jump to navigation

Despoblació, xiques i reggaeton 7 febrer 07UTC 2018

Posted by xarxes in rural, sociologia.
Tags: ,
add a comment

*Article publicat a Temps de Franja 136, gener 2018

Les Festes / Carles Terès

Escrit per Natxo Sorolla

«Estoy enamorado de cuatro babys. Siempre me dan lo que quiero. Chingan cuando yo les digo. Ninguna me pone pero». A les nostres societats compatibilitzem la contradicció que signifique que el sentit comú sigue feminista i que la música que més sona és lo reggaeton, florit de missatges masclistes. I esta contradicció alguna cosa té a veure en la despoblació. Al final, los sentiments i les baixes passions expliquen molt.
Als programes contra la despoblació se repeteix una foto poc propícia per a resoldre la despoblació. Notícies com «Cuenca, Soria y Teruel unen sus fuerzas para luchar contra la despoblación» (La Comarca, 1/12/17) són encapçalades per fotos d’hòmens grans que lideren projectes contra la despoblació. Però la solució de la despoblació passe per les dones, i pels jóvens. I si estos col·lectius no lideren les solucions, mal anem. En esta direcció, la Comarca del Matarranya organitzave el 9 de desembre un taller que trobo més que encertat. Mujeres frente a la despoblación (Torredarques, 9/12/2017). La programació ere refinada: donar veu a les dones per a explicar les seues microexperiències en relació a la ruralitat. S’hi van començar a explicar experiències de xiques nascudes al Matarranya que s’hi han mantingut, xiques que han vingut per la seua parella, emigrants retornades, o neorurals enamorades del territori.
Però tal com anave avançant lo taller hi va aparèixer el relat que crec que és essencial que entenguem: les xiques del Matarranya que han marxat, i que no volen tornar. Si no entenem que bona part de les xiques rurals v-o-l-e-n marxar d’aquell espai, no entendrem lo problema real al que mos enfrontem, i molt menys sabrem pal·liar-lo. L’atracció per allò que té una ciutat, per les llumenetes, per l’anonimat, per l’abundància, pel bullici… Missatges realistes i crugos. Si no els entenem, ni els comprenem, ja podem posar senyors grans a lluitar contra la despoblació, que les dinàmiques seran les que són.
Perquè una de les disjuntives centrals està en saber si la despoblació ve donada per la realitat material, o pels canvis en lo món de les idees. I a pesar que les problemàtiques sobre les infraestructures rurals són important, penso que a l’equació li falte un component essencial, i és la voluntat. Perquè hi ha diferències molt importants entre el comportament masculí i el femení. Si viviu en un àmbit rural, observeu los discursos contrastats sobre «el poble» que fan xics i xiques, les visites que fan al poble los xics i les xiques que estudien fora, la vida social d’uns i altres en cap de setmana, de qui va a càrrec l’organització d’activitats, trobades d’amics o anar a fer un cafè… I entendreu millor a què em referixco. La solució de la despoblació no passe per fer arreglar carrers o carreteres, si no en empoderar i potenciar els projectes d’oci i de negoci de les jóvens rurals.
No s’han de tutelar per tots aquells senyors majors de les fotos, sinó que cal donar oportunitats reals per a que els jóvens lidéron los pobles, i acompanyar-los en tot allò que l’experiència els pugue ajudar. I si demanden un camp de futbol perquè organitzen un equip, serà més productiu això que no un carrer sense forats. I si demanen tallers de ball, ajudem-los finançant-ho. Al voltant d’estes activitats se construix la peça fonamental contra la despoblació: trobades, hores compartides, cenes de celebració, complicitats, xarxes d’amistat… i en definitiva, la voluntat de permanència al territori.
Perquè em temo que bona part de les raons que expliquen la voluntat de les jóvens en fotre el camp del poble s’expliquen igual que la contradicció d’una societat cada vegada més feminista que se sent atreta pel reggaeton i les Cincuenta sombras de Grey. La voluntat de marxar de les xiques jóvens no és una aversió a amics, familiars o el poble en sí mateix. Segurament és una voluntat d’independència, i una voluntat de no voler reproduir el paper de cuidadora de iaios i xiquets, com tradicionalment ha tingut la dona. De fet, crec que és una dinàmica oculta, i que difícilment s’explicitarà. Però per a trencar-ho, cal visualitzar-ho. Com les contradiccions entre el feminisme i l’atracció pel reggaeton, cal entendre les contradiccions entre la despoblació, la modernitat, los rols de gènere i els rols de generació. I trencar tant com calgue per a construir un món rural millor.


N. Sorolla: Recer sociolingüístic: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no» (Viles i Gents, La Comarca) 8 gener 08UTC 2018

Posted by xarxes in Matarranya, rural, sociolingüística.
Tags: , , , ,
1 comment so far

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

  • Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
  • Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
  • Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
  • Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.

Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
add a comment

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

Sostenibilitat demogràfica dels pobles 2 Agost 02UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural, sociologia.
Tags: ,
add a comment

Fa temps que li donava voltes a la idea de la “sostenibilitat demogràfica” dels pobles. I a este estudi de la UAB en parlen. Lo Matarranya, està entre la resiliència i l’emigració.

http://ced.uab.es/PD/PerspectivesDemografiques_007_CAT.pdf

Viles i gents: Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot (N. Sorolla) 22 Juliol 22UTC 2016

Posted by xarxes in excursions, Matarranya, Pena-roja, rural.
Tags: ,
add a comment

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

monegros-desert-festival

Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perillar els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi  que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

Espentejar la ruralitat fent camps de futbol (Viles i Gents) 13 Juliol 13UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural.
2 comments

Publicat a La Comarca el 10 de juliol de 2015

Natxo Sorolla

Fotografia de Comarques Nord

“Qui no guarde quan té, no menge quan vol”. Europa té com a eix central assegurar-se l’autonomia en una qüestió bàsica com és l’alimentació dels europeus. I en eixa intenció es va formar la PAC (Política Agrària Comú). Qui no depèn de l’estranger per a decidir què menge i a quin preu, té assegurada l’autonomia alimentària. I qui no depèn d’altres, té poder. Si no, fixeu-tos en los conflictes en què estem implicats d’Ucraïna al món àrab per a controlar l’accés a l’energia. L’alimentació i l’agricultura estan altament globalitzades, i al final tot va lligat: la baixada de preu de la fruita que tant ha afectat al préssec de la conca baixa ve donat pel tancament rus a les importacions. I el tancament rus té origen en lo conflicte entre Europa, Rússia i Estats Units per controlar els conductes de gas Ucraïnesos.

D’aquí naixen polítiques de desenvolupament agrícola (PAC), i com agricultura i ruralitat van massa sovint lligats, se desenvolupen ajudes col·laterals de desenvolupament rural com FEADER (Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural). I per sort, encara que sigue col·lateralment, Europa invertix diners en mantindre i potenciar l’àmbit rural. Segons declaren les bases, l’objectiu dels ajuts és millorar la competitivitat agrícola, millorar el medi ambient, i millorar la qualitat de vida rural. De les ajudes concedides al Matarranya, totes (!) són per arreglar carrers. Segur que encaixen a la perfecció en la “millora de la qualitat de vida rural”. I no cal dir que arreglar carrers és necessari. Però no és segur que el desenvolupament rural europeu depengue dels forats dels carrers. I no en culpo als ajuntaments, que ni decidixen les polítiques europees ni les administren.

La clau rural és que sense relleu i sense jóvens, poc hi ha que fer. Per a resoldre la despoblació i el relleu generacional no hi ha una vareta màgica. Però crec que un cas paradigmàtic és invertir en un camp de futbol. I abans que malpenseu, ni practico ni m’agrade el futbol. Però si a un poble la joventut té la iniciativa de crear un equip de futbol, trobar-se per a entrenar, patir cada domenge pel resultat, i celebrar la unió periòdicament, donant suport a la seua iniciativa tenim assegurat que eixa joventut s’estimarà encara més lo seu poble. Molts estudien fora i altres treballen a la metròpoli, dels quals una bona part no retornaran “només pel futbol”. Però tindran una bona excusa més si algun dia troben l’oportunitat. Com bones excuses estem creant si ajudem a organitzar concerts, a potenciar qualsevol trobada, activitat o iniciativa per la que valgue la pena viure-hi, fins i tot entre setmana. I aquí tenim un problema cabdal: la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. Cal crear orgull de ser un poble i de ser del Matarranya. Cal crear les condicions òptimes per a crear parelles. Cal ajudar les iniciatives dels jóvens en les que es donen encara més raons per a viure o retornar al seu poble.

«Abanicos» de PPARSOE (Viles i gents) 29 Mai 29UTC 2015

Posted by xarxes in Matarranya, rural, sociologia.
Tags: , , , ,
add a comment

Viles i gents publicat a La Comarca de 29/5/2015

«Abanicos» de PPARSOE

Natxo Sorolla

Lo Matarranya és una comarca especialment conservadora en lo vot polític. Als pobles de la conca del Matarranya la dinàmica ha estat liderada pel PP. I a la conca del Tastavins l’ha liderat lo PAR, aprofitant-se els pobles més menuts de la posició que els propis dirigents defineixen com «clavico del abanico». Però al cap de la correguda som una comarca conservadora. I és en este context que te rellevància la senyal de canvi, confusa, i potser efímera.

Això mos ajude a entendre-ho l’habitus de Bourdieu, un sociòleg d’origen rural i occità, que considerave que el comportament social se regie per unes normes de joc compartides. Eixe pòsit cultural, que denomine habitus, difícilment lo posem en dubte, perquè sense eixes «normes del joc» no podem sistematitzar la nostra activitat quotidiana. Lo nostre habitus matarranyenc estave acostumat a mantindre candidatures de l’espai tradicional PP, PSOE i PAR, i en los últims anys, una CHA emergent. No cal molt més per a l’«abanico», que tampoc ne som tants. I els experiments només s’han de fer en graciosa.

Per això, si s’ha de sintetitzar en una única idea els resultats de les darreres eleccions, s’emporte la palma l’emergència de Podemos. Los resultats de Ciutadans (6%) són bastant interpretables, aparellats a la reducció del tripartit PPARSOE. Però els de Podemos són singulars: han tret lo 17% (!) del vot matarranyenc a les autonòmiques, tants com lo PAR (!) o el PSOE (!). Contextualitzeu la intensitat del moviment fixant-tos en lo resultat del vostre poble, i intenteu ficar cares dels vostres veïns a eixe vot. Operació impossible. Ni venen de l’abstenció, ni venen d’antics votants progressistes. És una senyal confusa perquè obtenen eixa potència a les autonòmiques sense tindre la capacitat de vehicular cap candidatura matarranyenca afí a les municipals.

És bastant predictible que davant la situació actual, los habitus se poden trencar. PP i PSOE van dissenyar l’economia que va portar al creixement de la primera dècada dels 2000. Però el bipartidisme també va crear l’economia fictícia, lo sistema trencat d’una quarta part de població sense treball, un sistema bancari fallit que manté els seus dirigents en fons públics, i un sistema polític articulat per la corrupció. Si bé les ciutats són motors de canvi polític, al panorama rural la innovació se sol integrar lentament. Lo recorregut de CHA a tota la perifèria rural mostre este procés lent. Per això, aquí l’emergència ràpida i sincronitzada de Podemos és estranya, perquè té el seu nucli en elits intel·lectuals progressistes, i urbanes, valgue la redundància. Los resultats polítics matarranyencs a les autonòmiques marquen una transformació, confusa, i potser efímera. Però la innovació ja és significativa per sí mateix. Tot l’«abanico» polític matarranyenc pot prendre nota d’este fet singular.

Lo nouvingut del Viles i gents 21 Abril 21UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, internet, Matarranya, música, rural, sociolingüística.
1 comment so far

Publicat a La Comarca el 17/4/2015: Lo nouvingut del Viles i gents.

Los col•legues del Viles i Gents celebren 20 anys de l’inici d’esta columna (1995). Jo en aquell moment tenia 15 anys i encara anomenava xapurriau a la meua llengua. Va ser aquell temps en què professors de l’Institut de Vall-de-roures, alguns monolingües, mos van fer reflexionar sobre com n’és de perillós reconèixer que el que parles no arribe ni a llengua.

Mentres, vaig anar aprenent los plaers i les desgràcies de la vida adulta, vaig anar a estudiar a fora, vaig formar part d’un grup de rock, vaig deixar la música clàssica… I al 10è aniversari de Viles i gents (2005) Carrégalo em va proposar de formar part de l’equip. Inicialment no m’hi vaig veure en cor. Però només escomençar, va ocórrer el desastre de La Todolella, havent d’escriure la primera columna sobre morts properes i joventut. Tota una prova d’ingrés.

Després van anar passant los temes cada sis setmanes. Tenia el ferm objectiu d’usar la nostra llengua per a parlar de les mil i una coses que podien interessar a un jove matarranyenc, i haig parlat de l’arribada de l’ADSL, dels concerts, de les penyes… i recordo especialment les reaccions d’un que vaig escriure sobre el consum de cocaïna. Un tema tabú que a pesar de la seua quotidianitat, ningú volie tractar en normalitat. I fins enguany, que jo complixco 10 anys i el col•lectiu, 20.

Mentres, la vida va passant. Lo Matarranya s’ha posat de moda com a destí turístic, gràcies a les polítiques descentralitzades comarcals, però també s’ha abandonat la proposta de Parc Natural. Ha aparegut Ràdio Matarranya que use en normalitat la llengua, i a pesar de meritoris esforços personals al Consell Comarcal per normalitar-lo, la llengua continue ocupant un espai subsidiari. Vam tindre una represa poblacional en l’explosió econòmica, però encara no ham trobat la vareta màgica per a evitar la sangria poblacional dels jóvens autòctons. I qui dia passe, anys espentege.

El preu de l’energia i la ciutat extensiva 14 Abril 14UTC 2014

Posted by xarxes in Matarranya, rural, sociologia.
Tags: , , , ,
add a comment

The end of suburbia és un reportatge excel·lent sobre el sistema econòmic i urbà americà. Lo petroli barat i el somni americà creen la urbanització en extensiu. Però el creixement del preu del petroli i la falta d’alternatives, desperten la reflexió sobre la necessitat de reorganitzar-se.

Em fa pensar en lo mode de desenvolupament industrial i la dependència de l’energia per al creixement (Castells), el paper de l’energia per a entendre “la guerra”, i les  contradiccions que  creen l’individualisme, economicisme i megalomania americana, que fins i tot supuren els seus ecologistes i progres. Bon vídeo per a pensar!
PS: Potser a les zones que encara  ens queda algun pinar ens crea una oportunitat. Reflexionem-hi!

Xeic! trien lletres de Desideri Lombarte per a gravar el proper videoclip 15 febrer 15UTC 2012

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, rural.
3 comments

Los Xeic! són un grup de les Terres de l’Ebre que al seu darrer disc van incloure lletres de Desideri Lombarte. Ho explicàvem a este apunt:  Xeic! Xaica! Eic! Uic! Ec! 

I han anunciat que en lo tema Pàtria menuda, que sorgix d’un poema de Desideri, han gravat lo seu darrer videoclip. Ja en van gravar un en la lletra del poeta matarranyenc Amics treballadors. Esperem poder-lo sentiri veure  molt prompte. La nostra pàtria són los nostres amics!

 

NOU VIDEOCLIP..

Este cap de setmana passat ens vam estar gelant de fred mentres gravabem el que serà el nostre proper videoclip. El tema escollit ha estat pàtria menuda de l’últim treball Sirga. El video ens passejarà per diferents indrets de la nostra comarca, la nostra petita pàtria, llocs com el castell de Miravet, el poble vell de Corbera d’Ebre, etc…

El que si que us podem avançar es que no serà l’últim videoclip d’aquest any…

Per anar obrint boca us deixem unes imatges de la gravació.

%d bloggers like this: