jump to navigation

Lo defensor del lector a La Vanguardia s’interessa per la denominació “La Franja” 2 Novembre 02UTC 2017

Posted by xarxes in xarxes.
Tags: , , , , ,
add a comment

El defensor del lector de La Vanguardia em va demanar fa uns dies sobre l’origen de la denominació “La Franja”. Per a denominar el territori tenim multitud de possibilitats, i jo a nivell personal preferixco La Franja. Una denominació autocentrada que destaque la confluència d’una realitat administrativa i una realitat lingüística. Però mai li poso cap adjectiu, que tendixen a fer degenerar la discussió cap a temes no centrals. En tot cas, a l’article crec que explica molt bé l’origen del terme. Com la major part de la toponímia arreu del món, té origen forà. Però la denominació originàriament emergeix tant a l’est com a l’oest.  Origen: La Franja

La FranjaAuthor Img

, Barcelona.

L’actualitat política s’ha escolat per totes les escletxes i es manifesta fins i tot en el to de les converses. També en una part de les comunicacions que rep aquest Defensor, que en ocasions contenen enfocaments o expressions encomanats sens dubte per l’ambient que impregna aquest període que vivim.

El 17 d’octubre, el lector Nacho Toda ens remetia una carta en què al·ludia a una notícia del diari en la qual s’informava de la inquietud en poblacions de la zona d’ Aragó limítrofa amb Catalunya, amb la qual comparteixen determinats serveis, a conseqüència de la tensió independentista.

Toda manifestava la seva queixa perquè a la notícia “fan referència a la Franja, un concepte inventat i utilitzat pel catalanisme imperialista amb pretensions annexionistes, dins del constructe del pancatalanisme, que, desgraciadament i a còpia d’insistència d’aquell sector, fins i tot ha calat d’alguna manera a l’ Aragó”.

“Com a habitant de la zona geogràfica a què es refereix, voldria comunicar-li sincerament que el concepte de ‘ Franja’ em resulta amenaçador, i no soc l’únic dels que aquí vivim que ho sent així. Fa vertigen pensar el dia en què el pancatalanisme imperialista dirigeixi la seva maquinària directament sobre nosaltres”, manifestava Toda, que demanava que, en lloc d’aquest terme, s’utilitzin altres expressions, “com Aragó oriental, comarques orientals aragoneses o simplement Aragó”.

El Llibre de Redacció de La Vanguardiarecull l’existència de la Franja i ens dona la pauta per utilitzar aquesta denominació: “Escrivim la Franja per fer referència a la zona catalanoparlant de l’Aragó. Ens estimem més aquest mot que l’expressió la franja de Ponent, que, tot i que és correcta, peca de centralisme català. En l’edició en català, escrivim els topònims de la Franja en català: Mequinensa, Vall-de-roures”.

Per aprofundir més en el tema he volgut consultar Natxo Sorolla, doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, que ha fet estudis i investiga­cions sobre sociolingüística a la Franja. “L’origen d’aquesta denominació toponímica –explica Sorolla, citant autors com el poeta i assagista Hèctor Moret, natural de Mequinensa– apareix en la transició política després del franquisme i es troba en els cercles de joves de la Franja emigrats i catalans que es reunien al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, i que sentien com diferents poblacions, amb distàncies importants entre elles, compartien un context sociolingüístic i administratiu que les peculiaritzava”.

“La denominació ‘franja d’ Aragó’ també apareix en la declaració que membres de la RAE fan per a la ratificació de la filiació del valencià en un document del 1975, ratificat el 1980”, afegeix el sociòleg.

“Sigui quin sigui el seu origen –continua Sorolla–, la deno­minació ha estat utilitzada en estudis de la Universitat de ­Saragossa, com els realitzats per Martín Zorraquino i d’altres,
i es fa servir habitualment pel món cultural del territori: la ­Iniciativa Cultural de la Franja, que agrupa les principals asso­ciacions comarcals del Matarranya, Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, o Temps de Franja, única revista en català editada a
l’ Aragó”.

Sembla obvi dir que la Franja existeix. De fet, com es veu en aquest mateix article, l’ús d’aquest topònim ens permet entendre a quin territori ens referim, sense necessitat d’estendre’ns exhaustivament en definicions ni explicacions. Com passa sovint, el problema, si n’hi ha, no rau en el llenguatge.

Anuncis

L’origen de la denominació “Franja”: Barcelona, RAE o la Revista de Filologia Española? (REVISAT) 25 Octubre 25UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, sociolingüística.
Tags: , , , , , , , , ,
1 comment so far

Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.

Però també és cert que la denominació apareix en la ratificació que membres de la RAE fan del valencià dins el seu àmbit lingüístic, referint-s’hi com “franja de Aragón”. El document aparentment és de 1975, anterior al citat aquí de Camps, però el document està ratificat l’any 1980. Desconeixem si en la redacció inicial apareix la denominació, o és incorporada posteriorment. Algun arqueòleg de documents que ho puga resoldre? ;)

Atenció! L’investigador Max Wheeler m’avisa que hi ha referències escrites de la denominació “Franja” anteriors a les que jo citava. És de 1968, a l’annex de la Revista de Filología Española “… Lérida ciudad (es sabido que los pueblos, especialmente los mas aislados, mantienen fases lingüísticas superadas en las ciudades) y sólo han sobrevivido en algunas comarcas conservadoras, como la franja aragonesa, el Maestrat, etc” Revista de Filología Española, Anejo, 1968 p. 1025. L’annex no es pot consultar en línia.

 

Camps, F. (1976, desembre 1). Els catalans en terres d’Aragó. Canigó, (478). https://web.ua.es/va/revista-canigo/setmanari-canigo-1975-1983.html

Moret i Coso, H. (1998). Indagacions sobre llengua i literatura catalanes a l’Aragó. Fraga: IEBC. Recuperat de http://books.google.es/books?hl=en&lr=&id=9C0J3omPM18C&oi=fnd&pg=PA5&dq=indagacions+moret&ots=g09iwa5qZZ&sig=gpIRTt_AeGMm0VWet114Z3gu5RI&redir_esc=y

Pons, J. M., & Sistac, R. (1977). Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó. Canigó (Número 482, pag. 15. 1/1/1977). Republicat per Enllaçats no acatem. Recuperat de http://noacatem.blogspot.com.es/2016/04/article-historic-per-uns-limits.html

Real Academia de la Lengua Española: de la franja de Aragón (La lengua de los valencianos, 1975).

 

La llengua aragonesa: l’últim estàndard 13 Març 13UTC 2017

Posted by xarxes in sociolingüística.
Tags: , , , , ,
add a comment

Natxo Sorolla. Publicat Temps de Franja, març de 2017.

 

Meme favorable a la grafia de l’EFA, de https://twitter.com/seitanromana

En mobilitat per un projecte sobre la situació sociolingüística de l’aragonès passo per Saragossa, en la casualitat que s’hi presente “la” proposta per a unificar les diferents grafies de l’aragonès. Per hores de cotxe, obligacions, i altres, no m’és còmode esperar-m’hi, però penso que pot ser un moment històric. Ja vaig estar una dècada abans al Congrés de l’Aragonès, que va certificar la divisió en dos grafies. Ara tinc l’esperança d’assistir a l’acte de reconciliació.

Entro a la Biblioteca de Aragón i no trobo la sala. No hi ha els cartells dels grans actes. Finalment al soterrani, en una sala reduïda, però a petar de gent, sense llums, se projecten fotografies de les pàgines d’un llibre. Lo glamour vintage se trenque perquè no són diapositives, d’aquelles antigues. És un text fet pel propi autor, imprès en paper, fotografiat, i enganxat a un powerpoint. Digital>analògic>digital. Parle l’asturià Ramón d’Andrés, assegut a una cadira, de cara a la pantalla, de cul al públic, i micròfon defectuós en mà. Els altres dos especialistes que signen la proposta, un occità i l’altre suís, no han assistit a la presentació.

Quan entro, em tinc que quedar a la porta perquè no hi cap ni una agulla més. Vaig a tancar la porta, però em dieun que no cal, que així corre l’aire. Després veig que al públic la proporció de mascles és excessiva per a qualsevol revolta social. Però la proporció de jóvens, i inclús adolescents i xiquets, és molt major a la que pot aspirar el tedi de qualsevol exposició d’una grafia lingüística. Bona senyal! I la grafia es presente a Saragossa. Capital del regne. Però també nucli essencial de neoparlants i moviments associatius per l’aragonès.

La presentació va succeint lletra a lletra les seues propostes. Per als amateurs de la lingüística aragonesa mos és suficient en entendre que, tal com calie esperar, adopten una proposta de fifty-fifty: distinció de la B/V de l’EFA, i la Z i la Ñ del CFA. El presentador pose com a exemple la ñ d’“España”. Ixco de la reunió sondejant com veuen la grafia els diferents actors. Sent suaus, lo procés serà molt, molt, molt complex. Ningú vol que la proposta es convertixque en un quart estàndard de l’aragonès. Jo personalment espero haver assistit a la primera pedra de la reunificació de grafies de l’aragonès.


La cançó més coneguda en aragonès diu “S’ha feito de nuey, tu m’aguardas ya, lo peito me brinca en tornar-te a besar”. L’han versionat fins i tot los Jarabe de Palo. La Corona d’Aragó funcionave administrativament en llatí, aragonès i català. En aquell moment al Matarranya es parlave català, i els pobles veïns, que ara parlen castellà, usaven l’aragonès. D’aquí venen los seus fiemo o galdrufa. Podeu fer una ullada al llibre sobre Torrecilla d’Artur Quintana (2004) “El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón”. Però la llengua aragonesa es va anar arraconant al llarg de la història, fins el Pirineu, a on sobreviu actualment.

Per a natres este rader renaixement de les llengües (a partir dels anys 70) va ser en un context d’hegemonia social de la llengua i mos va donar els Desideri Lombarte i els Jesús Moncada, en una llengua que ja s’havie estandarditzat modernament. Però en lo cas de l’aragonès, la vitalitat ere menor, i el procés d’estandardització encara no havie arribat. Francho Nagore va fer l’obra d’estandardització durant los anys 70, i la seua obra orbite al voltant del Consello d’a Fabla Aragonesa (CFA).

Però en un procés de canvi promogut per associacions, parlants i escriptors, l’any 2006 se va promoure lo II Congreso de l’Aragonés (2006), que va desembocar en la creació un nou estàndard (promogut per l’Estudio de Filología Aragonesa). Però els partidaris de Nagore no ho van acceptar, i han coexistit los dos estàndards. Per si no és poc, a l’òrbita de Benasc, en la parla de transició més pròxima al català, també es va crear la Sociedat de Lingüistica Aragonesa (SLA), que prefereix un estàndard més proper a les varietats locals. En este procés de divergència i lluita, mentre pareixie que s’aproximaven l’EFA i la SLA, la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, amb membres més propers a les tesis del CFA, proposave una resolució pactada, que finalment van acceptar tots los actors: tres lingüistes externs (d’Astúries, d’Occitània i un romanista suís) farien una proposta. Lo dia 16 de febrer es va presentar esta proposta. Esperem que sigue l’estàndard definitiu per a la llengua aragonesa.

N. Sorolla: La llengua aragonesa: l’últim estàndard (Viles i gents) 2 Març 02UTC 2017

Posted by xarxes in Franja, sociolingüística.
Tags: , , , , ,
1 comment so far

Origen: La llengua aragonesa: l’últim estandard | Viles i Gents

Publicat a La Comarca, 24/2/2017

Natxo Sorolla

La cançó més coneguda en aragonès diu “S’ha feito de nuey, tu m’aguardas ya, lo peito me brinca en tornar-te a besar”. L’han versionat fins i tot los Jarabe de Palo. La Corona d’Aragó funcionave administrativament en llatí, aragonès i català. En aquell moment al Matarranya es parlave català, i els pobles veïns, que ara parlen castellà, usaven l’aragonès. D’aquí venen los seus fiemo o galdrufa. Podeu fer una ullada al llibre sobre Torrecilla d’Artur Quintana (2004) “El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón”. Però la llengua aragonesa es va anar arraconant al llarg de la història, fins el Pirineu, a on sobreviu actualment.

Per a natres este rader renaixement de les llengües (a partir dels anys 70) va ser en un context d’hegemonia social de la llengua i mos va donar els Desideri Lombarte i els Jesús Moncada, en una llengua que ja s’havie estandarditzat modernament. Però en lo cas de l’aragonès, la vitalitat ere menor, i el procés d’estandardització encara no havie arribat. Francho Nagore va fer l’obra d’estandardització durant los anys 70, i la seua obra orbite al voltant del Consello d’a Fabla Aragonesa (CFA).

Però en un procés de canvi promogut per associacions, parlants i escriptors, l’any 2006 se va promoure lo II Congreso de l’Aragonés (2006), que va desembocar en la creació un nou estàndard (promogut per l’Estudio de Filología Aragonesa). Però els partidaris de Nagore no ho van acceptar, i han coexistit los dos estàndards. Per si no és poc, a l’òrbita de Benasc, en la parla de transició més pròxima al català, també es va crear la Sociedat de Lingüistica Aragonesa (SLA), que prefereix un estàndard més proper a les varietats locals. En este procés de divergència i lluita, mentre pareixie que s’aproximaven l’EFA i la SLA, la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, amb membres més propers a les tesis del CFA, proposave una resolució pactada, que finalment van acceptar tots los actors: tres lingüistes externs (d’Astúries, d’Occitània i un romanista suís) farien una proposta. Lo dia 16 de febrer es va presentar esta proposta. Esperem que sigue l’estàndard definitiu per a la llengua aragonesa.

Persecució del català: “evite la entrega de las agendas al alumnado”. Tics franquistes. 4 Agost 04UTC 2016

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, sociolingüística.
Tags: , , , , ,
7 comments

La Plataforma per la Llengua ha elaborat unes agendes en català que ha difós entre alumnes de la Franja per via d’associacions (Clarió, AMPA…). Lo Govern d’Aragó ni ha fet ni ha desfet en la producció i difusió, perquè entre les seues funcions no està la de supervisar activitats d’entitats privades. Com no supervise les visites escolars a espais militaritzats (Un militar muerto y 11 escolares graves al volcar un blindado en Zaragoza, Visita a la Escuela Militar de Montaña, i 3) ni revise l’ensenyament religiós en horari escolar. Més enllà de consideracions que es puguen fer sobre el format de la campanya, tindre una agenda en català normalitze la llengua en un àmbit formal a on la llengua pròpia té un paper d’excepcionalitat, si arribe a tindre’l.

Lo secessionisme, per via del PAR, ha demanat al Govern d’Aragó per l’agenda de les associacions (?). Com si el Govern tinguere res a dir en activitats privades. Diuen que  l’agenda està redactada “en catalán normativo”, es fan referència a l'”Àrea Idiomàtica del Català” i s’usa la toponímia en català. Preguntes previsibles per a un PAR que ha evolucionat des de demanar l’oficialitat del català i l’aragonès a traure rendiment de l’anticatalanisme per via de la llei del LAPAO. I sobretot, en època d’estiu, en què hi ha poca cosa noticiable, venim de resoldre el conflicte de Sixena, i al setembre és previsible que intentaran erosionar el Govern posant en agenda els Bens de la Franja.

Però l’acció imprudent és lo moment en què el Govern d’Aragó, des de la Conselleria d’Educació (PSOE) i en la signatura de la Cap de Servei Ana Isabel Ayala Sender, s’interpose explícitament en la societat civil, i use els directors per a “que evite la entrega de las citadas agendas al alumnado de su centro“. Tics franquistes. I els arguments per a fer-ho no deixen de ser obscurs i confusos: “consideramos que invade competencias de la Comunidad Autónoma en relación con los contenidos y la identificación de las zonas lingüística y los centros de Aragón”. Això d’invadir competències del Govern per via d’una agenda no deixa de ser menys còmic que el moment que Catalunya es va annexionar territori per via d’una enquesta. Eren moments del PP-PAR.

Però la imprudència més fulminant és la mostra del Departament del total desconeixement sobre les pròpies llengües d’Aragó i la seua normativa: “La determinación del catalán como lengua propia en la Comunidad Autónoma de Aragón se rige por normativa propia especifica de la Comunidad y en ningún momento referencia a otras zonas o entidades”. Deu desconèixer que la Comunitat Autònoma d’Aragó mai ha tingut cap normativa pròpia ni específica per a regir el català, perquè PP, PAR o PSOE han fet servir la comuna.  Com tampoc la C. A. d’Aragó ha tingut mai cap normativa pròpia ni específica per a l’aragonès, perquè mai ha arribat assumir-la com a llengua pròpia, i com a tal, com ningú de fora li ha fet la norma, la C.A.A no ha tingut mai norma pròpia per a l’aragonès. Així és lo país (esto no da más de sí).

Lo progressisme aragonès ja porte massa activitat a l’agenda marcada pel secessionisme, com abandonar l’Euroregió pels conflictes de les propietats de l’Església, o deixar d’anar a actes d’estudi del català de la Franja per conflictes en la propietat privada de les monges de Sant Joan de Jerusalem. Igual de coherent que considerar que la Llei de llengües és més convinent anunciar-la a Catalunya per a aturar l’independentisme que presentar-la al propi territori a on ha de tindre efectes. Només interessen los Bens que tenen los catalans, res de parlar dels que estan a Madrid, Nova York, Boston o Toledo.

L’agenda no em deixe de portar records. Quan era menut un familiar me va regalar el llibre “Bleda, bleda, no ho és”. No el vaig arribar a llegir mai. Però tindre un llibre en català entre mans me va fotre una sensació estranya. Encara el recordo! Als 10 anys tenia el primer contacte en “la meua llengua” per escrit. I ere pel granet d’arena que hi posave un familiar. No pel sistema educatiu. De fet, l’Escola es va esforçar en evitar qualsevol contacte en la llengua pròpia, i en ocasions, va arribar a demanar que els pares parlaren castellà a casa.

Un llibre en català a les mans que em portaven “de Barcelona”. Allò que m’ere pròxim i llunyà simultàniament. Tant llunyà i pròxim com a qualsevol andalús li podrie parèixer llegir a Ramón J. Sénder. Però en la diferència que des de l’escola només s’havien preocupat de fer-me pròxim i quotidià allò que parlaven “a Madrid” o “a Saragossa”. Fins i tot me feen pròxim allò que parlaven “a Buenos Aires”, “a Londres” o “a Nueva York”. Però d’explicar-me que allò “de Barcelona” ere molt llunyà no calie que s’hi preocupare l’Escola, que a casa, els veïns, al carrer, mos feem prou evident que “el xapurriau no ere català”.

Però a la vegada, no deixave de ser una sensació estranya que quan venie un foraster de Barcelona no canviàvem de llengua. Per més que vulgueu, a un xiquet li ha de produir una sensació estranya que en “los que no parlen com natres” no es canvie de llengua, i en “los pròxims” d’Escola, sí que es canvie de llengua. Però recordo que eixe primer llibre va normalitzar en mi vore la meua llengua escrita. Per més diferent que sonare a com parlava, no ere més diferent que la llengua d’escola.

A pesar de l’espai perifèric que el sistema educatiu li reserve a la llengua, quan no és de persecució, per a molts xiquets actuals los serà més normal tindre coses en català que no ho va ser per a natres, igual que també per a ells serà més normal tindre molts amics castellanoparlants, i parlants d’amazic, àrab, romanès o wòlof. La seua Franja ja no serà la nostra Franja. I la seua Franja farà més complicat mantindre viva la llengua. Però ara no tenim prou espai per a palar-ne. I alguns tics se mantenen.

14 de gener defenso la tesi: “Tria de llengües i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials” 8 gener 08UTC 2016

Posted by xarxes in estadística, Franja, sociolingüística, tesi, xarxes.
Tags: , , , , , , , , ,
add a comment

Portada TesiDijous 14 de gener, a les 10h, defenso la tesi “Tria de llengües i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials” (Natxo Sorolla), que ha estat dirigida per F. Xavier Vila (i amb la tutoria de Josep Lluís C. Bosch). El tribunal es composa per Brauli Montoya (UA, doctor en filologia catalana, especialitzat en l’estudi de la substitució lingüística ), José Luís Molina (UAB, doctor en antropologia, especialitzat en anàlisi de xarxes socials) i Amado Alarcón (URV, doctor en sociologia, especialitzat en llengua i societat). El lloc serà la Sala de Juntes de l’edifici 696 de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona (abans era Empresarials, Metro L3 Zona Universitària). Més informació.

Índex

MARC TEÒRIC
La substitució lingüística.
Llengua endogrupal i exogrupal: tries de llengües, normes, rols i límits etnolingüístics.
L’anàlisi de xarxes socials en sociolingüística.
La Franja. El català en un context de minorització.
RESULTATS
La construcció del model d’anàlisi (hipòtesis).
Metodologia i observació.
Usos lingüístics familiars.
Xarxes socials. Tries lingüístiques amb companys de classe.
Els rols sociolingüístics.
CONCLUSIONS

Podeu veure un resum dels continguts a continuació:

“Tria de llengües i rols sociolingüístics a la Franja des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials” (Natxo Sorolla)

El treball planteja l’estudi dels processos de manteniment i substitució lingüística mitjançant l’anàlisi de les interaccions i les tries lingüístiques dels individus. El procés de modernització i homogeneïtzació política ha portat a la pèrdua de diversitat lingüística i cultural arreu d’Europa i el món. Des de la sociolingüística més preocupada per les interaccions socials se sol considerar que les xarxes denses i cohesionades tendeixen a formar espais en què els processos d’homogeneïtzació troben més dificultats per a la difusió de les llengües estatals o les varietats lingüístiques estàndard.

Els contextos socioeconòmics i polítics que poden causar els processos de substitució lingüística, activen els mecanismes socials que porten a la desaparició d’una llengua, tals com la bilingüització, la distribució funcional de les llengües, el trencament de la transmissió lingüística intergeneracional i el desplaçament de la llengua en les relacions endogrupals.

En la nostra recerca a la Franja detectem que, a diferència de la situació observada durant els anys 90, el català es troba minoritzat demogràficament. A més, en oposició al que sovint s’havia considerat en l’estudi de la substitució lingüística, la llengua sofreix un retrocés en l’àmbit familiar en les relacions horitzontals (tria de llengua entre progenitors o tria de llengua entre germans), més que no pas en les relacions verticals (transmissió lingüística de progenitors a fills). Estos resultats fan encara més rellevant l’estudi de les interaccions entre iguals.

Amb l’objectiu d’analitzar les interaccions i les tries lingüístiques es proposa el desenvolupament del concepte de rol sociolingüístic, que es considera la pauta de comportament sociolingüístic que cada individu efectua tant en relació a la seua posició sociolingüística com a les expectatives de comportament que el grup espera que seguisca en funció del seu estatus sociolingüístic. A partir d’esta proposta interaccional, s’analitza les tries lingüístiques, les normes socials i els rols sociolingüístics, mostrant que en la cohort d’alumnes estudiats al Baix Cinca i a la Llitera el desenvolupament dels rols sociolingüístics catalanoparlants només es produeix en alumnes que tenen esta llengua com a familiar, i que els qui no la tenen com a llengua familiar, desenvolupen rols castellanoparlants mantenidors, i que no fan ús del català. A més, la recerca destaca que fins a una quarta part dels catalanoparlants familiars desenvolupen rols castellanoparlants, això és, tendeixen a usar el castellà entre ells, desplaçant l’ús d’esta llengua fins i tot en les interaccions endogrupals, un mecanisme clau en els processos de substitució. A més, es desvela que la major part dels bilingües familiars desenvolupen rols castellanoparlants, i usen majoritàriament el castellà, fins i tot amb els catalanoparlants familiars, encara que esta llengua no la compartisquen familiarment.

Així, la recerca fa diferents aportacions per a l’aplicació de l’anàlisi de xarxes socials en la recerca sociolingüística, tals com l’adaptació de l’anàlisi blockmodeling i l’aplicació de models ERGM, i fa diferents aportacions en el coneixement de la situació sociolingüística d’un territori que fins el moment s’havia mostrat com una excepció dels processos de substitució lingüística a nivell general.

L’evolució del català a la Franja 2004-2014 30 Juliol 30UTC 2015

Posted by xarxes in estadística, Franja, Matarranya, sociolingüística.
Tags: , , , , , , , , , , , ,
7 comments

Fa uns dies es va presentar l’Enquesta d’usos lingüístics a la Franja 2014 (diapositives 38-62). Amb esta ferramenta es pot començar a analitzar l’evolució sociolingüística del territori durant l’última dècada. Lo canvi més important és lo canvi demogràfic, per l’entrada de nova població. Però l’explotació aprofundida segurament que mos donarà resultats més interessants a nivell sociolingüístic. De moment, aquí teniu les conclusions de la primera anàlisi.

  • A la Franja, la població autòctona dels territoris de llengua catalana és de 7 de cada 10 enquestats, amb un important increment de població al·lòctona, de 17,6 punts percentuals en 10 anys.
  • Gran part dels canvis sociolingüístics tenen a veure més amb l’increment de població al·lòctona que no pas amb canvis estructurals en el comportament sociolingüístics de la població autòctona.
  • L’any 2014 el català és la llengua inicial de la meitat de la població, havent-hi fins a un terç de castellanoparlants inicials i una dècima part de població al·loglota.
  • La reducció de catalanoparlants inicials (–18,3 punts percentuals) té una intensitat similar al decrement proporcional de població autòctona.
  • El coneixement oral de la llengua és molt superior al volum dels seus parlants inicials, abraçant fins a un 80,2% de la població
  • Al conjunt de la Franja s’estima un volum de 33.743 parlants
  • Aquesta proporció s’ha reduït 8,4 punts durant la dècada, assolint-se també el 5,9% de població que no entén la llengua
  • Pràcticament la meitat dels seus parlants declara no saber escriure la llengua.
  • El nivell d’ús del català en general s’ha reduït, i actualment el grau d’ús és similar al del castellà (49,9% i 46,5%, respectivament).
  • La proporció de població que no usa gens el català s’apropa a una quarta part.
  • Pel que fa als indicadors de la vitalitat de la llengua, les diferències entre la llengua inicial i la llengua d’identificació, indiquen que la major part de catalanoparlants s’identifica amb la seua llengua inicial, en unes proporcions similars a les que ho fan també els castellanoparlants.
  • Pel que fa a la transmissió intergeneracional de la llengua, s’observa estabilitat en la transmissió del català, reproduint-se la llengua a nivell familiar, tal com també ho fa el castellà, i fins i tot les llengües altres i combinacions.
  • Alguns resultats apunten que la intensitat del manteniment familiar del català s’ha reduït, encara que de forma molt matisada, mentre que el castellà ha recuperat algunes pèrdues que tenia una dècada abans.
  • Finalment, en les denominacions que els enquestats donen a la seua llengua s’observa com s’ha incrementat l’ús del terme acadèmic català, fins assolir la primera posició (44,6%), ocupant les denominacions pejoratives i localistes posicions més secundàries.

En eleccions, lo PAR entén català i s’oblide del LAPAO 25 Abril 25UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística.
Tags: , , , , ,
2 comments

Lo LAPAO va ser aprovat pels vots de PP i PAR, però qui va reforçar la línia secessionista possiblement va ser el PAR. Tenie i té bons llaços en l’extremisme de la FACAO i busque diferenciar-se del PP en un discurs regional-involucionista. A finals dels anys 90 s’hi va diferenciar defensant lo català i l’aragonès. Lo canvi de discurs és curiós, però encara ho és més veure com a pesar de la seua obcecació anticalanista actual, quan aterren al Matarranya despleguen discursos filocatalanista. Ja vaig explicar el cas de María Herrero, que a pesar de defensar públicament que al Matarranya no es parle català, en les campanyes fa ganyotes dient que mos entén perquè va estudiar a Lleida (!). Viles i gents: Postureo LAPAO, riau riau! Ara és el torn del  senador i cap de llista del PAR a Alcanyís el 2011, José María Fuster, qui es presenta de paracaigudista en segona posició a la candidatura de Vall-de-roures. Us enganxo la literalitat de la notícia a La Comarca:

El alcañizano explica que se presenta para reforzar la lista de la capital del Matarraña, que este año se ha renovado con un nuevo alcaldable, Dan Ferrer. Su anterior candidato, Alberto Riba, ahora es tercero. Afirma que conoce perfectamente las necesidades de Valderrobres porque hace dos décadas trabajó en la zona, a la que ha seguido muy unido por su partido. Además, destaca que tampoco tendrá problemas lingüísticos porque «entiendo el catalán».

Què representa si “entens català” quan fa 2 anys lo teu partit ha aprovat una Llei amb l’objectiu de negar que a la Franja es parle català? En lo seu imaginari, és tant coherent com dir “no tindré problemes lingüístics al Matarranya perquè entenc lo swahili”. Per sort, en lo panorama de polítiques lingüístiques favorables al català i l’aragonès se sumen, a les ja habituals, la de Podemos.

Les polítiques lingüístiques dels 90: la limitació de l’ús al País Valencià, la Franja i les Balears 7 Abril 07UTC 2015

Posted by xarxes in Franja, sociolingüística.
Tags: , , , , , , , , , , ,
1 comment so far

M’he trobat amb que és accessible en línia l’article «L’evolució sociolingüística als territoris de llengua catalana des dels anys noranta fins a l’actualitat» que l‘any 2007 em va publicar el Col·legi de Filosofia i Lletres a la seua revista . Comparava les enquestes sociolingüístiques que el CIS va fer durant els anys 90 a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, afegia l’enquesta feta a la Franja per al Universitat de Saragossa a mitjans de la mateixa dècada, i les comparava amb els resultats de l’onada d’enquestes de 2003/04.

Pujol, Lerma i Cañellas, presidents simultanis dels tres territoris durant 12 anys

Destaco algun dels resultats que encara avui en dia em criden l’atenció, i que caldria comparar amb les enquestes de les dues últimes dècades. De fet, m’ha sorprès retrobar-me amb algunes conclusions que actualment són la clau de volta de la sociolingüística. I que encara avui dia costa de contextualitzar per alguns sectors. La primera, i bàsica, és que la llengua mantenia la seua vitalitat, i fins i tot atreia nous parlants en gran part del territori. Però aquesta realitat no evitava que també trobàrem retrocessos globals en l’ús del català, i que els jóvens utilitzaren menys el català.

Ben al contrari, una de les principals conclusions era que les polítiques lingüístiques dels anys 90  a Catalunya havien permès que els catalanoparlants mantingueren l’ús del català fora de la llar i que fins i tot fora adoptada per part de la població no catalanoparlant. Ben al contrari, a les Illes Balears, i sobretot al País Valencià i la Franja, els catalanoparlants tenien dificultats per desenvolupar les seues activitats quotidianes en la seua llengua. Seria una bona idea replicar l’estudi amb els estudis que comptem actualment i veure com ha evolucionat.

Sorolla Vidal, Natxo (2007) «L’evolució sociolingüística als territoris de llengua catalana des dels anys noranta fins a l’actualitat». Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, 128, pàg. 14-33. En línia.

http://cdl3.cdl.cat/images/pdfs/_Numero_128.pdf

Visió sintètica de la situació demolingüística del català 23 febrer 23UTC 2015

Posted by xarxes in xarxes.
Tags: , , , , , , , ,
add a comment

Amb F. Xavier Vila vam estar treballant en una visió sintètica sobre els coneixements i els usos del català als diferents territoris de llengua catalana, amb les dades disponibles fins el moment. Vam fer la presentació el setembre de 2013 a Calaceit a les II Jornada sobre Llengua i Societat i ja teniu disponible la publicació:

Vila i Moreno, F. Xavier; Sorolla Vidal, Natxo (2015). «Els coneixements i els usos del català: una anàlisi sintètica» dins Generalitat de Catalunya, II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

A més, a la mateixa jornada Joaquim Torres presentava una anàlisi de la transmissió intergeneracional de la llengua, el nucli per al futur d’una llengua, Montserrat Martínez revisava la comparabilitat de les enquestes disponibles, i Andreu Domingo feia una revisió demogràfica de les qüestions sociolingüístiques. Tota aquesta informació la podeu trobar a la publicació en línia: II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana.

Xavier Vila ha explicat al seu bloc:

Guia molt ràpida per entendre la situació demolingüística del català

 Acaben d’aparèixer publicades les actes de la II Jornada sobre Llengua i Societat als territori de parla catalana que es van celebrar a Calaceit pel setembre del 2013, que inclouen diversos treballs sobre la situació de la llengua i les tècniques per analitzar-la des de la perspectiva de la demografia, la sociologia i la sociolingüística. Entre d’altres, el volum conté el capítol titulat Els coneixements i els usos: una visió sintètica  en què Natxo Sorolla i jo mateix fem un esforç considerable per interpretar de manera concisa -en només 7 pàgines!- les principals tendències demolingüístiques recents del català. El treball és innovador en diversos aspectes, però deixeu que faci notar que hi abordem, crec que per primera vegada en la sociolingüística catalana, les conseqüències de la reducció de la natalitat dels anys 80 i 90 en l’estructura demolingüística del país. Espero que us agradi.
%d bloggers like this: