jump to navigation

N. Sorolla: 100 Viles i Gents 100 (Viles i gents) 25 Mai 25UTC 2017

Posted by xarxes in Matarranya.
add a comment

100 Viles i Gents 100

Publicat a La Comarca, 19/5/2017

Natxo Sorolla

Sí senyors, este és lo Viles i gents que fa 100 al meu currículum, des del 2005 que m’ho va proposar Carrégalo. Inicialment li vaig dir que no m’hi vea capaç, però uns mesos més tard li vaig dir que sí. I em responie “me n’alegro molt de la decissió que em comuniques d’incorporar-te al col·lectiu “Viles i gents”. I fins avui.

Però no vaig poder escomençar més mal. Ja ho tenia tot redactat, i enllestit, quan de repent passen los fets de la Todolella, a on van morir 18 jóvens a un alberg. Hi tenia gent pròxima, i vaig explicar la meua vivència. Va ser un pas difícil.

I poc a poc s’han anat filant los Viles i Gents, sobre bars, joventut, despoblació, tradicions, tecnologia, política, llengua… Al ritme del que em fa pensar, me preocupe, m’alegre, i dels meus canvis vitals. Però segurament lo Viles que més me va marcar va ser el de la “Cocaïna”. Parlava de l’alt consum de farlopa als pubs del Matarranya i les conseqüències que pot tindre la seua normalització. Les hòsties (verbals) se van ploure. Al cap dels anys rectificaria algunes coses menors, però no el discurs essencial.

També només escomençar ja em van demanar un article per al recopilatori dels 10 anys de Viles i Gents. I poc més tard vam fer una de les poques trobades de vilaters, a on vam visitar lo Mesquí, i vam passar una agradable tarde intergeneracional (ho ham de recuperar, això!).

Moltes vegades gent pròxima te comente el Viles, perquè no li ha agradat lo que dius, perquè li pareix bé…. Moltes vegades perquè no l’entèn. I això sí que és una cosa que tinc que reparar. És lo desig del 100 Viles 100: fer-lo més divulgador. Ho prométego!

Animalisme, mascotisme, peluchisme 7 Abril 07UTC 2017

Posted by xarxes in Matarranya, sociologia.
Tags: , , , , ,
add a comment

Publicat a la columna Viles i Gents, de La Comarca (versió extensa). 5/4/2017.

Natxo Sorolla

Grist (Eriste), vall de Benasc, gener, nevat. A la porta d’un Hotel tenen un gos que mire com passe la gent. Algú penge la foto a un espai de denúncia en línia, i escomence una campanya contra l’Hotel pel patiment de l’animal. Los propietaris expliquen que el gos està en bones condicions, que és una raça adaptada al clima, i que preferix l’aire lliure que estar tancat. És com explicar que les vaques no passen fred per dormir a la intempèrie. No són dèbils. No són “humans”. Però alguns continuen la crítica: lo gos té cara trista. És com parlar a una paret. Lo que interpreten com ulls tristos és allò que identifique la pròpia raça del gos. Atribuixen característiques dels humans als gossos. Humanitzen lo gos.

En una línia diferent, però tan similar, a vegades compartixco un vídeo dels raders robots que desenvolupen les filials de Google. Tenen aspecte humà. Són com un Terminator humanitzat. Caminen per la neu mantenint l’equilibri. I els enginyers los posen a prova espentejant-los per a caure a en terra. Quan cauen, lo públic sol sospirar: ai pobre! Uh, són robots!

En un món regnat per les necessitats materials, com menjar o tindre un puesto a on dormir, la discriminació ere quotidiana. Però quan los humans vam superar estes penúries, a base d’avenç tecnològic i científic, lo marge de seguretat personal se va incrementar. I mos vam poder preocupar per altres coses, allò que es diu valors postmaterials.

D’unes societats que discriminaven entre el natres  civilitzat i els altres bàrbars, i per tant dominades pel racisme, vam passar a la igualtat dels drets civils. D’una societat dominada pels hòmens ham tendit, lentament, però sense pausa, a la igualtat de gèneres. D’una societat a on los xiquets tenien totes les obligacions ham passat a una societat a on los xiquets tenen tots los drets. I d’una societat que tracte els altres animals com a objectes tendim a canviar cap a l’animalisme.

Este animalisme identifique el sofriment animal, i per tant, promou l’extensió de certs drets als animals. Per a evitar la crueltat animal s’ha edificat una estructura normativa, en lo colofó de les lleis de benestar animal, que tant d’impacte tenen sobre les granges al Matarranya. També s’ha ampliat la base de població vegetariana i vegana, o la prohibició de les corregudes de bous. Tots estos corrents són conseqüència de com los humans mos identifiquem, no només en lo sofriment de qualsevol persona, si no també en lo sofriment dels animals.

Però em pareix molt més interessant, encara, la identificació de valors pròpiament humans en animals. A este corrent alguns l’han denominat mascotisme. S’ha dividit en dos dels animals domèstics. Uns los ham industrialitzat per a la producció de carn (vaques, gorrinos) i els altres los ham condemnat a fer-mos companyia i donar-mos amor a canvi de drets “humans” (gossos, gats). Als dos los ham desanimalitzat. Una idea que tinc que agrair a Alberto Gasquet.

I encara és més radical la versió ortodoxa: lo peluixisme (peluchismo). Un corrent que té als humans com a centre de l’univers, i que desconeix l’entorn i la natura. Atribuix totes les característiques humanes als animals, com si foren peluixos. Les mascotes són vertaders objectes de culte: menjar especial, medicaments per al pèl o roba per a que no passon fred.

Marxa Senderista del Matarranya a Pena-roja: donant voltes a Desideri 7 Març 07UTC 2017

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , ,
add a comment

Captura.PNGEste domenge es fa la Marxa Senderista del Matarranya a Pena-roja. És una forma “ràpida” de visitar los punts principals del terme de Pena-roja. I sense ser explícit, volte l’obra de Desideri Lombarte. L’excursió passe pels Masos dels Molinars, a on va nàixer, la Creu del Llop, la Creu de Joseret, i pel Cingle de Sant Jaume, tres dels romanços populars que va escriure en vers. I passe per punts clau de la seua obra: lo toll bugader, lo Palanc…
https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=view&id=16672530&measures=off&title=off&near=off&images=off&maptype=S

Powered by Wikiloc

Suport militar des de l’aeroport de Saragossa a la Guerra de Síria (?) 28 Desembre 28UTC 2016

Posted by xarxes in aerotranstorn, Matarranya.
Tags: , , , , , , ,
add a comment

A vegades al Matarranya se senten vols relativament baixos que desperten la curiositat. I normalment són vols que van direcció a algun dels aeroports propers (principalment Castelló o Terol) o vols no comercials que van per davall dels 10km d’altura. Este és lo cas dels vols d’ahir. Cap a migdia cridave l’atenció un motor. Ere un Hércules militar en vol baix, que habitualment hi passe. De Madrid va anar fins a Sardenya, va fotre mitja volta, i sobrevolant lo Matarranya, va aterrar a Saragossa. Fent algunes consultes, apuntaven que feia refueling és a dir, abastia de combustible en vol a altres aparells.

captura

A la tarda va tornar a sobrevolar el Matarranya (ell, o un bessó), però esta vegada ja en destinació fins l’àrea d’Adana, a Turquia, a només 200km d’Alep, lo camp de batalla sirià.captura7

Trump, i entendre la @masaenfurecida 5 Desembre 05UTC 2016

Posted by xarxes in Matarranya.
1 comment so far

Publicat a la columna Viles i gents de La Comarca 2/12/2016

Natxo Sorolla

Estats Units té nou president. Trump, contra tot pronòstic, ha vençut a Clinton, la cara més burocràtica i armamentista dels Demòcrates. Però també ha vençut tota la gent d’ordre del seu propi Partit Republicà. Ja s’ha dit molt sobre l’extravagància i el radicalisme de Trump, com que perseguirà i emmurallarà tot rastre mexicà als States.

I el cas Trump no és cap excepció. Són molts que lliguen l’empobriment de la classe mitjana mundial, per la radicalització dels efectes del capitalisme, en lo seu estat permanent de descontent. Diuen que això ha portat a la massa enfurida a trencar en lo sistema, ja sigue en Trump a EUA, l’emergència de l’extremadreta a tota Europa, les noves esquerres a Grècia, lo Brexit anglo, los nous partits a Espanya, o el sobiranisme aquí al costat.

En tot cas, també als científics socials se mos ha posat en l’ull de mira: no n’hau encertat ni una, collons!, mos diuen. I poques enquestes havien pronosticat lo triomf de Trump, l’èxit del Brexit, lo NO dels colombians al procés de pau en les FARC, la renovació de la majoria a Rajoy, o el fracàs del sorpasso d’Iglesias a(l posteriorment marginat) Sánchez. En fi, que per més que la ciència social sigue més complexa que les naturals, als científics socials també mos cou.

I és que predir el resultat d’unes eleccions o els cracs de la borsa és més complicat que pronosticar una tronada. Pronosticar què farem los humans afecte directament al que finalment farem, perquè saber què pot passar mos fa canviar el nostre comportament. Si per exemple tenim les capacitats de l’omnipresent i sabem a ciència certa qui guanyarà les eleccions, acte seguit que ho comuniquem, aquells a qui no agrade gens eixe candidat, enlloc de decidir votar el seu partit afí, però més minoritari, decidiran votar-ne un en lo que tenen menys sintonia, però té més possibilitats de guanyar. I el pronòstic ja s’ha trencat. Un comportament paregut si pronostiquem que un banc caurà, o que unes accions pujaran la setmana que ve, o qualsevol pronòstic d’una ciència sobre el comportament humà. Per contra, si com l’omnipresent, sabem que una tronada portarà molta aigua, per més que fem o no fem lo pronòstic, los núgols no deixaran de portar aigua. Caos de tipus 2, li diuen.

Masos: una “experiència” més del “sistema” 27 Octubre 27UTC 2016

Posted by xarxes in Matarranya.
add a comment

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, 22/10/2016

Natxo Sorolla

“Creo que mi casa está lo más en el campo que puede estar, seguida de cerca en la categoría de estar muy en el campo por una cueva de ermitaño en lo alto de una montaña. Para llegar hay que dejar el coche en lo alto del valle y bajar andando durante media hora por caminos de jabalí. Tengo varios vecinos cerca, todo gente bastante particular que ha decidido vivir con pocas cosas y alimentándose de sus propios huertos”.  Aixina expliquen l’experiència de deixar la vida urbana a Traveler, una revista de viatges (¿Cómo es -de verdad- irse a vivir al campo?). No em deixa de sorprendre la frivolitat d’anar a viure a un mas. L’exotisme d’eixir del sistema.

Lo sistema és la forma en què mos organitzem. Sistema va associat a ordre i estructura. I s’opose al canvi o la revolució d’un sistema per un altre. Però el sistema s’opose especialment al caos, que és la falta de sistema.

Imatge de El Periódico

Imatge de El Periódico

Si busquem una mica sobre neorurals, prompte trobarem articles dirigits a urbanites consumidors d’experiències, als que canten les mil meravelles de la ruralitat, en la petulància del teletreball, dels nòmades digitals, del coworking, i del moviment slow. I acompanyades d’imatges idíl·liques de gent al sol, que en un portàtil a les cames, contemple els seus col·legues banyant-se al riu. Tot molt cool, però que pot acabar la jornada en una insolació i un mal de coll important. Com a experiència no està mal. Com a sistema, és un frau.

Tant fraudulent com la nostra amiga de dalt, la de la categoria estar muy en el campo. Que si d’aquí 10 anys li pregunten què tal allò d’“estar lo más en el campo que puede estar”, segur que explicarà que va ser una experiència super xula. Però no és. Va ser. Perquè ja serà passat. Per molt desagradable que sigue el soroll de la ciutat, lo sistema alternatiu no és buscar-se un gatipau a hora i mitja de l’hospital, l’escola i el super. I al final, això d’anar a un mas en estes condicions se convertix en consum(isme) d’experiències. Sumar experiències superxules. Com qui col·leccione països a visitar, se compre la samarreta de moda del Che, o creu que enguany se porte el mocador palestí. Al final, eixir del sistema se convertix en una experiència més del sistema. I l’espai a on s’experimente (lo món rural), més que un sistema millor (benvingut!), pot acabar assemellant-se més al caos. I el que mos fa falta és crear un nou sistema. Treballem-ho!

Entrevista a Natxo Sorolla (eldiario.es): “La falta de consenso en política lingüística afecta a los hablantes: ven su lengua como materia de conflicto” 24 Octubre 24UTC 2016

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística, tesi.
add a comment

Font: “La falta de consenso en política lingüística afecta a los hablantes: ven su lengua como materia de conflicto”

ENTREVISTA: Natxo Sorolla

El sociólogo Natxo Sorolla es autor de una tesis sobre la situación del catalán en las comarcas orientales de Huesca

“Una cuarta parte de los alumnos catalanohablantes recurren al castellano para comunicarse entre ellos; podría ser la fase previa a la decisión de dejar de transmitir la lengua a sus hijos”

“Se puede conseguir que catalán y aragonés sean lenguas oficiales de Aragón, pero si luego no hay medidas que lo desarrollen, se quedará en el terreno de lo simbólico”

“Ver que médicos y profesores usan el castellano puede inducir a pensar a los padres que es la lengua que va a dar más oportunidades a sus hijos”

22/10/2016 – Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.
Natxo Sorolla, autor del estudio sobre la situación del catalán en La Franja.

El sociólogo Natxo Sorolla (Peñarroya de Tastavins, Matarraña, 1980) presentó recientemente en las jornadas Cinga Fórum, organizadas por el Institut d’Estudis del Baix Cinca, las conclusiones de su tesis doctoral sobre la situación sociolingüistica en las comarcas del Bajo Cinca y La Litera, en las que muchos pueblos han sido históricamente catalanohablantes. Según arroja su estudio, el uso del catalán está en retroceso entre los jóvenes de la zona oriental de Huesca, lo cual sería el paso previo a lo que se conoce como sustitución lingüística.

El próximo 28 de octubre Sorolla volverá a tratar el tema en la Facultad de Filosofía y Letras de Zaragoza, dentro de las jornadas ‘El reto de investigar sobre La Franja de Aragón’, organizadas por la  Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes y el Área de Filología Catalana de la Universidad de Zaragoza.

¿Qué es la sustitución lingüistica?

En sociolingüística, se entiende como el momento en el que un grupo social determinado cambia la lengua que venía utilizando hasta entonces y decide sustituirla por otra. El punto crítico de este proceso, lo que determina que el uso de una lengua está amenazado, es cuando los progenitores deciden no transmitir su lengua a sus hijos, sino otra que consideran más prestigiosa o útil. Antes de llegar a ese extremo hay fases previas.

¿Y en qué fase se encuentran las comarcas del Bajo Cinca y La Litera?

La realidad es que yo no estaba estudiando la sustitución lingüistica en La Franja; con mi tesis buscaba analizar la situación sociolingüistica en un territorio que ha sido históricamente catalonohablante. Pero lo que me encontré fueron datos que, si no alarmantes, apuntan a lo que ya algunos intuían: que las generaciones jóvenes están dejando de usar su lengua en las relaciones sociales. Soy de una comarca más al sur, el Matarraña, y no esperaba que la situación fuera tan diferente al norte. Según hemos podido comprobar, una cuarta parte de los alumnos catalanohablantes, aquellos que usan el catalán como lengua habitual con sus dos progenitores, recurren al castellano para comunicarse entre ellos. Esto nos indica, a falta de consolidar el estudio, que podría ser la fase previa a la decisión de, en el futuro, y si se quedan en el territorio (porque la despoblación es otro problema de estas zonas), dejar de transmitir el catalán a sus hijos.

Según recoges en tu tesis, en los años 90, incluso entrados los 2000, la situación era bien distinta. ¿Qué ha ocurrido para que se produzca este cambio?

Hay que preguntarse qué es lo que no había ocurrido hasta entonces. La Franja era un territorio rural que históricamente enviaba emigración a otras zonas, pero a partir del cambio de siglo se ve envuelto en el proceso de migraciones internacionales que ya no solo involucra a grandes capitales, sino que llega a pueblos, lo que altera su composición demográfica. Otro factor es la minorización de la lengua: en las generaciones mayores la mayoría de sus componentes son catalanohablantes, es su lengua de socialización habitual, pero entre los jóvenes tenemos más variedad, con gente de fuera, autóctonos castellanohablantes, o hijos de parejas mixtas que funcionan en la práctica como castellanohablantes. Suponemos, porque hay que profundizar en el análisis, que estas paulatinas variaciones en la sociedad se traducen en cambios lingüisticos muy rápidos, que pueden conducir a que el castellano se convierta en lo que en sociolingüistica se llama lengua no marcada, esto es, aquella que por su uso no te define como miembro de un grupo determinado.

¿El catalán en La Franja está perdiendo prestigio social?

No se puede decir que se haya llegado a ese punto, porque no hemos detectado que los padres dejen de transmitir el catalán como lengua, estaríamos todavía en la fase previa. La cuestión del prestigio de la lengua tiene relación con el proceso de modernización global (aumento de las migraciones, incremento de población urbana, posibilidad de cambio de clase social…), que tiene consecuencias socioligüisticas claras: las lenguas minoritarias pierden su capacidad de cohesión social, mientras que las lenguas más usadas se hacen más grandes. Las cuestiones de clase social han sido importantes en otros procesos de sustitución, como se ha visto en Alicante o Valencia. En La Franja no hemos trabajado este aspecto y tengo mis dudas de que sea un factor influyente, pero sí puede tener cierto efecto que en el sistema educativo y sanitario se funcione de forma monolingüe. Ver que médicos y profesores usan el castellano puede inducir a pensar a los padres que es la lengua que va a dar más oportunidades a sus hijos.

¿Qué medidas ayudarían a preservar la lengua patrimonial?

La principal es que la lengua propia esté en el sistema educativo, y no solo como asignatura optativa, porque, aunque facilita, no es suficiente para posibilitar la alfabetización de los alumnos. Hay que incorporar la lengua propia como vehicular, que no solo se aprenda a escribirla, sino que también sirva para enseñar otras asignaturas como Ciencias Sociales o Naturales. Igual que todos los alumnos aprenden castellano, deben aprender catalán (e inglés, claro), para que luego puedan decidir libremente qué lengua usar en su vida diaria. No es la solución mágica, pero creo que la Administración debe transmitir a los padres el interés por mantener la lengua del territorio.

¿Medidas como la cartelería y la señalización bilingüe tienen un efecto real en el mantenimiento de la lengua propia?

Tienen su importancia, sí, pero no dejan de ser simbólicas. Las políticas tienen que ir mucho más allá, han de buscar un efecto a largo plazo. En las discusiones se pone el acento en la cooficialidad del aragonés y el catalán en Aragón, pero la realidad política es que no hay una mayoría suficiente para introducir esa cuestión, en la medida en la que sería necesario, en el Estatuto. Se puede conseguir que sean lenguas oficiales de Aragón, pero si luego no hay medidas que lo desarrollen en reglamentos y leyes, será importante, pero se quedará en el terreno de lo simbólico. Puede darse una situación similar al gaélico en Irlanda, donde es la lengua oficial pero hay enormes dificultades para que se mantenga. Es preferible lo que ocurría en La Franja, donde estaba extendido el uso popular del catalán en un nivel informal, a una situación de oficialidad en la que no existan hablantes.

La política lingüistica siempre genera grandes controversias…

En el año 2001 empezaron las guerras por la lengua en Aragón. Fue entonces cuando el PAR se distanció de su política tradicional de defensa del aragonés y el catalán, con esas denominaciones, para decidir que el anticatalanismo y no reconocer la lengua en su propio territorio le podía dar réditos entre cierto electorado, como de hecho ocurre. Este viraje se traduce en una guerra simbólica, en la que se hace una Ley de Lenguas, al cabo de dos años entra otro gobierno y hace una nueva ley donde aparece lo del LAPAO, en poco tiempo vuelven a cambiar los contenidos de la ley… Todo esto afecta a los hablantes, porque al final entienden que la lengua es un problema, la ven como materia de conflicto, y eso no es positivo.

¿Cuál es el camino a seguir?

Hay que volver a los consensos en política lingüística. En este sentido, es importante el papel del PAR. Cuando gobernó con el PP en los años 90, el PAR incluso votó diferente que su socio en leyes como la de Patrimonio Cultural y defendió que el aragonés y el catalán eran lenguas propias de Aragón y que debían ser cooficiales. Su giro empieza cuando gobierna con el PSOE y recurre a este tema para marcar distancias.

¿Cómo valoras las decisiones del actual Ejecutivo aragonés de PSOE-CHA?

Después del LAPAO, que suponía negar la propia existencia de una lengua sobre la que académicamente no hay ninguna duda, cualquier paso que se diera iba a ser positivo. Insisto en que hay que trabajar para lograr que haya continuidad en las políticas, que no se cambien cada vez que entra un nuevo ejecutivo. Ahí está el ejemplo de las clases optativas de catalán en La Franja, que se implantaron en 1984 con el socialista José Bada como consejero de Cultura. Esas clases se han mantenido, incluso se han ampliado, con los gobiernos posteriores e indiferentemente incluso de la ley del LAPAO. Hay que separar la política lingüistica de otros conflictos, que pueden dar muchos réditos en el debate a nivel estatal, pero que acaban afectado a las gentes que viven en la frontera y se convierten en un problema para su día a día.

Más info

Lo Matarranya de l’escut antimíssils i el canvi climàtic 3 Octubre 03UTC 2016

Posted by xarxes in aerotranstorn, Franja, Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , , , , ,
3 comments

Este apunt és una versió adaptada de l’article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís.

Fa un temps vaig escriure sobre com d’estimulant és l’aerotranstorn al Matarranya. I allà parlava d’un vol que m’havie cridat l’atenció. Un Hércules entre l’Illa de Creta (Grècia) i Rota (Càdis), que passave a l’altura de Pena-roja. I només hi especulava que podie estar relacionat en los conflictes a l’Orient Pròxim.

Hercules Matarranya 14h44 24_5_2016 COMPLET Grécia - Càdiz

Pocs dies més tard m’haig trobat en l’article Rota, base del escudo antimisiles y de su escudero que planteje com los Estats Units han recuperat lo potencial de Rota com a base militar, i el paper actiu i de suport d’Espanya en esta geoestratègia, que va més enllà de la cessió territorial. Espanya defense i amplie la potència dels destructors. Perquè des de Rota han desplegat un punt central de l’escut antimíssils contra Iran (de 4 destructors), i sobretot, com a punt de suport a les incursions a Síria, i com a punt d’eixida de les marques territorials dels aliats davant Rússia:

Su estacionamiento en Rota les ahorra la travesía del Atlántico cada vez que tienen que desplazarse al Mediterráneo Oriental, su zona habitual de operaciones.

De fet, lo vol eixie de Khanià (Chania), a on hi ha desplegada la Base de Llançament de Míssils d’Estats Units (f.k.a. OTAN). Ja ho veieu. Per damunt lo Matarranya passe part de la geoestratègia mundial, en forma de míssil. La pregunta que quede per respondre és per què es fa el recorregut de gairó, fent una circumval·lació tant al nord, pel Matarranya.

avioneta-gencat-comnplet-2I veure com per damunt lo Matarranya també volte part de la geostreatègia mundial té cert lligam en altres discussions que seguixco, que darrerament apunten a que al  Matarranya no plou perquè les companyies d’assegurances estan fent volar avionetes, que escampen iodur per a evitar les pedregades al fruital del Baix Aragó i del Baix Matarranya. No cal dir que al Matarranya no plou pel canvi climàtic, i tenim bastantes butlletes d’anar veient com tot lo sud Europeu se desertitze. En tot cas, hi ha tota una discussió científica sobre l’efecte del iodur sobre la pedra i sobre l’aigua. Però em preocupe la prèvia: hi ha realment les avionetes?

L’aerotranstorn localitze l’estrès matarranyenc en l’aviació comercial, les línies Europa-Alacant i Barcelona-Madrid que mos sobrevolen, al que ja estem més que acostumats, i que per altura i tipus de motor, mos sol passar desapercebut. Però l’aerotranstorn també detecte allò que cride l’atenció al ciutadà de carrer, com l’aviació militar pesada, proves de vol de l’Aeroport de Terol, vols d’arribada a Castelló, o avionetes diverses, com les que fotografien los Ports en dies de sol (vegeu la imatge) o les múltiples que van de passada. És cert que certa aviació no ix al radar, com los caçabombarders de l’aeroport de Saragossa, que no ixen als radars, i no trobo la manera de fer-ne seguiment, ni en enginyeria social. Però també és cert que no haig estat capaç de trobar cap avioneta fent vols estranys a les tronades.

De fet, tinc algunes anècdotes: cel núgol, se sent un soroll d’avioneta, com la multitud que se senten en hores de sol, i per la finestra escolto “mira, una avioneta de les tronades”. Me poso en mans del radar, i efectivament, un vol sense cap carambola, directe a les Balears. És més raonable pensar que la porte un tio en molta pasta, que no un tio en molt de iodur. La segona m’ha passat fa pocs dies. Sense cap informació concreta sobre l’hora, m’apunten a vols antipedregades a més o menys unes hores. És complicadíssim fer seguiments sense dades concretes, perquè vivim en una sopa de vols, i en una hora en poden passar més d’una vintena. Però casualment en les hores relatives del suposat vol contra la pedra, va passar lo germà menut (AN-12) de l’avió més gran del món, l’Antonov (AN-225) (ho veureu al minut 6 del vídeo). És un bitxo que una companyia d’assegurances no podrie ni aixecar per a escampar iodur.

En tot cas, me continue picant la curiositat si les avionetes contra la pedra existeixen. Si voleu fotre’m una mà, només cal seguir una guia senzilla per a poder monitoritzar les avionetes: apunteu dia i hora exacta del vol, a poder ser la ruta que suposadament segueix (no la veureu, però pel soroll, podeu intuir si va N-S, per exemple), i per a controlar que el vol ix registrat als radars,apunteu també l’hora dels 3 o 4 vols següents que passon. A veure què n’ix de la monitorització.

Persecució del català: “evite la entrega de las agendas al alumnado”. Tics franquistes. 4 Agost 04UTC 2016

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, sociolingüística.
Tags: , , , , ,
7 comments

La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.

Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que  l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l'”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.

Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.

Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir la comuna.  Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).

Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.

L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.

Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.

Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.

A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.

Viles i gents: Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot (N. Sorolla) 22 Juliol 22UTC 2016

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja, rural.
Tags: ,
add a comment

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

monegros-desert-festival

Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perillar els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi  que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

%d bloggers like this: