jump to navigation

Marxa Senderista del Matarranya a Pena-roja: donant voltes a Desideri 7 març 07UTC 2017

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , ,
add a comment

Captura.PNGEste domenge es fa la Marxa Senderista del Matarranya a Pena-roja. És una forma “ràpida” de visitar los punts principals del terme de Pena-roja. I sense ser explícit, volte l’obra de Desideri Lombarte. L’excursió passe pels Masos dels Molinars, a on va nàixer, la Creu del Llop, la Creu de Joseret, i pel Cingle de Sant Jaume, tres dels romanços populars que va escriure en vers. I passe per punts clau de la seua obra: lo toll bugader, lo Palanc…
https://ca.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=view&id=16672530&measures=off&title=off&near=off&images=off&maptype=S

Powered by Wikiloc

Lo Matarranya de l’escut antimíssils i el canvi climàtic 3 octubre 03UTC 2016

Posted by xarxes in aerotranstorn, Franja, Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , , , , ,
3 comments

Este apunt és una versió adaptada de l’article publicat a la revista Compromiso y Cultura d’Alcanyís.

Fa un temps vaig escriure sobre com d’estimulant és l’aerotranstorn al Matarranya. I allà parlava d’un vol que m’havie cridat l’atenció. Un Hércules entre l’Illa de Creta (Grècia) i Rota (Càdis), que passave a l’altura de Pena-roja. I només hi especulava que podie estar relacionat en los conflictes a l’Orient Pròxim.

Hercules Matarranya 14h44 24_5_2016 COMPLET Grécia - Càdiz

Pocs dies més tard m’haig trobat en l’article Rota, base del escudo antimisiles y de su escudero que planteje com los Estats Units han recuperat lo potencial de Rota com a base militar, i el paper actiu i de suport d’Espanya en esta geoestratègia, que va més enllà de la cessió territorial. Espanya defense i amplie la potència dels destructors. Perquè des de Rota han desplegat un punt central de l’escut antimíssils contra Iran (de 4 destructors), i sobretot, com a punt de suport a les incursions a Síria, i com a punt d’eixida de les marques territorials dels aliats davant Rússia:

Su estacionamiento en Rota les ahorra la travesía del Atlántico cada vez que tienen que desplazarse al Mediterráneo Oriental, su zona habitual de operaciones.

De fet, lo vol eixie de Khanià (Chania), a on hi ha desplegada la Base de Llançament de Míssils d’Estats Units (f.k.a. OTAN). Ja ho veieu. Per damunt lo Matarranya passe part de la geoestratègia mundial, en forma de míssil. La pregunta que quede per respondre és per què es fa el recorregut de gairó, fent una circumval·lació tant al nord, pel Matarranya.

avioneta-gencat-comnplet-2I veure com per damunt lo Matarranya també volte part de la geostreatègia mundial té cert lligam en altres discussions que seguixco, que darrerament apunten a que al  Matarranya no plou perquè les companyies d’assegurances estan fent volar avionetes, que escampen iodur per a evitar les pedregades al fruital del Baix Aragó i del Baix Matarranya. No cal dir que al Matarranya no plou pel canvi climàtic, i tenim bastantes butlletes d’anar veient com tot lo sud Europeu se desertitze. En tot cas, hi ha tota una discussió científica sobre l’efecte del iodur sobre la pedra i sobre l’aigua. Però em preocupe la prèvia: hi ha realment les avionetes?

L’aerotranstorn localitze l’estrès matarranyenc en l’aviació comercial, les línies Europa-Alacant i Barcelona-Madrid que mos sobrevolen, al que ja estem més que acostumats, i que per altura i tipus de motor, mos sol passar desapercebut. Però l’aerotranstorn també detecte allò que cride l’atenció al ciutadà de carrer, com l’aviació militar pesada, proves de vol de l’Aeroport de Terol, vols d’arribada a Castelló, o avionetes diverses, com les que fotografien los Ports en dies de sol (vegeu la imatge) o les múltiples que van de passada. És cert que certa aviació no ix al radar, com los caçabombarders de l’aeroport de Saragossa, que no ixen als radars, i no trobo la manera de fer-ne seguiment, ni en enginyeria social. Però també és cert que no haig estat capaç de trobar cap avioneta fent vols estranys a les tronades.

De fet, tinc algunes anècdotes: cel núgol, se sent un soroll d’avioneta, com la multitud que se senten en hores de sol, i per la finestra escolto “mira, una avioneta de les tronades”. Me poso en mans del radar, i efectivament, un vol sense cap carambola, directe a les Balears. És més raonable pensar que la porte un tio en molta pasta, que no un tio en molt de iodur. La segona m’ha passat fa pocs dies. Sense cap informació concreta sobre l’hora, m’apunten a vols antipedregades a més o menys unes hores. És complicadíssim fer seguiments sense dades concretes, perquè vivim en una sopa de vols, i en una hora en poden passar més d’una vintena. Però casualment en les hores relatives del suposat vol contra la pedra, va passar lo germà menut (AN-12) de l’avió més gran del món, l’Antonov (AN-225) (ho veureu al minut 6 del vídeo). És un bitxo que una companyia d’assegurances no podrie ni aixecar per a escampar iodur.

En tot cas, me continue picant la curiositat si les avionetes contra la pedra existeixen. Si voleu fotre’m una mà, només cal seguir una guia senzilla per a poder monitoritzar les avionetes: apunteu dia i hora exacta del vol, a poder ser la ruta que suposadament segueix (no la veureu, però pel soroll, podeu intuir si va N-S, per exemple), i per a controlar que el vol ix registrat als radars,apunteu també l’hora dels 3 o 4 vols següents que passon. A veure què n’ix de la monitorització.

Persecució del català: “evite la entrega de las agendas al alumnado”. Tics franquistes. 4 agost 04UTC 2016

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, sociolingüística.
Tags: , , , , ,
7 comments

La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.

Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que  l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l'”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.

Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.

Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir la comuna.  Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).

Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.

L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.

Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.

Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.

A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.

Viles i gents: Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot (N. Sorolla) 22 juliol 22UTC 2016

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja, rural.
Tags: ,
add a comment

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

monegros-desert-festival

Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perillar els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi  que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

Eleccions 2016 al Matarranya 27 juny 27UTC 2016

Posted by xarxes in estadística, Franja, Matarranya, Pena-roja.
add a comment

Ham estat parlant una miqueta a Ràdio Matarranya sobre els resultats de les eleccions 2016 al Matarranya i es veuen vàries coses. Es conserven les dinàmiques comarcals ja conegudes:

  • La Portellada, feu conservador: màxim comarcal de PP/PAR 55%, i dels més alts a Ciutadans 19%. Perfil similar a Mont-roig, Ràfels i Fondespatla, i en vot conservador que bascula més al PP, també a la Vall-del-tormo.
  • Arenys, feu socialista: màxim comarcal del PSOE, 37,5%.
  • La Torre, feu de la nova política: vot molt repartit entre PP (29%), Unidos Podemos (UP) (29%), PSOE (23%) i Ciutadans (Cs) (19%).
  • Entre los dos pobles més grans, Vall-de-roures aposta més per la nova política, amb més vot a UP i Cs que en la mitjana comarcal, i Calaceit aposta per la política bipartidista, que té més vot a PP i PSOE que la mitjana.

Pel que fa a canvis en relació a les eleccions de 2015, pocs canvis a nivell general. Però a nivell particular, Ràfels, Torredarques i Fórnols retornen al vot bipartidista, en increment sobretot del PSOE, però també del PP, i reduccions a UP. Calaceit trasbalse una mica de vot del PP a Ciutadans. A Fondespatla es radicalitze la política, amb increment del PP i UP. A la Freixeneda s’incremente UP, i a Calaceit Ciutadans.

En relació als canvis respecte les eleccions de 2011, alguns pobles com la Torre del Comte han abraçat la nova diversitat de partits polítics, mentre que altres com la Vall han mantingut molt el vot del PSOE i n’han incorporat poc d’UP. A pobles com Fondespatla hi ha hagut un important trasbals de vot del PP a Ciutadans, mentre que pobles com Arenys han perdut poc vot del PP, i no n’han incorporat de Ciutadans.

Nota: percentatges comptant només vot als 4 principals partits.

Taula de Rubén Lombarte

PP PSOE PODEM C’S
2016 2015 2011 2016 2015 2011 2016 2015 2011 2016 2015 2011
ARENYS 50 44 65 45 44 64 22 17 3 4
BESEIT 144 132 198 58 57 96 76 77 30 39
CALACEIT 264 238 318 163 171 252 93 76 69 87
QUERETES 124 122 177 88 85 157 71 65 46 53
FÓRNOLS 23 24 36 19 22 19 14 9 7 7
LA FREIXNEDA 95 88 126 47 46 66 47 61 28 30
FONTDESPATLA 74 84 124 34 32 39 28 36 32 26
LLEDÓ 41 45 55 20 19 33 19 21 13 15
MASSALIÓ 121 130 183 71 60 89 52 48 35 38
MONT-ROIG 96 87 128 24 28 36 32 34 32 33
PENA-ROJA 93 96 124 56 52 76 48 45 26 18
LA PORTELLADA 80 83 115 21 20 38 16 16 28 21
RÀFELS 36 38 62 11 15 17 13 10 9 7
TORREDARQUES 28 27 32 8 10 12 16 13 2 1
LA TORRE 21 21 46 17 18 41 21 17 14 15
LA VALL 90 89 128 45 46 48 19 27 20 17
VALDE 366 346 540 238 244 296 237 219 157 187
VALLJUNQUERA 84 77 109 61 70 102 42 44 18 22
TOTAL 1830 1771 2566 1026 1039 1481 866 835 0 569 620 0

Jornada reivindicativa en favor de la lengua en Monroyo 25 febrer 25UTC 2016

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, sociolingüística.
add a comment
Notícia de La Comarca

Coincidiendo con el día Mundial de la Lengua Materna, Monroyo acogió una celebración organizada por la Asociación de padres del Matarraña en Defensa del Catalán, Clarió. La jornada tuvo lugar en el Salón Cultural y sirvió para poner de manifiesto las reivindicaciones que desde esta asociación hacen respecto al uso del catalán en la comarca del Matarraña.Ante un centenar de personas se presentó un estudio sobre el uso del catalán entre los jóvenes de 2º de la ESO en el IES Matarraña de Valderrobres a cargo de la lingüísta barcelonesa Anna Currubi y que contó con la introducción del también lingüista y doctor en Sociología, el peñarrogino Natxo Sorolla.
Aunque el estudio todavía no está disponible sí será publicado en breve. El acto sirvió para poner de manifiesto varias de las conclusiones: la principal de ellas, según su autora, es el aumento de personas jóvenes que emplean el castellano como primera lengua en sus relaciones habituales, tanto de familia como con los amigos. Una tendencia que en palabras de Currubí también se observa en «otras comarcas» como el Bajo Cinca o la Litera, si bien en el Matarraña ese proceso está siendo más lento, entre otras cosas por ser un medio más rural y en el que ha habido menor inmigración, tanto extranjera como del resto de España. Otra de las conclusiones que se extraen es la hegemonía clara del castellano en el uso oficial, algo que no es nuevo pero que queda también se pone de manifiesto en este estudio. Por último se destacó que pese a ser un proceso reversible, es algo que ocurre en otros territorios bilingües y no bilingües en otras partes del mundo.

En cualquier caso lo que allí se demandó fue una mayor implicación de los distintos organismos gubernamentales. «Es de vergüenza ver la dejadez de nuestras instituciones y de los que nos representan respecto a nuestra lengua», manifestó Jose Manuel Aragonés, presidente de Clarió, instantes antes de dar la palabra al sociólogo y lingüísta Natxo Sorolla y a la autora del estudio. «Pensamos que la situación actual con el nuevo ejecutivo autonómico es mucho mejor. Nosotros demandamos mejoras para la lengua y vemos un futuro bastante negro por una sustitución lingüística que tenemos aquí ya; confiamos en que cambien muchas cosas. Nos gustaría la cooficialidad pero de momento lo vemos muy difícil», afirmó Aragonés. Además del coloquio y presentación del estudio, la jornada tuvo un marcado carácter lúdico.

Mayor implicación del ejecutivo
Coincidiendo con el día mundial de la lengua materna el Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, ha lanzado un anuncio televisivo en el que aboga por la preservación de las lenguas propias de Aragón y en la que pueden verse distintas palabras del catalán o pero también del aragonés; un idioma en mucha peor situación y que apenas es utilizado como lengua materna en los valles pirenáicos de Hecho y Ansó, en Huesca.

Natxo Sorolla fue uno de los asistentes. Es Doctor en sociología y reconocido lingüista:

¿Cuales son los mayores problemas de la lengua en el Matarraña?
Hace unos años la problemática era otra. Teníamos que en los años ‘90 el catalán era la lengua hegemónica en el Matarraña, es decir, más del 90% de la gente la tenía como lengua materna. Sin embargo la gente aunque la hablase no conocía la gramática. Hoy en día es cierto que más personas conocen gramaticalmente la lengua, pero se ha añadido un problema más. Estamos viendo cómo hay una sustitución paulatina de nuestra lengua entre las nuevas generaciones. Si hace dos décadas un castellano parlante que viniera al Matarraña, ya fuera por ser un nuevo residente o por no tener como lengua materna este idioma, se encontraba con que la lengua hegemónia era el catalán y no tenía apenas problemas en aprenderlo hoy en día vemos que el catalán ha perdido la hegemonía que podía tener hace dos décadas, sobretodo entre los más jóvenes. Nos encontramos incluso jóvenes de padres catalanoparlantes que sin embargo utilizan de forma más habitual el castellano en tre su círculo de amigos y por supuesto en ámbitos como el educativo.
¿Desde cuándo se observa esa evolución?
Hemos visto cómo entre los dos últimos estudios hechos sobre el tema en 2004 y en 2014 hay bastantes diferencias. Mientras en 2004 los porcentajes de catalanoparlantes que utilizaban el catalán como lengua materna seguían siendo del 70%, en el estudio de 2014 hemos visto que esos porcentajes han bajado bastante y se sitúan en torno al 50% de la población. Como ves hemos pasado de un 90%, a un 70% en 2004 y el 50% actual. Cabe decir que tradicionalmente comarcas como el Matarraña o la zona catalanoparlante del Bajo Aragón-Caspe han arrojado siempre cifras mucho mayores de personas que tienen el catalán como primera lengua que la mismísima Barcelona. Veníamos de una situación bastante buena en los años ‘90, a pesar de toda la situación política. Observábamos cómo se había mantenido un uso casi total del catalán en lacalle, entre las familias; pero diferentes dinámicas han hecho. Lo que pasa en Fraga o en Tamarite es un poco lo que podría terminar pasando aquí. El hecho de que el catalán no sea una lengua escolar hace que incluso los tradicionalmente catalano parlantes, terminen haciendo un mayor uso del castellano en su vida cotidiana.
¿De seguir esta tendencia qué crees que podría llegar a pasar?
Hemos visto cómo zonas en las que tradicionalmente se hablaba esta lengua como son Valencia y Alicante, Perpiñán o l’Alguer en Cerdeña ahora es una lengua totalmente desplazada del uso diario. La habla gente pero es minoritario el empleo de ella como lengua materna y ha sido desplazada en el caso de Alicante, Perpiñán o el Alguer, haciendo que en esos territorios el catalán prácticamente sea una lengua periférica. Nosotros estamos mucho mejor incluso que otras comarcas de Aragón como el Bajo Cinca e incluso que algunas de Cataluña, pero el descenso es claro y la bajada en el porcentaje de catalano parlantes también. Incluirla en el Currículum, no solo de forma optativa y que además sea nuestra variedad de catalán
También hay gente a la que le preocupa la pérdida de palabras y dichos propios del Matarraña…
Hemos hecho ya varios estudios y no puedo dejar de referirme a Esteve Valls. Hay estudios hechos en referencia a la estandarización y el ‘variacionismo’. Tenemos además literatura de Desideri Lombarte, es decir, tenemos material y tenemos que esforzarnos en ello. La ‘estandarización’ es algo que no solo ocurre aquí.

Casquetes de xocolate (Viles i gents) 8 febrer 08UTC 2016

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , , ,
1 comment so far

Viles i gents publicat a La Comarca el 5/2/2016

Casquetes de xocolate

Natxo Sorolla

Tres variacions de la casqueta, del Forn Llerda (Queretes)“La famosa tortilla poco pasada de cocción, pero mucho de precio”. Sí. Este és lo comentari més fidedigne que trobo a Tripadvisor d’una famosa tortilla navarra que em vaig cruspir en visita turística a Bascònia. I com és lògic, en tal operació composada per dos dotzenes d’ous, va arribar el moment que pensava si no estava menjant truites molt per damunt de les meues possibilitats. I em preguntava com havia arribat a eixe punt de no retorn gastronòmic. Però és que la funció de qualsevol turista és eixa: fer l’imbècil.

Hores abans estàs a casa, te poses lo vestit de guiri, agarres la maleta, la poses al cotxe, i carretera i manta. I sobretot, t’incrustes lo magnífic cervell de turista full equip. Sense cap sana intenció de saber realment com és aquella gent que visitaràs. Simplement, vols passar-t’ho bé. Te debatràs contínuament entre descansar o estressar-te posant un cromo més a la teua col·lecció de puestos visitats. I sobretot, conviuràs en un patiment suprem: no deixar-te res de la Guia de les 10 coses essencials que has de fer si vas a… Perquè penses que allò més dramàtic sèrie trobar-te en eixe punt crític que, explicant als coneguts les mil meravelles del viatge, ix lo sabut que et pose entre l’espasa i la paret dient “però de verdat has estat a… i no has tastat/fet/vist …? Què fort!”. Per això et dixes portar per qualsevol aborigen que et recomane com a típica la truita de kilo i mig, i orgia d’ous i pataca que et fots entre pit i esquena. Faltarie! I was here!

Sí, molt sovint som turistes i mos ho passem bé fent allò que haurie d’estar contemplat al codi penal: fer aberracions perquè a la consciència col·lectiva es consideren com a essencials per als que visiten algun puesto. I aixina et pots trobar a les Rambles centenars de turistes rojos com una gamba, en gorro mexicà, i fotent-se una paella a les 12 de la nit. Al món desenvolupat funcionem aixina.

Perquè quan arribes a un espai desconegut, la màxima confiança sobre què menjar i què fer és en un guia que està fart de repetir diàriament que “aquí la gent sol anar a/menjar…”. Encara que ell fa dècades que no ho fa com a autòcton. O en un tio en lo que només fa uns segons que t’has creuat pel carrer i que, com a molt, intuixes que no és foraster perquè no fa la teua pinta de pixapins.

I aixina, jo haig acabat visitant castells de dubtós valor al país dels Càtars, menjant sípia de sabor incert a alguna taberna gaditana i fotent-me vi rebullit a un carrer gelat de fred. Però és que Llenguadoc són los castells, Cádiz són los chocos i Berlín és lo vi calent. I punt.

L’Aude ha sabut reinventar-se en lo seu país dels càtars que, evidentment, combine en lo formatge dels càtars, en lo vi dels càtars i qualsevol excentricitat dels càtars. Berlín ha convertit lo seu antic homenet dels semàfors soviètics en símbol turístic de clauers, samarretes o didals. Kukuxumusu s’ha fet d’or associant la duresa del San Fermín en la figureta simpàtica del bou multisouvenir. I estos invents se col·loquen a bon preu al turista, perquè no n’hi ha cap que marxo sense el souvenir de rigor.

És per això que sempre em plantejo què deu ser el que un guiri es deu imaginar que els autòctons fem/mengem diàriament al Matarranya. Segur que entre tots hi podem donar forma. Però va per davant l’axioma irrefutable que la casqueta és lo nostre símbol nacional. Qualsevol bar i racó turístic matarranyenc haurie de tindre lo seu mostrador de casquetes, clauers de casquetes i samarretes simpàtiques de I love casqueta. I evidentment, tota la seua indústria complementària de la restauració: desconstrucció de casqueta, casqueta salada i menú especial de degustació casquetera. Podeu no estar-hi d’acord, i penseu que tenim coses millors per a col·locar al turista. Però només que sigue per caritat en los aborígens llépols: penseu que la casqueta de xocolate pot portar a qualsevol sibarita a un estat de shock papil·logustatiu. Reflexionem-hi!

Internet i Dialectologia de taverna (Viles i gents) 13 octubre 13UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, sociolingüística.
add a comment

Internet i Dialectologia de taverna (Viles i gents)

Natxo Sorolla

Fa un temps a Twitter una vinarosenca preguntave a uns vilafranquins sobre els límits entre el i lo. Quin pobles diuen lo cavall, i quins diuen el cavall. L’article determinat mos definix com lo que som, és part de la nostra identitat. Segur que molts de vatres quan hau visitat Barcelona tos hauran preguntat “què ets de Lleida?”. Perquè per a un barceloní, l’article lo és símbol de terra ferma. Si va una mica més despistat, detectarà que no convertixes les o en u, ni les e en a, i et preguntarà si eres valencià. Però l’article lo és molt característic del lleidatà i el tortosí, i estrany al País Valencià.

Los mapes dialectals de l’any de la picassó, de quan Móssen Alcover va enquestar tot lo domini lingüístic, apuntaven que a algun punt del Matarranya dien lo, i que a algun punt dels Ports dien el. Però entremig, a esta terra de ningú, com se situen los límits? Des del Matarranya tenim detectat que a Pena-roja (Matarranya) l’article lo està ben viu, i a Herbers (Els Ports) no és comú. Serie un límit dialectal que, de forma inusual, coincidix en un límit administratiu. I les llengües poques vegades coincidixen en los límits polítics.

Com si es tractare d’una conversa d’uns setciències a les 3 del matí d’un divendres a una taverna, va començar l’intercanvi de tuits, missatges a Facebook, correus… per a delimitar la qüestió. Un gran descobriment d’una filòloga d’ascendència a Coratxà i criada a Herbers: als vídeos etnològics que hi ha a Internet se veu com la gent més gran d’Herbers conserve los al plural, i el al singular, als vídeos sobre l’Aplec dels Ports s’observe la vacil·lació entre los i els, i finalment la gent més jove se plegave al que natres coneixiem, l’ús només d’el/els.

Després, tirant dels mítics multireportatges de Canal 9 sobre les nevades als Ports, a Youtube trobàvem ben viu los a Castelldecabres.

I aixina, la pressumpta coincidència entre el límit dialectal i el límit administratiu valencianomatarranyenc, no ere en realitat una coincidència. De fet, s’observave com la cosa havie canviat entre els jóvens, i això forçave els canvis dialectals al límit administratiu. I aquí, segurament, hi ha tot un camp d’investigació sobre l’efecte de l’escola i la convergència cap al castellà o cap al valencià, dels models cultes de llengua, etc. Un tema fàcilment plantejable gràcies a la rapidesa i eficiència dels debats de taverna i els recursos disponibles a Internet.

PS: Molt, molt, però que molt fan de la normalitat en què José Ramon de Castelldecabres (Restaurant l’Espiga) explica que s’assumix que si neve, neve :)

PS2: També en l’origen de la conversa hi ha el que va acabar sent un Treball Final de Grau de Núria Gil: Formes i usos de l’article definit masculí al Sénia

Voleu posar a la vostra filla/fill un nom de moda al s. XIV al Matarranya? 24 agost 24UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja.
Tags: ,
add a comment

Les models dels noms varien, i allò que en una època està de moda al cap de pocs anys se pot considerar horripilant. En quatre, Desideri Lombarte repassave noms i cognoms de Pena-roja des del S. XIV. 

Los va publicar al Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica  i són accessibles en línia:

Lombarte, Desideri (1988). Antroponímia pena-rogina, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, XXXII (juny), pàg. 15-25. PAL

Lombarte, Desideri (1989). Pena-roja (Matarranya). Noms de les pena-rogines dels ss. XV, XVI i XVII, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, XXXVI (juny), pàg. 73-77. PAL

Lombarte Arrufat, Desideri (2002). Implantació de cognoms a la vila de Pena-roja (Matarranya) (S. XIV al S. XX), Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 89 (juny 2002), p. 19-35.

Lombarte Arrufat, Desideri (2002). Llistes d’habitants de Pena-roja (1600 a 1700)“/”Avui. Cognoms numèrics, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 90 (desembre 2002), p. 11-19.

(Origen de les referències: CEL)

Espentejar la ruralitat fent camps de fútbol (Viles i Gents) 13 juliol 13UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural.
1 comment so far

Publicat a La Comarca el 10 de juliol de 2015

Natxo Sorolla

Fotografia de Comarques Nord

“Qui no guarde quan té, no menge quan vol”. Europa té com a eix central assegurar-se l’autonomia en una qüestió bàsica com és l’alimentació dels europeus. I en eixa intenció es va formar la PAC (Política Agrària Comú). Qui no depèn de l’estranger per a decidir què menge i a quin preu, té assegurada l’autonomia alimentària. I qui no depèn d’altres, té poder. Si no, fixeu-tos en los conflictes en què estem implicats d’Ucraïna al món àrab per a controlar l’accés a l’energia. L’alimentació i l’agricultura estan altament globalitzades, i al final tot va lligat: la baixada de preu de la fruita que tant ha afectat al préssec de la conca baixa ve donat pel tancament rus a les importacions. I el tancament rus té origen en lo conflicte entre Europa, Rússia i Estats Units per controlar els conductes de gas Ucraïnesos.

D’aquí naixen polítiques de desenvolupament agrícola (PAC), i com agricultura i ruralitat van massa sovint lligats, se desenvolupen ajudes col·laterals de desenvolupament rural com FEADER (Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural). I per sort, encara que sigue col·lateralment, Europa invertix diners en mantindre i potenciar l’àmbit rural. Segons declaren les bases, l’objectiu dels ajuts és millorar la competitivitat agrícola, millorar el medi ambient, i millorar la qualitat de vida rural. De les ajudes concedides al Matarranya, totes (!) són per arreglar carrers. Segur que encaixen a la perfecció en la “millora de la qualitat de vida rural”. I no cal dir que arreglar carrers és necessari. Però no és segur que el desenvolupament rural europeu depengue dels forats dels carrers. I no en culpo als ajuntaments, que ni decidixen les polítiques europees ni les administren.

La clau rural és que sense relleu i sense jóvens, poc hi ha que fer. Per a resoldre la despoblació i el relleu generacional no hi ha una vareta màgica. Però crec que un cas paradigmàtic és invertir en un camp de futbol. I abans que malpenseu, ni practico ni m’agrade el futbol. Però si a un poble la joventut té la iniciativa de crear un equip de futbol, trobar-se per a entrenar, patir cada domenge pel resultat, i celebrar la unió periòdicament, donant suport a la seua iniciativa tenim assegurat que eixa joventut s’estimarà encara més lo seu poble. Molts estudien fora i altres treballen a la metròpoli, dels quals una bona part no retornaran “només pel futbol”. Però tindran una bona excusa més si algun dia troben l’oportunitat. Com bones excuses estem creant si ajudem a organitzar concerts, a potenciar qualsevol trobada, activitat o iniciativa per la que valgue la pena viure-hi, fins i tot entre setmana. I aquí tenim un problema cabdal: la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. Cal crear orgull de ser un poble i de ser del Matarranya. Cal crear les condicions òptimes per a crear parelles. Cal ajudar les iniciatives dels jóvens en les que es donen encara més raons per a viure o retornar al seu poble.

%d bloggers like this: