jump to navigation

Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09+01:00 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
1 comment so far

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

El preu de l’energia i la ciutat extensiva 14 Abril 14+01:00 2014

Posted by xarxes in Matarranya, rural, sociologia.
Tags: , , , ,
add a comment

The end of suburbia és un reportatge excel·lent sobre el sistema econòmic i urbà americà. Lo petroli barat i el somni americà creen la urbanització en extensiu. Però el creixement del preu del petroli i la falta d’alternatives, desperten la reflexió sobre la necessitat de reorganitzar-se.

Em fa pensar en lo mode de desenvolupament industrial i la dependència de l’energia per al creixement (Castells), el paper de l’energia per a entendre “la guerra”, i les  contradiccions que  creen l’individualisme, economicisme i megalomania americana, que fins i tot supuren els seus ecologistes i progres. Bon vídeo per a pensar!
PS: Potser a les zones que encara  ens queda algun pinar ens crea una oportunitat. Reflexionem-hi!

La ruralitat 28 Març 28+01:00 2008

Posted by xarxes in personal.
Tags:
add a comment

Divendres eixirà al diari La Comarca la meua columna del Viles i gents sobre ruralitat. Reflexiono sobre les escletxes polítiques. Hi ha la dreta i esquerra, i la sobiranitsta. Però mai ha estat lo ruralisme un motiu polític. Ni tan sols a les àrees que han sofert endèmicament este mal… fa molt que pensar.

Foto de pacoqt

Sobre la fractura digital entre els meus amics 1 Setembre 01+01:00 2007

Posted by xarxes in personal.
Tags: , ,
1 comment so far

Crec que este serà el primer post del bloc en que deixo de parlar del tema central, les xarxes socials i la sociolingüística, i la ciència en general. I començaré parlant de temes que simplement me preocupen i dels que no pretenc “saber-ne molt”. Són temes que m’interessen i prou. Lo bloc deixarà de ser tant “temàtic” i serà una mica més “personal”. Espero que valgue la pena la millora. Encara que hauré d’augmentar el joc de “categories” (tags).

Ahir vaig acabar el dia fent cerveses a la pistina. En los meus amics. I posem entre parèntesi lo d’amics. Perquè la meua xarxa social està especialment lligada, vinculada i creada a partir del meu poble. No s’entén un 70% dels meus amics i coneguts sense el poble. I al poble, les relacions són multigeneracionals. Ahir a la taula estàvem des dels nascuts l’any 1980 i 1981 (la meua colla) fins los nascuts a principis dels 90. Compartint xarrada.

Com dic, lo 70% dels meus amics són del poble, tot i viure un 70% del temps de tot l’any fora del poble. En tot cas, gran part dels amics viuen tot l’any al poble, treballen al poble en faenes de coll blau (manuals), lligades a la ramaderia, a la construcció i al transport. I ideològicament són d’una esquerra rural, massa vegades esquerra conservadora a l’estil Bono, i essencialment poc multiculturals i poc prourbanites. I reproduixen de manera automàtica l’adoració pel treball de coll blau, lo despreci pel treball intel·lectual i promouen la identitat de classe (que no la guerra de classes ;). Això només fa referència als xics. Les xiques són un altre món. I això crearà algun problemeta d’aquí uns anys (aquí teniu una referència i una altra d’El baile de los solteros de Bourdieu). En tot cas, això cada vegada entre més en conflicte per l’existència de tios dins de la colla que fan treballs tècnics / intel·lectuals, com un servidor. Sobre estos interessants conflictes n’havia llegit alguna cosa a un llibre antropològic sobre la Setmana Santa al Baix Aragó, Percusión e identidad.

Lligat a esta situació, n’hi ha una de molt interessant: la fractura digital. En alguns casos l’orgull de classe i el menyspreu a tot allò intel·lectual los fa distanciar-se, menysprear i obviar los ordinadors, i sobretot, Internet. L’obsessió en alguns casos ha fet reeixir frases com “si Internet tos ha de traure d’algun apuro…”. Lo perill que les mateixes ideologies seguixquen reproduint una filosofia de vida que en molts casos los limitarà, és evident. N’estic fart de fer cartells per a concerts i festes, estauviar hora i mitja de cotxe per a portar un disseny de samarretes a Castellseràs en un correu en un jpg adjunt, comunicar-me i estar més actualitzat que els de casa sobre les coses del poble via Messenger i GTalk, encara que estiga a 4 hores de distància…

Segurament que entre la generació de mos pares la fractura existirà i ells no aniran més enllà de mirar la programació del teletext autònomament , i serem los fills qui seguirà programant les cadenes de televisió i el vídeo i qui mirarà si hi ha un remolc per al tractor de segona mà i barat per Internet, o els que mirarem les hectàrees del bancal dels Vilasans. Però especialment me preocupave, fins ahir, la fractura entre els amics connectats i els no connectats. Però ahir estàvem parlant sobre una de les polifacètiques cares d’un cantant d’un grup de rock radical català. I no arribàvem a descobrir el nom d’un dels molts grups que té. I un dels amics no connectats, no dels especialment més combatius, va traure el seu mòbil i es va posar a buscar. “Com se diu?” “Què estàs buscant?” “Al google, he he he”. Mmmmmhhhhhh. Això si que és un canvi de mentalitat. Ni que la meua Blackberry estiguere a la burtxaca se m’haguere ocurrit de traure-la per a buscar, això, allà. Per a evitar segons quins comentaris. En tot cas, la situació se va resoldre encara millor quan va dir que “aixina al mòbil només va bé per a mirar si nya neu a Cerler”. :-D

I avui, fent una cerveseta també, una companya ha posat la melodia de la “Perla preciosa” al mòbil. En seguida una manada d’amics li han demanat que els ho passare per bluetooth al seu mòbil. Mai haig tingut un mòbil en bluetooth. Només tenien bluetooth l’antiga PDA, que bàsicament és per a treballar, no per a oci. I allà, en un moment, 10 mòbils darrera generació buscant lo bluetooth per a una melodia.

Per a trencar la fractura, només mos cal esperar a l’expansió dels mòbils tipus Blackberry, en tarifa plana d’internet , i que per via de l’estiró de l’ iPhone i tots los seus clònics que eixiran en poc temps i popularitzaran Internet a la burtxaca entre en el “gran públic”. Veurem gent googlejant, buscant pobles al google maps o mirant vídeos del youtube a les pistines del meu poble. Per no dir que els sms desapareixeran, a favor del correu electrònic. Esperem 5 anys i en tornem a parlar ;-)

%d bloggers like this: