jump to navigation

L’España llenada i la cultura (Viles i gents, N. Sorolla) 5 Abril 05+01:00 2021

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Sergio del Molino publica l’any 2016 “La España vacía”. Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural

L'España llenada i la cultura

Natxo Sorolla 05 04 2021

Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique. L’»España vacia» és un territori sense població, i, de fet, no sabem si abans n’hi havie, de població. L’»España vaciada» no només indique que abans n’hi havie i ara no, si no que indique que «algú» ha fet l’acció de buidar-la. Perquè hi ha un procés. I des del Matarranya no cal més que mirar les cases abandonades per a comprovar que abans l’»España vacíada» estave plena.

En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.

Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.

Natxo Sorolla – Viles i gents

Desideri Lombarte: “Pena-roja: Cases i carrers, noms i malnoms” 13 Març 13+01:00 2021

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Un article de Desideri Lombarte sobre els noms de les cases de Pena-roja. Moltíssima història local i universal… Es va publicar l’any 2000, després de la seua mort, juntament amb un mapa toponímic d’Aiguaviva. Ara ja està accessible en pdf :)

Lombarte Arrufat, Desideri (2000). Pena-roja: Cases i carrers, noms i malnoms,. Sorolla’t, 11. Associació Cultural del Matarranya, Calaceit.

Manipular i plagiar acavall de gegants (Viles i gents, Natxo Sorolla) 19 febrer 19+01:00 2021

Posted by xarxes in xarxes.
1 comment so far

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Diuen que el saber no ocupe espai. Però en realitat, n’ocupe, i molt. Lo coneixement s’acumule. I les vacunes efectives per a un virus nou s’inventen pel coneixement acumulat que ja tenim. Perquè una vacuna és només un granet d’arena al munt de granets aportats per molts científics. Newton va popularitzar allò de «si haig pogut veure més lluny que els altres, només és perquè vaig a cavall de gegants». A cascarrulles de tot lo coneixement acumulat.

Però també hi ha unes regles científiques molt clares sobre com usar el coneixement acumulat. Per això el plagi està molt perseguit. Fa un mes que una ministra austríaca va dimitir per plagi, o Merkel va fer caure dos dels seus ministres per la mateixa raó. Perquè una cosa és basar-se en lo coneixement acumulat per a millorar-lo, i una altra, apropiar-se del coneixement d’altres i fer-lo passar com a propi. Plagiar és copiar sense indicar la font. Les guies universitàries sovint s’hi refereixen com «robar».

Però encara hi ha casos més extrems: quan se vol tergiversar i manipular les paraules per a que diguen lo contrari de l’autor original. Si parlant del Matarranya es diu que «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval, el catalán vecino y, tras el siglo XV, el castellano» allà on la lingüística ha dit anteriorment «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval y el catalán y, tras la castellanización de Aragón en el siglo XV, el castellano y el catalán», la intenció és ocultar que al Matarranya es parle català.

I així ho va posar per escrit Javier Moya a «El mundo del chapurriau», l’espai a color que ofereix La Comarca (22/1/2021). Sense avís previ, ni indicar la font, plagiave múltiples textos de lingüística. Però es va arribar a pervertir un text de la filòloga Elena Albesa (2017) per a obviar qualsevol referència al català que històricament se parle al Matarranya. Per sort, La Comarca, en la versió electrònica, s’hi ha desvinculat: «Grupo de Comunicación La Comarca reconoce que en este artículo se han incluido fragmentos de texto de otros autores». No tenim constància que els promotors de «El mundo del chapurriau» haiguen deixat de defensar-ho. D’esta manera mai podrem veure més lluny, sobre la nostra llengua.

I si 2020 va ser el tràiler de 2021? – N. Sorolla – Viles i gents 8 gener 08+01:00 2021

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Fa temps que corre per tot arreu aquella idea que 2020 només és lo tràiler de 2021. Que 2020 va ser simplement una introducció simpàtica al germà gran, 2021. Que vigileu com serà el 2021! Però és una idea gracioseta. Perquè jugue una mica en l’esperança, que tots tenim, que 2021 només pot anar a millor. Perquè 2020 ha sigut fatídic, en termes sanitaris, econòmics, emocionals i molts altres. «Vigileu lo que ve». Però «jiji, jaja», perquè això no pot anar a pitjor.

Fa uns mesos, havent passat una nevada molt dura al Matarranya (Glòria), i confinats a casa, parlàvem de «fragilitat» humana. En lo nostre confort i desenvolupament tecnològic havíem oblidat que som molt dèbils. No només tenim desastres naturals, com tota la història, si no que pati(re)m les conseqüències del que els propis humans fem: dependència completa del petroli, escalfament global, desbordament del desenvolupament tecnològic… La «societat del risc», li diu Ulrich Beck.

Però és que només portem una setmana de 2021, i ja estem a punt de caramel per a una quarta onada COVID, no sabem a quin nivell de confinament arribarem després del Nadal «celebrat», no sabem quants morts suportarem, no sabem si la vacuna-express mos ho resoldrà… I sense tindre això resolt, anuncien que Filomena portarà al Matarranya nevades i gelades, qui sap si com les de Glòria. I per si és poc, lo president de la primera potència militar mundial provoque l’entrada de masses populars al Capitoli per a evitar el reconeixement del president electe, decretant un toc de queda. I evidentment, les galtades que tot això portarà en la geostratègia mundial. Com acabarà 2021?

Diu un altre pensador contemporani, Zygmunt Bauman, que el punt distintiu de la nova societat està en fluxos que van molt ràpid: directius, avions, virus, notícies, paquets d’Amazon, pobres… Tots, molts, i molt ràpid. Tan ràpid que, en termes personals, fa difícil trobar sentit i estructura a la pròpia vida quotidiana. No som capaços d’interpretar a temps a on estem ni què fem aquí. Societat líquida, li diu. «I si 2020 va ser el tràiler de 2021?» Ni «jiji, ni jaja». Volem l’espòiler de 2021! (I si pot ser, lo del segle XXI al complet).

“Treballar en pijama” (Viles i Gents) 20 Novembre 20+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat al «Viles i gents» de La Comarca, de 20/11/2020)

Natxo Sorolla

Hau imaginat mai treballar en pijama? Poder descansar al llit si esteu sobrepassats per la jornada laboral? Estalviar-tos hores de cotxe? Potser sou uns dels afortunats a qui l’alerta sanitària tos ha fotut a treballar des de casa. O potser esteu vivint com una penitència no fer el cafè en los companys. Sigue un miracle o una plaga, el cert és que el teletreball cada vegada tindrà més presència. I «treballar a distància», en la major part dels casos, serà treballar des de casa. Treballar des del kilòmetre 0 de les nostres vides privades. La realitat del teletreball tampoc és tan idíl·lica i lliure com se sol dibuixar.

Si hau aulorat una de les múltiples «guies bàsiques del teletreball» que ofereix la premsa, veureu una idea repetitiva: posa’t un horari per a treballar, i vesteix-te com si anares a l’oficina. Se-pa-ra mentalment la vida privada de la vida laboral. Encara que treballos en l’ordinador des de casa. Però la realitat és una altra. Les videoconferències a vegades tenen un attrezzo singular de criatures, parelles, iaies, gats i gossos. Hi ha discussió sobre la paradoxa de si és moral fumar o menjar en reunions a distància. Hi ha crisis sobre què fer quan toquen a la porta de casa en meitat d’una exposició. I tantes altres coses que mostren un canvi de temps, en què els límits entre «producció» i «reproducció» tornen a diluir-se.

Hi va haver una època en què la «producció» (el treball) i la unitat familiar (la «reproducció» social) anaven de la mà. Al Matarranya això no és una llegenda vella: els masos eren una unitat familiar de producció, i cada un col·laborave segons la seua funció. La industrialització va traure els tallers de les cases, i els va posar en fàbriques. Per tant, lo treball se produie a un espai públic i controlat per l’empresari, completament aliè a les nostres vides personals. Però la confluència entre un i l’altre mai ha desaparegut. Les granges familiars, los negocis a la part baixa de casa o la conciliació familiar al treball han mantingut viu l’impacte real que té allò personal sobre les nostres hores laborals. I ja veníem avisats que les societats postindustrials trencaven novament la separació entre món personal i laboral. Però per favor, no arribeu mai al límit de fer vídeoreunions en pijama. Vatres guanyareu en salut mental, i natres guanyarem en estètica.

Dos notícies complementàries:

Twitter ha criticat molt que el Mundo publicare «Ibai Llanos. el vasco de 25 años que gana 1,3 millones al año enseñando a tus hijos cómo juega al ordenador». El Mundo no comprèn com un gamer des de la seua habitació pot guanyar xifres equiparables a la facturació mensual que ells fan en publicitat. No han comprès la manera en què ha canviat lo consum d’entreteniment, los formats, i per tant, la «producció». Qui entengue millor els desitjos, s’emportarà els euros.

Fa un temps una diputada, Bescansa, va fer un acte simbòlic portant lo seu fill de mesos a l’acte de constitució del Congrés. En una entrevista explicave el transfons de l’acte simbòlic: «mi forma de entender la crianza y la maternidad no pasa por compartimentar los espacios, sino por hacerlos más porosos». Un debat postmodern que cada dia serà més present. Encara que sigue per la força.

N. Sorolla a Charrín Charrán 28 Octubre 28+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Charrín Charrán.

En el plató del programa Silvia Cebolla recibe la visita de Natxo Sorolla, doctor en sociología, natural de Peñarroya de Tastavins y profesor de la Universidad Rovira i Virgili. Dado que su especialidad es la sociolingüística, Sorolla ha estudiado sobre el terreno los comportamientos sociales relacionados con las lenguas minoritarias.

Diumenge, de 10h35 a 11h05. (en línia)

Més informació

“Los catalanes, los que peor caen” (Viles i gents, N. Sorolla) 15 Octubre 15+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 16/10/2020)

“Los catalanes, los que peor caen”

Natxo Sorolla

Les batalletes entre els de Beseit i els de Vall-de-roures. Entre els del Barça i els del Madrid. Entre els francesos i els alemanys. Entre Estats Units i Xina. La vida està plena de batalletes, que van des de les íntimament personals fins la geoestratègia global. «Caure bé» és un motor a les nostres vides.

No fa molt, Antena 3 deia “Los catalanes, los que peor caen”. I és que la Generalitat de Catalunya havie fet una enquesta en què preguntave: «quins són els vostres sentiments de simpatia o antipatia cap als habitants de cadascuna de les diferents comunitats autònomes». No sorprenia a ningú el resultat: los que més mal caíen a la resta d’espanyols no podien ser altres que «els catalans». Perquè un procés d’independència no acordat,en un Estat que l’evite en totes les ferramentes a l’abast (també policials i mediàtiques), com a mínim t’eleve a «enemic VIP» de la Patria.

Però entrem una mica més a fons a l’estudi. De mitjana les autonomies reben una nota de 7, en una escala de 0 a 10. Un notable! I Catalunya se quede, efectivament, en un aprovat (5,7). Que està lluny d’altres notes també baixes, com les de Ceuta i Melilla (6,4 i 6,5). Però fixeu-tos que els tres territoris se troben a «la perifèria» del que considerem «espanyol». De fet, este desamor des de la «metròpoli» no és correspost. Perquè Ceuta, Catalunya i Melilla puntuen a les altres Comunitats Autònomes molt més alt del que els puntuen a elles. En un punt o més de diferència, són territoris que la poca simpatia que reben la corresponen amb simpatia, i en esta cadena d’amors i desamors los podem etiquetar com a «generosos».

Però anem al pol oposat. Quins territoris regalen poca simpatia a la resta? En especial Canàries, que done notes molt baixes a la resta (5,9). I de fet, és lo territori més «afavorit» en la cadena de simpaties. A pesar de puntuar baix als altres, obté molta simpatia, amb més d’un punt de diferència. I és seguida també pel cantàbric: Astúries, Cantàbria, Galícia i la Rioja.

La cadena de simpaties i antipaties pareix que no sempre és simètrica. Uns ixen guanyant, i uns altres, perdent. Però Castella o Madrid no apareixen a la foto dels «marcats». Suposo que és difícil passar desapercebut si no segueixes lo patró que es marque des del nucli. Fixeu-tos que a la foto tampoc apareix Aragó. Centre, perifèria, o indiferència?

Sexe i dominació no són les ombres de Grey (Viles i gents, N. Sorolla) 11 Setembre 11+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

Distància social: la pandèmia que mos vol com a Mònaco (N. Sorolla, “Cultura y Compromiso”) 1 Setembre 01+01:00 2020

Posted by xarxes in sociologia, xarxes.
1 comment so far

Publicat a Compromiso y Cultura, agosto de 2020 (pdf)

Natxo Sorolla

– Boris Izaguirre: Yo una vez estuve en un baño, en Montecarlo, en Mónaco, que hacían estos premios de música…

– David Broncano: Buenos baños serían.

– Boris Izaguirre: Yo estaba orinando en mi sitio, ¿entiendes? Y al lado mio…

– David Broncano: Perdona, ¿en urinario de pared, o entraste a retrete?

– Boris Izaguirre: Bueno, en Mónaco, era pre-coronavirus pero ya tenían distancia social. Porque claro, Mónaco es todo distancia social.

-David Broncano: Claro, se basa en eso.

Lo diàleg s’encaixe en una espècie d’entrevista que Broncano fa a Izaguirre al programa «La Resistencia» a on explique una trobada casual a uns lavabos. Presentador i entrevistat conjuguen molt bé la normalització d’un fet inusual, com la fel·lació en la que acabe la trobada. I augmenten lo to humorístic quan Izaguirre encaixe un fet inesperat al final: «con la boca llena dijo –preséntame a Sardá-».

És una història que encaixe en un espai presentat per Broncano, que sol situar-se en los límits de l’humor i les normes de comportament, i batalle contra els que es considere que haurien de ser els temes i les formes apropiades per a entrevistar a una celebritat. I eixe trencament de les normes socials possiblement és la clau per a ser un programa d’èxit entre els adolescents.

Este tipus de situacions de trencament sempre són interessants sociològicament, perquè fan emergir molts conceptes d’interès. Explicitar certs intercanvis de sexe per capital social (conèixer a Xavier Sardá) mostra en cru el rerefons de les relacions socials. Però de l’entrevista s’ha de destacar un concepte clau l’any 2020: lo distanciament social. Este nou comportament socials’espere de natres des del primer confinament. Recordeu la imatge del ministre d’interior alemany negant la mà per a saludar la presidenta Merkel. Distància social. Una imatge impactant que mos va iniciar, ja abans del nostre confinament, en un canvi de comportaments socials. També els simbòlics. I es va buscar alternatives que alleugeriren lo malestar de no saludar «tal com cal». Com saludar en lo colze. O els més arriscats socialment, saludant a distància. Una distància social molt saludable sanitàriament, però que mos porte mil mal de caps este estiu. Com reacciono si un desconegut aborde innecessàriament lo
meu espai de 2 metres? De veritat ham de tindre 2 metres quan cenem en la colla? No puc abraçar el meu millor amic? No puc besar el meu nebot, que no veig des de l’estiu passat?

I és possible que quan estiguem ja ballant perillosament en lo segon confinament, la distància social serà un tema encara més calent.Les temperatures baixaran, ja no farem vins al carrer, i el virus correrà com una bala en espais tancats, i si no volem usar mascareta a tot arreu, caldrà mantindre distància social per a protegir els més grans.

I és que tornant a Mònaco, este Estat és símbol de l’alta societat europea. En dos kilòmetres quadrats de glamour i paradís fiscal interactuen l’aristocràcia, l’alta burgesia i les personalities. En una bombolla de distanciament social, la cola que enganxe les exigències d’este període entre confinaments i les exigències de l’alta societat. Qui millor ha exposat com la distancia social caracteritze les classes socials és Bourdieu, l’occità que més amunt ha portat la sociologia francesa. La seua hipòtesi central és que les classes socials no només se diferencien i reprodueixen pel capital econòmic que acumulen, com defensarie el marxisme més ortodox. Ell propose que mos ham de fixar en los aspectes culturals i d’estil de vida, que interioritzem durant la nostra infància (habitus), i que poden arribar, per exemple, a ser una forma de privar a la burgesia de l’accés a algunes posicions socials pròpies de l’alta burgesia i l’aristocràcia. Se refereix al difícil que és arribar, si no es té l’estil de vida apropiat de les capes més altes, a posicions socials sobreocupades per gent en cognoms compostos: registradors, diplomàtics, advocats de l’Estat, notaris o inspectors d’Hisenda.

Bourdieu parteix de la idea que els gustos són una construcció social. I que al final, si sabem distingir l’òpera alemanya de la francesa, o preferim la Ronda de Boltaña, la Mala Rodríguez o Camela, es mes per qüestions socials subjectives que per una qualitat artística intrínseca d’aquella música. Però al final, estos gustos acaben per fer reproduir les classes socials. I el mateix ocorre en los estils de vida. Construeixen, i reprodueixen, classes socials. Dedique tota una obra de més de 700 pàgines a estudiar la distinció social. I per tant, la distància social com a fet característic de la classe social alta. Esta distància escomence per la situació geogràfica de les classes altes, en urbanitzacions espaioses i en serveis ben accessibles. A diferència de l’amuntegament en blocs de pisos o la distància aïllant de la ruralitat. La classe alta parle moderadament i sense gesticular. La classe alta pren aliments de manera limitada i sense excedir-se en quantitat o en nutrients. La classe alta té un nombre limitat de fills. I en especial, la classe social manté la distància social. Una distància social que es pot veure en contrastar els bars burgesos, a on cada taula és un espai de privacitat,
i els bars popular, a on sovint la barra és l’espai central de reunió, i a on qualsevol es pot afegir a la discussió.

Però és que ara mos han demanat a tots que fem un mica com a Mònaco. Que mos fem los estirats. Que matinguem la distància en l’altre. La distància al lavabo. La distància entre els nostres espais de privacitat. La distància entre els nostres espais vitals. Que abandonem lo contacte. Que no mos toquem. Que no mos abracem. Que entenguem que l’empatia cap a l’amic també es transmet sense tocar ni palpar. I es que, si ho fem, no és perquè sigam uns estirats. Ho fem per amor a l’altre. I és difícil mantindre la distància social. Tots ho sabem. Però, per un temps que mos deixen, fem-nos passar per aristòcrates a Mònaco. Distància social. Pel bé de tots.

Trama i spoiler! (Viles i gents) 31 Juliol 31+01:00 2020

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 31/7/2020)

Natxo Sorolla

Un rei que transmet bonhomia decapite un soldat. Però és que el soldat ha desertat en la defensa del poble davant uns bàrbars terribles. I natres estem en lo poble!

Mentre, l’ajudant d’un gran emperador mor en circumstàncies misterioses. I l’emperador l’hi ofereix al rei la posició d’ajudant. Tot apunte que ja tenim davant al protagonista de la trama. «Les vivències d’un secundari».

Per a posar-hi sucre, proposen matrimoni entre els fills de les dues famílies. Lo «bé» i el «mal» queden lligats. Perquè tot apunte que l’assassí de l’antic ajudant és l’emperador. Però per si no en teniu prou, l’hereu del rei puge a una torre i veu com la dona de l’emperador té sexe en son germà bessó. Espentegen l’hereu del regne al buit!

Ja haureu identificat que és lo primer capítol de Joc de trons, una sèrie d’èxit. I té servits tots los components per a que la trama mos enganxo. Mos porten a identificar-mos en un «bo» que lluite contra el «mal». Però un «bo» que també té matisos. Per contra, els «roïns», sense justificants, són cada vegada més roïns. Maten xiquets, tenen sexe en los germans… La vida és dura, i tot apunte que hi haurà un enllaç entre el «bé» i el «mal». I a natres, espectadors innocents, ja mos han situat allà al mig, preocupats pel què caldrie fer. Necessiteu alguna cosa més?

[Spoiler!] Pos és que hau simpatitzat en lo rei secundari, a qui tots los mals pressionen, també les pròpies contradiccions. Però quan ja no esperem res més, maten al protagonista. Mo’l maten! Al protagonista! I ara què?! Pos ara tenim la clau de tota una trama de 73 episodis i una de les sèries de més èxit dels últims anys.

A mi, que anava tard en la sèrie (i tantes altres coses), uns dies abans de veure el capítol em van preguntar:

– «Ja has arribat al capítol que maten al protagonista?»

– «Què m’estàs dient? Que el maten?»

Sí, em van fer espòiler d’un punt clau de la trama. I és que quan t’ho descobreixen per avançat, lo ritme del relat perd frescor. Perquè ja saps coses que no hauries de saber per a mantindre la innocència. Eixe enigma és la clau que manté viva la trama d’un llibre, una sèrie o una notícia. D’aquí unes setmanes continuarem estripant les claus que fan enganxar a una «bona història» a la població del món.

%d bloggers like this: