jump to navigation

Entrevista a la BBC Mundo: Los territorios (fuera de Cataluña y España) donde también se habla catalán 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, sociolingüística.
add a comment

BBC Mundo ha publicat un article de divulgació sobre la situació de la llengua catalana: Los territorios (fuera de Cataluña y España) donde también se habla catalán. A l’article es revisa qüestions sobre on i quanta gent parla català, per què té esta extensió, o quina és la situació als diferents territoris. Vaig tenir l’oportunitat de participar en les entrevistes que el periodista Pablo Esparza ens va fer a F. Xavier Vila i a mi.

Los territorios (fuera de Cataluña y España) donde también se habla catalán

  • 8 octubre 2017
Derechos de autor de la imagen Getty Images
Image caption Barcelona, la capital de Cataluña, es la ciudad más famosa en la que se habla catalán. Pero el idioma se extiende mucho más allá de las fronteras de esta región autónoma.

El catalán es la lengua propia de Cataluña. Pero no solo lo es de este territorio.

Para muchos catalanes este idioma de origen románico, es decir, derivado del latín, como el castellano, el portugués, el francés o el italiano, es su lengua -materna o no- de uso cotidiano y una de sus principales señas de identidad.

Sin embargo, el ámbito lingüístico del catalán no coincide con los límites de esta comunidad autónoma española.

En torno a un tercio de sus aproximadamente 10 millones de hablantes se encuentran fuera de Cataluña, repartidos por regiones y países con realidades políticas y sociolingüísticas muy diversas.

En los últimos días, Cataluña se encuentra sumida en una profunda crisis política tras la controvertida consulta sobre su independencia celebrada el pasado 1 de octubre, considerada ilegal por el gobierno español y suspendida por el Tribunal Constitucional.

Este martes, el presidente catalán, Carles Puigdemont, le dijo a la BBC que su gobierno declarará la independencia unilateral de Cataluña en los próximos días.

En este contexto, BBC Mundo explica en qué lugares se habla el catalán, cuál es su situación en cada uno de ellos y qué repercusiones puede tener la situación catalana en esta lengua.

Image caption La mayoría de quienes hablan catalán viven en Cataluña, pero millones lo hablan en otras partes también.

No solo en Cataluña

Además de en Cataluña, esta lengua se ha hablado históricamente en las Islas Baleares, en buena parte de la Comunidad Valenciana (donde oficialmente recibe la denominación de valenciano y es percibida por parte de la población como una lengua diferente) y en la Franja de Aragón, limítrofe con Cataluña.

También existen algunos hablantes en una zona de la Región de Murcia -al sur de Valencia- conocida como El Carche.

Fuera de España, el catalán se habla en el Principado de Andorra, en parte del departamento francés de los Pirineos Orientales -un área también conocida como Cataluña Norte- y en la ciudad de Alguer (Alghero en italiano), situada en la isla italiana de Cerdeña, que fue repoblada con catalanohablantes en el siglo XIV.

“En conjunto son entre 5-6 millones de hablantes nativos y, sumados a los hablantes como segunda lengua, unos 10-11 millones”, le dice a BBC Mundo F. Xavier Vila, profesor de Filología Catalana de la Universidad de Barcelona.

“La inmensa mayoría están en Cataluña, con unos siete millones, en Valencia, con unos dos, y en Baleares, con aproximadamente medio millón. En Aragón son unos 50.000, también 50.000 en Andorra y entre 50 y 100.000 en Francia. En Alguer hay unas 15.000 personas que dicen saber hablarlo”, agrega.

Una lengua de “demografía mediana”

Históricamente, la extensión de la lengua catalana fue de la mano de la expansión de los dominios de la Corona de Aragón, especialmente en los siglos XIII y XIV, tanto en la Península Ibérica, como en el Mediterráneo.

Derechos de autor de la imagen iStock
Image caption La lengua catalana se fue expandiendo de la mano de la Corona de Aragón.

“El germen del catalán se produjo en la parte norte, en el Pirineo. A través de la repoblación con población cristiana de zonas más al sur, ese germen fue difundiéndose y configuró un territorio en el que se hablaba y se continúa hablando esta variante del latín”, le dice a BBC Mundo el sociolingüista Natxo Sorolla.

En la actualidad, el catalán es lo que los lingüistas denominan una “lengua de demografía mediana”.

Esto significa que no es una de las “grandes lenguas” del mundo por número de hablantes, como el inglés, el mandarín o el castellano, pero que tampoco encaja en la definición de “lengua minoritaria”.

“Si hay alrededor de 7.000 lenguas en todo el mundo, el catalán se situaría de las primeras en la posición ciento y pico“, indica Sorolla.

“Si lo comparamos con las lenguas europeas, el catalán es la lengua con mayor número de hablantes de las que no tienen reconocimiento oficial en la Unión Europea. Hay otras lenguas que sí lo tienen, el croata, por ejemplo, con muchos menos hablantes que el catalán”, explica el profesor de la Universidad Rovira i Virgili de Tarragona.

Estatus legal diverso

El reconocimiento oficial de la lengua también varía sustancialmente entre los diferentes lugares donde se habla históricamente.

Derechos de autor de la imagen Getty Images
Image caption El catalán también se habla en las Islas Baleares, famosas por sus paradisíacos destinos turísticos, como Ibiza.

Mientras que en Andorra es el único idioma oficial y en Cataluña, Baleares y Valencia (con la denominación de valenciano) está reconocida como lengua propia y cooficial, en el resto de territorios, el catalán no tiene estatus de oficialidad.

“En la Cataluña Norte tiene algún reconocimiento, a veces municipal, y está recogida por la constitución francesa como patrimonio cultural y en Italia existe la ley de protección de las minorías lingüísticas, que menciona explícitamente al catalán y le da una cierta cobertura”, aclara el profesor Vila.

De este marco legal depende en gran medida el grado de protección y promoción oficial que se haga del catalán, por ejemplo, a nivel educativo.

También influye -aunque no es el único factor- en su vitalidad, que se mide en función de parámetros como su uso social, su presencia en los medios de comunicación y en la educación, en la producción cultural o en su transmisión (o no) entre padres e hijos.

En este sentido, de acuerdo con los expertos consultados, Cataluña y Andorra son los territorios, seguidos de Baleares y Valencia, donde la lengua presenta mayor “vitalidad”.

A continuación se situaría la zona de Aragón de habla catalana.

“A la cola nos encontraríamos la situación sociolingüística de la Cataluña Norte o del Alguer, que serían los dos territorios donde en el último siglo se empezó una situación de sustitución de la lengua. En este sentido vemos que en los años 50-60 incluso 40, se empezó a romper la transmisión intergeneracional. Actualmente lo que tenemos es una posición de la lengua bastante residual a nivel de uso”, apunta Sorolla.

Derechos de autor de la imagen Getty Images
Image caption Los nacionalistas catalanes se refieren a los lugares donde se habla este idioma como los Países Catalanes.

Lengua y política

Desde algunos sectores del nacionalismo catalán se refieren a este ámbito lingüístico como Països Catalans” (Países Catalanes), un concepto político que aspira a la independencia de estos territorios que -según sus partidarios- compartirían, no solo la lengua, sino también la identidad nacional catalana.

“Esta idea, desde un punto de vista político, tiene escaso apoyo en Cataluña. Hoy en día, el término lo utiliza algún partido de izquierda anticapitalista que aspira a la independencia de todo ese territorio, pero mayoritariamente, por lo que se ha visto, el proceso de independencia actual es solo de Cataluña (…). Otra cosa es que en términos culturales exista un mercado compartido”, afirma Vila.

Para Natxo Sorolla, desde el punto de vista político, la idea de Països Catalans es un concepto “que siempre fue muy criticado y debatido”.

“La relación entre lengua y política desde la sociolingüística sabemos que no es clara: lengua e identidad están entrelazadas pero no son lo mismo. Por ejemplo, en Aragón tenemos un territorio en el que se habla catalán donde la lengua tiene una presencia muy importante, pero al mismo tiempo la identidad es aragonesa y española en la mayoría de la población. Por otro lado, tenemos territorios en la Cataluña Norte donde la lengua tiene una vitalidad mucho menor pero la catalanidad es importante”, agrega Sorolla.

Derechos de autor de la imagen Getty Images
Image caption ¿Qué impacto tendría sobre el idioma si Cataluña fuera independiente?

Ante la pregunta de si una posible independencia de Cataluña tendría repercusiones en la lengua catalana dentro y fuera de ese territorio, los expertos consultados coinciden en responder afirmativamente.

Sobre el cómo se manifestarían esas consecuencias se abren varias posibilidades, algunas aparentemente contradictorias.

Vila sugiere que en un escenario hipotético de independencia, el catalán podría funcionar como primera lengua de Cataluña, mientras que el castellano tendría un carácter cooficial.

“Esto activaría el valor del catalán como lengua de ascenso social en Cataluña. Y en el resto de territorios veo dos dinámicas simultáneas, pero es difícil saber cuál sería más importante si llegarán a producirse. Por un lado se podría dar un aumento de la visibilidad y de la cotización de la lengua”, apunta el profesor.

“Por otro lado se podría producir el efecto contrario: si se produjera la independencia de Cataluña, se podría dar una intensificación del nacionalismo lingüístico español. Y esto te puede pasar en la misma familia: que unos analizaran la situación en términos más emotivos y otros más económicos y que las decisiones después fueran diferentes”, aventura.

Anuncis

Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
add a comment

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

No hi ha xiques al Viles i gents! 29 Setembre 29UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat a La Comarca el 29/9/2017)

Natxo Sorolla

Imatge de simbolics.cat

La FACAO promou lo seu premi anual, dient-li a la nostra llengua «aragonès oriental» [sic]. Un premi que sol guanyar la seua junta directiva. Però la curiositat més tenebrosa és que el premi porte el nom de «Roberto G. Bayod», un ultradretà de Bellmunt que es va situar entre els més reaccionaris durant lo propi franquisme, involucrant-se fins i tot en los fets de Montejurra. Però el que més mos interesse aquí és que, pel puesto a on va nàixer, i l’època a on va viure, Bayod ja ere llicenciat en dret! I professionalment va ser tresorer a la delegació del Ministeri de Hisenda a Saragossa, advocat i professor universitari. De fet, lo personatge té un article extens a la Wikipedia. I una de les coses que algunes webs destaquen és que algun descendent de Bayod ha fet de Canceller de Consolat, Secretari de l’Ambaixada o ha treballat per a l’Oficina de la DGA a l’exterior.

I aquí entrem en un tema central per a la ciència: les classes socials se reproduixen. No és que els fills no s’ho mereixquen, o no s’ho guanyon. Però els fills de grangers i agricultors en molta probabilitat continuaran ocupant les posicions baixes de la piràmide social. I els fills de directius de multinacional, ho tindran bastant més fàcil per a fer bons contactes, tindran bons consells, alguns amics informats los avisaran que han eixit places laborals interessants, i altres coses que els permetran mantenir-se en una bona posició social. Evidentment, hi ha excepcions. I l’esforç individual compte per a situar-nos en l‘escala social. Però una bona part del que tenim mos ve per herència familiar dels nostres avantpassats.

I en tota esta qüestió de la reproducció social reprenc unes notes de quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents (ViG), fa 12 anys (!) A més de pensar en una «plataforma» web on arxivar i difondre els continguts (ja la tenim, eh! vilesigents.wordpress.com), hi ha una nota que m’ha remogut: «Falten dones al ViG». I és cert! De fet, mos falten xiques! Perquè tenint en compte que jo sóc lo més jove, tampoc tenim cap jove. Si la meitat dels parlants són dones, natres no tenim una sola dona entre els 6 col·laboradors. Si sumem la columna germana Lo Cresol, al Diario de Teruel, només tenim M. D. Gimeno, maellana valenta entre tanta testosterona. Los que estudiem comportaments humans, observem que mos fem amics dels que se mos pareixen: per això els hòmens tenim més amics, i les dones més amigues. Los que estudien la divisió de la societat per gènere, parlen d’homoreproduccio del poder. Los directius busquen lo seu propi relleu en algú paregut a ells. I si el directiu és un home, és bastant difícil que acabo triant a una dona. Pareix que entre els cagabandúrries que escriuen columnes per amor a l’art també tenim homoreproducció. I és hora de trencar-la. Voluntàries?

Un procés independentista que augmenta la confiança entre castellanoparlants? 18 Setembre 18UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Al llarg de la vida convertim en amics a alguns companys (de classe, del poble, de la faena…). Amb tot, la vida passe i mos oblidem d’altres amics. Alguns altres vells amics los recuperem al cap de molt temps per circumstàncies de la vida… Entre tots estos esdeveniments, la confiança i la reciprocitat expliquen en bona part per què mos fem amics d’unes tipologies de persona i no d’una altres. Evidentment, hi ha molts factors implicats en com confiem en una persona, com la seua personalitat, lo gènere, los gustos musicals, lo sentit de l’humor… Evidentment, la llengua n’és un de molt rellevant.

Un estudi de dues onades (aquí teniu la primera onada) propose que abans de l’escalada sobiranista a Catalunya (2012), tant catalanoparlants com castellanoparlants tenien uns nivells de confiança similars entre ells, tant per a les relacions amb membres del seu propi grup com en relacions amb membres de l’altre grup. D’alguna manera, no observaven grans nivells de desconfiança en les relacions interètniques. Ni tampoc en les relacions de catalanoparlants amb membres del propi grup. Però sí que observaven nivells importants de desconfiança en un únic cas: los castellanoparlants de Catalunya no confiaven tant en membres del seu propi grup. Un fet que no ocorria amb els castellanoparlants del País Basc.

cfakepathimagen_ediima20170917_0331_5

Tres anys més tard, l’any 2015, amb un debat públic a Catalunya copat per les relacions de sobirania amb Espanya, han observat canvis en estes relacions de confiança ètnica. I els canvis més importants s’han produït allà on menys esperaven: en tots els casos s’ha perdut una miqueta de confiança, excepte entre els castellanoparlants de Catalunya, que han augmentat la confiança en sí mateixos, fins nivells assimilables a la resta d’opcions. Los autors proposen que un procés independentista democràtic i pacífic poden reforçar els nivells de confiança dels membres dels grups minoritaris.

Crec que l’article és molt interessant per les hipòtesis que impulse a plantejar. A l’article de divulgació que els autors fan a Piedras de Papel destaquen lo canvi dels castellanoparlants de Catalunya de 2012 a 2015. Però a mi em cride encara més l’atenció  la situació inicial: com los castellanoparlants tenen uns nivells de confiança inferiors en sí mateixos que els que els dirigeixen los catalanoparlants?

Es poden discutir algunes qüestions de l’estudi, com considerar els castellanoparlants a Catalunya com una “large minority”, tenint en compte que són majoritaris socialment. Evidentment, cal tenir en compte que bona part dels castellanoparlants de Catalunya provenen de les migracions intercontinentals recents, i que l’estudi es fa entre universitaris, que estaran compostos  per fills, nets o rebesnets de les migracions peninsulars dels 60. Per tant, bona part dels castellanoparlants de l’estudi poden situar el seu origen en classes mitjanes en procés d’ascens social. També és interessant lo tractament que l’estudi fa de la llengua. Tracten la llengua habitual (“which is the language you use in your daily live?”), que fan com a equivalent a ètnia. Una qüestió que podrie ser discutida, especialment entre universitaris a Catalunya, on hi deu haver una bona part de castellanoparlants i bilingües inicials que es poden mostrar com catalanoparlants habituals.

També cal tenir en compte que els participants de l’experiment fan les decisions en el joc únicament tenint en consideració la llengua declarada per l’altre, sense cap informació més: participants were informed about their role in the game. Once participants understood the rules of the game, they were informed of the language of the person they were interacting with and asked to make their choice. Se m’ocorre que això pot ser rellevant. En una societat poc segregada socialment, però amb una distribució territorial dels grups sociolingüístics, la imatge que un castellanoparlant pot tenir de què és un castellanoparlant pot ser diferent que la que té un catalanoparlant. I pot tenir un component socioeconòmic clau. Per a un catalanoparlant fer referència a un castellanoparlant pot relacionar-se més amb el company de classe (igual), mentre que per a un castellanoparlant pot referir-se també a un company de barri, del que s’està distanciant socialment. Evidentment, és una hipòtesi arriscada, però que em pareix interessant.

En tot cas, em quedo en la reflexió dels autors: “Los investigadores sociales siempre soñamos con que los grandes cambios sociales nos pillen haciendo trabajo de campo”. De vegades tinc la mateixa sensació fent recerca sociolingüística sobre la Franja

L’article es publica en una revista científica d’alt impacte:

Criado, H., Herreros, F., Miller, L., & Ubeda, P. (2017). The Unintended Consequences of Political Mobilization on Trust: The Case of the Secessionist Process in Catalonia. Journal of Conflict Resolution, 0022002717723433. https://doi.org/10.1177/0022002717723433

Cuñaos, amistat i xarxes fluvials 28 Agost 28UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
Tags: , , , , ,
add a comment

La FAO té publicades unes representacions gràfiques sobre els fluxos dels rius d’un país a un altre, enllaçant països segons on té origen l’aigua i a quin país va. Lo tema té una rellevància social i geoestratègica vital. De fet, i parlant de casa nostra, la transformació de les xarxes fluvials per moments va arribar a trencar la històrica rivalitat entre els dos països germans, Aragó i Catalunya, per a incorporar el tercer germà com a enemic comú, lo País Valencià. Però una vegada el transvasament de l’Ebre es va aparcar, les rivalitats tradicionals van tornar al seu curs habitual.

Estes xarxes fluvials poden tindre unes característiques concretes, que desconec. Des de la sociologia estem acostumats a treballar en xarxes socials, que solen tindre unes altres característiques concretes. Per exemple, l’amistat sol ser recíproca, perquè solem considerar amics a aquells que mos consideren amics, i transitiva, perquè solem establir amistat en amics dels nostres amics. Esta transitivitat de les tríades  explique per què l’amistat se conglomere en grupets. I com estos grupets són emocionalment equilibrats, perquè solem suportar, i solem ser afins, als amics dels nostres amics. I si tenim un amic que té molts altres amics als que no suportem, la tendència a la transitivitat mos portarà a distanciar-mos-hi. Això ho ha estudiat la teoria de l’equilibri (Heider).

Però no tota relació social complix estes tendències. De fet, les relacions en la família política solen estar plenes de llegendes oposades a la transitivitat. Per exemple, la figura social del que actualment coneixem com a cuñao destaque eixa no transitivitat: la idea (no sempre certa, evidentment) que no se suporte al germà (curiosament, una figura masculina), que sempre té opinió per a tot, i de tot sap. Eixa visió figurada de no transitivitat ja la tenie la figura tradicional de la sogra, a qui per més mare que sigue de la parella, i per més que s’estimon, socialment se considere que existirà mala relació en la parella de la filla/fill.

Habitualment, quan mos enfrontem a l’estudi d’un nou tipus de relació, lo primer pas és entendre com funcionen eixe tipus de relacions. Per exemple, altres companys que estudien les relacions d’enemistat i assetjament, lo primer que han de plantejar és veure com funcionen estes relacions en díades i tríades, perquè la reciprocitat no sol existir-hi, i cal estudiar si els enemics dels nostres enemics són los nostres amics… o no. L’estada de recerca que faig a Groningen consisteix en això, en entendre quines configuracions es produeixen en les relacions sociolingüístiques, enteses en termes de xarxes múltiples. I el més complicat: interpretar els resultats.

Via Lista Redes.

Situen en l’any 1.555 el primer aval del català a la Franja 21 Agost 21UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya.
Tags: , , , ,
1 comment so far

Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:

Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Tomás Faci, G. (2016). Las lenguas de Aragón en el siglo XVI según el arzobispo Hernando. Alazet, (28). http://revistas.iea.es/index.php/ALZ

Confiança, popularitat, majories, i borregos (Viles i Gents) 18 Agost 18UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, excursions, groningen, Matarranya, sociologia, xarxes.
Tags: , , , ,
add a comment

Viles i gents, publicat a La Comarca del 18/8/2017

Natxo Sorolla

Anar al bar a fer una Estrella, comprar a la tenda Nocilla, o donar-li al sagal un Cacaolat són formes habituals de denominar productes per la marca. Lo nostre comportament sol situar-se entre la confiança i la galvana. Si no sabem quin sabó ham de comprar per a rentar els plats, segur que caurà Fairy, perquè n’ham sentit parlar. I si no sabem quin mòbil comprar, segur que l’Iphone tindrà punts, perquè (falsament) pensem que el tenen molts. Som de tendència còmoda. I faltarie! Haver d’anar provant constantment marques noves per a saber quina té la millor relació qualitat-preu. Per això les marques invertixen tants diners en anuncis: per a ser populars, i donar confiança.

Però l’estrès que mos provoque la necessitat de ser reconeguts pel nostre entorn a vegades mos fa deixar la galvana mental. Pràcticament no hi havie cobertura, però el fet que entre els més innovadors s’imposare el mòbil, va acabar fent comprar-se’n un a molts. Molts es van comprar un mòbil llampant més potent que molts ordinadors professionals, únicament per la mançaneta que ja portave la líder de classe. I no només la popularitat marque tendència. El fet de trobar-se en mig d’una conversa i descobrir que eres l’únic que «encara» no té Facebook, o que «encara» no usa Whatsapp, a molts los va fer plegar-se a «la majoria»

I en este graciós dilema m’haig trobat. En una visita de tres mesos que faig a la Universitat de Groningen, només arribar eren… no centenars… milers de bicicletes! Per tots los Països Baixos, bicicletes amunt, bicicletes avall! I qualsevol investigador internacional, lo primer que fa, és anar a un venedor de bicicletes. Hi ha factors que ajuden, evidentment, com lo desnivell o les infraestructures. Però la comoditat i rapidesa de moure’s en bici per ciutat és similar aquí, i a la Xina Popular Però, evidentment, deixar-se portar per la majoria és lo que explique diferent nivells d’adquisició de bicicletes dels nouvinguts a Groningen o a Lleida. La confiança, la popularitat o les majories vehiculen los nostres comportaments. Lo de portar-se com a borregos, seguint la rabera, ja serie un altre tema. Però el deixarem per a altres temàtiques més polèmiques :-)

Periodisme activista: la Franja com a arma de destrucció massiva 5 Agost 05UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística.
Tags: , ,
add a comment

Hi ha una bona colla de periodistes que informen de la Franja des de la proximitat, entenent la complexitat del tema, sense partir de posicions polítiques predefinides, i sobretot, mantenint-se informats sempre sobre el tema. N’hi ha una altra bona colla que des de Saragossa, Madrid o Barcelona fan servir la Franja com a arma de destrucció per als temes que realment els importen: destrossar Lambán, Rudi, Puigdemont, Zapatero… N’és un exemple bastant clar ABC, que quan tracta el tema parteix de la falsedat acadèmica que entre Pena-roja i Morella hi ha una frontera lingüística. I també hi ha “nous periodistes” que des del desconeixement segueixen este camí. Diu El Español Un instituto aragonés se rebela contra su director por “imponer el catalán”

Dramàticament es posa la gravadora a grups extremistes i se li retira al Director i la majoria de pares que van decidir ampliar una hora més l’optativa de català. Però també falseja la realitat: llegint la notícia es veu com parla de «algunos padres», però al principi de la notícia es converteixen en  «la comunidad educativa», i el pitjor, al titular, són «un instituto aragonés se rebela». Confondre desitjos de radicals en la realitat majoritària no és professional: «el instituto Matarraña se tornó en batalla campal».

I una última qüestió, i està ja sé que és només per a traure nota els periodistes que són bons professionals sobre la Franja: l’article falseja la legalitat aragonesa. Diu “va en contra de la propia legislación aragonesa de lenguas cuyo objetivo es precisamente promover las hablas propias de la región, como el chapurreau, el fragatino o el tamaritanopara así conseguir que no se pierdan”. La Llei de Patrimoni Cultura d’Aragó diu:

El aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007 y la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.

Sostenibilitat demogràfica dels pobles 2 Agost 02UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural, sociologia.
Tags: ,
add a comment

Fa temps que li donava voltes a la idea de la “sostenibilitat demogràfica” dels pobles. I a este estudi de la UAB en parlen. Lo Matarranya, està entre la resiliència i l’emigració.

http://ced.uab.es/PD/PerspectivesDemografiques_007_CAT.pdf

Lo tractament de l’aragonès i el català per la premsa estatal m’ha superat 5 Juliol 05UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, sociolingüística.
1 comment so far

Enganxo una reflexió ràpida, però que necessito posar per escrit. Va de trames, forces vives i tal. Però no li acabo de trobar la lògica. Fa una setmana apareixien tres articles favorables a l’aragonès en premsa Estatal:

I només una setmana més tard, hi ha una persecució de l’única publicació en català a Aragó, però també de l’aragonès. En un mateix nivell estatal (i evidentment, en l’autonòmic).

Hi ha relació? Quina és? O hi ha forces confrontades treballant al mateix camp, i el producte d’estes lluites resulta poc “lògic” per als que no hi estem prop?

Per si caben los dubtes, la contextualització que fa la pròpia Temps de Franja:

imatge2

%d bloggers like this: