jump to navigation

Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
add a comment

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

Anuncis

Sostenibilitat demogràfica dels pobles 2 Agost 02UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural, sociologia.
Tags: ,
add a comment

Fa temps que li donava voltes a la idea de la “sostenibilitat demogràfica” dels pobles. I a este estudi de la UAB en parlen. Lo Matarranya, està entre la resiliència i l’emigració.

http://ced.uab.es/PD/PerspectivesDemografiques_007_CAT.pdf

Viles i gents: Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot (N. Sorolla) 22 Juliol 22UTC 2016

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja, rural.
Tags: ,
add a comment

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

monegros-desert-festival

Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perillar els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi  que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

Espentejar la ruralitat fent camps de futbol (Viles i Gents) 13 Juliol 13UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural.
2 comments

Publicat a La Comarca el 10 de juliol de 2015

Natxo Sorolla

Fotografia de Comarques Nord

“Qui no guarde quan té, no menge quan vol”. Europa té com a eix central assegurar-se l’autonomia en una qüestió bàsica com és l’alimentació dels europeus. I en eixa intenció es va formar la PAC (Política Agrària Comú). Qui no depèn de l’estranger per a decidir què menge i a quin preu, té assegurada l’autonomia alimentària. I qui no depèn d’altres, té poder. Si no, fixeu-tos en los conflictes en què estem implicats d’Ucraïna al món àrab per a controlar l’accés a l’energia. L’alimentació i l’agricultura estan altament globalitzades, i al final tot va lligat: la baixada de preu de la fruita que tant ha afectat al préssec de la conca baixa ve donat pel tancament rus a les importacions. I el tancament rus té origen en lo conflicte entre Europa, Rússia i Estats Units per controlar els conductes de gas Ucraïnesos.

D’aquí naixen polítiques de desenvolupament agrícola (PAC), i com agricultura i ruralitat van massa sovint lligats, se desenvolupen ajudes col·laterals de desenvolupament rural com FEADER (Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural). I per sort, encara que sigue col·lateralment, Europa invertix diners en mantindre i potenciar l’àmbit rural. Segons declaren les bases, l’objectiu dels ajuts és millorar la competitivitat agrícola, millorar el medi ambient, i millorar la qualitat de vida rural. De les ajudes concedides al Matarranya, totes (!) són per arreglar carrers. Segur que encaixen a la perfecció en la “millora de la qualitat de vida rural”. I no cal dir que arreglar carrers és necessari. Però no és segur que el desenvolupament rural europeu depengue dels forats dels carrers. I no en culpo als ajuntaments, que ni decidixen les polítiques europees ni les administren.

La clau rural és que sense relleu i sense jóvens, poc hi ha que fer. Per a resoldre la despoblació i el relleu generacional no hi ha una vareta màgica. Però crec que un cas paradigmàtic és invertir en un camp de futbol. I abans que malpenseu, ni practico ni m’agrade el futbol. Però si a un poble la joventut té la iniciativa de crear un equip de futbol, trobar-se per a entrenar, patir cada domenge pel resultat, i celebrar la unió periòdicament, donant suport a la seua iniciativa tenim assegurat que eixa joventut s’estimarà encara més lo seu poble. Molts estudien fora i altres treballen a la metròpoli, dels quals una bona part no retornaran “només pel futbol”. Però tindran una bona excusa més si algun dia troben l’oportunitat. Com bones excuses estem creant si ajudem a organitzar concerts, a potenciar qualsevol trobada, activitat o iniciativa per la que valgue la pena viure-hi, fins i tot entre setmana. I aquí tenim un problema cabdal: la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. Cal crear orgull de ser un poble i de ser del Matarranya. Cal crear les condicions òptimes per a crear parelles. Cal ajudar les iniciatives dels jóvens en les que es donen encara més raons per a viure o retornar al seu poble.

«Abanicos» de PPARSOE (Viles i gents) 29 Mai 29UTC 2015

Posted by xarxes in Matarranya, rural, sociologia.
Tags: , , , ,
add a comment

Viles i gents publicat a La Comarca de 29/5/2015

«Abanicos» de PPARSOE

Natxo Sorolla

Lo Matarranya és una comarca especialment conservadora en lo vot polític. Als pobles de la conca del Matarranya la dinàmica ha estat liderada pel PP. I a la conca del Tastavins l’ha liderat lo PAR, aprofitant-se els pobles més menuts de la posició que els propis dirigents defineixen com «clavico del abanico». Però al cap de la correguda som una comarca conservadora. I és en este context que te rellevància la senyal de canvi, confusa, i potser efímera.

Això mos ajude a entendre-ho l’habitus de Bourdieu, un sociòleg d’origen rural i occità, que considerave que el comportament social se regie per unes normes de joc compartides. Eixe pòsit cultural, que denomine habitus, difícilment lo posem en dubte, perquè sense eixes «normes del joc» no podem sistematitzar la nostra activitat quotidiana. Lo nostre habitus matarranyenc estave acostumat a mantindre candidatures de l’espai tradicional PP, PSOE i PAR, i en los últims anys, una CHA emergent. No cal molt més per a l’«abanico», que tampoc ne som tants. I els experiments només s’han de fer en graciosa.

Per això, si s’ha de sintetitzar en una única idea els resultats de les darreres eleccions, s’emporte la palma l’emergència de Podemos. Los resultats de Ciutadans (6%) són bastant interpretables, aparellats a la reducció del tripartit PPARSOE. Però els de Podemos són singulars: han tret lo 17% (!) del vot matarranyenc a les autonòmiques, tants com lo PAR (!) o el PSOE (!). Contextualitzeu la intensitat del moviment fixant-tos en lo resultat del vostre poble, i intenteu ficar cares dels vostres veïns a eixe vot. Operació impossible. Ni venen de l’abstenció, ni venen d’antics votants progressistes. És una senyal confusa perquè obtenen eixa potència a les autonòmiques sense tindre la capacitat de vehicular cap candidatura matarranyenca afí a les municipals.

És bastant predictible que davant la situació actual, los habitus se poden trencar. PP i PSOE van dissenyar l’economia que va portar al creixement de la primera dècada dels 2000. Però el bipartidisme també va crear l’economia fictícia, lo sistema trencat d’una quarta part de població sense treball, un sistema bancari fallit que manté els seus dirigents en fons públics, i un sistema polític articulat per la corrupció. Si bé les ciutats són motors de canvi polític, al panorama rural la innovació se sol integrar lentament. Lo recorregut de CHA a tota la perifèria rural mostre este procés lent. Per això, aquí l’emergència ràpida i sincronitzada de Podemos és estranya, perquè té el seu nucli en elits intel·lectuals progressistes, i urbanes, valgue la redundància. Los resultats polítics matarranyencs a les autonòmiques marquen una transformació, confusa, i potser efímera. Però la innovació ja és significativa per sí mateix. Tot l’«abanico» polític matarranyenc pot prendre nota d’este fet singular.

Lo nouvingut del Viles i gents 21 Abril 21UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, internet, Matarranya, música, rural, sociolingüística.
1 comment so far

Publicat a La Comarca el 17/4/2015: Lo nouvingut del Viles i gents.

Los col•legues del Viles i Gents celebren 20 anys de l’inici d’esta columna (1995). Jo en aquell moment tenia 15 anys i encara anomenava xapurriau a la meua llengua. Va ser aquell temps en què professors de l’Institut de Vall-de-roures, alguns monolingües, mos van fer reflexionar sobre com n’és de perillós reconèixer que el que parles no arribe ni a llengua.

Mentres, vaig anar aprenent los plaers i les desgràcies de la vida adulta, vaig anar a estudiar a fora, vaig formar part d’un grup de rock, vaig deixar la música clàssica… I al 10è aniversari de Viles i gents (2005) Carrégalo em va proposar de formar part de l’equip. Inicialment no m’hi vaig veure en cor. Però només escomençar, va ocórrer el desastre de La Todolella, havent d’escriure la primera columna sobre morts properes i joventut. Tota una prova d’ingrés.

Després van anar passant los temes cada sis setmanes. Tenia el ferm objectiu d’usar la nostra llengua per a parlar de les mil i una coses que podien interessar a un jove matarranyenc, i haig parlat de l’arribada de l’ADSL, dels concerts, de les penyes… i recordo especialment les reaccions d’un que vaig escriure sobre el consum de cocaïna. Un tema tabú que a pesar de la seua quotidianitat, ningú volie tractar en normalitat. I fins enguany, que jo complixco 10 anys i el col•lectiu, 20.

Mentres, la vida va passant. Lo Matarranya s’ha posat de moda com a destí turístic, gràcies a les polítiques descentralitzades comarcals, però també s’ha abandonat la proposta de Parc Natural. Ha aparegut Ràdio Matarranya que use en normalitat la llengua, i a pesar de meritoris esforços personals al Consell Comarcal per normalitar-lo, la llengua continue ocupant un espai subsidiari. Vam tindre una represa poblacional en l’explosió econòmica, però encara no ham trobat la vareta màgica per a evitar la sangria poblacional dels jóvens autòctons. I qui dia passe, anys espentege.

El preu de l’energia i la ciutat extensiva 14 Abril 14UTC 2014

Posted by xarxes in Matarranya, rural, sociologia.
Tags: , , , ,
add a comment

The end of suburbia és un reportatge excel·lent sobre el sistema econòmic i urbà americà. Lo petroli barat i el somni americà creen la urbanització en extensiu. Però el creixement del preu del petroli i la falta d’alternatives, desperten la reflexió sobre la necessitat de reorganitzar-se.

Em fa pensar en lo mode de desenvolupament industrial i la dependència de l’energia per al creixement (Castells), el paper de l’energia per a entendre “la guerra”, i les  contradiccions que  creen l’individualisme, economicisme i megalomania americana, que fins i tot supuren els seus ecologistes i progres. Bon vídeo per a pensar!
PS: Potser a les zones que encara  ens queda algun pinar ens crea una oportunitat. Reflexionem-hi!

Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip 15 febrer 15UTC 2012

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural.
3 comments

Los Xeic! són un grup de les Terres de l’Ebre que al seu darrer disc van incloure lletres de Desideri Lombarte. Ho explicàvem a este apunt:  Xeic! Xaica! Eic! Uic! Ec! 

I han anunciat que en lo tema Pàtria menuda, que sorgix d’un poema de Desideri, han gravat lo seu darrer videoclip. Ja en van gravar un en la lletra del poeta matarranyenc Amics treballadors. Esperem poder-lo sentiri veure  molt prompte. La nostra pàtria són los nostres amics!

 

NOU VIDEOCLIP..

Este cap de setmana passat ens vam estar gelant de fred mentres gravabem el que serà el nostre proper videoclip. El tema escollit ha estat pàtria menuda de l’últim treball Sirga. El video ens passejarà per diferents indrets de la nostra comarca, la nostra petita pàtria, llocs com el castell de Miravet, el poble vell de Corbera d’Ebre, etc…

El que si que us podem avançar es que no serà l’últim videoclip d’aquest any…

Per anar obrint boca us deixem unes imatges de la gravació.

Competir col·laborant 30 Desembre 30UTC 2011

Posted by xarxes in Matarranya, Pena-roja, rural, sociologia, xarxes.
3 comments

Viles i gents publicat el 30 de desembre de 2011 a La Comarca

Competir col·laborant
Natxo Sorolla

El contacte fa enemics i ja sabeu com van les coses entre veïns. No és estrany veure tensió en els partits entre Queretes i Calaceit, o entre Calaceit i Vall-de-roures. O les relacions són històricament complicades entre Beseit i Vall-de-roures, entre Pena-roja i Fondespatla, o entre Maella i Favara. Res trau que entre pobles que tenen un nivell important d’animadversió, també hi haigue bones amistats personals. Però el veïnatge entre pobles moltes vegades fa enemics.

I esta dinàmica no és només pròpia del Matarranya. Al futbol, que deixa córrer les baixes passions, allò més comú és la competència entre veïns, com s’observa entre el Saragossa i l’Osasuna, entre l’Espanyol i el Barça, entre l’Atlético i el Real Madrid, o entre la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao. Però també es veu entre equips de territoris potencialment competidors, encara que no siguen veïns, tals com lo Barça i el Madrid, o l’Athletic i el Madrid.

Tot este joc d’enemistats i amistats va lligat en que tots los recursos són escassos, des de les terres per a treballar i els diners, fins les lligues i les copes. I per a adquirir-los cal competir. El triangle màgic diu que «els amics dels meus amics són, també, els meus amics». I la seua tergiversació diu allò contrari: «els enemics dels meus enemics són els meus amics». Perquè molts agents són amics perquè coincideixen a tenir un enemic comú. Passa amb l’Espanyol i el Real Madrid, o passa amb l’Atletico i el Barça.

En un camp molt llunyà, però no menys interessant, com és el de la guerra entre navegadors d’Internet, ocorren coses similars. Los tres principals navegadors són Internet Explorer de Windows, lo Firefox de programari lliure i el Chrome de Google. Los tres competeixen per obtenir la màxima quota de mercat, però un dels navegadors, lo Firefox, és finançat en part per la seua competència, Google. Esta acció, que aparentment és il·lògica, s’entén si s’interpreta que els navegadors en bona part són màquines que determinen quin buscador d’Internet s’utilitza. I tant Firefox com Chrome utilitzen el buscador de Google. I l’empresa Google té en el buscador la base principal del seu negoci, ja que des d’aquí capta l’atenció dels usuaris a la publicitat que gestiona en les búsquedes, i que al final mantenen el seu negoci. La realitat econòmica fa que a aquells que aparentment els interessa competir pels recursos escassos, en realitat els interesse més col·laborar per tenir més força de cara al competidor real.

Els enemics dels nostres enemics són els nostres amics. I si traslladem l’exemple dels navegadors i dels equips de futbol, com a Matarranyencs tindrem una bona base per a repensar les relacions de col·laboració i competència entre matarranyencs. L’economia del Matarranya és ben diferent d’aquella en què va gestar la competència entre pobles. Lo Matarranya és, ara més que mai, una mota de pols en un Univers tremendament gran i intercomunicat. I a eixe Univers és a on està la seua competència real, a on ha de vendre la seua producció agroalimentària de la terra o des d’a on han de vindre els visitants que òmpliguen los seus establiments turístics. La guerra per fer-se en los recursos no és una guerra entre natres, si no una guerra contra altres. Fer més gran lo nom de Matarranya mos fa més forts davant eixa competència real exterior. Les xarxes estructuren activitats col·laboratives i competitives per a repartir els recursos escassos. La competència i la col·laboració són inherents a un sistema social. I el sistema social és molt més gran que el Matarranya. Promoure la competència entre natres només mos farà més dèbils. Col·laborar mos farà més forts per a competir junts contra aquells que són la competència real.

Viles i gents: Economies de subsistència 13 Juny 13UTC 2011

Posted by xarxes in personal, rural.
add a comment

Article publicat al Viles i Gents de La Comarca

A la Tinença hi havie un masover vell que, corrent ja els raders anys dels masos, va veure caure una gran nevada. Va caure neu i més neu. I la neu no va marxar. Dies i dies tot nevat. Setmanes i setmanes l’hivern s’anave allargant. Fins que no li va quedar res i va decidir baixar a la «civilització». Expliquen que l’animal del que anave acompanyat, en lo llarg camí cap a la vila, no va poder resistir la penúria i es va aturar. Lo masover el va desferrar, se va quedar l’única propietat que es podie emportar a la terra promesa, i el va deixar morir. Setmanes més tard, camí avant, van trobar el masover mort. I al sarronet portave encara les ferradures, la única propietat que encara no havie perdut.

Lo masover tingué un fill nascut a la terra promesa. L’aigua xorrave de les aixetes, la llum de casa s’encenie com si fore de dia clar, la carn se mantenie fresqueta a la nevera lluny de mosques i mosquits i podie anar a la visita del doctor en mitja horeta com qui baixe al toll a bregar.

Cròniques del carrer diuen d’uns nets del masover que es van comprar un pisset allà baix a on hi ha tan d’arròs, un auto que els baixave en ple estiu a temperatura de bodega i que inclús havien rehabilitat lo Maset de la Tinença per a passar els ratos morts. Tots los nets del masover vell se van comprar una segona residència, s’hi van avear i en menys no podien passar. La cosa es va unflar i unflar fins que per més no va poder passar.

Cròniques més noves expliquen que el masover de la Tinença ja compte en besnéts que molt joves ja s’han acostumat a pagar 3€ pel gasoil, a produir tal com manen los xinos i a pedalar si se volen passejar.

%d bloggers like this: