Linux, los drets d’autor (i la paella) (II) (Viles i gents) 18 Març 18+01:00 2022

Publicat al Viles i Gents de La Comarca 18/3/2022. És la segona part de “La paella (i els drets d’autor) (I)“.

Natxo Sorolla

Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.

Però fa unes setmanes comentàvem aquí que els humans havíem establit una via alternativa per a gestionar eixos «codis»: lo copyright. A l’inventor de, per eixemple, un «nou codi per a fer l’arròs», li donem drets exclusius d’explotar eixa innovació. En esta lògica treballe Microsoft, que legítimament fa programes «privatius». Si vols fer funcionar un ordinador nou, sovint has de posar-te Windows, en les condicions que la direcció de Microsoft decidix, i al preu que marquen. Ells aprofiten este poder per a dirigir-mos a l’obsolescència programada. Cada actualització de Windows demane més memòria, més processador… més de tot per a continuar fent lo mateix de sempre: escriure un Word, mirar una pel·li, o navegar per Internet. Eixe ordinador que mos vam comprar fa 5 anys ja no pot continuar fent lo mateix per l’última actualització, i mos obliguen a canviar-lo.

Als inicis de la informàtica algú va fer un «codi», i una empresa s’hi va interessar. I va pensar que ere bona idea compartir el seu saber. Los ho va passar, i el van millorar. Però quan los va demanar d’accedir-hi, li van dir que no. Que no podie accedir al seu propi codi millorat. Això va iniciar el copyleft, un moviment que, com los bons arrossos, se base en lo coneixement lliure. L’autor per eixemple pot decidir que «qualsevol pot usar i manipular el meu programa», però sempre que em «reconeguen com a autor original», i limitant que «ningú farà negoci del que jo haig compartit».

En esta lògica es va iniciar Linux. Un sistema operatiu del que algunes vegades ham sentit parlar, però sovint pensem que és molt «friki». L’escomencen a construir els anys 80, basat en la filosofia que qualsevol se’l pot baixar i usar de bades. I qualsevol que s’hi veigue en cor pot adaptar-lo a les seues necessitats, i pot compartir les seues millores en tota la humanitat. Per això actualment hi ha versions molt potents de Linux, versions molt més amigables per als que estem acostumats a Windows, o versions més lleugeres que fan volar els ordinadors vells… Però ara que tenim lo segon arròs cuit, ho deixem reposar, i el proper Viles parlarem de com este sistema mos ha millorat lo dia a dia sense saber-ho.

Lo xapurriau de Jaca i la trama panoccitanista 14 Març 14+01:00 2022

// Natxo Sorolla

«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?
No cal dir que la primera sorpresa és que el Fur de 1077 és en llatí. Però quan un segle i mig més tard se fa la traducció al romanç, al llatí vulgar del poble, lo Fur de Jaca s’escriu en allò que actualment coneixem com «llengua occitana». La de «Toulouse». Ni aragonès, ni català, ni castellà. Ni encara menys xapurriau, perquè encara falten 7 segles per a que algú denomino aixina a la llengua del Matarranya. Lo fur de Jaca està en occità. I com pot ser que a Aragó redactaren les primeres lleis en occità? Los estudiosos usen una paraulota per a referir-s’hi: «occità cispirinenc». Aixina denominen l’occità que es parle del Pirineu cab aquí pels que hi arriben des del nord, i tenen prou preponderància social com per a afavorir la seua escriptura del romanç. Algunes referències accessibles a un clic de distància, com la Wikipedia en castellà, s’hi refereix com «un dialecto del occitano que se hablaba en las localidades del sur de los Pirineos en la Edad Media, más particularmente en Aragón y en Navarra, en las ciudades de Estella, Jaca y Pamplona […] [E]ste dialecto también marcó su presencia […] en la redacción de documentos oficiales como los Establecimientos de Jaca y el Fuero de Jaca». Fa més de mig segle que s’hi dediquen llibres i articles, i el 2012 Santomá Juncadella deduca a la Complutense una tesi doctoral completa al tema. I si tos interesse una visió més social sobre el procés de com lo llatí vulgar acabe definint les llengües que coneixem actualment, tos recomano «El aragonés medieval: lengua y estado en el reino de Aragón», de Guillermo Tomás Faci (2020).
Però tornant al tema. Los defensors del xapurriau estan proposant que el parlar del Matarranya és lo mateix que el de Tolosa Llenguadoc, o el llemosí de Llemotges, a 700 km de distància, obviant les parles que estan a 12 km? Com és habitual en teories negacionistes, s’obrin dubtes i més dubtes, però sense (aparentment) prendre posició. Consideren que «este documento ha sido estudiado por diferentes lingüistas que no se han puesto de acuerdo en torno a la lengua en que está redactado» (25/11/2021). Obviant que els debats que mencionen se van superar fa dècades, se centren en la idea principal que volen defensar, i és que «se trata de un documento escrito en una lengua con destacadas similitudes con la que hoy día se utiliza en la zona oriental de Aragón». És curiós que qualsevol alternativa per a defensar el xapurriau que passe per Jaca acabe abraçant lo panoccitanisme, una proposta que englobe en la mateixa llengua no només Matarranya i Jaca, si no tots los parlars del sud de França i l’est d’Espanya (aragonès, català i occità). Esta idea és per la que històricament lo català apareix sovint com a «llemosí», i que en lingüística es va abandonar a principis del segle XX.

I esta és la incoherència interna per la que els autors del llibre mai presenten la tesi audaç davant un tribunal acadèmic o una revista avaluada per altres acadèmics. Només s’hi abracen polítics. Los autors presenten la publicació apadrinats a la seu del Baix Aragó pels consellers María José Gascón i José Manuel Insa (PAR). De fet, un dels autors és també regidor pel PAR. Però l’acte no és només del partit. David Arranz, diputat per VOX, va estar a l’acte i va fer una difusió molt entusiasmada a Twitter de la «magnífica conferencia», perquè per a ell lo més important és demostrar que «Aquí NO se habla catalán. Se habla español y chapurriau (aragonés oriental)». Cal dir que esta tesi filològica té més il·luminació que quan lo mateix diputat de VOX va defensar en seu parlamentària que «las modalidades lingüísticas propias de la franja oriental de Aragón conocidas históricamente como “chapurriau”, incluye múltiples variedades dialectales (el fragatino, el tamaritano, el maellano…)». En aquell moment no ere conscient del nivell del fang que estave produint en mesclar la «franja» i la «modalitat lingüística chapurriau» per a integrar-hi «dialectes» com lo «fragatí».

Però suposo que ja enteneu per què una hipòtesi aparentment tan novedosa i arriscada, com la del Fur de Jaca en xapurriau, mai se defense en un àmbit acadèmic. I és per la pròpia falta de coherència interna. Si unim xapurriau i Fur de Jaca per a demostrar l’aragonesitat dels dos parlars, s’ha de reprendre la hipòtesi panoccitanista, que tan poc coherent és per a demostrar que a Aragó es parle qualsevol cosa excepte allò que parlen a Gandesa o a Morella. I és que només per interessos polítics intensament anticatalanistes es pot adoptar la idea sense veure la incoherència. Maria José Gascón (PAR), a la presentació a tot color que La Comarca fa de la columna «El mundo del chapurriau» (11/02/2020), diu que «nosotros os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así y peculiaridades de cada pueblo; qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Un argument similar al de Luís Arrufat al mateix espai (1/10/2020), escriptor en xapurriau que diu que el tronc comú és el «latín y lemosín» i «en él crecieron cuatro ramas casi iguales (el valenciano, el mallorquín, el catalán y el chapurriau)». Que és l’argument calcat al que ja usaven la directiva dels Amics del Chapurriau, Abella i Fontcuberta, al mateix diari (22/09/2017): «nuestro Chapurriau es hermano de otras lenguas como el Valenciano, el Catalán o el Mallorquín… Todas estas lenguas son hermanas entre si, de igual importancia, todas han evolucionado de igual a igual pero, eso sí, cada una en su territorio, todas tienen los mismos padres el Latín y el Occitano o Lemosín». En lo viatge anticatalanista se salten la via aragonesa per aterrar al panoccitanisme. No és poca cosa.

Però esta trama no ha escomençat aquí. L’escriptor del chapurriau, Arrufat, és un multipremiat als Premis de la FACAO «Roberto G. Bayod», en honor a l’ultradretà de Bellmunt, representant de l’involucionisme més dur del franquisme. Castro, un dels autors del llibre, és membre fundador de FACAO, l’organisme que done els premis. I l’alcaldessa Gascón té llaços familiars en la direcció de FACAO. I quina rellevància té la FACAO en tot este entramat panoccitanista? L’any 2004 un dels membres fundadors de FACAO, Julián Naval (Tamarit de Llitera), escriu sobre el Fur de Jaca: «No deja de causarnos sorpresa la lectura de estos Fueros a los tamaritanos, pues están redactados en nuestra lengua, emparedada en la Zona Oriental de Aragón desde Benasque hasta Valderobles [sic], pasando por Fraga y Tamarite (a la que no se le ha prestado hasta la actualidad atención). Separados por casi 1.000 años, los habitantes de esta zona con una tozudez rayana en la paranoia la han conservado con pequeñas variantes, pese a las presiones de los dos idiomas mayoritarios el Castellano y el Catalán». Les Corts d’Aragó encara conserven textos i presentacions a on Naval defense estes idees en seu parlamentària. Sovint amb «tozudez», i no sabem si també la consideraria «rayana a la paranoia». Però ja hi estem de nou: la hipòtesi audaç que només se presente en àmbits polititzats. I és que la hipòtesi del llibre de Barragán i Castro està tan ben protegida contra acadèmics que a la pròpia notícia anuncien que «el libro no está a la venta». Recursos públics per a defensar una tesi que no es podrà contrastar a les Universitats. Una trama interessant.

*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 85, gener de 2022. Temps de Franja.

N. Sorolla: La paella (i els drets d’autor) (I) (Viles i gents) 7 febrer 07+01:00 2022

Source: La paella (i els drets d’autor) (I)

Mai en ma vida haig fet una paella d’arròs. Si que haig acompanyat moltíssimes vegades, en una cerveseta a la mà, a gent que la fa

Natxo Sorolla06 02 2022

Mai en ma vida haig fet una paella d’arròs. Si que haig acompanyat moltíssimes vegades, en una cerveseta a la mà, a gent que la fa. Però mai, mai, mai haig fet un arròs. Estic segur que si em proposara aprendre’n, me n’eixiria en fer un arròs comestible. Preguntaria a casa, a amics, miraria vídeos a Youtube, i me n’eixiria. De fet, sóc més d’arròs negre, aixina que la faria al meu gust. I segur que entre tots los consells, tindria que triar: que si mai posos peix o costella de gorrino, que si el socarrat done gust, que si és sacrilegi posar ceba… Això només per a la tècnica de fer bons arrossos.

Però és que la «recepta» de com elaborar una cosa també el tenim per a encendre el foc, o per a fer la carn a la brasa, o per a couré bé els calçots. Un «codi» que es passe de generació a generació, d’amic a amic. I alguns s’arrisquen i el modifiquen. A un altres los agrade la innovació i l’adopten. I sempre, tot de bades.

La gran pregunta és per què fem tot això sense «res a canvi»? Principalment, perquè si mos reconeixen que fem bones paelles, mos aconvidaran a fer-ne moltes, i mos escoltaran atents en una cerveseta mentre expliquem la nostra tècnica. De fet, mai ningú podrà patentar lo «codi de fer paella», així, en global. Si aprenem a fer bones paelles, només mos caldrà reconèixer que «ma mare em va ensenyar que…». Perquè aquí està part de la lògica humana: lo coneixement lliure, basat en lo reconeixement, la popularitat… Des de fer paelles, penjar fotos a Instagram, o fer programes informàtics. Tot passe, en part, pel reconeixement que mos fan los altres.

Però a l’era industrial va aparèixer el «dret d’autor» o copyright. Per esta via es promou una altra lògica: qui invente una cosa nova veu reconegut lo dret a explotar-la econòmicament. En això mos assegurem que la gent invertirà temps en inventar, perquè podrà cobrar posteriorment los drets d’autor. Fins després que es mòrigue, que passarà a ser de domini públic, i aixina redundarà en favor de la humanitat. Però de moment això ja està cuit, i ho deixem reposar 10 minuts. D’aquí unes setmanes parlarem de com lo saber fer un bon arròs se cou en los drets d’autor dels codis informàtics. Bon profit!

Natxo Sorolla. Viles i gents

Natxo Sorolla i Esteve Valls: ≪El procés de substitució lingüística a la Ribagorça≫ 31 gener 31+01:00 2022

Seminari del CUSC-UB, 28 de gener de 2022. Natxo Sorolla i Esteve Valls: ≪El procés de substitució lingüística a la Ribagorça≫

La trinitat espanyola de les llengües resistents 24 Desembre 24+01:00 2021

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el  24/12/2021

Natxo Sorolla

Lo món de les llengües i els països està ple de contradiccions. O com a mínim, pareixen contradictòries: – Quina és la llengua més parlada a la Unió Europea? + L’anglès. – Fins i tot havent marxat los del Regne Unit? + Sí! – Però… + Sí, sí, és la més parlada, i continuarà sent la llengua de treball de facto a la UE. – Hòsticaneta, això no lligue, no? + No és només això, si no que només queden dos Estats a la UE a on l’anglès sigue també oficial, Irlanda i Malta, i a cap dels dos ni és autòctona, ni la van proposar com a oficial de la Unió Europea, perquè van proposar el gaèlic, i el maltès, respectivament. – Quin panorama. + Ni que ho digues.

Però a pesar de l’aparent contradicció, segur que la majoria de la gent trobe raonable que l’anglès continuo sent la llengua de treball de la UE després del Brexit. De fet, és la llengua franca de les relacions internacionals. I no els és difícil entendre per què és així: Estats Units, l’excolònia britànica, continue dominant lo món en tots los aspectes. I el poder ho explique quasi tot.

Però anant a les llengües més menudetes, que es resistixen a desaparèixer entre tantes llengües de poder, d’Estat, de l’administració, etc. hi ha una cosa ben curiosa. Sabeu quines són les llengües europees no oficials a la Unió Europea que tenen més parlants? A banda del rus, per la seua influència als països de l’Est, les més parlades són la santíssim a trinitat: la nostra del Matarranya, lo gallec i l’euskera. Havent passat dictadures, persecucions, prohibicions, i en lo nostre cas, inclús negant-los la dignitat de ser llengua. Lo castellà, llengua d’Estat, la parlen lo 15,1% dels europeus (5^a posició), però el català el saben parlar el 2% dels europeus (15^a), lo gallec, lo 0,6% i el basc, lo 0,3%. I per darrere, ja a una distància considerable, estan altres llengües també minoritzades, com lo gal·lès i el gaèlic escocès, però també altres llengües oficials de la UE, com l’estonià, el gaèlic irlandès o el maltès [Eurobarometer, 2012].

La pregunta que qualsevol impertinent considerarie pertinent és: per què nassos continuen encara mostrant vitalitat lo català, lo gallec i l’euskera, a estes altures de la història? Com és que no han corregut lo mateix camí que, per posar l’exemple més pròxim, va seguir l’occità a tot lo sud de França? L’occità, que tanta simpatia explosiva ha provocat per aquí com a «llemosí», se va parlar històricament entre la Vall d’Aran, l’Atlàntic i els Alps. I ara, ni ix als llistats. Però, com en lo cas de l’anglès a la Unió Europea, hi ha raons que expliquen per què les tres llengües minoritzades més parlades a Europa són espanyoles.

La primera raó és la més històrica: aquí ningú mai ha arribat a considerar ni el català ni el gallec com dialectes de l’«espanyol». La construcció nacional de l’Estat ni es va plantejar integrar les altres llengües com a “dialectes”, que és lo que va passar a Itàlia, integrant en una llengua única des del napolità al sicilià, o Alemanya, en lo bavarès.

La segona raó de pes és que la modernització va arribar molt més tard que als països del nord. L’alfabetització universal, l’emigració a les ciutats, la industrialització de l’agricultura, los treballs assalariats, la televisió a casa, o tantes altres ferramentes modernes que ajuden a reduir la diversitat lingüística, aquí van escomençar a operar tard. Per tant, l’Estat franquista, per més que tenie moltes ganes que tots fórem «unos», no tenie la manera de fer-ho. A diferència del Regne Unit, a on van ser ferramentes molt útils per a substituir el gal·lès o el gaèlic.

I la tercera i última raó és que aquí el patriotisme ha anat lligat sovint en processos no democràtics, principalment lo franquisme. Per contra, a França, lo francès és la base d’una suposada república d’iguals, un símbol contra el nazisme, etc. I evidentment, és més atractiva una llengua d’Estat democràtic que no una d’imposada pel feixisme.

Tres raons que poden explicar per què la trinitat de llengües resistents està a Espanya.

Lo pitjor enemic de la gestió del temps (Viles i gents, Natxo Sorolla) 15 Novembre 15+01:00 2021

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el  12/11/2021

Natxo Sorolla

Fa més d’una dècada escrivia a esta columna que tots tenim les mateixes hores al relonge. I que per a gestionar bé el temps va bé agilitzar la resolució del que és urgent, i aixina prioritzar el que és important. Uns anys més tard tornava a parlar aquí de la gestió del temps, explicant com de bé va distingir allò que té dia i hora (calendari), d’allò que està a la cua de pendents (tasques), i d’allò que només són idees que en algun moment podran entrar a la cua (notes). Estes ferramentes m’han anat molt bé per a gestionar les meues hores, i ser eficient de manera assossegada.

Però el sistema té falles. Importants. I avui més que de coses que funcionen, vull parlar de metes incomplides per a gestionar millor el temps. Tinc una carpeta que denomino «Il·lusions». Són projectes que no només m’interessen, si no que en la major part d’ells estic embrancat, a ritmes diferents. Però sovint los compromisos que haig anat sumant se convertixen en urgències i retards. I este és un dels principals problemes: no aprendre a dir que «no». Qualsevol projecte sol ser un repte interessant, que també ajude a formar una carrera. Però arribe un punt que si no es prioritze (i es diu que no), la saturació se sobrepose. Però a més, s’hi ha de sumar la mala programació del temps: moltes vegades penso que una cosa són poques hores i acabo arrastrant-la durant dies. És la confusió habitual entre el temps que «voldríem» que una cosa duro i el temps real que «sabem» que dure.

Però encara falte el pitjor enemic del meu temps. Escric la columna fora d’hores, i ja és tard. Demà a primera hora vull enviar-la, abans que no me a reclamon. Però un problemeta que m’està donant lo processador de textos acabe en una reinstal·lació del programa, buscar la traducció del menú… Tot a costa de les hores de son. Una tasca necessària, però que en este moment no ere ni urgent ni important. Ara ja està feta. I això done plaer, perquè quan superem un repte hi ha un mecanisme mental que mos fa un «guau!». Encara que aparentment sigue tan gris com un processador de textos. Procrastinar. Fer allò que mos motive i mos done minidosis de plaer, però que se superpose a allò urgent i important, perquè sovint és més tediós. Lo pitjor enemic de la gestió del nostre propi temps som natres.

Renovables, sostenibilitat, Matarranya (Viles i Gents, Natxo Sorolla) 4 Octubre 04+01:00 2021

Publicat el 20/8/2021 al Viles i gents de La Comarca)

Natxo Sorolla

Lo debat està al carrer: al Matarranya, renovables o no? Una línia de 84 molins de vent s’ha d’instal·lar des de Ràfels a Favara, al llarg de tota la part occidental del riu Matarranya. Lo debat de fons és bastant simple: la humanitat porte unes quantes dècades de creixement exponencial, gràcies a que ham après a explotar l’energia del carbó i el petroli per al nostre benefici. Però en algun moment sobrepassarem lo límit dels nous pous explotats, i serà més car usar eixa energia. O potser eixe moment ja l’ham sobrepassat. Perquè no serà la primera pandèmia ni el primer volcà que mos pose al nostre puesto. Los humans som molt menuts i dèbils davant lo planeta.

És bastant clar que necessitem alternatives. Unes són les nuclears. Però sabem que a la distància que estem d’Ascó i Vandellòs, si algun dia tenen un problema gros, mos faltaran eixugamans per a la suor. Les altres són les energies renovables. Que no es troben en capacitat de substituir les energies convencionals, però que van ampliant-se, en l’esperança d’aportar una alternativa més sostenible. Però això no vol dir que siguen innòcues. Produir, implantar, mantenir i renovar molins de vent i plaques solars té costos ambientals i socials. Imagineu que la instal·lació solar que posen al costat del vostre poble multiplique per 20 lo nucli de població. Això és Chiprana.

Haig de dir que no tenia una posició clara sobre els molins al Matarranya. I que continuo sense tindre-la. Però el perill més gran crec que és un altre: la hipoteca que firmem. Hi haurà pobles als que no els importe. L’energia que es produïx té com a destinatari les capitals. Qui controle la producció, i la major part del benefici, són grans empreses. Aquí dixen la ferralla. I unes molles que resulten molt apetitoses a on falten treballs ben pagats i agradables, i a on los ajuntaments agraïxen gestionar nous impostos pel nostre benestar. Però aquí ni es quede el pa sencer, ni unes llesques. Continuaran sent grans empreses les que gestionaran l’energia. I tenim un bon historial de relacions perjudicials entre poder i energètiques. Per model de Comarca apostaria per invertir esforços i capitals en indústries complementàries com, per eixemple, un Parc Natural, ben diversificades social i territorialment, que promoguen empreses locals de qualitat, i que motivon lo manteniment de població jove femenina. No hi ha cap vareta màgica. Los molins tampoc. Renovables sí, però va, no aixina.

Ciència: atacar la COVID a muscles de gegants (Viles i gents) 20 Agost 20+01:00 2021

Natxo Sorolla

Publicat el 20/8/2021 al Viles i gents de La Comarca)

En un any la humanitat ha estat capaç de crear vacunes per a sufocar una epidèmia global. I això que vacunar és una innovació popularitzada fa només dos segles. Tots intuïm la idea contraintuïtiva que té a la base: al cos li posem una miqueta d’allò roín. Això és suficient per a estimular-li que creo anticossos, i aixina evito, o reduïsque, el contagi real. Però ara ja parlem d’ARNm i altres paraulotes. Este salt per a la humanitat ha sigut possible per l’aplicació del mètode científic. Un mètode que pot ser aplicat a qualsevol camp: físic, social… I és que la ciència sempre veu més lluny perquè estem als muscles de gegants, és a dir, sempre partix de la muntanya de coneixement anterior. Comprove les noves hipòtesis. I és transparent en divulgar mètodes i resultats, per a que puguen ser replicats.

Per tant, bona part de la potència científica està en revisar el que s’ha publicat i divulgar els resultats propis. De fet, habitualment se parle de «publish or perish», és a dir, o es publique, o es mor (acadèmicament parlant). I la cita és la moneda de canvi bàsica entre científics. La publicació també és una manera de poder avaluar objectivament lo treball dels científics: sempre passe el filtre d’almenys dos experts anònims, perquè els iguals són la millor forma de filtrar la qualitat del que s’està publicant.

Però el món de la publicació científica no és tan transparent com haurie de ser. Bona part de la investigació la paguem entre tots en diners públics, però es publique a les millors revistes científiques privades, que poden cobrar molt per llegir un article, o per publicar-lo en obert. De fet, l’avaluació de quines són les millors revistes també es fa en uns rànquings dominats per dues grans editorials privades, en un mètode d’inclusió que ni és públic, ni és transparent, i és anglocèntric: per exemple poden excloure revistes perquè no són en anglès, per més qualitat o cites internacionals que tinguen. Cal dir que cada vegada és més intens lo debat per a millorar la transparència i el servei públic de la publicació científica, i també els mètodes d’avaluació. Però no serà fàcil. De moment és lo millor dels pitjors sistemes. I alguna pandèmia anem resolent. Poc a poc…

Fer recerca sociolingüística en temps de pandèmia 14 Juliol 14+01:00 2021

El 17 de setembre es farà el CLUB de la UB (29è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona). La jornada està molt dirigida a l’impacte de la pandèmia en la recerca sociolingüística. Ho hi participaré explicant l’experiència que he tingut amb alumnes de tècniques quantitatives, aprofitant ferramentes d’enquestes en línia que després els han estat molt útils per a recopilar dades per a treballs finals de grau. Programa:

Programa

Fer recerca sociolingüística en temps de pandèmia

Data:     Divendres, 17 de setembre de 2021

Lloc:      Presencial: Facultat de Filologia, Aula Maragall
En línia: retransmissió en directe

Programa:

9:15 h Obertura: Lluís Payrató (coordinador del Grup d’Estudi de la Variació), Emili Boix (coorganitzador de la jornada)
9:30 h Perspectives feministes per a la recerca sociolingüística, Andreia Moroni
10 h Una panoràmica de les polítiques lingüístiques universitàries a l’espai Vives, Avel·lí Flors-Mas
10.30 h Els usos interpersonals dels alumnes de la Bressola, Hèctor Llull
11 h Preguntes i intervencions del públic
11.30 h Pausa
12 h Crítica, conflicte i discurs entorn del bilingüisme social: una perspectiva diacrònica comparada, Sebastià Moranta
12:30 h El professorat de secundària i la promoció de l’ús del català, Montserrat Sendra
13 h La dinamització de l’ús de la llengua al CPNL, Marina Massaguer
13: 30 h Preguntes i intervencions del públic

16 h Ideologías y estrategias lingüísticas en el mantenimiento de la lengua de herencia de los hijos en familias mixtas chino-españolas/catalanas, Zhe Shao
16.30 h Efectes de la pandèmia en el benestar dels pèrits lingüistes, Roser Giménez
17 h Innovant per pandèmia: recerca amb GoogleForms, Natxo Sorolla
17.30 h Preguntes i intervencions del públic
18 h Cloenda
Programa descarregable: Download File

Més informació: CLUB29 – presentació

Aragonès, llengua, estat (i Losantos) (Viles i Gents) 9 Juliol 09+01:00 2021

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 9/7/2021

Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant de l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició de les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».

Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».

Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.

Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.

Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.