jump to navigation

Despoblació, xiques i reggaeton 7 febrer 07UTC 2018

Posted by xarxes in rural, sociologia.
Tags: ,
2 comments

*Article publicat a Temps de Franja 136, gener 2018

Les Festes / Carles Terès

Escrit per Natxo Sorolla

«Estoy enamorado de cuatro babys. Siempre me dan lo que quiero. Chingan cuando yo les digo. Ninguna me pone pero». A les nostres societats compatibilitzem la contradicció que signifique que el sentit comú sigue feminista i que la música que més sona és lo reggaeton, florit de missatges masclistes. I esta contradicció alguna cosa té a veure en la despoblació. Al final, los sentiments i les baixes passions expliquen molt.
Als programes contra la despoblació se repeteix una foto poc propícia per a resoldre la despoblació. Notícies com «Cuenca, Soria y Teruel unen sus fuerzas para luchar contra la despoblación» (La Comarca, 1/12/17) són encapçalades per fotos d’hòmens grans que lideren projectes contra la despoblació. Però la solució de la despoblació passe per les dones, i pels jóvens. I si estos col·lectius no lideren les solucions, mal anem. En esta direcció, la Comarca del Matarranya organitzave el 9 de desembre un taller que trobo més que encertat. Mujeres frente a la despoblación (Torredarques, 9/12/2017). La programació ere refinada: donar veu a les dones per a explicar les seues microexperiències en relació a la ruralitat. S’hi van començar a explicar experiències de xiques nascudes al Matarranya que s’hi han mantingut, xiques que han vingut per la seua parella, emigrants retornades, o neorurals enamorades del territori.
Però tal com anave avançant lo taller hi va aparèixer el relat que crec que és essencial que entenguem: les xiques del Matarranya que han marxat, i que no volen tornar. Si no entenem que bona part de les xiques rurals v-o-l-e-n marxar d’aquell espai, no entendrem lo problema real al que mos enfrontem, i molt menys sabrem pal·liar-lo. L’atracció per allò que té una ciutat, per les llumenetes, per l’anonimat, per l’abundància, pel bullici… Missatges realistes i crugos. Si no els entenem, ni els comprenem, ja podem posar senyors grans a lluitar contra la despoblació, que les dinàmiques seran les que són.
Perquè una de les disjuntives centrals està en saber si la despoblació ve donada per la realitat material, o pels canvis en lo món de les idees. I a pesar que les problemàtiques sobre les infraestructures rurals són important, penso que a l’equació li falte un component essencial, i és la voluntat. Perquè hi ha diferències molt importants entre el comportament masculí i el femení. Si viviu en un àmbit rural, observeu los discursos contrastats sobre «el poble» que fan xics i xiques, les visites que fan al poble los xics i les xiques que estudien fora, la vida social d’uns i altres en cap de setmana, de qui va a càrrec l’organització d’activitats, trobades d’amics o anar a fer un cafè… I entendreu millor a què em referixco. La solució de la despoblació no passe per fer arreglar carrers o carreteres, si no en empoderar i potenciar els projectes d’oci i de negoci de les jóvens rurals.
No s’han de tutelar per tots aquells senyors majors de les fotos, sinó que cal donar oportunitats reals per a que els jóvens lidéron los pobles, i acompanyar-los en tot allò que l’experiència els pugue ajudar. I si demanden un camp de futbol perquè organitzen un equip, serà més productiu això que no un carrer sense forats. I si demanen tallers de ball, ajudem-los finançant-ho. Al voltant d’estes activitats se construix la peça fonamental contra la despoblació: trobades, hores compartides, cenes de celebració, complicitats, xarxes d’amistat… i en definitiva, la voluntat de permanència al territori.
Perquè em temo que bona part de les raons que expliquen la voluntat de les jóvens en fotre el camp del poble s’expliquen igual que la contradicció d’una societat cada vegada més feminista que se sent atreta pel reggaeton i les Cincuenta sombras de Grey. La voluntat de marxar de les xiques jóvens no és una aversió a amics, familiars o el poble en sí mateix. Segurament és una voluntat d’independència, i una voluntat de no voler reproduir el paper de cuidadora de iaios i xiquets, com tradicionalment ha tingut la dona. De fet, crec que és una dinàmica oculta, i que difícilment s’explicitarà. Però per a trencar-ho, cal visualitzar-ho. Com les contradiccions entre el feminisme i l’atracció pel reggaeton, cal entendre les contradiccions entre la despoblació, la modernitat, los rols de gènere i els rols de generació. I trencar tant com calgue per a construir un món rural millor.


Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
add a comment

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

Taula de llengües i identitat a les II Jornades Aragoneses de Sociologia 20 gener 20UTC 2014

Posted by xarxes in xarxes.
Tags: , , , , , ,
add a comment

Els dies 16 i 17 de maig se celebrarà les II Jornades Aragoneses de Sociologia en les que hi haurà la taula sobre “Llengües i identitat”. La proposta és especialment interessant, perquè és un bon esdeveniment per a crear bon clima entre la gent que fa recerca social sobre llengües i identitat, especialment al voltant de la Franja i de la llengua aragonesa. Ah, i és una nova bona oportunitat d’escoltar al ponent: Ramon Sistac! Tos enganxo més avall los enllaços a la crida d’articles:

Mesa de LENGUAS E IDENTIDADES

Coordinadores: Chabier Gimeno (profesor en la Facultad de Ciencias Sociales y del Trabajo de la UZ) y Natxo Sorolla (investigador en la Universitat de Barcelona); 

Contacto: chabierg@unizar.es y natxosorolla@gmail.com

  • Ponente, Ramon Sistac (Profesor de la Universidad de Lleida): “Lengua, cultura,sentimiento,identidad y ciudadanía en la Franja: ¿un cocktail explosivo o un reto creativo?”

Call for Papers (AragonésCastellanoCatalá)

Predicció sociològica i predicció metereològica 11 Juny 11UTC 2012

Posted by xarxes in ciència, sociologia.
Tags: , ,
add a comment

A la sociologia i les ciències socials se’ls sol atacar per la baixa “cientificitat” de la seua recerca, i sobretot, per la incapacitat per predir i entendre el món social. La crítica prové de la gent de les ciències “dures”. Evidentment, les crítiques són ben poc fonamentades, perquè les ferramentes d’anàlisi de les que es disposa són les mateixes per a tota la recerca, des de la ciència social fins la física. L’únic que canvia és l’objecte d’estudi. I evidentment, no es coneix investigadors en ciències “dures” que siguen capaços de millorar de manera generalizada la recerca en ciències socials. Ni ningú torpedeja la línia de flotació de la meteorologia a pesar del seu nivell d’error en la predicció. Simplement, els objectes d’estudi són ben diferents, i l’experimentació no és possible en sociologia, per posar un exemple, com tampoc ho és en meteorologia. És per això que esta vinyeta comparant la sociologia i la meteorologia crec que és interessant.

Via Imanol Larrea

La sociologia no és perfecta
La naturalesa humana investigada a través de l’enquesta de sis estudiants universitaris rics nord-americans .
Però es mereix la inversió. La climatologia també és difícil, però t’agrada conèixer la previsió del temps. (70% de probabilitat de pluja – Posa’t una jaqueta càlida).Imagina rebre un pronòstic de la sociologia: 80% de probabilitat de gilipolles – Posa’t punxes (més…)

“¿Qué significa hablar?” de Bourdieu, descarregable 7 Novembre 07UTC 2011

Posted by xarxes in sociolingüística, sociologia.
Tags: , , , , , , ,
add a comment

No és habitual que un sociòleg parlo de sociolingüística. Pierre Bourdieu ho va fer, per donar compte que les llengües són socials. De fet, mostrava tot allò social lligat amb la llengua: poder, legitimitat, reproducció, desigualtat social… A la web Sociología Contemporánea podeu baixar-vos la publicació traduïda al castellà escanejada.

 

¿Qué significa hablar? Economía de los intercambios lingüísticos. Pierre Bourdieu

bourdieu que significa hablar“Las palabras expresan perfectamente la gimnasia política de la dominación o de la sumisión porque son, con el cuerpo, el soporte de montajes profundamente ocultos en los cuales un orden social se inscribe durablemente”.

Escrita en 1982 por Pierre Bourdieu¿Qué significa hablar? Economía de los intercambios lingüísticos es en gran parte una crítica frontal a los modelos lingüistico y generativo propuestos por Ferdinand de Saussure y Noam Chomsky. Ambos paradigmas, según el autor, soslayan las condiciones sociales de su producción, reproducción y dominación inherentes a la lengua. En oposición, Bourdieu propone considerar la lengua como un mercado lingüistico cuyos intercambios en el habla representan relaciones de poder simbólico resultantes de la competencia lingüistica del locutor y el mercado donde se encuentra su discurso.

L’anàlisi de la llengua permet veure l’estat anímic de la societat 30 Setembre 30UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, internet, sociologia, xarxes.
Tags: , , , , , , , , ,
1 comment so far

Feu una ullada a estos gràfics. Mostren l’estat d’ànim al llarg dels dies de la setmana i al llarg de les hores del dia.

La recerca feta per sociòlegs de la Universitat nordamericana de Cornell, publicada a Science, es fa amb textos publicats a twitter al llarg de dos anys, i per tant, amb un perfil de població força concret. I a partir de l’aparició de certes paraules imputen estats d’ànim potitius o negatius. Però hi diuen coses interessants, que almenys fan reflexionar:

  • Avui divendres comencem una escalada de benestar anímic que no s’aturarà fins diumenge al final del dia.
  • Dilluns continua la baixada fins el mínim setmanal, que es troba en dimarts.
  • Pel matí predomina l’estat d’ànim positiu, que va caient fins la tarda, que torna a dibuixar una corba ascendent.
  • L’estat d’humor bé relacionat amb l’horari de treball, però hi ha l’aspecte biològic i els cicles de son que s’hi relacionen, perquè les corbes es continuen veient en cap de setmana, a pesar que no es treballa.
  • Països com els Emirats Àrabs Units, que treballen de diumenge a dijous, tenen el pitjor dia en dilluns. Per tant, aquí sí que hi ha un component de laboral i convencions socials.
  • Les millors èpoques de l’any són les que s’allarga el dia (hivern i primavera) i les pitjors les que s’acursa (estiu i tardor).
  • La recerca investiga per separat els estats d’ànim positius i els negatius, perquè s’ha desmostrat que funcionen de manera independent. No estar alegre no vol dir estar enfadat. De fet, les emocions positives tenen molta fluctuació, però les negatives són molt persistents.

Tot i que la recerca és atributiva, i no relacional, un apunt final de l’article de la Vanguardia dóna veu als marcs teòrics de les xarxes socials, ja que parlen d’anàlisi de les plataformes de xarxes socials:

“Las interacciones humanas son lo que estudiamos los científicos sociales”, declara Michael Macy. “Personas de todo el mundo se están comunicando entre ellas con dispositivos que registran estas interacciones. Es un momento extraordinariamente estimulante para las ciencias sociales y del comportamiento”.

Així que aprofiteu i xaleu d’esta pujada dels ànims, fins diumenge tarda :)

Font: La Vanguardia, “El martes es el peor día para los usuarios de Twitter”

Lizón, Á. (2007) “La otra sociología” 19 Agost 19UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, estadística, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , ,
add a comment

En els propers apunts transcriure uns resums sobre el llibre

Lizón, Ángeles (2007) La otra sociología. Una saga de empíricos y analíticos. Mataró: Montesinos.

El llibre aprofundeix en la sociologia analítica amb una visió històrica. Per tant, el seu prisma en la recerca és netament empirista i macrosociològic, a partir de l’anàlisi quantitatiu. En el seguiment d’aquesta línia analítica dona compte de l’evolució d’este corrent cap a la necessitat indefugible d’incorporar els marcs teòrics per donar coherència a l’anàlisi causal. Posteriorment aprofundeix sobre els fonaments filosòfics de la causació en ciències socials i els problemes lligats a esta qüestió en l’estudi dels humans, essers total o parcialment intencionals. Finalment, observa l’evolució de l’anàlisi causal en ciències socials, i fa un aprofundiment en un dels dos principals corrents sociològics, el de l’individualisme metodològici la teoria de l’elecció racional. Com és habitual, no espereu uns resums excel·lents o una interpretació pròpia excessivament elaborada. Es tracta de materials de treball que preferisco compartir i fer accessibles a aquell que hi estiga interessat.

CONTINGUTS

Introducció.

PRIMERA PART – El llenguatge de la investigació social
I.        Variables, indicadors i índexs. El llenguatge operacional de George A. Lundberg
II.       L’art de pensar causalment: les estructures latents de Paul F. Lazarsfeld.
III.      Els conceptes causals: Herbert A. Simon.

SEGONA PART – El declivi d’una gran promesa: regressió estadística i sociologia analítica.
IV.      L’impacte de la regressió estadística en la ciència social empírica.
V.       El repte de “El soldat americà”: Samuel A. Stouffer.
VI.      Parcialització, elaboració formal i significació epistèmica: Paul F. Lazarsfeld.

TERCERA PART – Dels esquemes factorials als esquemes teòrics
VII.     Paper indeclinable dels mecanismes als models estadístics causals: Herbert A. Simon.
VIII.         Mecanismes i teories mitjanes: Robert K. Merton.
IX.      D’“El Soldat Americà” a la teoria dels jocs d’estratègia: Raymond Boudon.

QUARTA PART – La generació de mecanismes com a estratègia de construcció de teories
X.       Microfonamentació i mecanismes: Jon Elster i el marxisme analític.
XI.      El paradigma causal cum intencional: Jon Elster.
XII.     Una defensa dels mecanismes: Jon Elster.

CINQUENA PART – Explicació per mecanismes: la lògica d’allò social
XIII.         L’intencionalisme–racionalisme metodològic: Raymond Boudon.
XIV.         Processos microsociològics i efectes de composició: el ric treball artesanal de Raymond Boudon.

PS: El llibre em va arribar de la mà d’Albert Fabà després d’un interessantíssim debat sobre què és això de la ciència a un dinar de les Jornades de la Xarxa CRUSCAT, juntament amb Guillem Pujades. Un debat amb continguts sociolingüístics, sociològics, matemàtics, biològics…

Resum de “Social Structures. A Network approach.” (Wellman; Berkowitz) 11 gener 11UTC 2011

Posted by xarxes in estadística, sociologia, tesi, xarxes.
Tags: , , , , , ,
add a comment

El capítol «Structural analysis: from method and metaphor to theory and substance» escrit per Barry Wellman és el segon de la ja històrica publicació Social Structures. A Network approach. Me l’havien recomanat per consolidar les bases de l’anàlisi de xarxes socials i aprofundir en la teoria de l’anàlisi estructural. Tot i que ja té un temps, és una bona entrada per distingir l’anàlisi reticular de l’anàlisi sociològic tradicional. Podeu accedir a un resum de 7 pàgines que haig penjat aquí.

Història

L’any 1954 Barnes va usar conscientment el concepte de “xarxa social”. Bott (1957) va usar el concepte de “densitat” (que va anomenar “knit”, teixir).

Per què estudiar la relació

A pesar que l’estructura social ha jugat un rol crític en distingir la sociologia d’altres ciències socials, la sociologia ha trigat en desenvolupar mètodes sistemàtics per a analitzar estructures socials. En lloc de pensar el món en termes d’estructura, la sociologia ha pensat en termes de categories. Analíticament, les sofisticades tècniques estadístiques no són mes que anàlisis de distribucions de fets independents. Una persona rossa no té cap connexió estructural inherent a una altra persona rossa, tinguen o no atributs similars. Una manera millor de mirar les coses es analitzar les relacions com les unitats bàsiques de l’estructura social. Això requerix uns nous hàbits intel·lectuals. Les relacions socials estructurades són un recurs mes potent de l’explicació sociològica que els atributs personals dels membres del sistema

Oposició a l’anàlisi de les categories

Molts estudis sociològics importants tracten l’estructura social i els processos com una suma d’atributs personals d’actors individuals (genètics o socials). Classifica individus que posseeixen combinacions d’atributs similars en les mateixes cel·les: dones velles d’alt estatus socioeconòmic que voten als republicans.  L’anàlisi és individualisme metodològic.

Les normes vs. l’estructura

L’analista estructural es concentra en analitzar els determinants estructurals de la llibertat humana i el comportament. No neguen l’existència ni força de les normes, però assumeixen que les normes operen només dintre els constrenyiments i oportunitats que les estructures socials proveeixen per al comportament humà. Els valors són individualisme voluntarista. Els constrenyiments estructurals i les oportunitats expliquen el comportament social més completament que la motivació normativa: molts estudis troben petites o cap correlació entre les actituds individuals o creences normatives i el seu comportament. Es mostra la difícil capacitat de transformar creences i valors en acció. Els sentiments són irrellevants en gran mesura fins convertir-se en acció.Les estructures socials determinen l’operació de les relacions diàdiques.

Altres sociòlegs utilitzen també agregacions reduccionistes: tracten les interaccions diàdiques com les unitats bàsiques d’anàlisi relacional. Preneu el clàssic ordre de picar dels pollastres en un corral. El pollastre A empeny B fora del menjar, i B, en el seu torn, empeny C. Però l’estructura social del corral no és merament la suma agregada de cada relació de dominància diàdica. De vegades, el pollastre C pot empènyer fora el pollastre A (per exemple, el cercle de dominància pot prevaldre en lloc d’una jerarquia linear). De vegades, el pollastre B i C poden formar una coalició per empènyer fora el pollastre A. Són les relacions multidireccionals entre els pollastres que fan l’ordre de menjar en el corral un fenomen estructuralment complex. Igual que en els pollastres, amb les persones.

“Blockmodeling”, que juxtaposa múltiples indicadors de relacions en matrius analítiques. El blockmodeling, per tant, ajuda els analistes a comparar xarxes actuals amb estructures hipotetitzades.
Dos assumpcions dèbils que donen lògica a la creació d’estructures:

  • a.        Els llaços en xarxes són transitius (si A es relaciona amb B, i B es relaciona amb C, la tríada serà transitiva si A es relaciona amb C).

 

  • b.        Hi ha límits finits al nombre i intensitat de llaços que un individu pot mantenir. Si l’única assumpció fora la transitivitat, el món bé podria col·lapsar-se en un conglomerat gegant. La intransitivitat ajuda a separar els individus dels altres.

Les xarxes estructuren activitats col·laboratives i competitives per a assegurar els recursos escassos. Esta competició/col·laboració és inherent en un sistema social.

L’estat de l’art

L’anàlisi estructural ha esdevingut autoconscient i organitzat. Intel·lectualment, ha passat de posicions minimalistes, on l’”anàlisi de xarxes” estava sent com un mètode suplementàriament útil, a un de més maximalista, amb una posició paradigmàtica, on és un concepte central.

L’èxit de l’anàlisi estructural depèn de la seua capacitat per donar accés a anàlisis més potents que les altres aproximacions per interpretar els fenòmens socials. Aquí els resultats encara no estan clars. Això és perquè els analistes estructurals no han competit sovint directament amb altres sociòlegs en explicar els mateixos fenòmens. Enlloc, s’han preocupat en reformular qüestions bàsiques. Han proposat, per exemple, substituir l’anàlisi del sistema mundial per les teories de modernització de l’estat (singular), comunitats de xarxes per comunitats de veïns, xarxes polítiques per interpretacions psicològiques del comportament col·lectiu, i vacants de posició per anàlisis individualistes de moblilitat social.

Referència bibliogràfica:

Wellman, Barry (1988) «Structural analysis: from method and metaphor to theory and substance» dins Social Structures. A Network approach. Cambridge: Press Syndicate of the University of Cambridge. Enllaç de la publicació a Google Books

Tindre un cognom poc comú et pot fer més ric 3 Octubre 03UTC 2008

Posted by xarxes in tesi.
Tags: , , , , , ,
add a comment

Començo a pensar en les coses més importants que es poden explicar sobre la demolingüística, per a transmetre-les a una classe de postgrau per a gent que no té per què estar interessada en la sociolingüística. La línia central consistirà en com es poden llegir les enquestes i els seus resultats. I sobretot, en com es pot llegir críticament la premsa i alguns acadèmics quan parlen de dades demolingüístiques. Per exemplificar-ho, tinc los ulls més oberts que mai quan parlen d’enquestes. I em trobo articles que tenen la clau per a ajudar-me:

Las personas con apellidos poco comunes tienen un nivel socioeconómico mayor

Ho deia ahir 20 minutos, que explica periodísticament els resultats de l’estudi Surnames and social status in Spain d’investigadors d’Alacant, Múrcia i Madrid. La metodologia utilitzada consistix en relacionar els cognoms de la guia telefònica “general” i els de la guia de pàgines grogues, tenint en compte les professions (indicatiu d’estatus), tals com farmacèutic/a o advocat/ada. I evidentment, el titular (no els investigadors) destaca una relació entre cognoms poc comuns i nivell socioeconòmic. De fet, els resultats que s’hi apunten indiquen clarament això:

Los investigadores encontraron que en las profesiones prestigiosas el número de personas que las ejercen y que portan apellidos comunes es un 20 por ciento menor que en otras profesiones.

Evidentment, quan hi ha relació, el següent pas és veure d’a on ve esta relació (la direccionalitat de l’associació).

  • No és factible la interpretació de què tindre un poder adquisitiu superior et crea un cognom menys comú. Perquè sabem que el cognom s’hereta, i a més, en un ordre ben establert que en pocs casos es canvia.
  • Sí que és factible, però erroni, interpretar que tindre un cognom poc comú et dona més possibilitat per a ser més ric. Això, de fet, és el que podria estar intentant transmetre inconscientment la notícia.

“Hay menos García, Alonso, López y otros apellidos comunes entre las personas con mayor estatus social que lo que debería observarse si no existiera el sesgo que aquí detectamos”, afirma Ortuño que pone como ejemplo los apellidos de los profesores universitarios españoles que “presentan este sesgo de forma significativa”.

  • El més cautelós és incorporar l’efecte de terceres variables. Qüestions que no es tracten a l’article de 20 minutos interferixen l’anàlisi, i si no es tenen en compte ens poden portar a conclusions simplistes i errònies. Si incorporàrem a l’anàlisi la variable “professió dels pares“, “estatus socioeconòmic dels pares” i/o “estudis dels pares” (que són dades no disponibles a la guia de telèfons, també ho sabem) la relació entre cognom i estatus socioeconòmic s’esbandiria quasi al complet. El cognom, per si sol, no aporta facilitats per a exercir de farmacèutic. El que realment importa és el llinatge social i econòmic. La capacitat dels pares per pagar una (bona) universitat al fill. I sobretot en els professionals de més edat, quan la universitat era un distintiu encara més fort de classe. El cognom és més un marcador d’eixe llinatge distingit (herència generació rere generació de l’antic règim) que una variable dependent per si mateixa. Tot això, és clar, s’ha de comprovar. I és difícil amb els instruments de mesura disponibles.

A l’estudi també incorporen l’anàlisi dels cognoms dels electes a les llistes dels partits polítics. Inidiquen que tant els estatalistes (PP i PSOE) com els nacionaliste perifèrics (on no distingeixen progressistes de conservadors) tenen una clara distància amb la realitat dels cognoms espanyols. Qui té distàncies més importants és el PP. I amb menor distància, hi ha els nacionalistes, i també el PSOE. Qui no té diferències significatives és Esquerra Unida.

El Foto de nava1963

Les identitats duals (No et suïcides perquè vols II) 27 Setembre 27UTC 2007

Posted by xarxes in Franja.
Tags: , , , , , , , , , ,
add a comment

A l’apunt anterior parlàvem de l’estudi de la identitat des el prisma de les xarxes socials. Seria interessant aplicar este mateix tipus d’estudi a les identitats de la Franja. Fa alguns anys van començar el filó J. Espluga i l’A. Capdevila a Franja, frontera i llengua, en un mètode qualitatiu, amb entrevistes en profunditat.

Observo moltes vegades la modulació de la identitat d’alguns franjolins segons l’interlocutor en qui parlen. Això ho diu i ho defensa Espluga. Que la identitat dels franjolins es modela a gust de consumidor. Jo no sóc tant optimista en este tema. Crec que la identitat més comuna i generalitzada sol ser clarament aragonesa. I l’única modulació que fan los franjolins és per amagar-ne part d’ella segons en qui parlen. Per exemple, amb les declaracions d’ahir de Hipólito Gómez de la Roces, la major part dels franjolins hagueren amagat la seua condició catalanoparlant i d’orgull de la llengua, i hagueren subratllat l’aragonesitat. Qualsevol s’arrisca a dir el contrari:

Recuerdo con tristeza, porque defrauda a cualquiera,
la recepción que le hicieron al presidente de Endesa
cuando el pasado agosto y de propia iniciativa pidió
comparecer en el Parlament para explicar los problemas
del suministro eléctrico en la Ciudad Condal. Resulta
que salvo el Grupo Popular y el de Ciutadans, los
demás le interpelaron en lengu vernácula.
Fue una catetada impropia de Barcelona, sede básica del
mundo editorial hispánico y "archivo de la cortesía".
Eso no debería aber sucedido ni ocurrir nunca más.

Declaracions a un article de El Periódico de Aragón

Per contra, en un cercle independentista català, on és minoria i potser vol fer amics per a fer unes cerveses, el nostre objecte d’estudi pot amagar la seua identitat aragonesa i tractar altres temes.

Este joc d’identitats a la Franja ha tengut la seua evolució ideològica amb Urbilatèria, el millor assaig fet a la Franja en els darrers temps. Allà es desenvolupa l’analogia entre les identitats i els sers vius. Hi hagué un temps en que els sers vius tenien un centre amb moltes ramificacions. Igual que la identitat catalana i l’aragonesa, que també tenen un centre, del que la resta de territori depèn. Però arribà un moment en que estos sers vius convivien amb altres de més evolucionats, els urbilatèrics, que s’identifiquen per ser allargassats i tindre dos parts simètriques. Igual que la Franja, que és una identitat allargassada i amb dos parts, una és la llengua i l’altra el territori polític.

L’analogia em va encantar: ser de la Franja sempre ha estat un problema. És parlar una llengua que no toca parlar a un territori. Ser d’un territori (i fins i tot sentir-se d’este territori) parlant una llengua que el territori no reconeix. No hi ha manera d’encaixar la llengua i el territori. Evolucionem, i desenvolupem esta identitat urbilatèrica, fem construcció nacional a partir de La Franja. Fem-nos forts a partir de l’aparent contradicció. Desfem-nos de l’habitual pregunta de “però tu què et sents, català o aragonès?” i la seua versió en castellà “¿pero tu que te sientes, aragonés o catalán?”: sóc de la Franja i parlo català. Ser aragonès o ser català no significa res per a mi, perquè siga una cosa o l’altra, seguiré lluitant per la meua terra i parlant la mateixa llengua.

Si a algú li interessa convèncer-me que és millor ser aragonès que català, o és millor ser català que aragonès, que poso tota la carn a la paella per a convèncer-me.

%d bloggers like this: