jump to navigation

Enfocaments teòrics en sociologia: 2. Enfocaments del segle XX 9 Març 09UTC 2011

Posted by xarxes in ciència, lectures, sociologia, tesi.
Tags: , , , , , , , , , ,
trackback

Desenvolupaments posteriors

Així com els orígens de la sociologia són bàsicament europeus, durant el segle XX la disciplina s’estableix en tot el món i les aportacions més importants provenen d’Estats Units.

Georg Herbert Mead (1836-1931) ha estat una de les figures amb més influència en el desenvolupament de la teoria sociològica. Mead destaca la centralitat del llenguatge, i dels símbols en general, en la vida social humana. La perspectiva que va elaborar és la de l’interaccionisme simbòlic. Va prestar més atenció als processos socials de petita escala que a les societats com un tot.

Talcott Parsons (1902-79) va ser el més prominent teòric de la sociologia americana de postguerra. Va contribuir, continuant la línia encetada per Comte i Durkheim, al desenvolupament del funcionalisme, que estudia la societat acudint a les diverses parts o institucions que la formen, les quals es combinen per assegurar a esta societat una continuïtat en el temps.

L’estructuralisme vincula l’anàlisi sociològica amb l’estudi del llenguatge. El pensament estructuralista sorgeix en el camp de la lingüística, i Claude Lévi-Strauss (1908-2009) l’introdueix a les ciències socials, però els seus orígens es remunten a Durkheim i Marx.

Enfocaments actuals

Funcionalisme

El funcionalisme s’inicia amb Comte, i per a Durkheim és part central de l’anàlisi. El desenvolupament del funcionalisme modern es troba influenciat pels treballs dels antropòlegs. L’antropologia del segle XIX era especulativa i insuficientment documentada, amb fonts de dades provinents d’administradors colonials, missioners… Radcliffe-Brown (1881-1955) i Bronislaw Malinowski (1884-1942) sostenen que hem d’estudiar una societat en el seu conjunt si volem comprendre les seues principals institucions i explicar el comportament dels seus membres. Estudiar la funció d’una pràctica o una institució social és analitzar la contribució que fa a la continuïtat de la societat en el seu conjunt. La millor manera per a entendre-ho és l’analogia amb el cos humà, on un òrgan i la seua relació amb la resta d’òrgans fan la funció de manteniment del cos. És per això que Durkheim creu que la religió reforça l’adhesió de les persones als valors socials centrals, i contribueix a la cohesió social.

La versió del funcionalisme de Merton

A través dels escrits de Parsons i Merton el funcionalisme “retorna” a la sociologia. Merton fa una versió més sofisticada de l’anàlisi funcionalista que la de Radcliffe-Brown i la de Malinowski, i l’adapta a l’estudi de les societats industrialitzades. Merton distingeix entre les funcions manifestes i les latents. Les primeres són intencionades. Les segones són conseqüències desconegudes pels participants. Per exemple, la dansa de la ploguda, té com a funcions manifestes de portar les plogudes, i com a funcions latents les de promoure la cohesió de la societat. Segons Merton, l’explicació en sociologia consisteix en extreure a la llum les funcions latents de les activitats i institucions socials.

Merton també distingeix entre les funcions i les disfuncions. Els antropòlegs que analitzen societats simples poden concentrar-se en les funcions (cohesives), però l’estudi de les societats industrialitzades requereix l’anàlisi de les activitats desintegratives, que amenacen la cohesió social.

Merton també percep que no sempre la religió fa papers funcionals, ja que quan hi ha diferents grups religiosos, per exemple, es poden produir conflictes socials que poden donar lloc a un augment del desordre social, com és el cas de les lluites entre protestants i catòlics.

Desenvolupaments recents

Durant molt de temps, el funcionalisme és la versió més rellevant de la sociologia, sobretot a Estats Units. En els darrers anys la seua popularitat s’ha reduït. Si bé no és el cas de Merton, altres pensadors funcionalistes com Parsons           emfatitzen en excés determinats factors que afavoreixen la cohesió socials a expenses d’aquells que originen divisió i conflicte. Sovint els funcionalistes parlen com si les societats tingueren «necessitats» i «objectius», tot i que estos conceptes només tenen sentit quan s’apliquen als éssers humans individuals. Quan Merton explica que la dansa de la ploguda afavoreix la cohesió, no explica per què existeix «realment», a no ser que pensem que la societat «impulsa» els seus membres a actuar d’una manera «necessària» per evitar la seua desintegració. Però això no és així perquè les societat no estan dotades de voluntat o propòsits; només els individus en posseeixen.

Estructuralisme

Igual que el funcionalisme, l’estructuralisme ha estat influït per l’obra de Durkheim, encara que la seua força naix amb el desenvolupament de la lingüística de Saussure. L’obra del lingüista suïs (1857-1931) va ser la font de les idees estructuralistes. Abans, l’estudi del llenguatge consisteix bàsicament en el seguiment dels canvis en el mode d’utilitzar les paraules. Segons Saussure, este procediment omet la característica central del llenguatge. El llenguatge consisteix en una sèries de regles de gramàtics i significació que «resideixen darrere» de les paraules, però que no s’expliciten en elles. Que en anglès s’use «-ed» per a marcar el passat dels verbs és una dels milers de regles gramàtics que tot parlant coneix. Per a Saussure, analitzar les estructures del llenguatge significa atendre a les regles que subjacen a la parla.

Qualsevol objecte que podem distingir pot ser utilitzat per a crear significats. La semiòtica és el camp d’estudi dels significats d’allò no lingüístic (els colors dels semàfors, per exemple). L’estudi de la semiòtica es pot fer en molts camps, com el de la moda per exemple. La roba no té sentit en sí mateixa, si no de la diferència que marca un tipus de roba en un moment concret. També el dol i la roba lligada s’hi relaciona.

L’estructuralisme s’ha utilitzat més en antropologia que en sociologia, estudiant el parentiu, el mite o la religió. L’estructuralisme presenta una sèries de debilitats com a marc general d’anàlisi sociològica. Resulta molt útil per a l’anàlisi de la comunicació i la cultura, però la seua aplicació és menor per a aspectes pràctics de la vida social, com son les activitats econòmiques i polítiques.

Interaccionisme simbòlic

Esta perspectiva presta major atenció a l’individu actiu i creatiu. Des de Mead l’han aplicat multitud d’estudiosos, i ha estat el principal rival a Estats Units del funcionalisme. Igual que l’estructuralisme, l’interaccionisme simbòlic sorgeix d’una preocupació pel llenguatge.

Símbols

Mead sosté que és el llenguatge allò que ens fa ser éssers autoconscients, i la clau d’això està en els símbols. Quan dominem un concepte, podem pensar en un àlbre, fins i tot sense veure’l. Per als interaccionistes simbòlics tota interacció entre individus comporta un intercanvi de símbols. L’interaccionisme simbòlic dirigeix l’atenció cap als detalls de la interacció interpersonal i cap el mode pel qual eixos detalls s’utilitzen per a donar sentit a allò que estan dient i fent els demés.

Els sociòlegs que han estat influïts per l’interaccionisme simbòlic se centren en la interacció cara a cara en el context de la vida quotidiana. Erving Goffman (1922-1982) n’és un dels representants més assenyalats.

Una crítica que es fa a l’interaccionisme simbòlic és la seua excessiva focalització en els fenòmens a petita escala, i les dificultats que troba l’enfocament amb els processos de major escala, que són els que emfatitzen les altres dues tradicions.

Marxisme

La divisió dels enfocaments teòrics en funcionalisme, estructuralisme i interaccionisme no és l’única classificació possible, i a més, el marxisme «trenca» la classificació. El marxisme té múltiples variacions, provinents de les idees de Marx. Es pot subdividir en tres tradicions, seguint les línies de les anteriors: la funcionalista (Cohen), l’estructuralista (Althusser). Pocs autors s’han encaixat en els marcs de l’interaccionisme simbòlic (Fromm, Marcuse). Els marxistes posen un major èmfasi en la divisió de classes, el conflicte, el poder i la ideologia, particularment oposats als estudiosos funcionalistes. Giddens és partidari de considerar el marxisme com un corrent de pensament que està impregnat de sociologia.

Comentaris»

1. Enfocaments teòrics en sociologia: 3. Dilemes teòrics « Xarxes socials i llengües - 10 Agost 10UTC 2011

[…] Enfocaments teòrics en sociologia: 2. Enfocaments del segle XX […]

2. Enfocaments teòrics en sociologia « Xarxes socials i llengües - 10 Agost 10UTC 2011

[…] Enfocaments teòrics en sociologia: 2. Enfocaments del segle XX « Xarxes socials i llengües – 10 agost 10UTC […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: