jump to navigation

Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
add a comment

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

Anuncis

Situen en l’any 1.555 el primer aval del català a la Franja 21 Agost 21UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya.
Tags: , , , ,
1 comment so far

Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:

Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

Tomás Faci, G. (2016). Las lenguas de Aragón en el siglo XVI según el arzobispo Hernando. Alazet, (28). http://revistas.iea.es/index.php/ALZ

Confiança, popularitat, majories, i borregos (Viles i Gents) 18 Agost 18UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, excursions, groningen, Matarranya, sociologia, xarxes.
Tags: , , , ,
add a comment

Viles i gents, publicat a La Comarca del 18/8/2017

Natxo Sorolla

Anar al bar a fer una Estrella, comprar a la tenda Nocilla, o donar-li al sagal un Cacaolat són formes habituals de denominar productes per la marca. Lo nostre comportament sol situar-se entre la confiança i la galvana. Si no sabem quin sabó ham de comprar per a rentar els plats, segur que caurà Fairy, perquè n’ham sentit parlar. I si no sabem quin mòbil comprar, segur que l’Iphone tindrà punts, perquè (falsament) pensem que el tenen molts. Som de tendència còmoda. I faltarie! Haver d’anar provant constantment marques noves per a saber quina té la millor relació qualitat-preu. Per això les marques invertixen tants diners en anuncis: per a ser populars, i donar confiança.

Però l’estrès que mos provoque la necessitat de ser reconeguts pel nostre entorn a vegades mos fa deixar la galvana mental. Pràcticament no hi havie cobertura, però el fet que entre els més innovadors s’imposare el mòbil, va acabar fent comprar-se’n un a molts. Molts es van comprar un mòbil llampant més potent que molts ordinadors professionals, únicament per la mançaneta que ja portave la líder de classe. I no només la popularitat marque tendència. El fet de trobar-se en mig d’una conversa i descobrir que eres l’únic que «encara» no té Facebook, o que «encara» no usa Whatsapp, a molts los va fer plegar-se a «la majoria»

I en este graciós dilema m’haig trobat. En una visita de tres mesos que faig a la Universitat de Groningen, només arribar eren… no centenars… milers de bicicletes! Per tots los Països Baixos, bicicletes amunt, bicicletes avall! I qualsevol investigador internacional, lo primer que fa, és anar a un venedor de bicicletes. Hi ha factors que ajuden, evidentment, com lo desnivell o les infraestructures. Però la comoditat i rapidesa de moure’s en bici per ciutat és similar aquí, i a la Xina Popular Però, evidentment, deixar-se portar per la majoria és lo que explique diferent nivells d’adquisició de bicicletes dels nouvinguts a Groningen o a Lleida. La confiança, la popularitat o les majories vehiculen los nostres comportaments. Lo de portar-se com a borregos, seguint la rabera, ja serie un altre tema. Però el deixarem per a altres temàtiques més polèmiques :-)

Periodisme activista: la Franja com a arma de destrucció massiva 5 Agost 05UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística.
Tags: , ,
add a comment

Hi ha una bona colla de periodistes que informen de la Franja des de la proximitat, entenent la complexitat del tema, sense partir de posicions polítiques predefinides, i sobretot, mantenint-se informats sempre sobre el tema. N’hi ha una altra bona colla que des de Saragossa, Madrid o Barcelona fan servir la Franja com a arma de destrucció per als temes que realment els importen: destrossar Lambán, Rudi, Puigdemont, Zapatero… N’és un exemple bastant clar ABC, que quan tracta el tema parteix de la falsedat acadèmica que entre Pena-roja i Morella hi ha una frontera lingüística. I també hi ha “nous periodistes” que des del desconeixement segueixen este camí. Diu El Español Un instituto aragonés se rebela contra su director por “imponer el catalán”

Dramàticament es posa la gravadora a grups extremistes i se li retira al Director i la majoria de pares que van decidir ampliar una hora més l’optativa de català. Però també falseja la realitat: llegint la notícia es veu com parla de «algunos padres», però al principi de la notícia es converteixen en  «la comunidad educativa», i el pitjor, al titular, són «un instituto aragonés se rebela». Confondre desitjos de radicals en la realitat majoritària no és professional: «el instituto Matarraña se tornó en batalla campal».

I una última qüestió, i està ja sé que és només per a traure nota els periodistes que són bons professionals sobre la Franja: l’article falseja la legalitat aragonesa. Diu “va en contra de la propia legislación aragonesa de lenguas cuyo objetivo es precisamente promover las hablas propias de la región, como el chapurreau, el fragatino o el tamaritanopara así conseguir que no se pierdan”. La Llei de Patrimoni Cultura d’Aragó diu:

El aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007 y la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.

Sostenibilitat demogràfica dels pobles 2 Agost 02UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural, sociologia.
Tags: ,
add a comment

Fa temps que li donava voltes a la idea de la “sostenibilitat demogràfica” dels pobles. I a este estudi de la UAB en parlen. Lo Matarranya, està entre la resiliència i l’emigració.

http://ced.uab.es/PD/PerspectivesDemografiques_007_CAT.pdf

Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés 27 Juny 27UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, sociolingüística.
Tags: , , , , , ,
1 comment so far

Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí,  que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?

Pallarés, M. (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72.
Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés.

N. Sorolla: 100 Viles i Gents 100 (Viles i gents) 25 Mai 25UTC 2017

Posted by xarxes in Matarranya.
add a comment

100 Viles i Gents 100

Publicat a La Comarca, 19/5/2017

Natxo Sorolla

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

Animalisme, mascotisme, peluchisme 7 Abril 07UTC 2017

Posted by xarxes in Matarranya, sociologia.
Tags: , , , , ,
add a comment

Publicat a la columna Viles i Gents, de La Comarca (versió extensa). 5/4/2017.

Natxo Sorolla

Grist (Eriste), vall de Benasc, gener, nevat. A la porta d’un Hotel tenen un gos que mire com passe la gent. Algú penge la foto a un espai de denúncia en línia, i escomence una campanya contra l’Hotel pel patiment de l’animal. Los propietaris expliquen que el gos està en bones condicions, que és una raça adaptada al clima, i que preferix l’aire lliure que estar tancat. És com explicar que les vaques no passen fred per dormir a la intempèrie. No són dèbils. No són “humans”. Però alguns continuen la crítica: lo gos té cara trista. És com parlar a una paret. Lo que interpreten com ulls tristos és allò que identifique la pròpia raça del gos. Atribuixen característiques dels humans als gossos. Humanitzen lo gos.

En una línia diferent, però tan similar, a vegades compartixco un vídeo dels raders robots que desenvolupen les filials de Google. Tenen aspecte humà. Són com un Terminator humanitzat. Caminen per la neu mantenint l’equilibri. I els enginyers los posen a prova espentejant-los per a caure a en terra. Quan cauen, lo públic sol sospirar: ai pobre! Uh, són robots!

En un món regnat per les necessitats materials, com menjar o tindre un puesto a on dormir, la discriminació ere quotidiana. Però quan los humans vam superar estes penúries, a base d’avenç tecnològic i científic, lo marge de seguretat personal se va incrementar. I mos vam poder preocupar per altres coses, allò que es diu valors postmaterials.

D’unes societats que discriminaven entre el natres  civilitzat i els altres bàrbars, i per tant dominades pel racisme, vam passar a la igualtat dels drets civils. D’una societat dominada pels hòmens ham tendit, lentament, però sense pausa, a la igualtat de gèneres. D’una societat a on los xiquets tenien totes les obligacions ham passat a una societat a on los xiquets tenen tots los drets. I d’una societat que tracte els altres animals com a objectes tendim a canviar cap a l’animalisme.

Este animalisme identifique el sofriment animal, i per tant, promou l’extensió de certs drets als animals. Per a evitar la crueltat animal s’ha edificat una estructura normativa, en lo colofó de les lleis de benestar animal, que tant d’impacte tenen sobre les granges al Matarranya. També s’ha ampliat la base de població vegetariana i vegana, o la prohibició de les corregudes de bous. Tots estos corrents són conseqüència de com los humans mos identifiquem, no només en lo sofriment de qualsevol persona, si no també en lo sofriment dels animals.

Però em pareix molt més interessant, encara, la identificació de valors pròpiament humans en animals. A este corrent alguns l’han denominat mascotisme. S’ha dividit en dos dels animals domèstics. Uns los ham industrialitzat per a la producció de carn (vaques, gorrinos) i els altres los ham condemnat a fer-mos companyia i donar-mos amor a canvi de drets “humans” (gossos, gats). Als dos los ham desanimalitzat. Una idea que tinc que agrair a Alberto Gasquet.

I encara és més radical la versió ortodoxa: lo peluixisme (peluchismo). Un corrent que té als humans com a centre de l’univers, i que desconeix l’entorn i la natura. Atribuix totes les característiques humanes als animals, com si foren peluixos. Les mascotes són vertaders objectes de culte: menjar especial, medicaments per al pèl o roba per a que no passon fred.

Marxa Senderista del Matarranya a Pena-roja: donant voltes a Desideri 7 Març 07UTC 2017

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , ,
add a comment

Captura.PNGEste domenge es fa la Marxa Senderista del Matarranya a Pena-roja. És una forma “ràpida” de visitar los punts principals del terme de Pena-roja. I sense ser explícit, volte l’obra de Desideri Lombarte. L’excursió passe pels Masos dels Molinars, a on va nàixer, la Creu del Llop, la Creu de Joseret, i pel Cingle de Sant Jaume, tres dels romanços populars que va escriure en vers. I passe per punts clau de la seua obra: lo toll bugader, lo Palanc…
https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=view&id=16672530&measures=off&title=off&near=off&images=off&maptype=S

Powered by Wikiloc

Suport militar des de l’aeroport de Saragossa a la Guerra de Síria (?) 28 Desembre 28UTC 2016

Posted by xarxes in aerotranstorn, Matarranya.
Tags: , , , , , , ,
add a comment

A vegades al Matarranya se senten vols relativament baixos que desperten la curiositat. I normalment són vols que van direcció a algun dels aeroports propers (principalment Castelló o Terol) o vols no comercials que van per davall dels 10km d’altura. Este és lo cas dels vols d’ahir. Cap a migdia cridave l’atenció un motor. Ere un Hércules militar en vol baix, que habitualment hi passe. De Madrid va anar fins a Sardenya, va fotre mitja volta, i sobrevolant lo Matarranya, va aterrar a Saragossa. Fent algunes consultes, apuntaven que feia refueling és a dir, abastia de combustible en vol a altres aparells.

captura

A la tarda va tornar a sobrevolar el Matarranya (ell, o un bessó), però esta vegada ja en destinació fins l’àrea d’Adana, a Turquia, a només 200km d’Alep, lo camp de batalla sirià.captura7

%d bloggers like this: