jump to navigation

Princeses: «bonita como mamá» (Viles i gents) 7 Mai 07UTC 2018

Posted by xarxes in sociologia.
Tags: , , ,
1 comment so far

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys. I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

Anuncis

Despoblació, xiques i reggaeton 7 febrer 07UTC 2018

Posted by xarxes in rural, sociologia.
Tags: ,
add a comment

*Article publicat a Temps de Franja 136, gener 2018

Les Festes / Carles Terès

Escrit per Natxo Sorolla

«Estoy enamorado de cuatro babys. Siempre me dan lo que quiero. Chingan cuando yo les digo. Ninguna me pone pero». A les nostres societats compatibilitzem la contradicció que signifique que el sentit comú sigue feminista i que la música que més sona és lo reggaeton, florit de missatges masclistes. I esta contradicció alguna cosa té a veure en la despoblació. Al final, los sentiments i les baixes passions expliquen molt.
Als programes contra la despoblació se repeteix una foto poc propícia per a resoldre la despoblació. Notícies com «Cuenca, Soria y Teruel unen sus fuerzas para luchar contra la despoblación» (La Comarca, 1/12/17) són encapçalades per fotos d’hòmens grans que lideren projectes contra la despoblació. Però la solució de la despoblació passe per les dones, i pels jóvens. I si estos col·lectius no lideren les solucions, mal anem. En esta direcció, la Comarca del Matarranya organitzave el 9 de desembre un taller que trobo més que encertat. Mujeres frente a la despoblación (Torredarques, 9/12/2017). La programació ere refinada: donar veu a les dones per a explicar les seues microexperiències en relació a la ruralitat. S’hi van començar a explicar experiències de xiques nascudes al Matarranya que s’hi han mantingut, xiques que han vingut per la seua parella, emigrants retornades, o neorurals enamorades del territori.
Però tal com anave avançant lo taller hi va aparèixer el relat que crec que és essencial que entenguem: les xiques del Matarranya que han marxat, i que no volen tornar. Si no entenem que bona part de les xiques rurals v-o-l-e-n marxar d’aquell espai, no entendrem lo problema real al que mos enfrontem, i molt menys sabrem pal·liar-lo. L’atracció per allò que té una ciutat, per les llumenetes, per l’anonimat, per l’abundància, pel bullici… Missatges realistes i crugos. Si no els entenem, ni els comprenem, ja podem posar senyors grans a lluitar contra la despoblació, que les dinàmiques seran les que són.
Perquè una de les disjuntives centrals està en saber si la despoblació ve donada per la realitat material, o pels canvis en lo món de les idees. I a pesar que les problemàtiques sobre les infraestructures rurals són important, penso que a l’equació li falte un component essencial, i és la voluntat. Perquè hi ha diferències molt importants entre el comportament masculí i el femení. Si viviu en un àmbit rural, observeu los discursos contrastats sobre «el poble» que fan xics i xiques, les visites que fan al poble los xics i les xiques que estudien fora, la vida social d’uns i altres en cap de setmana, de qui va a càrrec l’organització d’activitats, trobades d’amics o anar a fer un cafè… I entendreu millor a què em referixco. La solució de la despoblació no passe per fer arreglar carrers o carreteres, si no en empoderar i potenciar els projectes d’oci i de negoci de les jóvens rurals.
No s’han de tutelar per tots aquells senyors majors de les fotos, sinó que cal donar oportunitats reals per a que els jóvens lidéron los pobles, i acompanyar-los en tot allò que l’experiència els pugue ajudar. I si demanden un camp de futbol perquè organitzen un equip, serà més productiu això que no un carrer sense forats. I si demanen tallers de ball, ajudem-los finançant-ho. Al voltant d’estes activitats se construix la peça fonamental contra la despoblació: trobades, hores compartides, cenes de celebració, complicitats, xarxes d’amistat… i en definitiva, la voluntat de permanència al territori.
Perquè em temo que bona part de les raons que expliquen la voluntat de les jóvens en fotre el camp del poble s’expliquen igual que la contradicció d’una societat cada vegada més feminista que se sent atreta pel reggaeton i les Cincuenta sombras de Grey. La voluntat de marxar de les xiques jóvens no és una aversió a amics, familiars o el poble en sí mateix. Segurament és una voluntat d’independència, i una voluntat de no voler reproduir el paper de cuidadora de iaios i xiquets, com tradicionalment ha tingut la dona. De fet, crec que és una dinàmica oculta, i que difícilment s’explicitarà. Però per a trencar-ho, cal visualitzar-ho. Com les contradiccions entre el feminisme i l’atracció pel reggaeton, cal entendre les contradiccions entre la despoblació, la modernitat, los rols de gènere i els rols de generació. I trencar tant com calgue per a construir un món rural millor.


Ser moderna i de poble: sobre despoblació 9 Octubre 09UTC 2017

Posted by xarxes in ciència, Franja, Matarranya, rural.
Tags: , , , , ,
add a comment

Imatge de retorn al poble

No treballo en sociologia rural. Però m’encantaria fer-ho. Perquè és lo meu dia a dia, la meua vida quotidiana. I alguna vegada hi haig reflexionat: Espentejar la ruralitat fent camps de futbol. I comentava que la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública, pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. És ben sabut que un dels principals factors de despoblament se produix per les dones jóvens.

Rosario Sampedro és una investigadora de la Universidad de Valladolid que fa un excel·lent retrat sobre la modernitat i la ruralitat des de la perspectiva femenina: Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. I això lligue en la hipòtesi que sostinc: en la despoblació són més importants los factors actitudinals (sobretot femenins) que no els materials (oportunitats laborals). Amb tot, l’autora no deixe de donar molta rellevància als factors laborals.

Durant tot l’article vague la idea que no hi ha una barrera entre ruralitat i allò urbà. En tinc dubtes, especialment per la densitat i multiplexitat de les xarxes rurals, que en àmbit urbà són més esparses. Però sí que estic més d’acord en què les i els jóvens rurals tenen actituds i aspiracions similars a les urbanes, i no hi ha cap tall entre uns i altres. La modernitat tardana s’ha difós sense contemplacions arreu. Però… què vol dir ser moderna o modern? Ho explicite quasi al final, i de forma bastant encertada:

…el disfrute de la naturaleza, la práctica del deporte, las “escapadas” a la ciudad, los viajes al extranjero o la transgresión de las normas morales tradicionales, como el hecho de vivir juntos sin casarse… constituyen la punta de lanza de ese pryecto de “ser modernas y de pueblo a la vez”. (p. 190)

I això va molt lligat en una altra idea clau que desenvolupa Sampedro, i que crec que és clau en la revalorització de la ruralitat. Tot i que no ho explicite per complet en este sentit, crec que són rellevants los canvis que es produeixen a nivell global pel triomf de valors postmaterials. Venim d’una societat a on primen los valors materials. Lo món rural ha acabat superant de bon tros los llindars de benestar material, com sanitat, comunicacions, educació, serveis. I mentre, a nivell general s’han revaloritzat la qualitat de vida, la tranquil·litat, la calor i la qualitat de les relacions, etc. Per tant, van reduïnt-se els discursos que destaquen los pobles com aïllament, rusticitat, endarreriment i avorriment, per uns altres, lligats amb la modernitat més tarda, que destaquen valors com natural, pausat, cíclic o autenticitat. I són valors, que a més, revaloritzen qualitats associades tradicionalment a la dona (p. 186).

En tot este panorama d’estudi de ruralitat, gènere i tardomodernitat, l’autora proposa 5 perfils de xica jove rural. El més lligat amb la ruralitat és la d’arraïlament afirmatiu, que s’identifique com a part del poble i fa una afirmació entusiasta de la vida rural, sempre destacant la connectivitat i accessibilitat de la vida urbana, i el lideren xiques en capital cultural d’estudis superiors, una posició laboral rellevant en l’estructura social, o un capital social important. De fet, esta mateixa figura combine xiques que neguen los estereotips (no som rurals perquè fem lo mateix que a una ciutat) amb altres que els refermen (som “de poble”). A continuació hi ha dos perfils d’arraïlament més inestables: lo defensiu i l’instrumental. L’arraïlament defensiu comporte un discurs sobre el poble com a millor lloc sòlid, davant un exterior incert (más vale malo conocido…), sol anar lligat a nivell d’estudis inferiors. Ben al contrari, l’arraïlament instrumental va lligat normalment a noves residents que destaquen les avantatges de la vida rural però que no es consideren com a part del poble. De fet, al seu discurs oposen la gent del poble a elles mateixes. I consideren el poble només com un instrument útil per a aconseguir els objectius personals en la qualitat de vida. Finalment, la investigadora detecte dos perfils de desarraïlament, que lliga com a evolucions possibles dels dos arraïlament inestables. Lo desarraïlament resignat és aquell de qui no considera positiu el context rural, però creu que la seua situació personal no li permet cap altra alternativa més que acceptar-lo amb resignació. Finalment lo desarraïlament indiferent, lligat la major part de vegades amb una condició de migrant, i que desenvolupe discursos de la ruralitat com a estació de pas en la vida, però que no es pense com a destinació final (en paral·lel amb l’arraïlament instrumental).

En fi… si us interesse la sociologia rural (i les qüestions de gènere, i la modernitat, i els valors…) us recomanem la lectura de l’article:

Sampedro Gallego, R. (2008). Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales. Revista de Estudios de Juventud, (83), 179-193.

Tal com llegia l’article em sorgien noves idees de recerca futura, com per exemple la importància que els dos membres d’una parella siguen del mateix poble, i tantes altres. Un camp apassionant, que podeu complementar amb l’obra mestra de Bourdieu (2004). El baile de los solteros: la crisis de la sociedad campesina en el Bearne.

Nota: l’estudi no té a veure amb la il·lustradora “Moderna de pueblo“, que contextualitza una xica de Reus (?) a Madrid. Segurament aquí els valors són oposats als de l’arraïlament afirmatiu. Però aprofitem una imatge seua per a il·lustrar l’apunt :)

 

%d bloggers like this: