jump to navigation

“Los catalanes, los que peor caen” (Viles i gents, N. Sorolla) 15 Octubre 15+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 16/10/2020)

“Los catalanes, los que peor caen”

Natxo Sorolla

Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.

No fa molt, Antena 3 deia “Los catalanes, los que peor caen”. I és que la Generalitat de Catalunya havie fet una enquesta en què preguntave: «quins són els vostres sentiments de simpatia o antipatia cap als habitants de cadascuna de les diferents comunitats autònomes». No sorprenia a ningú el resultat: los que més mal caíen a la resta d’espanyols no podien ser altres que «els catalans». Perquè un procés d’independència no acordat,en un Estat que l’evite en totes les ferramentes a l’abast (també policials i mediàtiques), com a mínim t’eleve a «enemic VIP» de la Patria.

Però entrem una mica més a fons a l’estudi. De mitjana les autonomies reben una nota de 7, en una escala de 0 a 10. Un notable! I Catalunya se quede, efectivament, en un aprovat (5,7). Que està lluny d’altres notes també baixes, com les de Ceuta i Melilla (6,4 i 6,5). Però fixeu-tos que els tres territoris se troben a «la perifèria» del que considerem «espanyol». De fet, este desamor des de la «metròpoli» no és correspost. Perquè Ceuta, Catalunya i Melilla puntuen a les altres Comunitats Autònomes molt més alt del que els puntuen a elles. En un punt o més de diferència, són territoris que la poca simpatia que reben la corresponen amb simpatia, i en esta cadena d’amors i desamors los podem etiquetar com a «generosos».

Però anem al pol oposat. Quins territoris regalen poca simpatia a la resta? En especial Canàries, que done notes molt baixes a la resta (5,9). I de fet, és lo territori més «afavorit» en la cadena de simpaties. A pesar de puntuar baix als altres, obté molta simpatia, amb més d’un punt de diferència. I és seguida també pel cantàbric: Astúries, Cantàbria, Galícia i la Rioja.

La cadena de simpaties i antipaties pareix que no sempre és simètrica. Uns ixen guanyant, i uns altres, perdent. Però Castella o Madrid no apareixen a la foto dels «marcats». Suposo que és difícil passar desapercebut si no segueixes lo patró que es marque des del nucli. Fixeu-tos que a la foto tampoc apareix Aragó. Centre, perifèria, o indiferència?

Sexe i dominació no són les ombres de Grey (Viles i gents, N. Sorolla) 11 Setembre 11+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

Distància social: la pandèmia que mos vol com a Mònaco (N. Sorolla, “Cultura y Compromiso”) 1 Setembre 01+01:00 2020

Posted by xarxes in sociologia, xarxes.
1 comment so far

Publicat a Compromiso y Cultura, agosto de 2020 (pdf)

Natxo Sorolla

– Boris Izaguirre: Yo una vez estuve en un baño, en Montecarlo, en Mónaco, que hacían estos premios de música…

– David Broncano: Buenos baños serían.

– Boris Izaguirre: Yo estaba orinando en mi sitio, ¿entiendes? Y al lado mio…

– David Broncano: Perdona, ¿en urinario de pared, o entraste a retrete?

– Boris Izaguirre: Bueno, en Mónaco, era pre-coronavirus pero ya tenían distancia social. Porque claro, Mónaco es todo distancia social.

-David Broncano: Claro, se basa en eso.

Lo diàleg s’encaixe en una espècie d’entrevista que Broncano fa a Izaguirre al programa «La Resistencia» a on explique una trobada casual a uns lavabos. Presentador i entrevistat conjuguen molt bé la normalització d’un fet inusual, com la fel·lació en la que acabe la trobada. I augmenten lo to humorístic quan Izaguirre encaixe un fet inesperat al final: «con la boca llena dijo –preséntame a Sardá-».

És una història que encaixe en un espai presentat per Broncano, que sol situar-se en los límits de l’humor i les normes de comportament, i batalle contra els que es considere que haurien de ser els temes i les formes apropiades per a entrevistar a una celebritat. I eixe trencament de les normes socials possiblement és la clau per a ser un programa d’èxit entre els adolescents.

Este tipus de situacions de trencament sempre són interessants sociològicament, perquè fan emergir molts conceptes d’interès. Explicitar certs intercanvis de sexe per capital social (conèixer a Xavier Sardá) mostra en cru el rerefons de les relacions socials. Però de l’entrevista s’ha de destacar un concepte clau l’any 2020: lo distanciament social. Este nou comportament socials’espere de natres des del primer confinament. Recordeu la imatge del ministre d’interior alemany negant la mà per a saludar la presidenta Merkel. Distància social. Una imatge impactant que mos va iniciar, ja abans del nostre confinament, en un canvi de comportaments socials. També els simbòlics. I es va buscar alternatives que alleugeriren lo malestar de no saludar «tal com cal». Com saludar en lo colze. O els més arriscats socialment, saludant a distància. Una distància social molt saludable sanitàriament, però que mos porte mil mal de caps este estiu. Com reacciono si un desconegut aborde innecessàriament lo
meu espai de 2 metres? De veritat ham de tindre 2 metres quan cenem en la colla? No puc abraçar el meu millor amic? No puc besar el meu nebot, que no veig des de l’estiu passat?

I és possible que quan estiguem ja ballant perillosament en lo segon confinament, la distància social serà un tema encara més calent.Les temperatures baixaran, ja no farem vins al carrer, i el virus correrà com una bala en espais tancats, i si no volem usar mascareta a tot arreu, caldrà mantindre distància social per a protegir els més grans.

I és que tornant a Mònaco, este Estat és símbol de l’alta societat europea. En dos kilòmetres quadrats de glamour i paradís fiscal interactuen l’aristocràcia, l’alta burgesia i les personalities. En una bombolla de distanciament social, la cola que enganxe les exigències d’este període entre confinaments i les exigències de l’alta societat. Qui millor ha exposat com la distancia social caracteritze les classes socials és Bourdieu, l’occità que més amunt ha portat la sociologia francesa. La seua hipòtesi central és que les classes socials no només se diferencien i reprodueixen pel capital econòmic que acumulen, com defensarie el marxisme més ortodox. Ell propose que mos ham de fixar en los aspectes culturals i d’estil de vida, que interioritzem durant la nostra infància (habitus), i que poden arribar, per exemple, a ser una forma de privar a la burgesia de l’accés a algunes posicions socials pròpies de l’alta burgesia i l’aristocràcia. Se refereix al difícil que és arribar, si no es té l’estil de vida apropiat de les capes més altes, a posicions socials sobreocupades per gent en cognoms compostos: registradors, diplomàtics, advocats de l’Estat, notaris o inspectors d’Hisenda.

Bourdieu parteix de la idea que els gustos són una construcció social. I que al final, si sabem distingir l’òpera alemanya de la francesa, o preferim la Ronda de Boltaña, la Mala Rodríguez o Camela, es mes per qüestions socials subjectives que per una qualitat artística intrínseca d’aquella música. Però al final, estos gustos acaben per fer reproduir les classes socials. I el mateix ocorre en los estils de vida. Construeixen, i reprodueixen, classes socials. Dedique tota una obra de més de 700 pàgines a estudiar la distinció social. I per tant, la distància social com a fet característic de la classe social alta. Esta distància escomence per la situació geogràfica de les classes altes, en urbanitzacions espaioses i en serveis ben accessibles. A diferència de l’amuntegament en blocs de pisos o la distància aïllant de la ruralitat. La classe alta parle moderadament i sense gesticular. La classe alta pren aliments de manera limitada i sense excedir-se en quantitat o en nutrients. La classe alta té un nombre limitat de fills. I en especial, la classe social manté la distància social. Una distància social que es pot veure en contrastar els bars burgesos, a on cada taula és un espai de privacitat,
i els bars popular, a on sovint la barra és l’espai central de reunió, i a on qualsevol es pot afegir a la discussió.

Però és que ara mos han demanat a tots que fem un mica com a Mònaco. Que mos fem los estirats. Que matinguem la distància en l’altre. La distància al lavabo. La distància entre els nostres espais de privacitat. La distància entre els nostres espais vitals. Que abandonem lo contacte. Que no mos toquem. Que no mos abracem. Que entenguem que l’empatia cap a l’amic també es transmet sense tocar ni palpar. I es que, si ho fem, no és perquè sigam uns estirats. Ho fem per amor a l’altre. I és difícil mantindre la distància social. Tots ho sabem. Però, per un temps que mos deixen, fem-nos passar per aristòcrates a Mònaco. Distància social. Pel bé de tots.

Trama i spoiler! (Viles i gents) 31 Juliol 31+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 31/7/2020)

Natxo Sorolla

Un rei que transmet bonhomia decapite un soldat. Però és que el soldat ha desertat en la defensa del poble davant uns bàrbars terribles. I natres estem en lo poble!

Mentre, l’ajudant d’un gran emperador mor en circumstàncies misterioses. I l’emperador l’hi ofereix al rei la posició d’ajudant. Tot apunte que ja tenim davant al protagonista de la trama. «Les vivències d’un secundari».

Per a posar-hi sucre, proposen matrimoni entre els fills de les dues famílies. Lo «bé» i el «mal» queden lligats. Perquè tot apunte que l’assassí de l’antic ajudant és l’emperador. Però per si no en teniu prou, l’hereu del rei puge a una torre i veu com la dona de l’emperador té sexe en son germà bessó. Espentegen l’hereu del regne al buit!

Ja haureu identificat que és lo primer capítol de Joc de trons, una sèrie d’èxit. I té servits tots los components per a que la trama mos enganxo. Mos porten a identificar-mos en un «bo» que lluite contra el «mal». Però un «bo» que també té matisos. Per contra, els «roïns», sense justificants, són cada vegada més roïns. Maten xiquets, tenen sexe en los germans… La vida és dura, i tot apunte que hi haurà un enllaç entre el «bé» i el «mal». I a natres, espectadors innocents, ja mos han situat allà al mig, preocupats pel què caldrie fer. Necessiteu alguna cosa més?

[Spoiler!] Pos és que hau simpatitzat en lo rei secundari, a qui tots los mals pressionen, també les pròpies contradiccions. Però quan ja no esperem res més, maten al protagonista. Mo’l maten! Al protagonista! I ara què?! Pos ara tenim la clau de tota una trama de 73 episodis i una de les sèries de més èxit dels últims anys.

A mi, que anava tard en la sèrie (i tantes altres coses), uns dies abans de veure el capítol em van preguntar:

– «Ja has arribat al capítol que maten al protagonista?»

– «Què m’estàs dient? Que el maten?»

Sí, em van fer espòiler d’un punt clau de la trama. I és que quan t’ho descobreixen per avançat, lo ritme del relat perd frescor. Perquè ja saps coses que no hauries de saber per a mantindre la innocència. Eixe enigma és la clau que manté viva la trama d’un llibre, una sèrie o una notícia. D’aquí unes setmanes continuarem estripant les claus que fan enganxar a una «bona història» a la població del món.

El més rellevant de lafranja.net i el 17 aniversari 6 Juliol 06+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
1 comment so far

undefined

Lafranja.net està complint 17 anys de vida, recopilant informació sobre el territori. Per a lafranja.net la data de màxim interès va ser el 2013, amb tota la polèmica del LAPAO i la nova llei de llengües. El tema va sobrepassar el seu públic habitual, i es va convertir en un tema d’interès global. A partir d’aquesta data, les visites han anant minvant, com era d’esperar. Tot i que l’últim any vam escomençar en la mateixa dinàmica, baixant lo nombre de visites (finals de 2019), però des de 2020 tenim més visites (comparació de les visites de cada mes amb les del mateix mes durant l’any anterior).

Quins temes han interessat més? Especialment, saber què és la Franja (quins pobles la formen, com s’escriuen o què diu la RAE sobre el nom de la llengua), però també rutes del Mataranya, i articles d’opinió que van donar el clau en un tema d’actualitat (pin parental) i novetats editorials.

TítolVistes
Home page / Archives5.346
Quins pobles són de la Franja?886
Rutas y vías de escalada en el Matarraña.286
Els noms dels pobles de la Franja196
Pin parental, un vell problema (Lo Cresol, María Dolores Gimeno)115
Posició de la RAE sobre el català a la Franja (La lengua de los valencianos)106
Novetat editorial: Jacinto Bonales. Memòria ofegada. Reivindicació laboral i repressió política a Mequinensa i la conca minera (1889-1963) 95
Clarió Matarranya: Festa de la llengua materna 202087
“Los curas aragoneses nos rebelamos porque querían separarnos por la lengua. Si las parroquias se hubieran quedado en Lérida, esto formaría parte hoy de Cataluña.65

D’on venen les visites quan no escriuen lo domini directament al navegador? Bona part d’elles venen de Google, i bastantes, també de Facebook. I a qui aportem visites? Sobretot a tempsdefranja.org (que també aporte bona part de les notícies). Però també a gent qeu busque rutes d’escalada al Matarranya (www.fontdelpas.com), Twitter i Facebook, vilesigents.wordpress.com, Heraldo, La Comarca, finestro.files.wordpress.com

La ICF manté una llista de difusió que et permetrà rebre ~ 1 correu setmanal amb informació de la Franja. Subscriu-te!

Lo monte és més d’uns tots que dels altres tots (Viles i gents) 19 Juny 19+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 19/6/2020)

Natxo Sorolla

Una porta! Han posat una porta al Parrissal! Una porta al monte! «NO ES PODEN POSAR PORTES AL MONTE!». I per aquí van bona part dels comentaris que estic llegint. De fet, al change.org que s’ha engegat contra el tema, les paraules més recurrents fan referència als fets (instalación, puerta, “Parrisal”, Beceite) i a l’actor principal dels fets (Ayuntamiento). Però a continuació es desgrane bona part del conflicte real: la massificació (vehículos, aforo) d’un espai natural (acceder, ruta, zona) que, teòricament, cal protegir (medio, ambiente). I per això, algunes qüestions tècniques i legals sobre la gestió del tema (autorización, vía, pecuaria, art.).

I haig dit que «teòricament» cal protegir el monte perquè una de les formes que millor el protegirien de la massificació humana serie tancar la pista a vehicles d’ús turístic i desmuntar les passarel·les que intenten caramel·litzar el barranc. Però és evident que esta és una de les fonts del conflicte: afectarie el turisme i la recaptació. Uns interessos legítims, per cert!

Fa (molt) temps que tenia un Viles i gents pendent sobre l’ús lliure del monte. Pensava que ere molest que alguns grups de caçadors (sector privat) s’apropien en exclusivitat l’ús de zones naturals, per les que no deixen passar, fins i tot trencant normes bàsiques, com estar en armes carregades per camins públics. Però serie càndid pensar que jo sóc l’únic que no tinc interessos. També jo em despullaré en los meus. Bona part del meu interès en lo monte és haver nascut al seu costat, i xalar quan hi estic. Habitualment caminant. Coneixent-lo des de dins. I sovint, interessat per la història humana que albergue. Per tant, no em desperte massa interès un lloc habilitat, senyalitzat i caramel·litzat. I tampoc creuar-me cada 100m en lo catàleg caminant del Decathlon si hi vaig los mesos de juny i setembre. Suposo que sóc dels senderistes essencialistes a qui agrade fantasiar en un monte exclusiu.

I es que al final crec que si destapem los interessos, entendrem millor com gestionar-ho. Los exclusivistes i essencialistes volem tindre espais tranquils. Altres estan preocupats pel profit cinegètic, la reproducció dels animals i la sarna. Altres estan preocupats per la propietat particular i privada dels camins. Altres per la lliure massificació dels espais naturals per a cobrar-la al turista per les nits. Altres pel màxim profit de l’aigua. Altres per que no es limito el laissez-faire del pixum. Tots entrem a la discussió en los nostres interessos. Legítims. I sobretot, pocs pensem pel que suposadament declarem, que és l’interès de l’espai natural. Altres generacions hauran de vindre a fer-ho bé. Si els quede alguna cosa. De moment, gestionem tan bé com puguem estos interessos, i sobretot, no mos carreguem lo futur d’estos espais.

Tinc ganes de fer coses de sociologia, quantitatives, xarxes socials, semàntica, sociolingüística, sociologia rural… T’interessa? 13 Mai 13+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Lectures de sociolingüística per al confinament 1 Abril 01+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

En temps de confinament haig començat a atacar la pila de lectures pendents dels clàssics que tenia fa temps. Especialment els caps de setmana. Haig anat saltant per Sociological Theory de Ritzer i La distinció de Bourdieu, començo Class, Codes and Control de Bernstein, i m’esperen Forms of talk de Goffman i un llarg etc. Des del CUSC de la UB han unificat una bona biblioteca de lectures obertes en sociolingüśitica, que us poden ajudar a elaborar una biblioteca de lectures o trobar el manual que necessiteu per a les classes o per a completar els apunts:

25 anys de Viles i gents confinats (N. Sorolla) 27 Març 27+01:00 2020

Posted by xarxes in Franja, Matarranya.
1 comment so far

(Publicat a La Comarca, 27/3/2020)

Natxo Sorolla

Vaig nàixer l’any 80, en un context a on la televisió en color escomençave a penetrar als menjadors, i la televisió en blanc i negre s’exiliave a la cuina. I a pesar dels canvis, la televisió ja formave part del nostre entorn cultural. Posteriorment va arribar el Casio digital, lo walkman, los Pentium, la connexió a internet, los reproductors de mp3, lo Fotolog… i arribe el dia que la televisió es transforme per l’embat de Netflix. 40 anys de creixement humà, sense discussió.

Mentres, a finals dels anys 80, va nàixer La Comarca, que va aportar la normalitat de la informació de proximitat. I l’any 1995 li va seguir lo naixement d’esta columneta, lo Viles i gents, que també va normalitzar el llegir en català del Mesquí i del Matarranya. Li van precedir Desideri Lombarte, publicacions d’ASCUMA, i li van seguir Lo Cresol al Diario de Teruel, Temps de Franja, Ràdio Matarranya… 25 anys de creixement del català escrit, sense discussió.

Mentres, fa un mes i mig tos volia palar de la fragilitat que havíem patit al Matarranya per les apagades de llum de les nevades. A la que es va sumar la fragilitat d’una columna en xapurriau que edite este diari. Però abans que ho puguem digerir, un cuquet invisible confine tota la població mundial a casa.

No està de més recórrer a pensadors com Ulrich Beck, que fa dècades mos situen en la «societat del risc». Perquè els riscos escapen cada vegada més del control de les institucions, i els riscos són conseqüència d’eixe creixement «sense discussió» de la humanitat. Alguna cosa humana hi ha en la reducció de la diversitat lingüística. Alguna cosa humana hi ha en lo canvi climàtic, i la duresa de les nevades, les sequeres, o les calors. Alguna cosa humana hi ha en la dependència tecnològica, i que ni mos puguem escalfar la casa en gasoil perquè cau la llum. Alguna cosa humana hi ha en la velocitat en què un virus ha passat de ser un cuquet a Wuhan a confinar tota la humanitat.

La clau és ser conscients de la fragilitat. Si l’entenem, sabrem preparar les llevaneu a temps, preveure estructures elèctriques més potents, aturar la contaminació a temps o confinar la població al moment clau. I ara que celebrem 25 anys de Viles i gents confinats, si som conscients de la nostra fragilitat, també sabrem donar-li a la llengua els mecanismes necessaris per al seu manteniment. Per molts anys! I sobretot, cuideu-tos, cuideu lo vostre, i cuideu als vostres!

Xapurriau: nom, límits, grafia i futur (Viles i gents, 14/2/2020) 14 febrer 14+01:00 2020

Posted by xarxes in Matarranya, sociolingüística.
1 comment so far

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020)

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs, de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè la “c” explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor que mos distancio: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.
%d bloggers like this: