“L’altra sociologia” (XIII): Boudon i l’homo sociologicus 31 Agost 31+01:00 2011

CINQUENA PART – Explicació per mecanismes: la lògica d’allò social

L’intencionalisme–racionalisme metodològic: Raymond Boudon

Boudon veu de l’escola empírica anglosaxona (rigor tècnic i control estadístic + incorporació de supòsits substantius per a la interpretació causal de l’estructura empírica) i de l’escola teòrica alemanya, sobretot de Weber, l’explicació intencional, que evoca als motius i raons de l’acció com a principis de significació a la vegada que com a causa de l’agència humana. Als inicis treballa en qüestions de mètode, regressió i senders (en la via de Lazarsfeld–Merton i Simon–Duncan). Per camins diferents, arriba com Jon Elster a un model de comportament intencional, individualisme metodològic de l’elecció racional i damunt les ferramentes analítiques de la teoria de jocs. Es desenvolupa sota els principis de l’homo sociologicus actiu. Per explicar els fenòmens socials cal partir de les accions–decisions d’agents intencionals (individualisme metodològic) circumscrit a un sistema interactiu (paradigmes interactius), allunyant-se de la sociologia de les causes socials o no psicològiques, dels “fets socials”, distanciant-se de l’homo sociologicus passiu i de l’homo economicus. Els fenòmens socials deixen de veure’s com a simples reflexos de la societat i de la cultura, i passen a presentar-se com resultats de la capacitat humana de raonar i decidir. La teoria de jocs li va donar la possibilitat d’introduir una dimensió causal als models estadístics. S’oposa a la lògica col·lectivista de Durkheim i la cerca d’estructures estadístiques o regularitats agregades com a responsables dels “fets socials”. Boudon hi oposa la creença que qualsevol regularitat social pot ser interpretada dels fets intencionals, d’accions i decisions humanes. Encara que les taxes de suïcidi per grups se mantinguen estables, al cap i a la fi qui es suïcida és una persona per uns motius. També creu que les decisions de tercers afecten les decisions pròpies, el que el distancia de l’individualisme metodològic estàndard de la racionalitat paramètrica, ja que tendeix cap a la racionalitat interactiva i estratègica. És així com els sistemes interactius passen a ser la molècula bàsica de l’anàlisi social, sent el context de la decisió interdependent el marge dins el qual s’integra l’acció intencional dels agents decisors. Boudon no és atomista, és interaccionista. Per a Boudon l’agent social fa coses ja no per les preferències, si no per inèrcia o per la costum, els valors o altres condicionaments socials, culturals, ètics… Aprofundeix en les qüestions de l’homo sociologicus.

“L’altra sociologia” (XII): el “mecanisme” com a pas previ a la “llei” 30 Agost 30+01:00 2011

Una defensa dels mecanismes: Jon Elster

A finals dels anys 80 Elster no és gens optimista sobre el control del Model d’Elecció Racional sobre les ciències socials, a diferència de Coleman i Becker, i proposa buscar els “mecanisme”. Reformula el marc analític argumentant que les expectatives s’adapten a les opcions disponibles. L’home no és tan racional. Abans     que el concepte de teoria, el concepte bàsic en les ciències socials hauria de ser el concepte de mecanisme. Les ciències socials disten anys llum de la possibilitat de formular regularitats sobre la conducta humana, semblants a lleis generals. Ens hauríem de concentrar en canvi en mecanismes menuts i de dimensió mitjana per a considerar l’acció i la interacció humana. És aquí on desenvolupa el programa de generació de mecanismes com a estratègia de construcció de teories, incidint en la sociologia de Lazarsfeld – Merton de les menudes (i mitjanes) teories. El món deixa de ser una realitat uniforme a la que corresponen regularitats abstractes u teories simples, elegants. Més bé és complex, amb discontinuïtats. La diferència entre teoria i mecanismes és la qüestió de “filar prim”. La teoria és una llei, un enunciat que relaciona un estat antecedent amb un altres de subseqüent. El mecanisme proporciona la cadena causal que vincula els dos estats. En absència del mecanisme, la llei és una mera caixa negra. La teoria és “Si A, aleshores sempre B”. El mecanisme és “Si A, aleshores de vegades B”. Els mecanismes són enunciats de tendència que assoleixen un grau intermedi de generalització, col·locant-se clarament entre les lleis i les simples descripcions tipològiques. L’analogia per a explicar l’estat de les ciències socials és el de la sembra de camèlies al jardí. Sabem que els agrada l’adob, i els posem adob. Però sabem que la terra calenta (per l’adob) els perjudica. De totes maneres les sembrem i al cap del temps veiem que gran part ha mort. L’explicació per mecanismes ens diu que han mort perquè estaven plantades a un camp tan adobat que va resultar estar massa calent. No tenim lleis que diguen que les camèlies plantades en sols calents i rics sempre moren. Però tampoc van morir totes les plantes, i no tenim cap llei que explico que una classe de plantes moren en eixa situació i unes altres no. No es nega que no existisca la llei universal, simplement que la nostra capacitat per a donar una explicació rutinària precedeix al nostre coneixement de tal llei. La idea d’explicacions per mecanismes, incompletes, és històrica, però s’ha accentuat tan en els darrers temps que pareix que les lleis científiques es presenten com un cas particular de “mecanismes resolts”. L’estudi per mecanismes només és útil amb l’absència de lleis. Però no és (només) propi de les ciències socials. Ni específic de l’objecte d’estudi. També els mecanismes abunden a les ciències naturals, i les lleis de la física menteixen. El progrés en ciències socials no pot associar-se a l’elaboració de teories generals, que continua sent il·lusori, però tampoc cal retornar a la descripció. L’estudi dels mecanismes és un bon punt de partida. Entendre els detalls de la històrica causal redueixen el risc de les explicacions espúries, i els mecanismes poden operar com a factors test en els controls de regressió estadística, amb l’avantatge addicional que es tracta de pautes causals regulars i no d’històries ad hoc, intuïtives o arbitràries, com el cas de moltes variables inferides. I això pot fer créixer la interinfluència entre teoria i recerca, promovent l’acumulació teòrica. S’expliquen diferents patrons psicològics (mecanismes) que elabora Elster:

1. Són patrons visibles en general,que tot i que no es poden universalitzar, si que es troben en diferents situacions i ajuden a interpretar la realitat: autoengany, adaptació d’expectatives a les oportunitats disponibles…
2. No es poden reconèixer com a condicions causalment significatives fins que no s’han disparat en circumstàncies específiques: cas dels diagnòstics a malalts precoços si volen ser informats o no.
3. Poc es pot dir abans sobre la reacció dels d’individus, però una vegada expressada una opció o adoptada una actitud, el mecanisme és fàcilment reconeixible per les seues implicacions.
4. Els mecanismes tenen parelles: es vota al perdedor / es vota el que guanya, conformisme amb la societat subconscient / inconformisme subconscient…
5. En situacions paregudes (Tocqueville i la relació entre confiança política i confiança religiosa) es pot desenvolupar una cara del mecanisme o una altra.
6. La indeterminació es pot causar a la presència comú d’una causa que afecta desitjos i oportunitats. La pobresa pot fer créixer la motivació per innovar o rebel·lar-se, però les seues oportunitats són menors.

Es podria arribar a pensar que els mecanismes són bàsicament psicològics. Però no cal oblidar que els mecanismes psicològics es poden emprar per a la construcció de mecanismes interactius i pròpiament socials. És indiscutible que Elster ha tendit a contribuir amb mecanismes psicològics amb el seu treball al nivell de formació de preferències, però la part inicial del seu treball va treballar més en mecanismes interactius. Esquema final on hi ha 8 situacions diferents a Tocqueville que Elster interpreta en la relació entre desitjos, oportunitats i acció.

“L’altra sociologia” (VIII i IX): Funcionalisme (Merton) vs. teoria de jocs (Boudon) 27 Agost 27+01:00 2011

VIII. Mecanismes i teories mitjanes: Robert K. Merton

Merton desenvolupa la variable interpretativa “privació relativa” fent ús de la idea de Lazarsfeld sobre el paper del coneixement precedent en la interpretació dels estadístics controlats. Ho fa en el seu camp teòric, el del funcionalisme estructural, associant mètode, tècnica i teoria. Posava el seu sistema front el procediment estadístic–inductiu, i difuminava la frontera entre l’explicació empírica i l’explicació teòrica, desplaçant-se des de les estructures observades a les variables interpretatives (supòsits substantius o mecànics). Merton va trobar en la variable inferida “privació relativa” una interpretació a gran part de les taules del TAS. La va utilitzar per a interpretar les relacions poc coherents entre la variable independent i la dependent. Es desenvolupa el tema del grup de referència, i la conformitat o la incoformitat amb les regles del propi grup. Si s’aspira a ascendir socialment, però no s’acaba integrant a l’altre grup (de referència), es queda fora del propi grup i fora del grup de referència.

IX. D’“El Soldat Americà” a la teoria dels jocs d’estratègia: Raymond Boudon

Les dificultats del model de Merton van ser represes per Boudon, qui va proposar la teoria de jocs. Bona part de la teoria de jocs era capaç d’explicar les taules que mostraven com, a majors expectatives de promoció i mobilitat, corresponien majors índex d’insatisfacció personal. Mostrava un joc donat: N=conjunt de persones; n = guanyadors; B = quantitat que suposadament guanyarà; C= quantitat abonada per a participar; h = estimació de la quantitat de guany net a partir del que els N estaran disposats a jugar. L’augment del valor de n (promocions a l’exèrcit, guanyadors), produïa una assumpció de riscos dels jugadors, i també un major sentiment de fracàs dels perdedors. Un sistema amb major ventall de promocions comporta, paradoxalment, a una major frustració relativa. El model de Boudon permet “comprendre” les associacions, i resol algunes qüestions que Merton no fa, com els motius que porten –no estructuralment, si no “estratègicament”– a l’agrupació de referència segons els diferents contextos. Aquest mecanisme causal és més inclusiu i amplia considerablement l’àmbit d’aplicació a dominis que van més enllà de conductes pautades i descrites per les estructures grupals de referència.