Xarxes socials i llengües

Dos dècades de lafranja.net (N. Sorolla, Viles i gents) 6 Juliol 06+01:00 2023

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 7/7/2023

Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, si no que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català. Fa 25 anys vaig fer la selectivitat a Alcanyís, i em vaig comprar un llibret que explicave de què anave cada carrera universitària. No tenia allò que se sol dir «referents familiars» per a triar el correcte. «Estudia el que t’agrado». I continuo pensant que és un gran consell!

Entre sociologia a Barcelona i Pamplona, o estadística a Saragossa, va acabar caent la primera. Vaig anar avançant en los estudis sense pena ni glòria, vaig continuar triant assignatures optatives de sociologia rural i sociolingüística per a entendre millor el meu entorn, i vaig decidir dedicar més hores de les necessàries fent pràctiques a un centre d’investigació en sociolingüística. En la carrera davall lo braç tocave enviar currículums, i decidir si m’havia de formar més.

Finalment vaig escomençar un doctorat en sociologia, i vaig fer una tesi per explicar els factors que intervenen en la llengua que triem per a parlar en cada persona a la Franja. Lo meu director de tesi em va recomanar que recopilara tot allò que es publicave sobre el territori. Però enlloc de fer una base de dades al meu ordinador, vaig decidir que el repositori d’informació de la Franja l’havia de posar a disposició tots, en sintonia dels nous temps. Però encara estàvem en allò que diem web 1.0: no hi havie ni blogs, ni molt menys s’havie inventat Facebook ni Twitter (la prehistòria digital!). Si volies publicar t’havies de fer tu la web manualment.

Aixina que en los pocs coneixements que tenia d’html, un servidor gratuït que oferie Mallorcaweb, i idees poc concretes però ben dirigides, vaig escomençar a escriure sobre el que passave al nostre territori, i vaig publicar «Lo català a la Franja» (4/7/2003). Més tard vaig acabar per posar un servidor propi (http:www.lafranja.net), en un disseny una mica més atractiu, i un format de publicació més automatitzat. I ara que fa vint anys continuo tenint la mateixa motivació per a fer-ho: tal com vaig llegint coses que crec que són rellevants sobre la Franja, les republico en l’enllaç per a que estiguen accessibles per a qui les vulgue. I espero que haiguen sigut útils per a difondre el nostre territori i la nostra llengua.

Verba volant, scripta manent. I esprais ignoren. (Viles i gents) 24 Març 24+01:00 2023

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, 24/3/2023)

Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.

«Tachan los nombres de los pueblos en catalán de las señales entre Torrevelilla y La Cañada de Verich», «Las señales recuperan los nombres en catalán». I aixina poden continuar les batalletes. A algú li molestave anar per una carretera nova i que li indicon, com a segona opció, que pot anar a «Bellmunt de Mesquí» i a «La Canyada de Beric». Los noms oficials per la Llei de comarcalització de 2002. I en 5€ es va convertir en artista urbà. Com no va tocar el nom castellanitzat dels pobles, no és clar si li molestave la grafia de Bellmunt, o simplement li molestave que no diguem Belmonte només. ¡Cojones!Sí que és bastant clar que és favorable a l’afegitó modern de «San José» (1980).

Però és que per més que vulgam ocultar noms de poble com Bellmunt, scripta manent. Javier Giralt, investigador de la Universitat de Saragossa, recupere escrits històrics a on la Bertolina de Fondespatla, dona de Guiamó Ferrer, fee un afegitó al seu testament l’any 1412, per a indicar que a la neta, «na Bertholomeua […] muller d’en Ramon Servera de Bellmunt», li donave una pallissa vella roja. Atenció, la neta es va casar a «Bellmunt», i el notari donave fe de l’herència en català. Dos fets que alguns artistes encara no poden admetre el segle XXI.

I mentres lo Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular discutim sobre estes coses, ningú s’està preocupant per quants xiquets de Bellmunt, de la Canyada, o de la Ginebrosa saben parlar la nostra llengua. I la pregunta, en totes les seues ramificacions, no és innocent. Com dirie aquell, hi ha gent a qui no li agrade que s’escrigue en català. Es la mateixa que no li agrade que s’escrigue. Scripta manent. I esprais ignoren.

La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III) (Viles i Gents) 4 Novembre 04+01:00 2022

(Viles i gents publicat a La Comarca, 4/11/2022)

Natxo Sorolla

En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».

Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.

Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.

En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)

Quan a «això» li diem «llemosí» (II) (Viles i Gents) 3 Novembre 03+01:00 2022

(Viles i gents publicat a La Comarca, 28/10/2022)

Natxo Sorolla

A l’anterior Viles apuntava que les primeres mencions que trobem al nom de la llengua del Matarranya són «català», i es produeixen al segle XVI. Però eixos anys la llengua també escomence a perdre prestigi entre els aragonesos no catalanoparlants. Per exemple, al judici pels drets de Pena-roja sobre Fórnols (1608) se diu que «Ferrando Martinez Pison era vezino de Alcañiz en donde se [ha] acostumbrado y acostumbra hablar mejor que en Peñarroya». I Bernardino Gómez (1584), humanista d’Alcanyís, diu que el català de Jaume I és una llengua «corta y peregrin». La llengua va perdent prestigi, i un temps més tard li afegim lo nom de «llemosí». Ara ja parlem una llengua encara més àmplia, que arribe al sud occità de França (!). Aquí, per eixemple, Roque Alberto Faci, religiós de la Codonyera, a partir de 1739 fa diferents mencions a la nostra llengua, com que a Calaceit hi ha «N. Sa. del Plà, llamada assi en lengua Eleemosina». Una denominació que Agustí Sales (1764), de Valljunquera, use per a destacar el prestigi de la llengua, declarant que «en los confines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosín, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad i esplendor antiguo».

Però en eixos segles homogeneïtzadors tampoc hi ha, encara, rastre del «chapurriau». Al s. XX la denominació de llemosí va desapareixen tal com havie aparegut, i la de català continue vigent durant totes les dècades. Encara l’any 1923 l’alcalde de Fórnols busque un doctor per a la vila, que és «de habla catalán». I la crònica de l’ABC per a l’entrada de les tropes franquistes a Fraga diu que «hoy Fraga está casi desierto […] por esta línea se habla catalán ya». De fet, no trobem a cap erudit del territori fent menció de l’existència de cap altra nova denominació per a la llengua: no tenim encara cap rastre del «chapurriau» ni a principis del XX. En aquell moment, uns pensen que és una llengua de cultura, altres que és col·loquial, uns que és pura, altres que és híbrida, però tots li diuen «català», o «llemosí». Siguen del territori, com Foz (1862), Moner (1876), Pallarés (1902), Zurita (1916), o de fora, com Madoz (1845), Borao (1859), Costa (1878), Saroïhandy (1898) o Vila (1929). La setmana que ve parlarem del primer registre del «chapurriau» que ham sabut trobar. I ho séntigo per l’spoiler: és més tard.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)

La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I) (Viles i Gents) 21 Octubre 21+01:00 2022

(Viles i gents publicat a La Comarca, 21/10/2022)

Natxo Sorolla

De menut ere molt clar que parlava xapurriau. De fet, que parlàvem «xapurriau», i «no català», se va convertir en una acció de fe. Però els professors de llengües de l’Institut de Vall-de-roures mos van fer veure que sense tant fonamentalisme, i posant una visió més àmplia i crítica, entendríem millor allò que parlàvem, li diguérem com li diguérem. Anys més tard m’ha continuat interessant saber a on naix això del «xapurriau». Quina és la primera vegada que s’escriu la paraula «chapurriau» per a la nostra llengua? I l’evident és que dir-li xapurriau és molt recent en la història, encara que de menuts mos hi agarrarem com a un ferro roent. Però avui no podrem donar la resposta, encara. Anem a pams.
L’única definició de diccionari de chapurrear la trobem a la RAE: «hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores». Ja ho sabem tots que la llengua que parlem no només és preciosa, si no que també és excel·lent. Una llengua que l’any 1555 Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó defineix aixina: «todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia […] todos hablan los aragoneses catalán». I Cristòfor Despuig diu l’any 1557 que «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera». De fet, ja abans, al s. XIV, lo parlar devie ser prou diferent per estes terres, perquè aquí els models de llengua que preníem per a escriure-la coincidien en los del català, i no en los de l’aragonès, com passave a la resta del Regne d’Aragó. De fet, un segle més tard les autoritats d’Arenys de Lledó encara declaren que «moltes persones de dit poble […] no entenen enterament la llengua castellana […] per lo que judica que serà més convenient i del servei de Déu que es predique en català». I és que mai va haver radera vegada per al català, perquè al llarg de tots los segles és una denominació habitual per a la llengua d’estos pobles del Matarranya, el Mesquí i el Bergantes.

Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:

• La radera vegada que a «això» li vam dir «català» (I)
• Quan a «això» li diem «llemosí» (II)
• La primera vegada que a «això» li vam dir «xapurriau» (III)

Lo xapurriau de Jaca i la trama panoccitanista 14 Març 14+01:00 2022

// Natxo Sorolla

«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?
No cal dir que la primera sorpresa és que el Fur de 1077 és en llatí. Però quan un segle i mig més tard se fa la traducció al romanç, al llatí vulgar del poble, lo Fur de Jaca s’escriu en allò que actualment coneixem com «llengua occitana». La de «Toulouse». Ni aragonès, ni català, ni castellà. Ni encara menys xapurriau, perquè encara falten 7 segles per a que algú denomino aixina a la llengua del Matarranya. Lo fur de Jaca està en occità. I com pot ser que a Aragó redactaren les primeres lleis en occità? Los estudiosos usen una paraulota per a referir-s’hi: «occità cispirinenc». Aixina denominen l’occità que es parle del Pirineu cab aquí pels que hi arriben des del nord, i tenen prou preponderància social com per a afavorir la seua escriptura del romanç. Algunes referències accessibles a un clic de distància, com la Wikipedia en castellà, s’hi refereix com «un dialecto del occitano que se hablaba en las localidades del sur de los Pirineos en la Edad Media, más particularmente en Aragón y en Navarra, en las ciudades de Estella, Jaca y Pamplona […] [E]ste dialecto también marcó su presencia […] en la redacción de documentos oficiales como los Establecimientos de Jaca y el Fuero de Jaca». Fa més de mig segle que s’hi dediquen llibres i articles, i el 2012 Santomá Juncadella deduca a la Complutense una tesi doctoral completa al tema. I si tos interesse una visió més social sobre el procés de com lo llatí vulgar acabe definint les llengües que coneixem actualment, tos recomano «El aragonés medieval: lengua y estado en el reino de Aragón», de Guillermo Tomás Faci (2020).
Però tornant al tema. Los defensors del xapurriau estan proposant que el parlar del Matarranya és lo mateix que el de Tolosa Llenguadoc, o el llemosí de Llemotges, a 700 km de distància, obviant les parles que estan a 12 km? Com és habitual en teories negacionistes, s’obrin dubtes i més dubtes, però sense (aparentment) prendre posició. Consideren que «este documento ha sido estudiado por diferentes lingüistas que no se han puesto de acuerdo en torno a la lengua en que está redactado» (25/11/2021). Obviant que els debats que mencionen se van superar fa dècades, se centren en la idea principal que volen defensar, i és que «se trata de un documento escrito en una lengua con destacadas similitudes con la que hoy día se utiliza en la zona oriental de Aragón». És curiós que qualsevol alternativa per a defensar el xapurriau que passe per Jaca acabe abraçant lo panoccitanisme, una proposta que englobe en la mateixa llengua no només Matarranya i Jaca, si no tots los parlars del sud de França i l’est d’Espanya (aragonès, català i occità). Esta idea és per la que històricament lo català apareix sovint com a «llemosí», i que en lingüística es va abandonar a principis del segle XX.

I esta és la incoherència interna per la que els autors del llibre mai presenten la tesi audaç davant un tribunal acadèmic o una revista avaluada per altres acadèmics. Només s’hi abracen polítics. Los autors presenten la publicació apadrinats a la seu del Baix Aragó pels consellers María José Gascón i José Manuel Insa (PAR). De fet, un dels autors és també regidor pel PAR. Però l’acte no és només del partit. David Arranz, diputat per VOX, va estar a l’acte i va fer una difusió molt entusiasmada a Twitter de la «magnífica conferencia», perquè per a ell lo més important és demostrar que «Aquí NO se habla catalán. Se habla español y chapurriau (aragonés oriental)». Cal dir que esta tesi filològica té més il·luminació que quan lo mateix diputat de VOX va defensar en seu parlamentària que «las modalidades lingüísticas propias de la franja oriental de Aragón conocidas históricamente como “chapurriau”, incluye múltiples variedades dialectales (el fragatino, el tamaritano, el maellano…)». En aquell moment no ere conscient del nivell del fang que estave produint en mesclar la «franja» i la «modalitat lingüística chapurriau» per a integrar-hi «dialectes» com lo «fragatí».

Però suposo que ja enteneu per què una hipòtesi aparentment tan novedosa i arriscada, com la del Fur de Jaca en xapurriau, mai se defense en un àmbit acadèmic. I és per la pròpia falta de coherència interna. Si unim xapurriau i Fur de Jaca per a demostrar l’aragonesitat dels dos parlars, s’ha de reprendre la hipòtesi panoccitanista, que tan poc coherent és per a demostrar que a Aragó es parle qualsevol cosa excepte allò que parlen a Gandesa o a Morella. I és que només per interessos polítics intensament anticatalanistes es pot adoptar la idea sense veure la incoherència. Maria José Gascón (PAR), a la presentació a tot color que La Comarca fa de la columna «El mundo del chapurriau» (11/02/2020), diu que «nosotros os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así y peculiaridades de cada pueblo; qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Un argument similar al de Luís Arrufat al mateix espai (1/10/2020), escriptor en xapurriau que diu que el tronc comú és el «latín y lemosín» i «en él crecieron cuatro ramas casi iguales (el valenciano, el mallorquín, el catalán y el chapurriau)». Que és l’argument calcat al que ja usaven la directiva dels Amics del Chapurriau, Abella i Fontcuberta, al mateix diari (22/09/2017): «nuestro Chapurriau es hermano de otras lenguas como el Valenciano, el Catalán o el Mallorquín… Todas estas lenguas son hermanas entre si, de igual importancia, todas han evolucionado de igual a igual pero, eso sí, cada una en su territorio, todas tienen los mismos padres el Latín y el Occitano o Lemosín». En lo viatge anticatalanista se salten la via aragonesa per aterrar al panoccitanisme. No és poca cosa.

Però esta trama no ha escomençat aquí. L’escriptor del chapurriau, Arrufat, és un multipremiat als Premis de la FACAO «Roberto G. Bayod», en honor a l’ultradretà de Bellmunt, representant de l’involucionisme més dur del franquisme. Castro, un dels autors del llibre, és membre fundador de FACAO, l’organisme que done els premis. I l’alcaldessa Gascón té llaços familiars en la direcció de FACAO. I quina rellevància té la FACAO en tot este entramat panoccitanista? L’any 2004 un dels membres fundadors de FACAO, Julián Naval (Tamarit de Llitera), escriu sobre el Fur de Jaca: «No deja de causarnos sorpresa la lectura de estos Fueros a los tamaritanos, pues están redactados en nuestra lengua, emparedada en la Zona Oriental de Aragón desde Benasque hasta Valderobles [sic], pasando por Fraga y Tamarite (a la que no se le ha prestado hasta la actualidad atención). Separados por casi 1.000 años, los habitantes de esta zona con una tozudez rayana en la paranoia la han conservado con pequeñas variantes, pese a las presiones de los dos idiomas mayoritarios el Castellano y el Catalán». Les Corts d’Aragó encara conserven textos i presentacions a on Naval defense estes idees en seu parlamentària. Sovint amb «tozudez», i no sabem si també la consideraria «rayana a la paranoia». Però ja hi estem de nou: la hipòtesi audaç que només se presente en àmbits polititzats. I és que la hipòtesi del llibre de Barragán i Castro està tan ben protegida contra acadèmics que a la pròpia notícia anuncien que «el libro no está a la venta». Recursos públics per a defensar una tesi que no es podrà contrastar a les Universitats. Una trama interessant.

*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 85, gener de 2022. Temps de Franja.

La trinitat espanyola de les llengües resistents 24 Desembre 24+01:00 2021

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, el  24/12/2021

Natxo Sorolla

Lo món de les llengües i els països està ple de contradiccions. O com a mínim, pareixen contradictòries: – Quina és la llengua més parlada a la Unió Europea? + L’anglès. – Fins i tot havent marxat los del Regne Unit? + Sí! – Però… + Sí, sí, és la més parlada, i continuarà sent la llengua de treball de facto a la UE. – Hòsticaneta, això no lligue, no? + No és només això, si no que només queden dos Estats a la UE a on l’anglès sigue també oficial, Irlanda i Malta, i a cap dels dos ni és autòctona, ni la van proposar com a oficial de la Unió Europea, perquè van proposar el gaèlic, i el maltès, respectivament. – Quin panorama. + Ni que ho digues.

Però a pesar de l’aparent contradicció, segur que la majoria de la gent trobe raonable que l’anglès continuo sent la llengua de treball de la UE després del Brexit. De fet, és la llengua franca de les relacions internacionals. I no els és difícil entendre per què és així: Estats Units, l’excolònia britànica, continue dominant lo món en tots los aspectes. I el poder ho explique quasi tot.

Però anant a les llengües més menudetes, que es resistixen a desaparèixer entre tantes llengües de poder, d’Estat, de l’administració, etc. hi ha una cosa ben curiosa. Sabeu quines són les llengües europees no oficials a la Unió Europea que tenen més parlants? A banda del rus, per la seua influència als països de l’Est, les més parlades són la santíssim a trinitat: la nostra del Matarranya, lo gallec i l’euskera. Havent passat dictadures, persecucions, prohibicions, i en lo nostre cas, inclús negant-los la dignitat de ser llengua. Lo castellà, llengua d’Estat, la parlen lo 15,1% dels europeus (5^a posició), però el català el saben parlar el 2% dels europeus (15^a), lo gallec, lo 0,6% i el basc, lo 0,3%. I per darrere, ja a una distància considerable, estan altres llengües també minoritzades, com lo gal·lès i el gaèlic escocès, però també altres llengües oficials de la UE, com l’estonià, el gaèlic irlandès o el maltès [Eurobarometer, 2012].

La pregunta que qualsevol impertinent considerarie pertinent és: per què nassos continuen encara mostrant vitalitat lo català, lo gallec i l’euskera, a estes altures de la història? Com és que no han corregut lo mateix camí que, per posar l’exemple més pròxim, va seguir l’occità a tot lo sud de França? L’occità, que tanta simpatia explosiva ha provocat per aquí com a «llemosí», se va parlar històricament entre la Vall d’Aran, l’Atlàntic i els Alps. I ara, ni ix als llistats. Però, com en lo cas de l’anglès a la Unió Europea, hi ha raons que expliquen per què les tres llengües minoritzades més parlades a Europa són espanyoles.

La primera raó és la més històrica: aquí ningú mai ha arribat a considerar ni el català ni el gallec com dialectes de l’«espanyol». La construcció nacional de l’Estat ni es va plantejar integrar les altres llengües com a “dialectes”, que és lo que va passar a Itàlia, integrant en una llengua única des del napolità al sicilià, o Alemanya, en lo bavarès.

La segona raó de pes és que la modernització va arribar molt més tard que als països del nord. L’alfabetització universal, l’emigració a les ciutats, la industrialització de l’agricultura, los treballs assalariats, la televisió a casa, o tantes altres ferramentes modernes que ajuden a reduir la diversitat lingüística, aquí van escomençar a operar tard. Per tant, l’Estat franquista, per més que tenie moltes ganes que tots fórem «unos», no tenie la manera de fer-ho. A diferència del Regne Unit, a on van ser ferramentes molt útils per a substituir el gal·lès o el gaèlic.

I la tercera i última raó és que aquí el patriotisme ha anat lligat sovint en processos no democràtics, principalment lo franquisme. Per contra, a França, lo francès és la base d’una suposada república d’iguals, un símbol contra el nazisme, etc. I evidentment, és més atractiva una llengua d’Estat democràtic que no una d’imposada pel feixisme.

Tres raons que poden explicar per què la trinitat de llengües resistents està a Espanya.

Fer recerca sociolingüística en temps de pandèmia 14 Juliol 14+01:00 2021

El 17 de setembre es farà el CLUB de la UB (29è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona). La jornada està molt dirigida a l’impacte de la pandèmia en la recerca sociolingüística. Ho hi participaré explicant l’experiència que he tingut amb alumnes de tècniques quantitatives, aprofitant ferramentes d’enquestes en línia que després els han estat molt útils per a recopilar dades per a treballs finals de grau. Programa:

Programa

Fer recerca sociolingüística en temps de pandèmia

Data:     Divendres, 17 de setembre de 2021

Lloc:      Presencial: Facultat de Filologia, Aula Maragall
En línia: retransmissió en directe

Programa:

9:15 h Obertura: Lluís Payrató (coordinador del Grup d’Estudi de la Variació), Emili Boix (coorganitzador de la jornada)
9:30 h Perspectives feministes per a la recerca sociolingüística, Andreia Moroni
10 h Una panoràmica de les polítiques lingüístiques universitàries a l’espai Vives, Avel·lí Flors-Mas
10.30 h Els usos interpersonals dels alumnes de la Bressola, Hèctor Llull
11 h Preguntes i intervencions del públic
11.30 h Pausa
12 h Crítica, conflicte i discurs entorn del bilingüisme social: una perspectiva diacrònica comparada, Sebastià Moranta
12:30 h El professorat de secundària i la promoció de l’ús del català, Montserrat Sendra
13 h La dinamització de l’ús de la llengua al CPNL, Marina Massaguer
13: 30 h Preguntes i intervencions del públic

16 h Ideologías y estrategias lingüísticas en el mantenimiento de la lengua de herencia de los hijos en familias mixtas chino-españolas/catalanas, Zhe Shao
16.30 h Efectes de la pandèmia en el benestar dels pèrits lingüistes, Roser Giménez
17 h Innovant per pandèmia: recerca amb GoogleForms, Natxo Sorolla
17.30 h Preguntes i intervencions del públic
18 h Cloenda
Programa descarregable: Download File

Més informació: CLUB29 – presentació

Aragonès, llengua, estat (i Losantos) (Viles i Gents) 9 Juliol 09+01:00 2021

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 9/7/2021

Diu Losantos que «un dialecto grotesco al que llaman aragonés, de dos valles pirenaicos, se va a enseñar donde ya no se enseña ni inglés», i que «el chapurriau es un dialecto vágamente emparentado con el valenciano, ni siquiera con el catalán». Però no tos fixeu en l’elefant de l’habitació. Fixeu-tos que no és gens innocent la definició de les dos llengües pròpies com a “dialectos”. És evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Però també és cert que «una llengua és un dialecte en un exèrcit». Lo poder no defineix les llengües, però hi té un impacte molt important. Allò que Sabina definiria com «yo no quiero contigo ni sin ti».

Guillermo Tomás Faci, professor de la Universitat de Saragossa, i arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ha publicat una obra en un propòsit immens: entendre les relacions entre poder i llengua en la formació medieval de l’aragonès. A El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (2020) demostre en dos arguments que l’aragonès es va distingir tant com la resta de varietats del llatí veïnes: castellà, català, occità. Lo primer argument és que existeix una llengua escrita comuna i diferenciada que, acompanyant al Poder, arrenque en la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, i es difon per un exèrcit d’escrivans públics que reprodueixen este model de llengua prestigiosa, que és la scripta. Lo segon és que els parlants són conscients de la singularitat lingüística del que denominen aragonès, i provoquen, per posar un exemple, acalorades discussions entre l’aristocràcia aragonesa i la catalana sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó. Però este procés tant clar de singularització de l’aragonès se difumine per la substitució global que pateix 200 anys més tard. I segurament que per això un periodista d’origen aragonès pot acabar maltractant-lo com a «dialecto grotesco».

Però a Tomás també li interessen les anomalies. I no només tracte les varietats occitanes parlades a Jaca, en les que es va redactar els seu Fur. També es llance a explicar per què les nostres varietats del llatí al Matarranya, Baix Cinca, etc., a pesar de pertànyer a la mateixa comunitat política, històricament mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Tomás expose que les nostres viles usen la scripta catalana ja abans de la consolidació de la frontera política (al s. XIV), perquè per als seus parlants ja són varietats prou diferents de l’aragonès. I en les discussions posteriors sobre el dibuix d’esta frontera política apareixen arguments diversos, però mai la llengua escrita que use cada vila.

Però és esta «anomalia» del català la que acabe consolidant la segona hipòtesi del llibre. L’aragonès desapareix dels textos escrits en un procés ràpid a partir de mitjans del segle XV, i el català a Aragó ho fa una miqueta més tard i de manera diferent, però en un procés clarament diferenciat al del català a Catalunya o el País Valencià. Esta evidència per a Tomás demostre que les raons de substitució de l’aragonès no es produeixen perquè les varietats aragoneses i castellanes siguen (més) pròximes, si no que la raó de la substitució és política, perquè afecte a totes les llengües que pertanyen a la mateixa unitat política.

Lo llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa. Esperem que s’equivoco, en això. Però com ell diu, «pase el que pase, la lluita hará valeu la pena». I els Losantos continuaran tenint lo micro obert.

L’España llenada i la cultura (Viles i gents, N. Sorolla) 5 Abril 05+01:00 2021

Sergio del Molino publica l’any 2016 “La España vacía”. Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural

Natxo Sorolla 05 04 2021

Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique. L’»España vacia» és un territori sense població, i, de fet, no sabem si abans n’hi havie, de població. L’»España vaciada» no només indique que abans n’hi havie i ara no, si no que indique que «algú» ha fet l’acció de buidar-la. Perquè hi ha un procés. I des del Matarranya no cal més que mirar les cases abandonades per a comprovar que abans l’»España vacíada» estave plena.

En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.

Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.

Natxo Sorolla – Viles i gents