jump to navigation

Predicció sociològica i predicció metereològica 11 Juny 11+01:00 2012

Posted by xarxes in ciència, sociologia.
Tags: , ,
add a comment

A la sociologia i les ciències socials se’ls sol atacar per la baixa “cientificitat” de la seua recerca, i sobretot, per la incapacitat per predir i entendre el món social. La crítica prové de la gent de les ciències “dures”. Evidentment, les crítiques són ben poc fonamentades, perquè les ferramentes d’anàlisi de les que es disposa són les mateixes per a tota la recerca, des de la ciència social fins la física. L’únic que canvia és l’objecte d’estudi. I evidentment, no es coneix investigadors en ciències “dures” que siguen capaços de millorar de manera generalizada la recerca en ciències socials. Ni ningú torpedeja la línia de flotació de la meteorologia a pesar del seu nivell d’error en la predicció. Simplement, els objectes d’estudi són ben diferents, i l’experimentació no és possible en sociologia, per posar un exemple, com tampoc ho és en meteorologia. És per això que esta vinyeta comparant la sociologia i la meteorologia crec que és interessant.

Via Imanol Larrea

La sociologia no és perfecta
La naturalesa humana investigada a través de l’enquesta de sis estudiants universitaris rics nord-americans .
Però es mereix la inversió. La climatologia també és difícil, però t’agrada conèixer la previsió del temps. (70% de probabilitat de pluja – Posa’t una jaqueta càlida).Imagina rebre un pronòstic de la sociologia: 80% de probabilitat de gilipolles – Posa’t punxes (més…)

7 i 8 Les teories com a estructures – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 21 febrer 21+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

7 Les teories com a estructures: 1. Els programes d’investigació

El concepte de «massa» de la física es més precís que el concepte de «democràcia», perquè la teoria on s’insereix la «massa» té un paper ben definit a una teoria estructurada i precisa. Els conceptes només adquireixen un significat precís mitjançant una teoria coherentment estructurada. La ciència avançarà de mode més eficaç si les teories estan estructurades de manera que continguen en elles prescripcions i indicacions molt clares respecte a com s’han de desenvolupar i ampliar. Esta és la diferència entre la física newtoniana i la sociologia. La segona té suficients dades empíriques com per a satisfer els criteris falsacionistes, quan no inductivistes,  de bona ciència, però segons diu Lakatos, la diferència és que la sociologia no ofereix un programa coherent que guie la futura recerca. (p114)

Segons Lakatos, els programes de recerca tenen un nucli central (enunciats universals). Estan protegits de la falsació mitjançant un cinturó protector d’hipòtesis auxiliars. El nucli central d’una teoria, segons Lakatos, es torna infalsable per decisió metodològica dels seus protagonistes. El programa de recerca té que tindre un cinturó de protecció per al seu desenvolupament (matemàtica, observació, etc.) i quan el programa està en una etapa de desenvolupament suficientment important com per a començar a sotmetre’l a les proves d’observació, son les confirmacions, i no les falsacions, les que són importants (Lakatos).  S’exigeix que un programa d’investigació tinga èxit en les prediccions, almenys de quan en quan.

a) Un programa d’investigació ha de tenir un alt grau de coherència que comporto un pla definit de recerca futura b) El programa d’investigació ha de conduir al descobriment de nous fenòmens de vegada en quan. Lakatos diu que el marxisme i la psicologia freudiana nomes compleixen a) i la moderna sociologia compleix possiblement lo segon però no el primer.

La comparació de programes d’investigació rivals és problemàtica. Quant temps ha de passar per avaluar un programa com a degeneratiu i un altre com a progressiu?

8 Les teories com a estructures: 2. Els paradigmes de Kuhn

Hi ha una segona concepció de les teories científiques com a estructures complexes:  la de Thomas Kuhn. Va veure que ni l’inductivisme ni el falsacionisme s’adien a la realitat dels desenvolupaments històrics de la física, en què va treballar. Per això va donar molta importància a les característiques sociològiques de les comunitats científiques.

La visió de Lakatos és posterior a la de Kuhn, i beu d’ella. Però Lakatos és continuador de Popper, posant en relació el falsacionisme de Popper amb la història de la ciència. Kuhn s’hi distancia amb el relativisme. L’esquema principal de Kuhn és: preciència – ciència normal – crisi – revolució – nova ciència normal – nova crisi.

NOTA del resumidor: el llibre de Chalmers consta d’aquests i 6 capítols més. Com que el nostre objectiu és bàsicament metodològic, i aquests capítols posteriors són de base sobretot filosòfica, no els tractem en el resum.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

6 Les limitacions del falsacionisme – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 20 febrer 20+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

De vegades es rebutja l’enunciat observacional que xoca amb l’enunciat teòric. Perquè s’accepta l’”error” de percepció. Hi ha exemples històrics d’èxit amb el manteniment de la teoria i rebuig de l’observació, que després es pot demostrar que era esbiaixada. Sempre cap la possibilitat de falsar una hipòtesi i posteriorment es comprova que l’error està en l’observació. Cal fer premisses auxiliars sobre el mètode d’observació, etc. que acompanyen la hipòtesi. I per tant, poden ser falsades. Acceptar la primera falsació hauria rebutjat moltes teories. Desviar la falsació a les observacions, pot ser un llarg i costós procés que no arriba enlloc. Els falsacionistes saben que si se segueix la seua teoria, gran part de les teories no s’haurien desenvolupat.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

5 El falsacionisme sofisticat – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 19 febrer 19+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
9 comments

5 El falsacionisme sofisticat, les noves prediccions i el desenvolupament de la ciència

Amb la concepció falsacionista sofisticada, ja no ingènua, es posa accent en el desenvolupament científic i proporciona una imatge dinàmica de la ciència. Enlloc de preguntar-se si una teoria és falsable, és més apropiat preguntar-se «és la teoria proposta un substitut viable d’aquella a la qual desafia?».

Les teories no poden ser modificades per tal de ser protegides d’una falsació amenaçadora, amb arguments no comprovables, que s’anomena arguments ad hoc. Algunes modificacions són permeses, perquè no són ad hoc. En aquests casos, la hipòtesi és més falsable i si es comprova, s’haurà avançat, coneixent millor allò que s’estudia. Un exemple de modificació permesa és la que va pronosticar que hi havia un planeta desconegut prop d’Urà, perquè les òrbites no s’adien a la teoria de Newton. Aquesta modificació va comportar el descobriment de Neptú.

Els avanços importants venen marcats per la confirmació de les conjetures audaces, o per la falsació de les conjetures prudents. Els primers són informatius perquè assenyalen novetats inaudites. Els segons falsen allò que se considera veritable. Per contra, de la falsació de les conjetures audaces, o de la confirmació de les conjetures prudents, s’aprèn poc. És important pensar que el concepte de confirmació no significa dir la veritat.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

4 Introducció al falsacionisme – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 18 febrer 18+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

El falsacionisme admet que l’observació és guiada per la teoria i la pressuposa. I accepta que mai es pot dir que una teoria és veritable, però sí que es pot dir que és la millor disponible.

Les hipòtesis han de ser falsables. Afirmacions falsables simples:

Tots els dimecres plou, Totes les substàncies es dilaten en escalfar-se, Els objectes pesats cauen cap a avall en ser deixats prop de la superfície de la terra, si no hi ha alguna cosa que ho impedisca.

La segona es falsa portant l’aigua al punt de congelació. La tercera és falsable, tot i que les observacions no demostren que siga falsa, i per tant, la teoria de la gravetat es reforça.

Segons Popper, hi ha multitud de teories socials, psicològiques i religioses que en el seu afany d’explicar-ho tot, fallen per la seua falta de falsabilitat. Les interpretacions sobre la voluntat de déu en guiar els fets naturals en són un exemple. Si ens trobem amb un fet negatiu (catàstrofe), és una prova de déu per avaluar el nostre comportament. Si és un fet positiu, ens premia pel nostre comportament. No és una hipòtesi falsable.

Les teories de major abast són les més falsables, i per tant, són millors. Té més abast l’afirmació «tots els planetes es mouen en el·lipses al voltant del Sol» que no «Mart es mou en el·lipses al voltant del Sol». Per tant, l’objectiu del falsacionista és fer hipòtesis summament falsables i intentar falsar-les amb posterioritat.  Com que hi ha enunciats mes precisos i falsables que altres, el falsacionisme no sap la veritat absoluta, però sí que sap que és el millor enunciat fins el moment.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

3 L’observació depèn de la teoria – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 17 febrer 17+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

L’inductivisme ingenu afirma que la ciència comença amb l’observació. Allò que un observador veu (interpreta), depèn en part de la seua experiència passada, del seu coneixement i de les seues expectatives. L’observació no es anterior a la teoria. La teoria emmarca les observacions i els conceptes. Quan s’analitzava les ones electromagnètiques, es va considerar les dimensions del laboratori com a «clarament irrellevants». Eixa irrellevància era consistent amb un rerefons teòric. Investigadors posteriors van adonar-se que la teoria havia d’incorporar la dimensió del laboratori, que feia rebotar les ones en les parets i interferia en els mesuradors. Les observacions estan guiades per qüestions teòriques.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

2 El problema de la inducció – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 16 febrer 16+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, sociolingüística, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

L’argumentació inductiva no pot ser legitimada lògicament. Perquè la conclusió pot ser falsa, les premisses poden ser veritables, i l’argumentació no seria una contradicció. Vegeu el cas del gall d’indi inductivista. Contràriament a les argumentacions inductives, que no poden legitimar-se lògicament, les argumentacions deductives posseeixen aquesta condició.

La legitimació basada en l’experiència tampoc és vàlida per legitimar l’inductivisme. Tots els èxits de la lògica inductivista i les prediccions precises per induir-ne la seua validesa, utilitzen un argument inductivista, i per tant, utilitzen el mateix argument que s’ha de provar (Hume).

A més, l’inductivisme té el problema que s’ha d’efectuar l’observació en una àmplia varietat de circumstàncies. Però què significa eixa àmplia varietat de circumstàncies? Per a determinar-les, com que són infinites, cal un coneixement teòric de la situació. I acceptar això va lligat amb l’acceptació que la teoria té un paper vital abans de l’observació. Una eixida per a l’inductivisme és el falsacionisme (Popper).

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

1 L’inductivisme – «¿Què és eixa cosa denominada ciència?» 15 febrer 15+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

1 L’inductivisme: la ciència com a coneixement derivat dels fets de l’experiència

La lògica inductivista que lliga l’observació amb la predicció és:

Fets adquirits a través de l’observació -> inducció -> Lleis i teories -> deducció -> Prediccions i explicacions

Deducció lògica (vàlida):

1.        Tots els llibres de filosofia són avorrits

2.        Este llibre és un llibre de filosofia
–––––––––––––––––––––––––––––-

3.        Este llibre és avorrit

El principi d’inducció diu:

Si en una gran varietat de condicions s’observa una gran quantitat d’A i tots els A observats, sense excepció, posseeixen la propietat B, aleshores tots els A posseeixen la propietat B.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

«¿Què és eixa cosa denominada ciència?» de Chalmers 14 febrer 14+01:00 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , ,
7 comments

Estic afinant les hipòtesis de la tesi. És per això que vaig demanar al F. Xavier Vila, el meu director de tesi, lectures per treballar-hi. Em va recomanar «¿Qué es esa cosa llamada ciencia?» de Chalmers. Ja em va avisar que estava dirigit molt a ciències naturals. I així ha estat. Un llibre que basa tot el seu argumentari en l’anàlisi de la física, només. Però que presenta de manera molt propera els grans principis sobre la filosofia de la ciència.

Crec que si estàs en una situació pareguda a la meua, que sobretot t’interessa la part de metodologia, i que només vols introduir-te per a treballar en temes de sociologia o ciències socials, sobretot t’interessen els sis primers capítols que tracten l’inductivisme i el falsacionisme. Si vols, també et pots introduir en els dos capítols següents, que tracta les consideracions de les teories científiques com a estructures (Kuhn i Lakatos). La resta ascendeix a un nivell filosòfic que crec que no necessitaràs.

El llibre m’ajudarà, sobretot, a dirigir les hipòtesis en el marc falsacionista, i sobretot, en afinar la percepció científica de la sociologia i la sociolingüística. A nivell personal, també ajuda a trobar arguments per defensar la cientificitat de la sociologia davant un enginyer o un físic. Tot i que el llibre pateix del mateix mal que molts enginyers: desconeix per complet el camp, i de tot el llibre pràcticament només té preocupació de si és científic el marxisme. Suposo que és un mal de l’època en què es va escriure: anys 70.

Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.

10a edició en castellà (1990). Editat per primer cop el 1976 en anglès.

Amb un apunt per capítol faré un resum diari, i al final us enllaçaré amb el resum complet. El llibre comença plantejant la importància de la ciència:

Que té el mètode científic que conduisca a resultats especialment meritoris o fiables? No hi ha cap mètode que permitisca provar que les teories científiques són veritables. Però tampoc hi ha cap mètode que permitisca refutar les teories científiques de manera concloent.

Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:

Les bases científiques de… la Ciència 14 Octubre 14+01:00 2010

Posted by xarxes in estadística, lectures, sociolingüística, sociologia, tesi.
Tags:
add a comment

Un article molt interessant que de manera pedagògica explica els principis científics d’una recerca: Estudios científicos: cómo detectar una chapuza. La major part aplicables a les ciències socials, i per extensió, a la sociolingüística. Els hi dono una visió sociolingüística per explicar-los molt resumidament. Alguns no són aplicables a les ciències macrosocials:

  • Mida de la mostra, per a poder mesurar bé la variabilitat interna dels resultats. Per a estudiar la Franja, que amb els seus 50.000 habitants s’aproxima a una població infinita, necessita unes 400 enquestes per tenir uns resultats inferibles.
  • Representativitat de la mostra, per assegurar-nos que coneixem suficientment les principals diferències internes de la població estudiada (sexe, edat, origen geogràfic…) i tenim ben equilibrada la mostra amb l’univers estudiat. Per exemple, en sociolingüística necessitem tenir molt en compte la variable origen geogràfic, que no és tan habitual tenir-la en els estudis socials en general. És una informació coneguda per les dades padronals i està altament relacionada amb les qüestions sociolingüístiques.
  • Solidesa de les variables de resultat, és a dir, que les variables de l’anàlisi puguen ser repicades. Però sobretot per a evitar que un efecte que a simple vista  va en un sentit, realment estiga anant en l’oposat. Aquest punt em recorda les anàlisi univariants que fan que hom anuncie la mort del català a Andorra perquè els catalanoparlants són menys d’un terç de la població. Una dada molt baixa. Però en realitat, i amb les migracions que ha rebut el país, Andorra és el territori amb major atracció en la taxa de transmissió intergeneracional del català de tots els territoris de llengua catalana.
  • Emmascarament: qui rep el tractament desconeix si rep el medicament o el placebo (simple),també ho desconeix qui dona el tractament (doble) i ho desconeix l’analista (triple). Aquest fet s’ha de tenir en compte amb la neutralitat de les enquestes i les seues respostes. I s’hauria de practicar més l’avaluació de les anàlisis per altres investigadors, amb etiquetes ocultes. De vegades errors en l’etiquetatge de les matrius es tradueixen en faltes de coherència dels resultats, que refermen els resultats finals.
  • Significació estadística i significació sociològica: en primer lloc, cal avaluar, amb les proves estadístiques pertinents, que les diferències tenen suficient cos com per a què no siguen font de la casualitat. I en segon lloc, avaluar si les diferències tenen suficient pes per a la matèria que analitzem com per a donar-los importància. Una pèrdua general d’un punt en la transmissió del català pot ser significativa estadísticament amb una mostra molt important, però si un terç dels catalanoparlants urbans transmet el castellà, mentre que un terç dels castellanoparlants rurals transmet el català, i les diferències s’equilibren en eixe punt de diferència, la significació estadística té poca significació sociològica si la comparem amb les tendències oposades rural-urbà.
  • Grup de control, que en ciències (macro)socials no és possible. Perquè, malauradament, encara no sabem com fer exeperiments i laboratoris amb dos països, i sobretot, sense que la població es molesto :)
  • Aleatorització, sobretot també aplicable en metodologies de laboratori. Bàsicament consistiria en evitar concentrar el grup analitzat en un lloc i el grup de control en un altre, perquè els efectes poden deure’s a a efectes placebo donats per la situació o concentració dels grups.

Arribo a l’article a partir de Menéame: ¿Por qué la medicina alternativa, la tradicional china y demás es cualitativamente inferior que la medicina convencional?

%d bloggers like this: