Xarxes socials i llengües

Acabo de rebre un correu d’un amic amb el que ham compartit molts projectes sobre la Franja. Ell s’estima la Ribagorça i jo el Matarranya. I de banda a banda del mapa hi ha la Franja. La qüestió és que m’explica que s’ha decidit a difondre uns fets que l’han molestat enormement. Ell va defensar la seua tesi l’any 2003. I tal com és habitual, la penja a internet a l’accès de la comunitat científica. Però més de quatre anys més tard descobreix que un treball premiat (econòmicament) l’any 2005 per la Generalitat de Catalunya és un plagi del seu treball. Diu el meu amic “el treball al qual faig al·lusió és un “copiat i enganxat” literal de la meva tesi, a excepció del títol (en part) i intertítols (on per cert hi ha força faltes d’ortografia). Només cal que agafin frases a l’atzar del text premiat i facin una recerca a Google per caure de nou a la meva tesi penjada a internet.” La qüestió és que els diners i el reconeixement se’ls ha emportat un altre. I per a fer tesis doctorals, 500 euros bé que van.

És evident que no entro a comentar la jugada perquè ja em pareix massa evident quina és la meua posició. Però em fa reflexionar sobre els meus plantejament sobre drets d’autor en el camp científic. Fa algun temps una persona em va recomanar que cada cosa que escriguera la registrara. Li vaig contestar que em pareixia excessiu, i que el que jo faig és que sempre que haig treballat per a una institució pública faig el possible per a que el contingut estiga accessible de manera gratuïta per Internet, i amb els drets de còpia oberts. El treball està pagat per una institució pública. Per tant, quantes menys còpies en paper haguem de fer i més lluny arribo el treball, més raonable és aquell encàrrec. Qualsevol persona que estiga parlant d’aquell tema sobre el que m’han pagat per a fer recerca, ha de tenir molt accessible les investigacions que l’adminsitració s’ha decidit a pagar amb els impostos de tots.

Si el que estic produint depén únicament de mi, el que faig és afegir-hi els drets d’autor Creative Commons a l’obra: fotos, presentacions… La veritat és que m’apetix molt que una cosa que faig arribo molt lluny, sobretot si ja me l’han pagat o la faig perquè en tinc ganes. Amb el Creative Commons que habitualment utilitzo, que és que priva a l’altre de traure’n profit econòmic de la meua obra, i l’obliga a difondre-la en la mateixa tipologia de drets, reconeixent a l’autor. Suposo que el que faig és facilitar i potenciar que qualsevol persona que entengue que el meu treball li servix, l’utilizo amb la bondat de millorar-lo i utilitzar-lo per a coses positives i sense ànim de lucre. I tant com li sigue possible, reconéixer la faena de l’obra original.

Clar, el fet que algú presento a un premi un treball que és meu, no quadre amb el que la visió bondadosa de la humanitat em permet. No m’entre al cap que algú arribo a tindre tan poques llums com per a presentar un treball copiat-i-enganxat a un premi científic. Perquè si una cosa es pot tenir clara és que tard o d’hora un Doctor té més que apamada tota la bibliografia sobre el seu microtema. Un any abans o després arribarà a trobar-se de cara amb el seu treball copiat-i-enganxat.

A nivell moral i acadèmic el tema no crec que suposo excessiu problema, perquè les coses se posen en el seu lloc aviat. Però a nivell judicial quin tipus de garantia em mostra un Creative Commons per a defensar que aquella persona no tenia el meu consentiment implícit sobre el que ha fet?

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.

Viles i gents del 28 de desembre de 2007 que em publiquen al Diari La Comarca

Des que vaig aprendre a tocar la flauta a escola i a llegir pentagrames haig estat lligat a la musica com a aficionat. Piano al conservatori d’Alcanyís, exàmens a Reus, bombardí a la banda de Pena-roja i Herbers, bolos en la xaranga a viles del Maestrat de Terol, hores d’assaig de gaita, quilometres en Los Draps, organització de concerts… Crec que no se me deu poder condemnar per ser un exterminador de la musica. I a mes de tindre esta afició, també tinc cabassos de cintes i CD’s verges gravats pels amics de l’Institut i algun disc durs extern de gran capacitat en mp3 baixats en l’Emule. Possiblement, gràcies a esta facilitat per accedir a tota esta música, haig pagat l’entrada a concerts de grups que mai haguera conegut, o tipus de música que mai haguera ni imaginat. La Societat General d’Autors i Editors (SGAE), que es l’única entitat que em representa legalment com a músic, me diu que sóc un enemic de la música.

A la vegada, al Matarranya és impossible fer directes de música sense perdre perres, si no jugues en grups amics a preus d’amics, música amateur i ajuts d’alguna institució per a pagar l’equip. I encara aixina, sempre tanques comptes sense un duro guanyat. I quan tens tots los comptes passats, sol arribar la SGAE, en pell de protectora de la música, i et diu que has de pagar una suma de diners en concepte de drets d’autor. “Escolto’m, jo als autors ja els haig pagat. Vosté a qui represente?” “Als músics.” “No, jo tinc unes quantes peces de música, a vosté no el conec i no m’ha vingut mai a liquidar els diners que ha cobrat en nom meu. Si no és poc que vosté no represente als musics, a més, vosté m’assigne un impost revolucionari al qual li és indiferent si no s’ha tocat cap cançó d’un autor seu o si tota la nit han sonat versions del Rey del pollo frito. I per a finalitzar, m’assigne un preu únic que no depén ni si al concert han estat 4 gats i eixim empenyats o si s’ha omplit lo Sant Jordi. Vosté vol que l’any qe ve jo no tinga ni ganes ni perres per a tornar a fer un festival de música?” La SGAE no defense la musica. La SGAE només defense una indústria de la música que té acorralats als músics per les discogràfiques.

Publicat al bloc col·lectiu Viles i gents