jump to navigation

Punxant la història del Matarranya: Dj. Piti 24 Abril 24+01:00 2014

Posted by xarxes in Matarranya, Pena-roja.
Tags: , , , , , , , , , ,
2 comments

(Viles i gents publicat al diari La Comarca el 25/04/2014)

Mos ha dixat un matarranyenc central. Piti ere d’aquelles persones que engranen sectors d‘un territori. La seua activitat punxant música a diferents locals de Vall-de-roures, i sobretot la seua sociabilitat, lo situaven al centre de gent molt diversa.

L’any 2007 estàvem intentant iniciar una revista de Jóvens del Matarranya, que no va acabar eixint. Vaig pensar que la primera persona que havíem d’entrevistar ere a Piti. Perquè des de la cabina tenie una vista especialment potent del Matarranya nocturn. Observave les diferents cultures electròniques de cada poble del Matarranya, i parlave en passió sobre estils que per a un profà sonaven només com bum, bum, bum!

Vam estar xarrant, però sobretot vaig estar escoltant. Plovie, i buscant silenci per a la gravadora, mos vam situar a la part alta de Vall-de-roures en un cotxe. Xarrave apassionat, i pràcticament no li calien preguntes, perquè escrivie la història musical i nocturna del Matarranya lligant temes com un artesà.

Explicave com se va iniciar punxant música sent un adolescent i les bases dels locals: Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground. Blay entonces ja ere garito de canyoneo.” I dels estils dels pobles: “A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros”. I entenie l’enginyeria social que hi ha en punxar música: “Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots.”

Parlave d’un territori que superave fronteres: “La gent de la comarca són d’anar a Amposta, o la Florida o al poble.Calaceit va tindre la seua època. Dien que ere part de la Ruta del Bakalao. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant canyero, Barcelona moltes cultures, Madrid més radical… Aquí tens cultura madrilenya, valenciana, catalana, tens de tot.”.

Un record d’un matarranyenc dels que escriuen la nostra història local. [Entrevista completa a vilesigents.wordpress.com].

 

“A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques.”

Dj. Piti – New Blay − Vall-de-roures

Entrevistem a Dj. Piti que treballe al New Blay de Vall-de-roures. Tal com li agrade explicar, quan escomence les sessions suaument en música electrònica observe l’escena matarranyenca cada dissabte. Passe del dance i el house al techno i el bumpin. Des de les cabines ha aprés a analitzar la festa i a la gent del Matarranya. Pràcticament sense preguntes, explique apassionadament què fan les nostres tribus nocturnes.

Piti, quan vas escomençar a punxar música?

Tenia 15 anys, ma germana treballave al Pedris i sempre hi anava sol i la gent no et die res. Al Blay ere diferent, ere “mira els crios estos”. I un dia me van dir que si volia provar d’entrar a la cabina. I al cap de 8 mesos ja estava punxant a la Discoteca, perquè havien tingut un problema en los discjoqueis un 24 de desembre. Havia practicat en Micolau a la discoteca i m’ho van oferir.

Quines diferències hi ha entre la música que punxes ara i la d’entonces?

Quan vaig escomençar a punxar ere música més alternativa, techno dels 80: U2, REM, Depeche Mode i també treballàvem en discos de house, trance o techno. Lo techno és la base de tot. Tu si li baixes revolucions fas house, més lent. Si li fiques veus fas dance. Si l’acceleres fas màquina. Lo techno és la base de tot. Entonces ere música molt obscura, en poca llum, en tota la gent colocada, però com a cabres… eren les mescalines, los àcids.

Eixe tipus ere la música que posaven a tots los pubs de Vall-de-roures?

No te cregues. Ere molt selectiu, perquè només ho ficàvem a la Discoteca, al Pedris i al Blay, però al Blay ja ere una mica més comercial. Ja no ere el Bay Blay, ere el New Blay, i escomençaven a posar música més comercial, no ere lo que és ara.

Quina evolució han fet los pubs de Vall-de-roures en música?

Buff! Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground, en música molt diferent a tot. La Discoteca la portave Severo quan jo hi estava. Després los ho va passar a Joaquín i Marcial, després la va agarrar Tarrós i jo ja vaig baixar a Blay. 5 o 6 anys porto a Blay. Entonces ja ere garito de canyoneo. Però no és bum bum bum!. Lo Blay no és només crios. Jo escomenço la sessió en una música que possiblement li agradarà més a gent més gran que als més jólavens

Cada tipo de gent necessite un tipo de música diferent?

Quan entre un grup de gent de la Freixneda, són maquineros a tope. Entonces a lo millor entre un grup d’Horta i els d’Horta són houseros, més Metro, més ambientals. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros. (Risses) Los de Fondespatla són molt maquineros. Les sagaletes de Vall-de-roures o de Lledó, són sessions cantades, se tornen loques. En les de la Vall, tens un disco que de la barra les portes a la pista, sempre, automàtic. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Jo quan vaig escomençar a la discoteca m’ho dien: has de conseguir que la gent vingue a la barra, i quan tingue el cubalibre a la mà, vaigue a la pista a ballar. I al cap del rato quan s’haiguen acabat lo cubalibre, ho has de tornar a calmar per a que tornon a vindre a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots.

Cada temporada hi ha un pub que funcione i la gent pareix que només vaigue a aquell i no vaigue als altres. Com funcione això?

Lo dia que a la Discoteca porten a un fiera, molt trallero, los crios hi aniran. Eixe dia és bon dia per a fer un remember a Blay i cridar a la gent més gran per a que escolton música que els mole més a ells, de quan eren uns criets. És una forma de contrarestar. Ara fa menos de mig any que hi hagut un bum! a la Discoteca. Quan lo Blay va escomençar a ser New Blay tota la gent anave allí, i la Discoteca se va escomençar a currar unes festes, unes camareres, unes go-gos i unes històries. Que sempre és bo que hi haigue locals, perquè la competència és bona, li donen vida al poble. Abans la gent suave dels horaris. Inclús a Setmana Santa estaves hasta les 12 del matí. Però ara tens que complir l’horari.

A Vall-de-roures se pot punxar i experimentar en qualsevol música?

Aquí si te passes molt en alternatives xungues la gent se despiste. L’electro va ser un bum i la gent ho ha acceptat molt. Però claro, Vall-de-roures no és una capital, que si vas a un local i no t’agrade vas al costa que n’hi ha un altre. Aquí no, o vas a lo que vas o la cagues. La gent ho volten tot. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant és més canyero, Barcelona és més del house, són molt guais, aquella gent són moltes cultures, Madrid és més del radical, del bumpin, de discoteca grossa, los valencians és més per a botar… Aquí la gent s’ho minge tot perquè tens cultura madrilenya, cultura valenciana, cultura catalana, tens de tot.

La música techno té suport de la gent i de les institucions?

No. T’has de buscar la vida tu, sobretot als pubs. Lo que fem natres és per al nit, quan la gent descanse. Les discoteques grans estan a polígons perquè molesten. I entonces, ningú apoye això. Perquè una discomòbil és diferent al que fem natres. Una discomòbil símplement te fiquen música paxanguera, que és lo que la gent vol sentir.

A part, hi ha alguna cosa més alternativa, les raves

Conseguir permisos per a fer raves és molt difícil. Una rave és una festa exterior, al monte. Però per exemple la que fan al Pantano de Casp la monten en permisos. Però si la fan a un mas, fiquen una jaqueta al camí i tu passes i “cap a dins que és per aquí”. I si ve la policia paren la festa i gent detinguda i tot lo rotllo perquè és il·legal.

Cap dels pobles del costat fa sombra als dissabtes de nit de Vall-de-roures?

Vall-de-roures, al ser capital de comarca té gent sempre. Ara mateix han obert la De Luxe a Casp i diuen que està molt bé. Però la gent ja ha d’agarrar lo cotxe i si no té molt de renom, no…! A Alcanyís no hi ha res, està mort. Gandesa competència zero. Amposta la putada és que està a Catalunya i els Mossos d’Esquadra, buferes, registres, de tot. La gent de la comarca són, o d’Amposta, o de la Florida o del poble. Calaceit va tindre la seua època, en la Volumen, que la gent die que Calaceit ere part de la Ruta del Bakalao, la gent pujave de València, pujaven per Amposta, anaven a Calaceit, Madrid, Saragossa o a on fore. Però eren molt vacilons. Però van fotre una redada a la discoteca i al VSD i ho van tancar. Però si foten una bona redada xapen un garito.

 

Moltes gràcies, Piti. Mos veem lo dissabte!

 

Continua la internacionalització de Desideri Lombarte gràcies als projectes menuts per normalitzar el Matarranya 3 febrer 03+01:00 2011

Posted by xarxes in Matarranya.
Tags: , , , , , , , , ,
1 comment so far

Fa un temps que explicàvem com de lluny arribaven alguns projectes menuts que s’han fet per donar visió del Matarranya a l’exterior i per a cohesionar el territori. Amb la intenció d’unir grups de diversa procedència al voltant del Matarranya, l’Associació Cultural del Matarranya va donar suport al projecte Sons del Matarranya, que capitanejava Marc Martí.

Veiem com a partir d’este projecte, Mallacán produia una canço a partir de Desideri Lombarte i alguna gent penjava els seus  assajos de bateria acompanyant les lletres de Desideri Lombarte.

Mesos més tard veiem com grups com Azero naturalitzaven les cançons en català gravades en aquell projecte als concerts fets a Saragossa

I ara el que trobem és la internacionalització de Desideri Lombarte. Mallacán van anar al Japó a fer uns quants concerts. I al vídeo que han fet podem veure un munt de japonesos ballant la poesia de Desideri Lombarte (minut 28)

(més…)

La geografia cool de Nova York i Los Angeles 7 Abril 07+01:00 2009

Posted by xarxes in personal.
Tags: , , , , , , , , ,
1 comment so far

Els mapes mostren la densitat de diferents tipus d’esdeveniments culturals a Nova York i Los Angeles, en un estudi de gent de les Universitat de Columbia i de Califòrnia del Sud.

Nova York

Los Angeles

Aneu a l’article i als mapes

Vist per Llorenç.

Estils de música en anàlisi de xarxes 17 Novembre 17+01:00 2008

Posted by xarxes in música, xarxes.
Tags: , , , , , , ,
3 comments

Pink Floyd i The Doors són el mateix estil de música? I Rammstein i The Prodigy són molt diferents? Jimmy Smith i el Drum’n’Bass estan a molta distància? Obrint Pas, Ojos de Brujo, Oskorri, Amaral o el Maestro Rodrigo són grups de música ètnica? Tots estos grups los escolto de manera habitual. I trobo que hi ha un fil conductor entre tots els que escolto. Però no escolto de tot. Perquè tinc vetats molts grups i estils. Això fa que sempre m’estigue picant la curiositat en estudis sobre sociologia o psicologia de la música. I acabo de veure que han analitzat en un única gràfic tota la base de dades de similaritat dels grups al Last.fm. Los punts són los grups. Los punts més grans són los dels grups més populars. Les línies unixen los grups en més similaritat. I els colors són los diferents estils de música:

Rock, metal, electrònica, hip-hop i rap, jazz, reggae i ska, classica, folk i world music i pop.

L’eix central és l’eix de la distorsió de la guitarra, d’esquerra a dreta, que uneix lo metal en lo rock i el pop, estos dos en un pas molt suau i graduat. I de dalt a baix apareix l’eix de l’electrònica, que separa l’electrònica del pop-rock, també molt ben enllaçat, i el reggae-ska. I una mica més a la dreta l’eix de la història (amb poques continuïtats) que separa l’electrònica, de la clàssica, del folk, del jazz, el pop i el hip hop. Feu-hi una ullada al  mapa en versió ampliada i aprofiteu per a tindre el gràfic suavitzat de fons de pantalla. Si teniu usuari de Last.fm, mireu la vostra posició al mapa interactiu.

Edito: Aprofundint al mapa interactiu comprovo la complexitat de les dades. Per exemple, cal atendre que l’etiqueta metal acull exclussivament tot allò etiquetat com a metal (progressive metal, metalcore, power metal, symphonic metal, black metal, doom metal, death metal, heavy metal). I el punk, un estil que per les distorsions posaria juntament en lo metal, apareix al bell mig del color roig del rock (busqueu sex pistols per veure-ho). Les músiques electòniques dures, com lo drum’n’bass, formen una illa  a l’esquerra de l’electrònica (busqueu  pendulum).

I el que m’interessa per a potencial recerca sociolingüística, els grups en castellà formen una illa a la dreta de tot enllaçada en la world music i el pop (busqueu amaral, estopa, ricky martin o ojos de brujo). I el rock radical estatal s’agrupa entre el pop i la world music: L’etiqueta que tant agrupa el rock radical basc (negu gorriak), andalús (reincidentes) o en català (obrint pas, sopa de cabra o sau). Finalment, grups de rock radical estatal que han acabat enllaçant amb la música de masses, se situen als extrems de l’illa llatina (barricada o extremoduro). L’interès sociolingüístic està en investigar si la música en català està encallada en un bucle de música en català o fins a quin punt també és escoltada per l’estil musical (i amb certa classificació de la seua qualitat musical). En definitiva, cal saber si qui escolta Obrint Pas també escolta Els Pets, o prefereix los Banda Bassotti. I no només centrar-me en la música en català. És interessant saber si això ocorre amb la música en basc, i també, com no, la música en castellà. Amb la base de dades del Last.fm es pot aprofundir en veure siqui escolta Obrint Pas escolta un grup de ska o escolta un grup en català. I pel mateix preu, si qui escolta Estopa escolta un grup de pop-rock o escolta un grup espanyol. En altres llengües mitjanes d’europa el mercat musical en moltes ocasions és localitzat: per exemple, hi ha clares línies musicals del metal finès, com Ruoska que tenen un hàbitat lingüístic d’oients.

Escoltar ultrasons (i endevinar l’edat) 27 Octubre 27+01:00 2008

Posted by xarxes in música.
Tags: , ,
2 comments
Estic una mica frustrat perquè no puc escoltar tots els tons que la gent jove escolta, però seré més feliç si això significa que no haig d’escoltar mai més els seus maleïts sons de mòbil al bus.

L’ultrasò mosquit més alt que puc escoltar és 14.9kHz

Busca amb ultrasonic ringtones quins pots escotlar tu!

Este missatge és el que em correspon mirant quins ultrasons (sons de freqüència alta) arribo a escoltar. Fins els 20 anys les freqüències de so que l’oïda humana arriba a percebre són molt altes. Però amb l’edat, les canes i l’al·lopècia, la cosa comença a decaure. Se suposa que tinc uns trenta-i-pico anys. Això és un sistema bastant paregut al de mirar les dents als cavalls ;-)

PS: Se m’ocorren multitud de fetxories si passes els mp3 de l’ultrasó al mòbil. Sobretot per a professorat de secundària :-D

Fet amb Ultrasonic Ringtones |        Vist per Microsiervos

Tornen los Prodigy 13 Agost 13+01:00 2008

Posted by xarxes in música.
Tags: , ,
add a comment

No tos explicaré qui són, ni d’on venen, ni a on van The Prodigy. En part perquè encara em falta conèixer molt sobre el tema. Però són lo grup que em van obrir la mirada del rock cap a l’electrònica. I això haurà influenciat los meus gustos musicals des de principis del 2000. Aixina que tos dixo lo darrer vídeo que han penjat al youtube. Sóc la persona 201 que el mira, i segurament que en poques hores la xifra es multiplicarà. Ara que és estiu, xaleu escoltant-lo!

La ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade: Last.fm 22 Mai 22+01:00 2008

Posted by xarxes in música, xarxes.
Tags: , , ,
4 comments

Last.fm és una plataforma en línia per a escoltar música a partir d’un patró molt senzill: escoltes la música que t’agrade, i et recomane nous grups similars als que escoltes. I tot en un format similar al que pot oferir una ràdio musical. La fòrmula és tant senzilla com brutal. A partir dels teus gustos, lo programari avalua què et pot agradar, t’ho recomana, i si no és del teu gust, va a per més grups. I el mateix programa aprén sobre tu i ja no t’oferix tipus de música que abans li has dit que no t’agrade. Això és una fita per a la música d’una projecció impressionant. És una revolució similar als suports que es poden regravar per particulars i portar a la burxaca (casset) o a la de la música sense suport físic (mp3).

Lo mp3 dóna(va) accessibilitat total a la música que es produix al món des del teu ordinador. És un pas històric, perquè elimine qualsevol intermediari entre tu i la música, fins i tot qualsevol filtre econòmic. Tens tota la música a mà. Però només tens dos problemes: l’espai del teu disc dur i el teu impressionant desconeixement de com sone la immensa majoria de la música que es produix al món. Perquè ja li pots dir a l’Emule que baixo música, que si tens baixades les discografies dels grups que coneixes i estàs cansat de donar voltes als 500GB de música, has arribat als límits de l’era del mp3.

En Last.fm desapareix aquell filtre que és lo teu propi desconeixement, i et crees la teua pròpia emissora de ràdio: és molt recomanable baixar-se el programa. Li dius un grup o un estil de música i ell te crea la teua pròpia llista de reproducció, te va oferint coses que ja coneixies i coses noves. I a partir d’aquí vas coneixent millor quin és lo tipus de música que t’agrade. A més, no requerix la teua atenció per a res més, funcione com una emissora. Així, per exemple, jo haig descobert grups finesos que no fan ni un concert fora del seu país, grups d’èxit a discoteques angleses que aquí no se senten més que a catximans o estils de música en la seua varietat psicodèlica que a la meua xarxa social és literalment impossible que hi entron. Ara la indústria musica ja em té en un llistat de concerts per a anar a pagar l’entrada, els quals mai se m’hagueren ocorregut. És un sistema tremendament diferent d’aquell que explicàvem aquí mateix sobre com ere abans, en los cassets. Coneixes què t’agrade sense cap intermediari ni cap filtre social, comercial o polític. Economia de la llarga cua (anglès / català) en estat pur.

Last.fm és la ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade, i a més, deslliure els teus gustos de la xarxa social. Almenys aquells gustos que no depenen de la farra que t’has pegat escoltant alguna cançó. Com lo Chiki Chiki ;) Que serà la canço que vulgueu, però ben acompanyada i en un bon festival d’amics sóne fins i tot diferent (per si hi ha dubtes, no tinc res a veure amb lo vídeo dels fragatins ;).

PS: La música del Last.fm és pujada pels propis autors i jo mateix n’haig posat de grups dels quals difícilment podries comprar el disc si no coneixes molt bé el mercat, i per tant, no coneixeries de cap altra forma. I per tant, difícilment aniries a veure’ls a un concert i podries pagar l’entrada.

Fotos de pa gillet i Thomas Hawk

“Les cançons d’este grup pareixen totes iguals” 20 Març 20+01:00 2008

Posted by xarxes in música.
Tags: , , ,
2 comments

Faint


Somewhere I Belong


Crawling


Numb


Lying From You

Trobo este article a un grup de Last.fm que estan interessats en fer recerca sobre la música. Hi arribo buscant informació per a un altre dels projectes que tinc. Espero poder-tos-ho explicar millor un altre dia.

La SGAE no protegix la música 27 Desembre 27+01:00 2007

Posted by xarxes in música.
Tags: ,
2 comments

Viles i gents del 28 de desembre de 2007 que em publiquen al Diari La Comarca

Des que vaig aprendre a tocar la flauta a escola i a llegir pentagrames haig estat lligat a la musica com a aficionat. Piano al conservatori d’Alcanyís, exàmens a Reus, bombardí a la banda de Pena-roja i Herbers, bolos en la xaranga a viles del Maestrat de Terol, hores d’assaig de gaita, quilometres en Los Draps, organització de concerts… Crec que no se me deu poder condemnar per ser un exterminador de la musica. I a mes de tindre esta afició, també tinc cabassos de cintes i CD’s verges gravats pels amics de l’Institut i algun disc durs extern de gran capacitat en mp3 baixats en l’Emule. Possiblement, gràcies a esta facilitat per accedir a tota esta música, haig pagat l’entrada a concerts de grups que mai haguera conegut, o tipus de música que mai haguera ni imaginat. La Societat General d’Autors i Editors (SGAE), que es l’única entitat que em representa legalment com a músic, me diu que sóc un enemic de la música.

A la vegada, al Matarranya és impossible fer directes de música sense perdre perres, si no jugues en grups amics a preus d’amics, música amateur i ajuts d’alguna institució per a pagar l’equip. I encara aixina, sempre tanques comptes sense un duro guanyat. I quan tens tots los comptes passats, sol arribar la SGAE, en pell de protectora de la música, i et diu que has de pagar una suma de diners en concepte de drets d’autor. “Escolto’m, jo als autors ja els haig pagat. Vosté a qui represente?” “Als músics.” “No, jo tinc unes quantes peces de música, a vosté no el conec i no m’ha vingut mai a liquidar els diners que ha cobrat en nom meu. Si no és poc que vosté no represente als musics, a més, vosté m’assigne un impost revolucionari al qual li és indiferent si no s’ha tocat cap cançó d’un autor seu o si tota la nit han sonat versions del Rey del pollo frito. I per a finalitzar, m’assigne un preu únic que no depén ni si al concert han estat 4 gats i eixim empenyats o si s’ha omplit lo Sant Jordi. Vosté vol que l’any qe ve jo no tinga ni ganes ni perres per a tornar a fer un festival de música?” La SGAE no defense la musica. La SGAE només defense una indústria de la música que té acorralats als músics per les discogràfiques.

Publicat al bloc col·lectiu Viles i gents

Musica emplasticada 10 Desembre 10+01:00 2007

Posted by xarxes in música.
Tags: , , , ,
3 comments

Dissabte vaig anar a un concert d’Azero, un grup que ha nascut a les viles en un dels dialectes del català que mes m’encante. A l’entrada podies pagar 6 euros o be afegir 2 euros i adquirir tambe el CD. Qaun vam arribar ja no quedaven CD’s, però no em va importar massa. Sabia de la política d’entrades i havia decidit que no els compraria el CD, encara que m’agraden i son amics meus. Perquè havia baixat escoltant l’mp3 enganxat al radiocasset del cotxe i no havia pogut posar les cançons velles del grup perquè les tinc en CD i no en mp3. Lo darrer contacte en la musica emplasticada dins d’un CD ha estat la que portava al lector de CD’s i mp3 que es va jubilar fa alguns mesos, i que sobretot ha reproduït moltíssima musica baixada per l’Emule en format de mp3. Directament, qualsevol disc que em compro i que tinc ganes d’escoltar quotidianament, es convertit a mp3. Perquè si la música només està en CD sé que l’escoltaré de tant en tant. I no la transportaré amunt i avall , en la taxa de grams per minut de música que comporte la música emplasticada. Preferixco adquirir altre merchandising. I més ara de cara al fred, que tinc l’armari una mica faltat de jerseis .

%d bloggers like this: