jump to navigation

Text en línia d’Aracil: “A sociolinguistica da experiencia e da accion. O modelo galego.” 7 Setembre 07UTC 2015

Posted by xarxes in lectures.
Tags:
2 comments

Trobar textos de Lluís V.  Aracil, pilar històric (i polèmic) de la sociolingüística catalana, és francament impossible. Ni llibres de segona mà, ni molt menys de primera mà, ni textos en línia… Però per sorpresa acabo de trobar accés a dos textos (en gallec). Un, en línia, i que referencio més avall. L’altre, exemplars de Do latim as linguas nacionais: introduçao e historia social que podreu trobar a multitud de llibreries.

Aracil, L. V. (1980). “A sociolinguistica da experiencia e da accion. O modelo galego.” En L. V. Aracil, M. P. García Negro, F. Rodriguez, & P. Vázquez Cuesta (Ed.), Problemática das línguas sen normalizar. Situación do Galego e alternativas. Xistral / Asociación Socio-Pedagóxica Galega (AS-PG). Recuperat de http://www.terraetempo.gal/descargas_libraria.php?cat=29

Altres textos:

Anuncis

Anàlisi de xarxes en lingüística l’any 1933 29 febrer 29UTC 2012

Posted by xarxes in lectures, sociolingüística, sociologia, tesi, xarxes.
add a comment

Estic estirant d’una referència que podria ser una de les primeres i més clares amb l’anàlisi de xarxes socials en lingüística: Bloomfield, 1933. La traducció és del manual de sociolingüística de Boix i Vila (p. 118)

Imaginem un mapa enorme amb un punt per a cada parlant d’una comunitat, i imaginem que cada vegada que qualsevol parlant pronunciés una oració, es dibuixés en el mapa una fletxa que indiqués el trajecte des del seu punt als altres punts que representen cadascun dels oients. Al final d’un determinat període de temps, posem-hi uns setanta anys, aquest mapa ens mostraria la densitat de comunicació dins de la comunitat […]. Considerant el sistema de fletxes com un sistema, podem dir que els subgrups estan separats per línies de feblesa en aquesta xarxa de comunicació oral.

Bloomfield, L. (1933) Language. New York: Holt and Company

L’original el podeu consultar per Google Books. Té data de 1933, però podria ser anterior. I per tant, és contemporània als primers sociogrames de Jacob Moreno, fundador de la disciplina de l’anàlisi de xarxes socials tal com al coneixem en l’actualitat.

En definitiva, una gran troballa pel que fa a imaginar les  xarxes socials en lingüística. D’aquí, a imaginar-les en per a la sociolingüística, no hi ha molt. Bloomfield pensa que “the chart we have imagined is impossible of construction“. En el període temporal que proposava, potser no.

La reaparició de Lluís V. Aracil 27 febrer 27UTC 2012

Posted by xarxes in lectures, sociolingüística, sociologia.
1 comment so far

Els que fa menys temps que portem a la sociolingüística hem sentit parlar moltíssim d’una figura valenciana, Lluís V. Aracil. Però no hem passat d’això, de sentir-ne parlar molt, llegir el poc que es va posar per escrit, i sobretot, seguir-lo per les referències. Es troba en els origens de la institucionalització acadèmica de la sociolingüística catalana, i del conflicte lingüística. Este concepte és la gran aportació feta aquí, en contraposició a la diglòssia, que té el seu origen en la  sociolingüística americana consensualista i d’arrel funcionalista.

Fa pocs dies em van comentar que Aracil havia tingut una reaparició en una conferència sobre història europea “De Hitler als mercats” a l’Ateneu Barcelonès. I Guillem Carbonell hi va assistir, en fa algun comentari i va gravar en vídeo un trosset. Aquells que hau sentit parlar d’Aracil però no el poseu en moviment, tos agradarà.

Mor Txillardegi, el sociolingüista matemàtic 16 gener 16UTC 2012

Posted by xarxes in estadística, lectures, sociolingüística, sociologia, tesi, xarxes.
add a comment

Ha mort Txillardegi (José Luis Álvarez Emparanza). Vaig saber d’ell per la “sociolingüística matemàtica“. Una aproximació a la sociolingüística que no és més matemàtica que altres aproximacions estadístiques. Però que  sí sobreïx per tenir en compte una visió relacional de les llengües. Mesura el nombre de parlants de cada llengua en una comunitat donada,  i formula els càlculs per a pronosticar quin percentatge de relacions seran en una llengua o en una altra. A partir d’esta mesura, hipotetitza que els parlants de la mateixa llengua mantenen una tendència a parlar amb altres persones que són de la seua pròpia llengua, mantenint relacions d’entropia. Esta tendència és la que manté un important percentatge de relacions en les llengües minoritàries, que en una situació d’aleatorietat de les relacions farien encara més reduïda la presència d’estes llengües del que ja ho són per proporció de parlants existents d’esta llengua (isotropia). Les mesures pronosticades pel model matemàtic eren comparades amb el que s’escoltava pel carrer.

Este tipus de plantejaments, per senzills que puguen paréixer, no són habituals en recerca sociolingüística internacional. I van ser publicats per Txillardegi l’any 1984 en basc (i en castellà l’any 2002).

Per casualitat, Txillardegi ha mort pocs dies abans que Manuel Fraga. És de gran valor comparar el què diuen d’un i altre la premsa espanyola. En el cas de recorreguts polític tan amples al llarg de la vida, i en el cas de Txillardegi, sobretot marcat més per la carrera literària i acadèmica que per la política, és curiós que només es recorda els seus inicis. Com que de notícies poc amples de la personalitat de Txillardegi en podreu trobar a totarreu, prefereixo enganxar aquí una de molt ampla de Noticias de Navarra.

PS: També podeu visitar el perfil que dibuixa la Viceconsellera de Política Lingüística del Govern Basc. Txillardegui: una vida entregada al euskera

(més…)

“L’altra sociologia” (XIII): Boudon i l’homo sociologicus 31 Agost 31UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, sociologia, tesi.
add a comment

CINQUENA PART – Explicació per mecanismes: la lògica d’allò social

L’intencionalisme–racionalisme metodològic: Raymond Boudon

Boudon veu de l’escola empírica anglosaxona (rigor tècnic i control estadístic + incorporació de supòsits substantius per a la interpretació causal de l’estructura empírica) i de l’escola teòrica alemanya, sobretot de Weber, l’explicació intencional, que evoca als motius i raons de l’acció com a principis de significació a la vegada que com a causa de l’agència humana. Als inicis treballa en qüestions de mètode, regressió i senders (en la via de Lazarsfeld–Merton i Simon–Duncan). Per camins diferents, arriba com Jon Elster a un model de comportament intencional, individualisme metodològic de l’elecció racional i damunt les ferramentes analítiques de la teoria de jocs. Es desenvolupa sota els principis de l’homo sociologicus actiu. Per explicar els fenòmens socials cal partir de les accions–decisions d’agents intencionals (individualisme metodològic) circumscrit a un sistema interactiu (paradigmes interactius), allunyant-se de la sociologia de les causes socials o no psicològiques, dels “fets socials”, distanciant-se de l’homo sociologicus passiu i de l’homo economicus. Els fenòmens socials deixen de veure’s com a simples reflexos de la societat i de la cultura, i passen a presentar-se com resultats de la capacitat humana de raonar i decidir. La teoria de jocs li va donar la possibilitat d’introduir una dimensió causal als models estadístics. S’oposa a la lògica col·lectivista de Durkheim i la cerca d’estructures estadístiques o regularitats agregades com a responsables dels “fets socials”. Boudon hi oposa la creença que qualsevol regularitat social pot ser interpretada dels fets intencionals, d’accions i decisions humanes. Encara que les taxes de suïcidi per grups se mantinguen estables, al cap i a la fi qui es suïcida és una persona per uns motius. També creu que les decisions de tercers afecten les decisions pròpies, el que el distancia de l’individualisme metodològic estàndard de la racionalitat paramètrica, ja que tendeix cap a la racionalitat interactiva i estratègica. És així com els sistemes interactius passen a ser la molècula bàsica de l’anàlisi social, sent el context de la decisió interdependent el marge dins el qual s’integra l’acció intencional dels agents decisors. Boudon no és atomista, és interaccionista. Per a Boudon l’agent social fa coses ja no per les preferències, si no per inèrcia o per la costum, els valors o altres condicionaments socials, culturals, ètics… Aprofundeix en les qüestions de l’homo sociologicus.

“L’altra sociologia” (XIV): Boudon i els processos microsociològics 31 Agost 31UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, tesi.
add a comment

XIV. Processos microsociològics i efectes de composició: el ric treball artesanal de Raymond Boudon

S’expliquen alguns casos relacionats amb la teoria de l’estratègia (jocs). La invitació de la sociologia analítica és fer una cerca de mecanismes provats que puguen contribuir a l’enriquiment d’antecedents explicatius en camps específics. És el paper dels mecanismes en la construcció de teories menudes.

Boudon troba tres mecanismes parcials generadors de desigualtat social en relació a l’escola: a) les diferents subcultures d’èxit, on les classes baixes perceben que tenen una baixa capacitat d’increment social; b) el dèficit cognitiu, on les classes baixes tenen un llenguatge més simple i les altes més abstracte i al·legòric; i c) la inversió en educació, on les classes baixes solen estimar que perden molt ara si estudien, perquè perden un sou, i que guanyarien molt poc més en un futur per haver estudiat. Boudon intenta concatenar eixos mecanismes parcials en una miniteoria de la desigualtat d’oportunitats, que ha d’aspirar a excloure qualsevol possible contradicció amb les dades, i explicar el màxim de variància observada. I per tal que siga consistent amb la perspectiva teòrica, tenen que tractar-se de mecanismes explícitament intencionals i no estructurals. La interpretació ha de respondre a la aparent paradoxa del desajustament entre democratització de l’educació i baixa mobilitat social. La interpretació lliga amb les dades, visualitzant que el baix rendiment escolar no afecta a la continuïtat en el sistema educatiu de les famílies benestants, però sí que afecta, i molt, en els casos de baix rendiment de les classes populars.

“L’altra sociologia” (XII): el “mecanisme” com a pas previ a la “llei” 30 Agost 30UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, sociologia, tesi.
add a comment

Una defensa dels mecanismes: Jon Elster

A finals dels anys 80 Elster no és gens optimista sobre el control del Model d’Elecció Racional sobre les ciències socials, a diferència de Coleman i Becker, i proposa buscar els “mecanisme”. Reformula el marc analític argumentant que les expectatives s’adapten a les opcions disponibles. L’home no és tan racional. Abans     que el concepte de teoria, el concepte bàsic en les ciències socials hauria de ser el concepte de mecanisme. Les ciències socials disten anys llum de la possibilitat de formular regularitats sobre la conducta humana, semblants a lleis generals. Ens hauríem de concentrar en canvi en mecanismes menuts i de dimensió mitjana per a considerar l’acció i la interacció humana. És aquí on desenvolupa el programa de generació de mecanismes com a estratègia de construcció de teories, incidint en la sociologia de Lazarsfeld – Merton de les menudes (i mitjanes) teories. El món deixa de ser una realitat uniforme a la que corresponen regularitats abstractes u teories simples, elegants. Més bé és complex, amb discontinuïtats. La diferència entre teoria i mecanismes és la qüestió de “filar prim”. La teoria és una llei, un enunciat que relaciona un estat antecedent amb un altres de subseqüent. El mecanisme proporciona la cadena causal que vincula els dos estats. En absència del mecanisme, la llei és una mera caixa negra. La teoria és “Si A, aleshores sempre B”. El mecanisme és “Si A, aleshores de vegades B”. Els mecanismes són enunciats de tendència que assoleixen un grau intermedi de generalització, col·locant-se clarament entre les lleis i les simples descripcions tipològiques. L’analogia per a explicar l’estat de les ciències socials és el de la sembra de camèlies al jardí. Sabem que els agrada l’adob, i els posem adob. Però sabem que la terra calenta (per l’adob) els perjudica. De totes maneres les sembrem i al cap del temps veiem que gran part ha mort. L’explicació per mecanismes ens diu que han mort perquè estaven plantades a un camp tan adobat que va resultar estar massa calent. No tenim lleis que diguen que les camèlies plantades en sols calents i rics sempre moren. Però tampoc van morir totes les plantes, i no tenim cap llei que explico que una classe de plantes moren en eixa situació i unes altres no. No es nega que no existisca la llei universal, simplement que la nostra capacitat per a donar una explicació rutinària precedeix al nostre coneixement de tal llei. La idea d’explicacions per mecanismes, incompletes, és històrica, però s’ha accentuat tan en els darrers temps que pareix que les lleis científiques es presenten com un cas particular de “mecanismes resolts”. L’estudi per mecanismes només és útil amb l’absència de lleis. Però no és (només) propi de les ciències socials. Ni específic de l’objecte d’estudi. També els mecanismes abunden a les ciències naturals, i les lleis de la física menteixen. El progrés en ciències socials no pot associar-se a l’elaboració de teories generals, que continua sent il·lusori, però tampoc cal retornar a la descripció. L’estudi dels mecanismes és un bon punt de partida. Entendre els detalls de la històrica causal redueixen el risc de les explicacions espúries, i els mecanismes poden operar com a factors test en els controls de regressió estadística, amb l’avantatge addicional que es tracta de pautes causals regulars i no d’històries ad hoc, intuïtives o arbitràries, com el cas de moltes variables inferides. I això pot fer créixer la interinfluència entre teoria i recerca, promovent l’acumulació teòrica. S’expliquen diferents patrons psicològics (mecanismes) que elabora Elster:

  1. Són patrons visibles en general,que tot i que no es poden universalitzar, si que es troben en diferents situacions i ajuden a interpretar la realitat: autoengany, adaptació d’expectatives a les oportunitats disponibles…
  2. No es poden reconèixer com a condicions causalment significatives fins que no s’han disparat en circumstàncies específiques: cas dels diagnòstics a malalts precoços si volen ser informats o no.
  3. Poc es pot dir abans sobre la reacció dels d’individus, però una vegada expressada una opció o adoptada una actitud, el mecanisme és fàcilment reconeixible per les seues implicacions.
  4. Els mecanismes tenen parelles: es vota al perdedor / es vota el que guanya, conformisme amb la societat subconscient / inconformisme subconscient…
  5. En situacions paregudes (Tocqueville i la relació entre confiança política i confiança religiosa) es pot desenvolupar una cara del mecanisme o una altra.
  6. La indeterminació es pot causar a la presència comú d’una causa que afecta desitjos i oportunitats. La pobresa pot fer créixer la motivació per innovar o rebel·lar-se, però les seues oportunitats són menors.

Es podria arribar a pensar que els mecanismes són bàsicament psicològics. Però no cal oblidar que els mecanismes psicològics es poden emprar per a la construcció de mecanismes interactius i pròpiament socials. És indiscutible que Elster ha tendit a contribuir amb mecanismes psicològics amb el seu treball al nivell de formació de preferències, però la part inicial del seu treball va treballar més en mecanismes interactius. Esquema final on hi ha 8 situacions diferents a Tocqueville que Elster interpreta en la relació entre desitjos, oportunitats i acció.

“L’altra sociologia” (XI): El paradigma causal cum intencional: Jon Elster 29 Agost 29UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, tesi.
add a comment

El paradigma causal cum intencional: Jon Elster

L’acció guiada per alguna intenció constituïx la unitat elemental de la vida social. Però les accions intencionals requereixen “explicació”, que ve donada pels desitjos, creences i oportunitats. S’estudia a l’estiu perquè es desitja aprovar un examen, es creu que l’examen s’aprovarà estudiant molt i està inscrit a l’examen. Reflexions posteriors sobre que les intencions han de tenir una raó, inconsistències de desitjos o creences. La raó és difícilment mesurable, i de vegades no s’opera amb total raonament. Se sustenta en bases de la teoria (neoclàssica) econòmica, on l’agent coneix totes les opcions, és racional, etc. La teoria de l’elecció racional pot fallar perquè no ens diu què requereix la racionalitat o perquè la gent es comporta menys racionalment del que requereix la teoria. La noció pot ser indeterminada, ambigua o incommensurable. Hi pot haver situacions on l’agent no té preferències. També poden fallar les preferències en la tria racional de l’estratègia. La teoria de jocs es fa complexa quan més es desenvolupa. Els marxistes analítics comencen a dubtar de la significació causal de la teoria de la decisió racional, i la comencen a utilitzar com a hipòtesi de treball i com a teoria normativa: els essers humans volen ser racionals, i a més, per a entendre la conducta dels demés hem de suposar que són racionals, perquè si no, no podem assignar-los creences i desitjos, fonamentals en la interpretació del comportament. Actualment, en el seu desenvolupament la teoria de l’elecció racional només proporciona solucions en situacions simples i presenta problemes tècnics essencials. Per exemple, la inhabilitació per a avaluar el valor marginal esperat de la cerca d’informació. Els individus busquen informació, i quan n’han obtingut força, però no tota, prenen decisions. Mai se sap els costos de no tenir tota la informació fins que no es té tota. Això crea dificultats a la teoria de l’acció racional, però no són suficientment forts com per a desbancar-la. Però no pot guanyar-se l’hegemonia. Les dades empíriques també mostren violacions de la racionalitat amb accions irracionals, creences infundades o obertament irracionals, desitjos distorsionats e irracionals, o una apreciació interessada de la quantitat d’informació necessària per a la presa de decisions. Hi ha els casos, per exemple, de fumar i saber els mals, com altres exposicions a perills admeses (radiacions) o no (transgènics). O altres casos d’adequació de creences als desitjos, o a la inversa, buscant un equilibri. El paradigma causal–cum–intencional fa el trànsit de la racionalitat optimitzadora a la racionalitat satisfaent, de contextos amb informació completa a situacions amb incertesa i informació incompleta, de la decisió paramètrica a l’estratègica, dels models de jocs determinats o amb solució, als jocs indeterminats o amb equilibris múltiples i sense equilibri. Aquesta han anat modificant la Teoria de l’Elecció Racional per a adequar-la a la psicologia humana. Ha perdut eficàcia com a teoria explicativa o amb significació causal respecte a una bona quantitat d’aplicacions en el camp del comportament intencional, per a mantenir el seu valor normatiu. Cap alternativa ha pogut substituir-la. Elster pensa en una teoria causal de mecanismes responsables de la formació o modificació de preferències (causalitat subintencional) i de com determinades alternatives no gestionades per l’elecció racional poden aparèixer com a responsables de l’execució d’una acció (causalitat supraintencional). S’explica el cas del vot electoral, que tot i que la mínima aportació personal, i el conseqüent estalvi en temps si no es vota, la gent vota. Perquè no és una acció instrumental: l’acció importa més que el resultat. L’explicació ha de venir de fora del model de l’elecció racional. S’interpreta el vot com una possible conseqüència de normes cíviques. Però no s’entén la norma com a entitat suprindividual autònoma, si no com un sentiment individual lligat al que s’espera que fan els altres. Per això, tant les normes com el propi interès formen part del conjunt d’explicacions sobre l’acció. Això és l’explicació causal–cum–intencional.

“L’altra sociologia” (X): 28 Agost 28UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, sociologia.
add a comment

QUARTA PART – La generació de mecanismes com a estratègia de construcció de teories

X. Microfonamentació i mecanismes: Jon Elster i el marxisme analític

Alguns marxistes analítics han centrat la discussió sobre l’individualisme metodològic i han posat a l’abast de la pràctica real de la ciència social el debat filosòfic sobre l’explicació intencional. Això resideix en un principi senzill: tota acció és analíticament intencional i les intencions són estats mentals individuals. Partint d’aquesta singularitat ontològica de la ment humana, els fenòmens socials han d’explicar-se en termes d’estats mentals (creences, desitjos, o preferències), els responsables genuïns de l’acció intencional. És Jon Elster qui argumentarà de manera sistemàtica per l’explicació intencional com a modalitat pròpia de la ciència social. El seus problemes centrals estaran relacionats amb la fonamentació materialista de la ment–intenció, el vincle entre convicció ontològica i opció metodològica, i l’associació amb el problema de la relació lògica i causal entre raó i acció. Així, dels problemes filosòfics li portarà al debat metodològic on defensa una classificació de camps científics segons les modalitats explicatives. I és aquí on considera que l’estratègia pròpia de la ciència social és l’explicació intencional, i que Elster lligarà amb el gust per la desagregació, des d’on argumenta a favor de la idea de l’explicació per mecanismes intencionals.

La tesi explicativa de l’individualisme metodològic (IM) és subscrita en el seu moment per bona part dels marxistes analítics. Té el seu origen al segle XIX, però és Popper (1944/45) qui s’encarrega de presentar-la com una doctrina pràcticament inatacable. L’IM es basa en la capacitat autònoma de deliberació i el lliure albir del subjecte humà, i per tant, neguen l’existència d’entitats socials fora dels individus que les creen i els donen suport. A finals dels anys 60 el col·lectivisme metodològic, de la mà del funcionalisme estructural, es queda aïllat. El debat sobre les tesis explicatives de l’IM només es recupera, sobretot en el món anglosaxó, per l’impuls de la teoria de la decisió i de jocs, amb els beneficis de col·laborar, o els beneficis del viatge de bades (free riding). El que fa diferent la proposta del marxisme analític en relació a altre versions de l’IM és la peculiar idea sobre l’estructura de les explicacions científiques. El fet de diferenciar-se de les teories col·lectivistes no vol dir que els marxistes analistes releguen l’estudi de les grans estructures socials. Més bé al contrari, precisament la intenció d’estudiar-les com a resultat de l’acció d’agents intencionals constitueix part essencial de la seua contribució testimonial contra la reificació dels fets socials. Bàsicament, la proposta d’Elster difereix tan de la proposta de Hempel de l’explicació causal (nomològico–deductiva, probabilístico–inductiva i estadística), com del model funcional (centralment, el mecanisme de la selecció natural en la síntesi neodarwiniana pròpia de la biologia). La base de la seua proposta està en què els fenòmens socials nomes poder ser explicats de mode adequat en termes d’acció causada per estats mentals o intencionals (creences, desitjos, percepcions,…) i oferirà un tipus d’explicació particular en la que la propietat típica del domini intencional o humà, l’acció, passa a constituir-se com el principi explicatiu de tots els demes fenòmens de l’esfera social. Qualsevol que, com Weber, haja sostingut que l’objecte d’estudi de les ciències socials és l’acció humana, està compromès amb alguna modalitat d’Individualisme Metodològic: Popper, teoria de jocs… L’individualisme metodològic d’Elster i de bona part del marxisme analític representa una varietat intencionalista relativament simple d’eixa doctrina, que pareix la més eficaç i plausible. El sistema filosòfic d’Elster, basat en el de Davidson, té l’origen en la intencionalitat de les accions humanes, però ha de fer un profund anàlisi sobre la relació entre les intencions i el mon fisiològic / físic que podria sustentar lleis sobre les intencions. D’aquí certa analogia amb un ordinador calculant πn, que té dos prismes des del que mirar-ho, un que seria la els càlculs aritmètics (intencions, software) i l’altre els processo interns de l’ordinador. Lizón emmarca la filosofia sobre la relació entre els estats psicològics i el mon físic del cervell. En principi, tot allò psicològic té un estat físic al cervell, però es tracta de dos móns amb dinàmiques diferents, però interdependents. En tot cas, és un debat obert. Jon Elster porta la idea que hi ha lloc i necessitat per a [diferents] formes d’explicació que li porta a avançar una tipologia d’explicacions que es presenta alternativa a les clàssiques de Hempel. Segons el camp d’aplicació i tracta les explicacions causals, funcionals i intencionals. Així, l’explicació causal és el model estàndard del tipus de ciència que utilitza subsunció de l’explanandum en algun tipus de llei i condicions addicionals consignades en l’explanans i la presenta com la modalitat paradigmàtica de la física teòrica (almenys la pre–relativista i pre–quàntica). També en les ciències de la vida es pot invocar a l’explicació causal mitjançant el mecanisme de la selecció natural. De fet, l’explicació funcional només es justifica si s’apel·la a eixe filtre causal i s’admet la veritat de la teoria de l’evolució per selecció natural. A diferència del que ocorre en l’explicació causal paradigmàtica, en el cas de l’explicació funcional queden inexplicats tots aquells fenòmens que cauen fora del mecanisme, com per exemple les mutacions. També les grans migracions d’animals, que porten impreses genèticament, venen donades per magnetisme o corrents eòliques, que són causes “suprafuncionals”.  “Una conseqüència de la concepció de què les accions són causades per creences i desitjos” és tenir que admetre que, “dir que el que fa l’agent, p, va ser causat pel desig de fer p, no es donar una explicació causal. És només parafrasejar l’explicació causal (desconeguda)”. Una cosa que sens dubte resulta llunyana d’una explicació nòmica o pròpiament causal, i en qualsevol cas, molt menys fonamental que el mecanisme retroalimentat de la selecció natural. A pesar d’això, un grup significatiu de marxistes analítics ha considerat raonable apostar per un programa d’explicació intencional que no exclou la causalitat sub i supraintencional. Una tesi que Elster s’encarregarà de fonamentar amb més detall i que els demés il·lustraran rica i profusament a propòsit dels seues distintes aportacions. Els punts de el programa de la microfonamentació diu, resumidament, que s’ha de treballar amb microfonaments, microteories, que porten a treballar les intencions humanes. No es pot passar a l’anàlisi dels fets fisiològics perquè si volem donar compte de les accions, allò més correcte no és mirar el fonament físic que hi ha, si no les intencions.

“L’altra sociologia” (VIII i IX): Funcionalisme (Merton) vs. teoria de jocs (Boudon) 27 Agost 27UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, sociologia, tesi.
add a comment

VIII. Mecanismes i teories mitjanes: Robert K. Merton

Merton desenvolupa la variable interpretativa “privació relativa” fent ús de la idea de Lazarsfeld sobre el paper del coneixement precedent en la interpretació dels estadístics controlats. Ho fa en el seu camp teòric, el del funcionalisme estructural, associant mètode, tècnica i teoria. Posava el seu sistema front el procediment estadístic–inductiu, i difuminava la frontera entre l’explicació empírica i l’explicació teòrica, desplaçant-se des de les estructures observades a les variables interpretatives (supòsits substantius o mecànics). Merton va trobar en la variable inferida “privació relativa” una interpretació a gran part de les taules del TAS. La va utilitzar per a interpretar les relacions poc coherents entre la variable independent i la dependent. Es desenvolupa el tema del grup de referència, i la conformitat o la incoformitat amb les regles del propi grup. Si s’aspira a ascendir socialment, però no s’acaba integrant a l’altre grup (de referència), es queda fora del propi grup i fora del grup de referència.

IX. D’“El Soldat Americà” a la teoria dels jocs d’estratègia: Raymond Boudon

Les dificultats del model de Merton van ser represes per Boudon, qui va proposar la teoria de jocs. Bona part de la teoria de jocs era capaç d’explicar les taules que mostraven com, a majors expectatives de promoció i mobilitat, corresponien majors índex d’insatisfacció personal. Mostrava un joc donat: N=conjunt de persones; n = guanyadors; B = quantitat que suposadament guanyarà; C= quantitat abonada per a participar; h = estimació de la quantitat de guany net a partir del que els N estaran disposats a jugar. L’augment del valor de n (promocions a l’exèrcit, guanyadors), produïa una assumpció de riscos dels jugadors, i també un major sentiment de fracàs dels perdedors. Un sistema amb major ventall de promocions comporta, paradoxalment, a una major frustració relativa. El model de Boudon permet “comprendre” les associacions, i resol algunes qüestions que Merton no fa, com els motius que porten –no estructuralment, si no “estratègicament”– a l’agrupació de referència segons els diferents contextos. Aquest mecanisme causal és més inclusiu i amplia considerablement l’àmbit d’aplicació a dominis que van més enllà de conductes pautades i descrites per les estructures grupals de referència.

%d bloggers like this: