perquè al llarg de tots los segles és una denominació habitual per a la llengua d’estos pobles del Matarranya, el Mesquí i el Bergantes.
Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:
Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II) (Natxo Sorolla, Viles i Gents) 9 Setembre 09+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.add a comment
Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)
Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.
Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.
I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.
En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.
«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I) (Viles i Gents, Natxo Sorolla) 29 Juliol 29+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.3 comments
Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 29/7/2022)
Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.
Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.
Però la realitat és que ha regnat un «xaica, aparta, que em pansiràs» de Rússia cap a Ucraïna. Si, ho sentiu bé, del gord que no vol que el pansixque l’escarransit. Perquè una tercera part dels ucraïnesos son russòfons. I des de la independència d’Ucraïna (1991) se batalle per gestionar eixa diversitat. L’origen sociolingüístic «immediat» del conflicte actual està en la Llei de política lingüística promoguda el 2012 per Ianukòvitx, president favorable als interessos de Rússia, per la qual qualsevol territori ucraïnès en un 10% de parlants inicials de rus la podie fer cooficial, juntament en l’ucraïnès. L’oposició proeuropea denunciave que eixa política estave feta per a «tranquil·litzar el Kremlin».
Però l’any 2014 es produeix la caiguda del govern (Euromaiden), i un líder proeuropeu, Zelenski, se fa en lo poder: deroguen la llei de política lingüística. Alguns russòfons ho veuen com un perill, i per exemple l’independentisme pro-rus passe del 10% al 40% al Donbass, iniciant-se un conflicte armat. En tot lo percal irromp militarment la invasió russa, en un Kremlin que obertament parle de «no abandonar la nostra gent», als russòfons. «Ucraïna, aparta, que em pansiràs!», li diu Putin a Ucraïna. La resta, ja és la història que coneixeu per les televisions.
Si teniu interès per a entendre el conflicte lingüístic des de dins, i veure com les identitats no sempre coincideixen en la llengua, aquí un tuit explicant història d’Ucraïna per via de la pròpia família, i aquí un altre explicant lo bilingüisme i les relacions de poder al país.
Quant més sucre, més dolços los caragols (i IV) 10 Juny 10+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.add a comment
Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 10/6/2022)
Esta columna tanque una sèrie que ha parlat de «codis» informàtics, de «copyrights», de receptes per a fer un bon arròs sense drets d’autor, i de formes col·lectives de fer programes que no acaben de collar. Però això no és del tot cert al món actual, perquè «quanta més col·laboració, més innovació». I les vies alternatives al copyright seguit les tenim davant.
Una vegada vaig estar a una caragolada. Se van enganyar, i van posar sucre envé de sal. Van decidir no dir res, i esperar els comentaris. Tots los comensals van coincidir que els caragols estaven especialment bons. Com diu la dita, «quant més sucre, més dolç». I esta recepta no té copyright. Aixina que, si voleu, la podeu adaptar als vostres festivals.
Lo dia a dia trobem puestos allunyats del copyright, a on lo coneixement fluïx, i la col·laboració fa imperis del saber: la Wikipedia ja és un referent inqüestionable per a trobar informació, i ha tombat lo negoci editorial de les grans enciclopèdies. Google Maps, Tripadvisor o Booking permeten que els usuaris puntuon restaurants, hotels o monuments, i se cree un cervell col·lectiu essencial per a fer turisme. Wikiloc permet compartir excursions. Amazon trau molt rendiment a la puntuació dels qui ja han comprat allò que mos interesse. I tants altres espais han creat valor en informació que cada un de natres «regalem» lliurement.
Però sovint les fortaleses més importants del codi lliure no mos són ni evidents. Mai ningú ha pagat per usar el «protocol» d’Internet (URL), o el «codi» en què estan escrites les pàgines web (html). Són estàndards lliures que el seu creador haurie pogut posar en copyright. Però simplement algú va crear aquells «codis», los va posar a disposició pública com qui ensenye el seu codi de com fer un bon arròs o uns bons caragols, i n’eixim tots guanyant, navegant per internet i menjant bons arrossos. Los codi lliure ha revolucionat camps vitals com la telefonia. Tots recordareu los Nokia, i l’emergència de les Blackberry. Però el mercat de mòbils se’l va acabar emportant Android, un sistema que té la seua fortalesa en lo codi lliure, en la col·laboració, i basat en Linux. Qualsevol se’l pot baixar, adaptar, i posar-lo a on vulgue. Una filosofia completament oposada a la d’Apple, que restringeix fins i tot quines aplicacions hi podem usar dins. I no diguem ja el triomf del codi lliure en camps com los navegadors (Firefox), o camps especialitzats, com als servidors d’internet, o el camp de l’estadística i la programació (R, Python). Només cal fer una ullada a la web en la que Salud d’Aragó informe dels casos de Covid poble a poble: feta en codi lliure. Perquè la llibertat del codi permet adequar-lo a necessitats molt concretes, sense haver d’esperar a les decisions d’equips directius d’una multinacional, ni grans pressupostos: «make yourself at home».
Quanta més col·laboració, més innovació. Quant més sucre, més dolços los caragols.
I llarga vida al codi lliure, i als bons arrossos!
Sèrie completa:
La paella (i els drets d’autor) (I)
Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)
La paella pel mànec: los estàndards (III) (Viles i gents) 29 Abril 29+01:00 2022
Posted by xarxes in xarxes.add a comment
(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 29/4/2022)
Natxo Sorolla
Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft permet usar-los en una llicència que caduque a l’any, i val 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus…
Per contra, los programes lliures, gràcies a la col·laboració de molta gent, tenen cost zero i sobrepassen qualsevol necessitat del que els demanem quotidianament, per a escriure, navegar, pel·lis… (Ubuntu, LibreOffice, Firefox, VLC). Però no acaben d’entrar als escriptoris de les cases. Per què? Pels estàndards, o pel que els economistes coneixen com a efecte xarxa. Lo que en castellà dirien efecto red, i que en llengua del carrer serie comtindre un telèfon, però no poder cridar a ningú perquè cap amic ne té. Algunes tecnologies, com telèfons o processadors de textos,no tenen sentit si no el comparteixen molts.
I Microsoft ha sabut posicionar el seu ecosistema com a estàndard, fent un doble joc de cobrar l’Office a les empreses i permetre que els usuaris piratejon lo Word per a usar-lo a casa. Això ha creat un «estàndard» de facto. Si no et vols complicar la vida, paga llicència i envia en Word a qualsevol altre allò que estàs escrivint. Perquè si pretens compartir-ho en un programa bo i gratuït, te diran que estàs complicant la vida més del que cal. Curiositats dels humans.
Actualment los estàndards són lo que mos connecte. En lo seu moment VHS va guanyar a Beta perquè els que feen pel·lis van deixar d’usar l’estàndard Beta, i els que tenien reproductors Beta, no trobaven les pel·lis en lo seu format. En lo seu moment Whatsapp va guanyar a Messenger perquè s’adaptave millor a la lògica del mòbil, i al final no podies parlar a ningú per Messenger, però ho podies fer en tots per Whatsapp. I tantes altres històries d’estàndards que expliquen per què és difícil treballar en programes lliures com LibreOffice, si tots treballen en format de pagament com Word. Lo peix que es menge la cua, lo gran que es menge al minut, o els efecte xarxa no volgut dels estàndards. Però d’aquí unes setmanes veurem com lo món del codi lliure és estàndard en alguns camps, i mos resol coses del dia a dia.
Sèrie completa:
La paella (i els drets d’autor) (I)
Xarxes socials i llengües 