Aiguaïva

“Aiguaviva, un poble a tocar del Matarranya, s’estava despoblant. Per a evitar-ho, lo seu alcalde va fer una crida internacional a famílies disposades a emigrar i instal·lar-se al poble a canvi de treball i una casa.”

En estes frases prestades se va difondre el passe del documental “Aguaviva” de l’Ariadna Pujol a Pena-roja i a la Codonyera fa uns dies per part de l’Associació Cultural del Matarranya i les associacions locals. Un documental que li ha costat 4 anys tirar endavant i que mescle comunicació, cinema i compromís en los problemes i situacions d’una vila que es trobe a mitja jornada de casa seua.

“Aguaviva” és un documental que resumix la situació del món rural a un país de capitalisme avançat en la seua convivència en los fluxos migratoris. Lo camp i la ramaderia necessiten estos fluxos per a reequilibrar la seua demografia, la seua població cada vegada més emvellida. Per a reomplir el sistema productiu de mà d’obra, disposada a treballar del que els fills de la vila eviten.

La Graciela és sudamericana i porte el bar d’una vila, les pistines que refresquen a vilatans i emigrants a Barcelona, aprèn a portar una granja de conills i trau temps per a criar a 5 fills que mantenen l’escola del lloc oberta. I conviu diàriament a uns pobles que mantenen la seua màxima atenció per la boda del seu príncep en una presentadora de televisió i debatixen sobre si els romanesos treballen millor que els sudamericans. Trobem dos comunitats que s’eviten però que compartixen territori. I que lluiten pels recursos escassos que disposa el context.

Però el documental retrate un experiment d’alt risc que difícilment podie collar: Aiguaviva va rebre 100 immigrants en un projecte del seu alcalde en un període molt curt. La defensa del seu alcalde d’una “llengua compartida” i una “cultura comuna” amb Argentina poc tenien que veure amb dos mons tant diferents. Un mon rural poc agradable per a immigrants argentins urbans, en dos cultures tant diferents respecte la cultura d’estauviar, de l’administració de l’economia de la casa, lo risc en obrir negocis i dificultats en entendre les necessitats de l’altre. Per això 5 anys després lo perfil de les migracions de la vila han canviat per complet: els romanesos doblen els sud-americans. Perquè la vila seguix necessitant mà d’obra en edat de produir.

Si el documental servix a les dos parts per a sentir el discurs dels altres, fa la seua faena. Ajude a veure els perfils diferents d’immigrants, des de les sud-americanes que en empeny tiren endavant negoci i família, i els que donen culpa de tot als locals. Com hi ha locals que veuen que els immigrants acaben en les nostres tradicions i hi ha locals que veuen que la immigració és qui mos pague la Seguretat Social. Lo documental motive una reflexió crítica de la posició dels locals i de la posició dels immigrants. I cada vila ha d’entendre’s en la seua pròpia situació. I veure quina és la millor manera per a evitar els xocs entre dos mons tant diferents. Perquè es necessiten mútuament.

Ressenya d’ “Aguaviva” a El País

PS: Sí, tenia molt aturadet lo bloc. No és que me n’haiga anat de vacances. Però els dies i les nits de l’estiu també necessite més de 24 hores. I per alguna banda s’han de traure.