jump to navigation

Presentació de l’estudi sobre l’aragonès a la Jacetania a HuescaTV 11 Desembre 11UTC 2017

Posted by xarxes in sociolingüística, xarxes.
Tags: , , , , ,
2 comments

Fa poc el col·lega Anchel Reyes presentava a HuescaTV l’estudi sobre l’aragonès a la Jacetania (conclusions preliminars), les llengües a Aragó al Cens de 2011, i altres estudis que realitzem des del Seminari Aragonès de Sociolingüística.

Anuncis

Conclusions preliminars sobre l’estudi de l’aragonès a la Jacetania 29 Novembre 29UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, sociolingüística, xarxes.
Tags: , , , , ,
7 comments

Ahir presentàvem les conclusions preliminars de l’estudi sobre l’aragonès a la Jacetania (pdf). Per a mi ha estat un plaer treballar-hi, juntament amb Anchel Reyes, sociòleg de Jaca i company del Seminari Aragonès de Sociolingüística. I sobretot centrar-me en l’estudi de les interaccions entre els alumnes d’Echo, la població en què la llengua té més vitalitat, fins i tot entre els xiquets. Los primers resultats llancen respostes, però encara més preguntes i reptes. Perquè en part la situació dels xiquets d’Echo és similar als resultats a l’estudi que vaig fer a les comarques centrals de la Franja (tesi doctoral), amb un ús de l’aragonès (o bilingüe) d’aproximadament una quarta part de les interaccions. Una tendència que observem a Echo i a la Franja és que l’ús de la llengua minoritzada només emergeix quan té un bon recer, és a dir, quan hi ha prou densitat de parlants de la llengua minoritzada. Perquè quan aquests estan més dispersos se sol imposar la llengua majoritària. De fet, detectem un trencament de les normes endogrupals, on al voltant d’un de cada cinc alumnes que té l’aragonès com a llengua familiar no l’usa amb altres aragonesòfons familiars, que és una ruptura similar a la que detectem al Baix Cinca i Llitera (i no al Matarranya, amb l’estudi de Currubí).

També trobem tendències diferents, com el major ús de l’aragonès també entre els bilingües familiars que no pas el que observem en les poblacions catalanoparlants, o que els xiquets més menuts usen menys aragonès, sobretot perquè n’hi ha menys als que els pares els haiguen parlat la llengua. Però sobretot crec que és rellevant una informació: als grups de discussió ens comentaven que el fet cabdal per a l’ús era si la mare transmetia la llengua als fills, “indiferentment” de la llengua del pare. I observem que entre els infants, hi ha un major ús entre les xiques. Això contravé la situació general de l’aragonès, que està masculinitzat (estudi del Cens sociolingüístic de 2011), i en general les dinàmiques d’interrupció de les llengües minoritzades occidentals, perquè si hi ha diferències de gènere, les dones solen adoptar-les abans. Esta situació és una oportunitat per a l’aragonès a Echo. Però també és una amenaça, perquè les dinàmiques demogràfiques actuals promouen més la despoblació femenina. I aquí resideix l’essència de les polítiques lingüístiques necessàries: treballar per l’aragonès és treballar contra la despoblació femenina. S’han d’empoderar les xiques, empoderar els jóvens, fer-los propietaris del seu futur.

Si prenem un prisma general del treball, mostra com els microestudis ens estan servint per a tenir una imatge general de la situació sociolingüística a Aragó: Echo té una situació sociolingüística assimilable a la del Baix Cinca i Llitera, amb un procés obert de trencament de les normes sociolingüístiques que els situa en l’avantsala de la substitució lingüística. El Matarranya manté encara una posició sociolingüística millor. Amb estudis del mateix estil a la Ribagorça catalanoparlant i aragonesòfona, la Val de Chistau, o el Baix Matarranya i Mequinensa, tindríem una imatge prou fidedigna de quina és la situació real del català i l’aragonès entre les noves generacions.

Algunes referències:

 

Xarxes de targetes de crèdit per detectar comunitats urbanes 27 Novembre 27UTC 2017

Posted by xarxes in estadística, xarxes.
Tags: , , , , , ,
add a comment

Gràfics d’interacció econòmica entre punts de la ciutat: Madrid superior esquerra, Ciutat de Mèxic superior dreta, Barcelona inferior

Al BBVA urban discovery han mostrat fins on pot arribar la conjunció de les dades massives (big data) i les xarxes socials. Sintetitzant el projecte, divideixen la ciutat en hexàgons de 200m de lateral. Quan en un espai de temps de 3 hores una mateixa targeta de crèdit fa operacions econòmiques en àrees geogràfiques diferents es dibuixa un lligam entre hexàgons, destacant que són punts de la ciutat per on la mateixa persona fa despeses. Evidentment, això crea una xarxa entre diferents localitzacions de la ciutat que visualment no revela res.

“Comunitats” socioeconòmiques a Barcelona

Posteriorment apliquen anàlisi de comunitats, que permet observar com s’organitza la ciutat, si més no, en despeses econòmiques. I comparen aquesta realitat amb la realitat administrativa de les ciutats. A la imatge podeu veure en colors les comunitats detectades a Barcelona, i en línies, els districtes oficials.

Finalment, desenvolupen anàlisis més aprofundides sobre quin tipus de despesa es fa, i a partir de l’edat, els usos, el dia de la setmana i l’hora, detectant zones laborals i empresarials, residencials, populars… El millor és que feu una ullada a:

  1. L’article de premsa que sintetitza els resultats.
  2. L’article que explica com defineixen les comunitats a partir de l’anàlisi de xarxes
  3. L’article amb l’anàlisi d’aquestes comunitats
  4. La web del projecte, on podeu jugar amb les dades. Vigileu: no perdeu de vista el botó amb la fletxa cap a baix, perquè no és intuïtiu, i si no us quedareu aturats al primer mapa de xarxes :)

 

Lo defensor del lector a La Vanguardia s’interessa per la denominació “La Franja” 2 Novembre 02UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
Tags: , , , , ,
add a comment

El defensor del lector de La Vanguardia em va demanar fa uns dies sobre l’origen de la denominació “La Franja”. Per a denominar el territori tenim multitud de possibilitats, i jo a nivell personal preferixco La Franja. Una denominació autocentrada que destaque la confluència d’una realitat administrativa i una realitat lingüística. Però mai li poso cap adjectiu, que tendixen a fer degenerar la discussió cap a temes no centrals. En tot cas, a l’article crec que explica molt bé l’origen del terme. Com la major part de la toponímia arreu del món, té origen forà. Però la denominació originàriament emergeix tant a l’est com a l’oest.  Origen: La Franja

La FranjaAuthor Img

, Barcelona.

L’actualitat política s’ha escolat per totes les escletxes i es manifesta fins i tot en el to de les converses. També en una part de les comunicacions que rep aquest Defensor, que en ocasions contenen enfocaments o expressions encomanats sens dubte per l’ambient que impregna aquest període que vivim.

El 17 d’octubre, el lector Nacho Toda ens remetia una carta en què al·ludia a una notícia del diari en la qual s’informava de la inquietud en poblacions de la zona d’ Aragó limítrofa amb Catalunya, amb la qual comparteixen determinats serveis, a conseqüència de la tensió independentista.

Toda manifestava la seva queixa perquè a la notícia “fan referència a la Franja, un concepte inventat i utilitzat pel catalanisme imperialista amb pretensions annexionistes, dins del constructe del pancatalanisme, que, desgraciadament i a còpia d’insistència d’aquell sector, fins i tot ha calat d’alguna manera a l’ Aragó”.

“Com a habitant de la zona geogràfica a què es refereix, voldria comunicar-li sincerament que el concepte de ‘ Franja’ em resulta amenaçador, i no soc l’únic dels que aquí vivim que ho sent així. Fa vertigen pensar el dia en què el pancatalanisme imperialista dirigeixi la seva maquinària directament sobre nosaltres”, manifestava Toda, que demanava que, en lloc d’aquest terme, s’utilitzin altres expressions, “com Aragó oriental, comarques orientals aragoneses o simplement Aragó”.

El Llibre de Redacció de La Vanguardiarecull l’existència de la Franja i ens dona la pauta per utilitzar aquesta denominació: “Escrivim la Franja per fer referència a la zona catalanoparlant de l’Aragó. Ens estimem més aquest mot que l’expressió la franja de Ponent, que, tot i que és correcta, peca de centralisme català. En l’edició en català, escrivim els topònims de la Franja en català: Mequinensa, Vall-de-roures”.

Per aprofundir més en el tema he volgut consultar Natxo Sorolla, doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, que ha fet estudis i investiga­cions sobre sociolingüística a la Franja. “L’origen d’aquesta denominació toponímica –explica Sorolla, citant autors com el poeta i assagista Hèctor Moret, natural de Mequinensa– apareix en la transició política després del franquisme i es troba en els cercles de joves de la Franja emigrats i catalans que es reunien al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, i que sentien com diferents poblacions, amb distàncies importants entre elles, compartien un context sociolingüístic i administratiu que les peculiaritzava”.

“La denominació ‘franja d’ Aragó’ també apareix en la declaració que membres de la RAE fan per a la ratificació de la filiació del valencià en un document del 1975, ratificat el 1980”, afegeix el sociòleg.

“Sigui quin sigui el seu origen –continua Sorolla–, la deno­minació ha estat utilitzada en estudis de la Universitat de ­Saragossa, com els realitzats per Martín Zorraquino i d’altres,
i es fa servir habitualment pel món cultural del territori: la ­Iniciativa Cultural de la Franja, que agrupa les principals asso­ciacions comarcals del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, o Temps de Franja, única revista en català editada a
l’ Aragó”.

Sembla obvi dir que la Franja existeix. De fet, com es veu en aquest mateix article, l’ús d’aquest topònim ens permet entendre a quin territori ens referim, sense necessitat d’estendre’ns exhaustivament en definicions ni explicacions. Com passa sovint, el problema, si n’hi ha, no rau en el llenguatge.

No hi ha xiques al Viles i gents! 29 Setembre 29UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

(Publicat a La Comarca el 29/9/2017)

Natxo Sorolla

Imatge de simbolics.cat

La FACAO promou lo seu premi anual, dient-li a la nostra llengua «aragonès oriental» [sic]. Un premi que sol guanyar la seua junta directiva. Però la curiositat més tenebrosa és que el premi porte el nom de «Roberto G. Bayod», un ultradretà de Bellmunt que es va situar entre els més reaccionaris durant lo propi franquisme, involucrant-se fins i tot en los fets de Montejurra. Però el que més mos interesse aquí és que, pel puesto a on va nàixer, i l’època a on va viure, Bayod ja ere llicenciat en dret! I professionalment va ser tresorer a la delegació del Ministeri de Hisenda a Saragossa, advocat i professor universitari. De fet, lo personatge té un article extens a la Wikipedia. I una de les coses que algunes webs destaquen és que algun descendent de Bayod ha fet de Canceller de Consolat, Secretari de l’Ambaixada o ha treballat per a l’Oficina de la DGA a l’exterior.

I aquí entrem en un tema central per a la ciència: les classes socials se reproduixen. No és que els fills no s’ho mereixquen, o no s’ho guanyon. Però els fills de grangers i agricultors en molta probabilitat continuaran ocupant les posicions baixes de la piràmide social. I els fills de directius de multinacional, ho tindran bastant més fàcil per a fer bons contactes, tindran bons consells, alguns amics informats los avisaran que han eixit places laborals interessants, i altres coses que els permetran mantenir-se en una bona posició social. Evidentment, hi ha excepcions. I l’esforç individual compte per a situar-nos en l‘escala social. Però una bona part del que tenim mos ve per herència familiar dels nostres avantpassats.

I en tota esta qüestió de la reproducció social reprenc unes notes de quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents (ViG), fa 12 anys (!) A més de pensar en una «plataforma» web on arxivar i difondre els continguts (ja la tenim, eh! vilesigents.wordpress.com), hi ha una nota que m’ha remogut: «Falten dones al ViG». I és cert! De fet, mos falten xiques! Perquè tenint en compte que jo sóc lo més jove, tampoc tenim cap jove. Si la meitat dels parlants són dones, natres no tenim una sola dona entre els 6 col·laboradors. Si sumem la columna germana Lo Cresol, al Diario de Teruel, només tenim M. D. Gimeno, maellana valenta entre tanta testosterona. Los que estudiem comportaments humans, observem que mos fem amics dels que se mos pareixen: per això els hòmens tenim més amics, i les dones més amigues. Los que estudien la divisió de la societat per gènere, parlen d’homoreproduccio del poder. Los directius busquen lo seu propi relleu en algú paregut a ells. I si el directiu és un home, és bastant difícil que acabo triant a una dona. Pareix que entre els cagabandúrries que escriuen columnes per amor a l’art també tenim homoreproducció. I és hora de trencar-la. Voluntàries?

Un procés independentista que augmenta la confiança entre castellanoparlants? 18 Setembre 18UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Al llarg de la vida convertim en amics a alguns companys (de classe, del poble, de la faena…). Amb tot, la vida passe i mos oblidem d’altres amics. Alguns altres vells amics los recuperem al cap de molt temps per circumstàncies de la vida… Entre tots estos esdeveniments, la confiança i la reciprocitat expliquen en bona part per què mos fem amics d’unes tipologies de persona i no d’una altres. Evidentment, hi ha molts factors implicats en com confiem en una persona, com la seua personalitat, lo gènere, los gustos musicals, lo sentit de l’humor… Evidentment, la llengua n’és un de molt rellevant.

Un estudi de dues onades (aquí teniu la primera onada) propose que abans de l’escalada sobiranista a Catalunya (2012), tant catalanoparlants com castellanoparlants tenien uns nivells de confiança similars entre ells, tant per a les relacions amb membres del seu propi grup com en relacions amb membres de l’altre grup. D’alguna manera, no observaven grans nivells de desconfiança en les relacions interètniques. Ni tampoc en les relacions de catalanoparlants amb membres del propi grup. Però sí que observaven nivells importants de desconfiança en un únic cas: los castellanoparlants de Catalunya no confiaven tant en membres del seu propi grup. Un fet que no ocorria amb els castellanoparlants del País Basc.

cfakepathimagen_ediima20170917_0331_5

Tres anys més tard, l’any 2015, amb un debat públic a Catalunya copat per les relacions de sobirania amb Espanya, han observat canvis en estes relacions de confiança ètnica. I els canvis més importants s’han produït allà on menys esperaven: en tots els casos s’ha perdut una miqueta de confiança, excepte entre els castellanoparlants de Catalunya, que han augmentat la confiança en sí mateixos, fins nivells assimilables a la resta d’opcions. Los autors proposen que un procés independentista democràtic i pacífic poden reforçar els nivells de confiança dels membres dels grups minoritaris.

Crec que l’article és molt interessant per les hipòtesis que impulse a plantejar. A l’article de divulgació que els autors fan a Piedras de Papel destaquen lo canvi dels castellanoparlants de Catalunya de 2012 a 2015. Però a mi em cride encara més l’atenció  la situació inicial: com los castellanoparlants tenen uns nivells de confiança inferiors en sí mateixos que els que els dirigeixen los catalanoparlants?

Es poden discutir algunes qüestions de l’estudi, com considerar els castellanoparlants a Catalunya com una “large minority”, tenint en compte que són majoritaris socialment. Evidentment, cal tenir en compte que bona part dels castellanoparlants de Catalunya provenen de les migracions intercontinentals recents, i que l’estudi es fa entre universitaris, que estaran compostos  per fills, nets o rebesnets de les migracions peninsulars dels 60. Per tant, bona part dels castellanoparlants de l’estudi poden situar el seu origen en classes mitjanes en procés d’ascens social. També és interessant lo tractament que l’estudi fa de la llengua. Tracten la llengua habitual (“which is the language you use in your daily live?”), que fan com a equivalent a ètnia. Una qüestió que podrie ser discutida, especialment entre universitaris a Catalunya, on hi deu haver una bona part de castellanoparlants i bilingües inicials que es poden mostrar com catalanoparlants habituals.

També cal tenir en compte que els participants de l’experiment fan les decisions en el joc únicament tenint en consideració la llengua declarada per l’altre, sense cap informació més: participants were informed about their role in the game. Once participants understood the rules of the game, they were informed of the language of the person they were interacting with and asked to make their choice. Se m’ocorre que això pot ser rellevant. En una societat poc segregada socialment, però amb una distribució territorial dels grups sociolingüístics, la imatge que un castellanoparlant pot tenir de què és un castellanoparlant pot ser diferent que la que té un catalanoparlant. I pot tenir un component socioeconòmic clau. Per a un catalanoparlant fer referència a un castellanoparlant pot relacionar-se més amb el company de classe (igual), mentre que per a un castellanoparlant pot referir-se també a un company de barri, del que s’està distanciant socialment. Evidentment, és una hipòtesi arriscada, però que em pareix interessant.

En tot cas, em quedo en la reflexió dels autors: “Los investigadores sociales siempre soñamos con que los grandes cambios sociales nos pillen haciendo trabajo de campo”. De vegades tinc la mateixa sensació fent recerca sociolingüística sobre la Franja

L’article es publica en una revista científica d’alt impacte:

Criado, H., Herreros, F., Miller, L., & Ubeda, P. (2017). The Unintended Consequences of Political Mobilization on Trust: The Case of the Secessionist Process in Catalonia. Journal of Conflict Resolution, 0022002717723433. https://doi.org/10.1177/0022002717723433

Cuñaos, amistat i xarxes fluvials 28 Agost 28UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
Tags: , , , , ,
add a comment

La FAO té publicades unes representacions gràfiques sobre els fluxos dels rius d’un país a un altre, enllaçant països segons on té origen l’aigua i a quin país va. Lo tema té una rellevància social i geoestratègica vital. De fet, i parlant de casa nostra, la transformació de les xarxes fluvials per moments va arribar a trencar la històrica rivalitat entre els dos països germans, Aragó i Catalunya, per a incorporar el tercer germà com a enemic comú, lo País Valencià. Però una vegada el transvasament de l’Ebre es va aparcar, les rivalitats tradicionals van tornar al seu curs habitual.

Estes xarxes fluvials poden tindre unes característiques concretes, que desconec. Des de la sociologia estem acostumats a treballar en xarxes socials, que solen tindre unes altres característiques concretes. Per exemple, l’amistat sol ser recíproca, perquè solem considerar amics a aquells que mos consideren amics, i transitiva, perquè solem establir amistat en amics dels nostres amics. Esta transitivitat de les tríades  explique per què l’amistat se conglomere en grupets. I com estos grupets són emocionalment equilibrats, perquè solem suportar, i solem ser afins, als amics dels nostres amics. I si tenim un amic que té molts altres amics als que no suportem, la tendència a la transitivitat mos portarà a distanciar-mos-hi. Això ho ha estudiat la teoria de l’equilibri (Heider).

Però no tota relació social complix estes tendències. De fet, les relacions en la família política solen estar plenes de llegendes oposades a la transitivitat. Per exemple, la figura social del que actualment coneixem com a cuñao destaque eixa no transitivitat: la idea (no sempre certa, evidentment) que no se suporte al germà (curiosament, una figura masculina), que sempre té opinió per a tot, i de tot sap. Eixa visió figurada de no transitivitat ja la tenie la figura tradicional de la sogra, a qui per més mare que sigue de la parella, i per més que s’estimon, socialment se considere que existirà mala relació en la parella de la filla/fill.

Habitualment, quan mos enfrontem a l’estudi d’un nou tipus de relació, lo primer pas és entendre com funcionen eixe tipus de relacions. Per exemple, altres companys que estudien les relacions d’enemistat i assetjament, lo primer que han de plantejar és veure com funcionen estes relacions en díades i tríades, perquè la reciprocitat no sol existir-hi, i cal estudiar si els enemics dels nostres enemics són los nostres amics… o no. L’estada de recerca que faig a Groningen consisteix en això, en entendre quines configuracions es produeixen en les relacions sociolingüístiques, enteses en termes de xarxes múltiples. I el més complicat: interpretar els resultats.

Via Lista Redes.

Confiança, popularitat, majories, i borregos (Viles i Gents) 18 Agost 18UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, excursions, groningen, Matarranya, sociologia, xarxes.
Tags: , , , ,
add a comment

Viles i gents, publicat a La Comarca del 18/8/2017

Natxo Sorolla

Anar al bar a fer una Estrella, comprar a la tenda Nocilla, o donar-li al sagal un Cacaolat són formes habituals de denominar productes per la marca. Lo nostre comportament sol situar-se entre la confiança i la galvana. Si no sabem quin sabó ham de comprar per a rentar els plats, segur que caurà Fairy, perquè n’ham sentit parlar. I si no sabem quin mòbil comprar, segur que l’Iphone tindrà punts, perquè (falsament) pensem que el tenen molts. Som de tendència còmoda. I faltarie! Haver d’anar provant constantment marques noves per a saber quina té la millor relació qualitat-preu. Per això les marques invertixen tants diners en anuncis: per a ser populars, i donar confiança.

Però l’estrès que mos provoque la necessitat de ser reconeguts pel nostre entorn a vegades mos fa deixar la galvana mental. Pràcticament no hi havie cobertura, però el fet que entre els més innovadors s’imposare el mòbil, va acabar fent comprar-se’n un a molts. Molts es van comprar un mòbil llampant més potent que molts ordinadors professionals, únicament per la mançaneta que ja portave la líder de classe. I no només la popularitat marque tendència. El fet de trobar-se en mig d’una conversa i descobrir que eres l’únic que «encara» no té Facebook, o que «encara» no usa Whatsapp, a molts los va fer plegar-se a «la majoria»

I en este graciós dilema m’haig trobat. En una visita de tres mesos que faig a la Universitat de Groningen, només arribar eren… no centenars… milers de bicicletes! Per tots los Països Baixos, bicicletes amunt, bicicletes avall! I qualsevol investigador internacional, lo primer que fa, és anar a un venedor de bicicletes. Hi ha factors que ajuden, evidentment, com lo desnivell o les infraestructures. Però la comoditat i rapidesa de moure’s en bici per ciutat és similar aquí, i a la Xina Popular Però, evidentment, deixar-se portar per la majoria és lo que explique diferent nivells d’adquisició de bicicletes dels nouvinguts a Groningen o a Lleida. La confiança, la popularitat o les majories vehiculen los nostres comportaments. Lo de portar-se com a borregos, seguint la rabera, ja serie un altre tema. Però el deixarem per a altres temàtiques més polèmiques :-)

Bullying i altres hòsties 30 Juny 30UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
1 comment so far

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i gents, 30/6/2017

Les galtades merescudes que sovint pegaven los pares ara són un nivell de violència inadmissible. Les putades que es feen a aquell col·lega menys afortunat ara són assetjament. I si ho voleu, en llengua moderna li diuen bullying, que fa més elegant. I podem anar més enllà. Allò que alguns veem com festiu, altres ara ho veuen com tortura animal. Allò que alguns considerem fer l’imbècil, vestint les mascotes, altres ho veuen com benestar animal. Allò que alguns consideraven demostracions d’amor ara és simple i planament violència masclista.

L’evolució es repetix en multitud d’altres -ismes, com lo bel·licisme, lo racisme, lo sexisme, lo mascotisme… Se mos ha fet la pell més fina (per sort). Però les hòsties com a pans continuen sent hòsties com a pans. Abans i ara. Només ha canviat la forma en què interpretem les hòsties. Perquè les interpretem socialment.

La primera vegada que vaig sentir que estem voltats de «construccions socials» me vaig sentir incòmode. Les coses són o no són. No depenen de la forma en què s’interpreten. Lo món està fet de veritats com a pans. Com les hòsties. Són, o no són. Aixina pensava.

Però en lo pas dels temps haig anat veent que el món no està fet de veritats absolutes, si no que són interpretades socialment. Les hòsties són hòsties. Però a vegades les hòsties formen part de la norma social: un pare pot pegar una clatellada a son fill per a explicar-li que no pot agredir a sos germans. Altres vegades les hòsties s’interpreten com a asocials: un xiquet agressiu que té amargat a un company de classe. I altre vegades les hòsties formen part de la legislació: un antiavalots pot reprimir una manifestació en porra i pilotes de goma/metall. Però les hòsties són sempre hòsties. De fet, la «construcció social» és tal que estem parlant d’allò que «el sacerdot consagra i ofereix en la celebració de la missa», però tots hau entès que aquí no parlàvem del nou cardenal matarranyenc. Ja m’enteneu (socialment).

La recepta de Ceausescu 6 febrer 06UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
add a comment

Un interesssant article sobre els plans franquistes per (des)poblar

Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 3 de febrer del 2017)

Entre les moltes solucions per a la despoblació de la província de Terol amb les que s’ha especulat des de l’administració, poques tan desafortunades com la que l’any 1955 va aprovar el ple del Consell Econòmic Sindical i que l’any següent es va presentar al cap de l’Estat, el general Franco. Aquella “revolucionària” proposta preveia la desaparició de 107 nuclis de població i la deportació dels seus habitants a altres municipis més poblats o millor comunicats. La iniciativa, en perfecta sintonia amb la política que unes dècades després aplicarà, centuplicada, Ceaucescu a Romania, impactava sobre tot a les terres altes de la província. Al Baix Aragó i al Matarranya només hi figura un poble afectat, Lledó, que es volia desallotjar per transvasar els seus 417 residents a Queretes.

La proposta figura en el Pla Terol, que aspirava a desenvolupar la…

View original post 160 more words

%d bloggers like this: