jump to navigation

Temps, pedres, perdurar (Viles i gents) 5 Setembre 05UTC 2016

Posted by xarxes in xarxes.
trackback

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 2/9/2016.

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar entre la runa. Campanars que tripliquen l’altura, suportant la 6a magnitud de Richter, entre cases de l’època postindustrial que no són més que runa. Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era.

Perdurar. Eixa paraula em ve va quedar marcada en una entrevista que li feen a l’eixecador de pedres Iñaki Perurena quan li preguntaven sobre la seua condició de bascoparlant a Navarra. Més enllà de les coincidències en la nostra llengua i el nostre territori,  contextualitzave la llengua i el poble així: “si miras un poquito ahí, he puesto una iniciales donde pone irauten, que quiere decir perdurando”. La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot.

Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren. Los focs forestals a California van devastar barris sencers construïts en fusta, mentre que al mig hi quedave una sola casa intacta. Era la catalan house d’un que havie volgut fer-se el teulat de teula, en estil mediterrani, i l’havie fet perdurar.

En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: : lo progrés. Aixina, van tindre èxit los principals ismes de la nostra història que prometien un paradís de progrés: lo comunisme, lo nazisme… Fins la nostra era postmoderna, que el temps se mos ha fet líquid, i inclús ham vist los límits del progrés.

Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Comentaris»

No comments yet — be the first.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: