Xarxes socials i llengües

Avui tornava de Barcelona cap al poble, en les 3 hores i 30 minuts que mínimament coste. A la setmana són 7 / 8 hores. I una estoneta que ha sonat Catalunya Ràdio m’haig quedat a n’eixe dial en lo tema de les hores que dormen los adolescents, perquè miren molt la tele, el messenger, lo telèfon mòbil… I que si el recomanable són 9 hores. Lluny de les meues 7 o menys hores, que són les que habitualment dòrmigo. Conseqüències: falta d’atenció, desmemoria, canvis d’humor, dien a CatRàdio… Així que, totalment identificat en qui patix conseqüències de les hores de són, i a raïl del que llegia fa alguns dies al bloc d’una diputada aragonesa, me poso a buscar maneres d’aprendre a administrar millor el temps. Són los propòsits del nou curs, una vegada vist que l’estiu no ha donat per a tant com un servidor s’havie proposat el mes de juliol.

No puc ni vull deixar de treballar (faena), ni de formar-me (tesi), ni de participar i millorar la societat que em toque viure (activisme), ni de ser un ser en una activitat social en la que em trobo a gust (amics i festa). I tampoc puc deixar de viure entre dos mons: Barcelona (treball) i el Matarranya (mmmhhhh… tot!). Simplement, vull aprendre a tindre control complet de les meues hores. Fa algun temps que haig deixat de ser un bitxo nocturn, que tranquilament pot fer les tres de la matinada treballant i dormir les 8 hores corresponents. Actualment crec que haig millorat eixecant-me a les 8 al Matarranya i a les 7 a Barcelona. Pareix que el dia corre més. Ara em toque aprendre a fer el segon objectiu, que és millorar l’organització. Evidentment, les tasques i agenda administrades per Outlook (i PDA o Blackberry) són un abans i un després. M’han alliberat lo cap d’estar pendent de mil coses per a no oblidar-les, o de tindre una agenda anàrquica. Sé que les tinc allà, ordenades i prioritzades, accessibles en qualsevol moment que necessito decidir què faig o què no puc deixar de fer. Però encara així, la major part dels dies no els acabo sentint-me completamet content en la faena feta. Per tant m’imagino que hauré de millorar la programació, saber què puc fer en les 24 hores què té un dia. I per tant, abans hauré d’il·luminar-me en algunes lectures. Alguna proposta? De moment aquí deixo uns quants enllaços que deixo pendents per a la lectura (quan tinga temps ;).

El que veig més important del que diuen: diferenciar entre l’Urgent (o ho fas avui o la cosa pot ser greu) i l’Important (impacte clarament en positiu en els objectius del teu projecte, i milloren en evidència la situació actual, i poden evitar moltes tasques urgents en un futur, però no cal fer-ho ARA!): Un wikillibre que pareix interessant 1 2 3 4 5 6 7

Estic fent una mica de memòria de les coses que em feen desatendre les coses importants: lo Messenger n’ere una, abans. Ara ja és una ferramenta de treball, no d’oci. No puc tindre eixa ferramenta d’oci oberta tot lo dia. Però a partir que vaig decidir de bloquejar a tota persona en la que no estava treballant, hi va haver un canvi i la gent ja no escrivie “per a parlar” i dient “què fas?”. Ara ja és una ferramenta de treball o d’oci, però útil per al que ha de ser útil: estalviar una telefonada o un correu. Ja no és un “xarrar per xarrar”. Un gran canvi, molt recomanable! És aprendre a dir NO (sobretot a un mateix).

Los fòrums dels que participava també han baixat en activitat i ja no suposen un robatemps.

La lectura dels feeds dels blocs actualment me porte un temps considerable. Però porto uns diesque estic administrant-ho bastant bé. Ara per ara estic en una època de “no tinc temps morts” i porto uns 300 posts de coses que sé que revisaré en algun moment i m’interessen per a eixamplar la visió del món. Però allà esperen. Que és el que crec que han de fer. Esperar a que passon les coses urgents ;-)

A veure si hi ha sort i els dies los fan de 28 hores i les setmanes de 10 dies!

No fa més de dos mesos que em preguntava sobre els congressos científics. És un sistema que em pareix curiós i que necessita d’una important despesa. Trobades d’especialistes (i en alguns casos diria que no tant especialistes) en una matèria, que es reunixen per sales per a escoltar altres persones del ram, i en acabar fan comentaris sobre el que s’ha exposat. En alguns casos comentaris de molt alt nivell, aportant idees al treball. En altres casos crítiques lapidàries que tomben lo treball d’un doctorand. També hi sol haver debats amagats en la major part de casos, perquè dos persones estan portant una conversa que el qui arriba com a nou viatjer en una matèria no entén. No entenen com poden tindre un cristo tant important en uns comentaris tan poc importants. En realitat coneixen la posició de l’altre, l’escola a la que pertany i suposen què és el que els respondrà. Bé, vaig donant forma a les meues idees sobre els congressos i evidentment los veig la utilitat. Però possiblement quan veig les meues factures d’avió, estada i tarifa del congrés seguixco pensant: Ã’stia quina pasta! Serà cosa del mileurisme. [La Wikipedia en català no tenie l'article de "mileurista" i l'haig creat a partir de la traducció de la castellana]

En tot cas, avui m’ha agradat l’article Replanteando la difusión de la ciencia llegit al repàs matinal de blocs i fonts d’informació. És d’Enrique Dans, un blocaire que seguixco amb assiduïtat i que m’agrade molt com escriu, com treballe, la temàtica que tracte (encara que a vegades és excessivament tècnic en temes de programació), i habitualment, m’agrade com opine. I a més, està entre els més visitats de l’estat. L’article parle de la lentitud de la ciènciaen el procés d’avaluació dels treballs (i jo també parlaria dels costos) . Habitualment es treballa, els avenços es porten a avaluar a un congrés i finalment s’intenta publicar a una revista de suficient prestigi científic per a fer-ho constar al currículum. La burocràcia de tot el procediment fa perdre moltes hores de recerca. I el procediment és lent fins el punt que moltes vegades les “novetats” ja són velles quan s’han publicat o acaben per difondre’s per altres mitjans diferents de les revistes especialitzades.

A l’article es parla de SciVee, una projecte de la National Science Foundation, la Public Library of Science i el San Diego Supercomputing Center per a facilitar el procediment d’avaluació científica prenent com a base la web 2.0. La idea és molt interessant: penjes lo teu article, l’acompanyes d’una gravació resumint-lo o exposant-lo com si fore a un congrés, i la comunitat científica hi diu la seua. Si el procediment pren força i reconeixement com a alternativa a les revistes científiques, la cosa pot ser molt interessant.

La idea la vaig començar a treballar fa un temps parlant en un expert en xarxes socials de Sevilla. Li vaig dir que l’havia llegit pels articles que tenie penjats a la revista Redes i a altres llocs d’Internet. I es va mig sorprendre, dient “después dicen que lo que vale son los artículos de revista científica y las bibliotecas, y la gente te conoce por lo que tú mismo pones en Internet”. Abans de tindre una idea tant clara, havia llegit propostes més radicals, com congressos en línia i gent que diu que mai més tornaria a un Congrés, perquè la majoria de les vegades són aborridíssims i no hi ha novetats. En realitat, molta gent no aniria a un congrés si no presentara res ell mateix. D’aquí que habitualment els congressos estiguen plens de doctorands i,sobretot, postdoctorands buscant més anotacions per al currículum.

També penso que, evidentment, serà difícil trobar alternatives als actes paral·lels de congressos, com la festa de benvinguda, los dinars i els cafès, que són la font de les xarxes socials, de les confiances i dels futurs grups de treball… Molt me temo que això no tindrà cap altre àmbit a on desenvolupar-se si no és en un congrés físic.