Xarxes socials i llengües

(Publicat a La Comarca, 27/3/2020)

Natxo Sorolla

Vaig nàixer l’any 80, en un context a on la televisió en color escomençave a penetrar als menjadors, i la televisió en blanc i negre s’exiliave a la cuina. I a pesar dels canvis, la televisió ja formave part del nostre entorn cultural. Posteriorment va arribar el Casio digital, lo walkman, los Pentium, la connexió a internet, los reproductors de mp3, lo Fotolog… i arribe el dia que la televisió es transforme per l’embat de Netflix. 40 anys de creixement humà, sense discussió.

Mentres, a finals dels anys 80, va nàixer La Comarca, que va aportar la normalitat de la informació de proximitat. I l’any 1995 li va seguir lo naixement d’esta columneta, lo Viles i gents, que també va normalitzar el llegir en català del Mesquí i del Matarranya. Li van precedir Desideri Lombarte, publicacions d’ASCUMA, i li van seguir Lo Cresol al Diario de Teruel, Temps de Franja, Ràdio Matarranya… 25 anys de creixement del català escrit, sense discussió.

Mentres, fa un mes i mig tos volia palar de la fragilitat que havíem patit al Matarranya per les apagades de llum de les nevades. A la que es va sumar la fragilitat d’una columna en xapurriau que edite este diari. Però abans que ho puguem digerir, un cuquet invisible confine tota la població mundial a casa.

No està de més recórrer a pensadors com Ulrich Beck, que fa dècades mos situen en la «societat del risc». Perquè els riscos escapen cada vegada més del control de les institucions, i els riscos són conseqüència d’eixe creixement «sense discussió» de la humanitat. Alguna cosa humana hi ha en la reducció de la diversitat lingüística. Alguna cosa humana hi ha en lo canvi climàtic, i la duresa de les nevades, les sequeres, o les calors. Alguna cosa humana hi ha en la dependència tecnològica, i que ni mos puguem escalfar la casa en gasoil perquè cau la llum. Alguna cosa humana hi ha en la velocitat en què un virus ha passat de ser un cuquet a Wuhan a confinar tota la humanitat.

La clau és ser conscients de la fragilitat. Si l’entenem, sabrem preparar les llevaneu a temps, preveure estructures elèctriques més potents, aturar la contaminació a temps o confinar la població al moment clau. I ara que celebrem 25 anys de Viles i gents confinats, si som conscients de la nostra fragilitat, també sabrem donar-li a la llengua els mecanismes necessaris per al seu manteniment. Per molts anys! I sobretot, cuideu-tos, cuideu lo vostre, i cuideu als vostres!

Diputats per provincia

Estem en una de les etapes de la democràcia espanyola a on les votacions s’han fet (encara) més significatives. Una de les evidències és que s’han multiplicat los partits polítics. Perquè venim d’un sistema dominat pel bipartidisme que ha passat a ser dominat pel multipartidisme. I les polítiques d’aliances s’han multiplicat. També vam tindre dos eleccions successives a l’Estat (2015 i 2016) per a poder conformar una majoria parlamentària suficient que donare un govern. Un govern que al final no va ser prou estable, i lligat en la corrupció, va donar pas a la primera moció de censura exitosa des de la transició. Mentre, també han irromput los referèndums, i un conflicte potentíssim sobre la seua pertinença, qui els pot convocar, violència policial a qui defensa la votació, i el pes de la llei a qui ha promogut la resolució de conflictes per via política. I finalment, l’avançament d’eleccions estatals (congrés i senat), que quasi coincidiran en les municipals, autonòmiques, europees, i també donaran lloc a renovacions de comarques i diputacions provincials. Compadeixeu als que tenen fòbia a les eleccions :)
Però em vull centrar en un tema concret, i és lo de la representativitat. Antigament, des de l’esquerra se solie apuntar que el sistema electoral no era representatiu de la diversitat política del país. I es denunciave que els nacionalistes perifèrics n’eixien beneficiats. Pujol ere el seu maldecap.

Les eleccions tenen com a objectiu afavorir la participació política, la representació, la formació d’un govern, i donar legitimitat al sistema. Per tant, lo vot ha de ser universal, lliure, igual, directe i secret. I és que el sistema electoral se compose de cinc conceptes clau: la fórmula electoral, la circumscripció, la candidatura, l’estructura del vot i la barrera electoral. I al debat polític habitualment pren rellevància la fórmula electoral. Hi ha sistemes que primen una fórmula majoritària: a Estats Units, per exemple, cada circumscripció vote un únic representant, i qui més vots trau, se quede tota la representació de la circumscripció. És un sistema que sol privilegiar el bipartidisme i l’estabilitat. També és una fórmula majoritària la de les presidencials de França: en una primera votació se selecciona als dos que tenen majoria de vots, i en segona volta se quede el Govern l’únic que té la majoria absolut. Es un sistema més costós, però que privilegie el multipartidisme, i els partits se veuen en l’obligació d’interaccionar per a obtenir suports. I finalment, hi ha els sistemes proporcionals, com lo nostre. Amb tot, la proporcionalitat completa no és un sistema habitual, perquè en quasi tots los països se sol privilegiar els partits amb més vots, i se sol reduir la representació dels que en tenen menys. Per això s’apliquen fórmules com la D’Hondt (usada a Espanya i molts altres països), que donen una lleugera avantatge als partits majoritaris. En tot cas, esta fórmula promou sistemes multipartidistes, en partits rígids i independents. D’alguna manera els sistemes majoritaris s’associen en la reducció de la representativitat, i els sistemes proporcionals, amb la inestabilitat. I aquí hi ha un gran debat, sobre si és millor tindre sistemes representatius inestables, o tenir-los estables i poc representatius. Però també és cert que hi ha una gran discussió al respecte, perquè els directament proporcionals solen crear dos blocs de partits, aconseguint estabilitat com els majoritaris, i alguns sistemes majoritaris poden ser també poc estables.

En tot cas, la tria d’un sistema electoral no és innocent, perquè és la regla per la que els vots es converteixen en escons, i acaba primant uns partits per sobre dels altres. És un sistema partidista, que sol ser més o menys consensuat pels sectors que el formen. A més, lo sistema triat té conseqüències psicològiques sobre els electors. Perquè poden acabar votant un partit que no és la seua primera preferència, perquè té més possibilitats de tenir quotes de poder (vot útil). Però també té conseqüències sobre les conformacions d’aliances electorals. Per exemple, les eleccions europees, en circumscripcions estatals i no provincials, tenen com a conseqüència que els partits regionals tendeixen a fer coalicions per a sumar el seu vot a nivell estatal. O les eleccions estatals, a on los escons d’algunes províncies són pocs, i per tant, tendeixen a ocultar els partits minoritaris, fan que partits com lo PAR en ocasions se presenton en coalició en partits estatals com lo PP per a obtindre representació.
En tot cas, se parle sovint de canviar la fórmula electoral. Podemos va proposar canviar el repartiment del sistema d’Hondt pel Sainte-Laguë, que s’utilitza en altres països. Evitant tecnicismes, la fórmula proposada és més proporcional que l’actual. Però qui serie el principal perjudicat? Los partits majoritaris. Que en los resultats de les eleccions de 2016 és lo PP (baixe en 15 escons). Qui serie el principal beneficiari? Los partits minoritaris, que en les eleccions de 2016 és, sobretot, Ciutadans, que pujarien 12 escons, i en segon lloc Unidos Podemos, que en pujarie 6. PSOE, PDeCAT i ERC quedarien en resultats similars. Però segurament el canvi que més canviaria el panorama electoral seria suprimir les circumscripcions provincials, i fer-ne una d’única a nivell de l’Estat. Si es fera circumscripció única, i es mantinguera la regla d’Hondt, l’ordre de perjudici es mantindrie, però seria més accentuat: lo PP perdria 18 escons (i el PSOE 3). I els beneficiats serien Ciudadanos (amb 15 més), i en segon lloc, Podemos (que en guanyaria 4).
De fet, fixeu-vos que en qualsevol dels canvis, les majories dels blocs se transformarien, i els partits conservadors baixarien algun escó en la suma total. En tot cas, si recuperem l’afirmació que exposàvem al principi, on els nacionalistes perifèrics són los principals beneficiaris del sistema electoral, tenim suficient dades per a confirmar que és completament falsa. Per més que l’afirmació es continue repetint. Lo problema no és que CiU estiguera sobrerepresentada. El problema ere que IU estave infrarepresentada en favor del PP. I és evident que la llei electoral no canviarà les circumscripcions, perquè els principals interessats en mantindre el sistema per circumscripció són precisament els que tenen majories al Senat, i poden evitar qualsevol canvi constitucional que és necessari. I una altra discussió és que vulguem canviar la Constitució per a suprimir la representació justa dels territoris despoblats. Podem considerar que siga legítim baixar la representació de tota la Província de Terol a només un diputat que li correspon proporcionalment, enlloc dels tres que té ara. És evident que si les carreteres generals aquí tarden 40 anys en fer-se, hi haurà dos terços menys de motius per a fer-les «tan ràpidament». Vostès mateixos. I espero que m’entenguen la ironia. De vegades, los sistemes només són justos aparentment.

Natxo Sorolla (Text publicat a Compromiso y cultura, abril de 2019)