jump to navigation

Les xarxes de vots a Eurovisió 17 març 17UTC 2010

Posted by xarxes in música, xarxes.
Tags: , , , , , , ,
add a comment

Els Premis Malofiej donen valor als gràfics en premsa que faciliten la lectura de dades . Enguany lo premi ha anat a un gràfic que representa els vots d’Eurovisió. Mostra qui vota a qui, i presenta la idea que hi ha dos blocs de països que es voten de manera indefectible: lo bloc de l’Europa oriental i el bloc de l’Europa occidental.

Un dels membres del jurat, Ramón Salaverría, ho explica aixina (traducció lliure):

Aquesta vegada la notícia més important és que el principal premi no l’ha guanyat The New York Times. Després de tres anys consecutius s’ha situat en el ‘Best of Show “de manera aclaparadora, el Times ha cedit el testimoni aquest any a un mitjà europeu. That’s news!

En concret, l’honor de ser considerat el millor gràfic de l’any passat en el món li ha correspost a un treball de l’edició digital del suec Svenska Dagbladet. Per a més sorpresa, el premi ha correspost a un gràfic sobre una cosa tan irrellevant en aparença com el festival de la cançó d’Eurovisió: How did europe vote in last’s years Eurovision Song Contest. Abans d’exclamar ‘WTF!’, mireu el que segueix.

Per què va guanyar? Aquest gràfic, signat per Thomas Molen, és molt simple en la seua forma però extremadament eficaç en el seu missatge. Compleix la missió de tot bon gràfic: explicar una mica abstracte de forma visual i fer-ho amb la màxima senzillesa. En una primera lectura, informa sobre quins països van votar cada cançó en el concurs de 2008 (l’any del inefable Rodolfo Chikilicuatre, en efecte). No obstant això, el gràfic permet aprofundir en l’anàlisi i va molt més enllà: confirma la hipòtesi tantes vegades expressada pel veterà José Luis Uribarri en les seves retransmissions del Festival, segons la qual, amb independència de la qualitat de la cançó, hi ha països que indefectiblement voten a altres. Això desemboca en una curiosa divisió entre els països de l’Est i l’Oest d’Europa. Aquesta línia divisòria es traça amb claredat en aquest gràfic que, sense necessitat de llegir suec, permet advertir clarament el teló invisible que existeix entre les dues Europes, la taronja i la blava. D’aquesta manera, el que aparenta ser un gràfic sobre una cosa tan banal com Eurovisió, acaba convertit en un fabulós i subtil mapa sociològic de tot un continent. ¡Bravo!

Si us interessa este tipus de dades, consulteu un article de la revista Social Networks. És més vell (1995), però molt més complet, perquè pren dades longitudinals i fa una anàlisi més profunda: ‘Unite Unite Europe’ The political and cultural structures of Europe as reflected in the Eurovision Song Contest. Al resum hi diu (traducció lliure):

L’anàlisi revela una estructura de tres bloc polítics. El Bloc Occidental pot ser vist com una coalició basada en interessos històrics i polítics. El Bloc Nord obté la seva solidaritat comú primordialment dels codis culturals i els idiomes (és a dir, l’alemany). El difús Bloc Mediterrani probablement crea la seva aliança inestable d’experiències culturals comuns.

Vist per Purnas en o zierzo

La geografia cool de Nova York i Los Angeles 7 abril 07UTC 2009

Posted by xarxes in personal.
Tags: , , , , , , , , ,
1 comment so far

Els mapes mostren la densitat de diferents tipus d’esdeveniments culturals a Nova York i Los Angeles, en un estudi de gent de les Universitat de Columbia i de Califòrnia del Sud.

Nova York

Los Angeles

Aneu a l’article i als mapes

Vist per Llorenç.

Estils de música en anàlisi de xarxes 17 novembre 17UTC 2008

Posted by xarxes in música, xarxes.
Tags: , , , , , , ,
3 comments

Pink Floyd i The Doors són el mateix estil de música? I Rammstein i The Prodigy són molt diferents? Jimmy Smith i el Drum’n’Bass estan a molta distància? Obrint Pas, Ojos de Brujo, Oskorri, Amaral o el Maestro Rodrigo són grups de música ètnica? Tots estos grups los escolto de manera habitual. I trobo que hi ha un fil conductor entre tots els que escolto. Però no escolto de tot. Perquè tinc vetats molts grups i estils. Això fa que sempre m’estigue picant la curiositat en estudis sobre sociologia o psicologia de la música. I acabo de veure que han analitzat en un única gràfic tota la base de dades de similaritat dels grups al Last.fm. Los punts són los grups. Los punts més grans són los dels grups més populars. Les línies unixen los grups en més similaritat. I els colors són los diferents estils de música:

Rock, metal, electrònica, hip-hop i rap, jazz, reggae i ska, classica, folk i world music i pop.

L’eix central és l’eix de la distorsió de la guitarra, d’esquerra a dreta, que uneix lo metal en lo rock i el pop, estos dos en un pas molt suau i graduat. I de dalt a baix apareix l’eix de l’electrònica, que separa l’electrònica del pop-rock, també molt ben enllaçat, i el reggae-ska. I una mica més a la dreta l’eix de la història (amb poques continuïtats) que separa l’electrònica, de la clàssica, del folk, del jazz, el pop i el hip hop. Feu-hi una ullada al  mapa en versió ampliada i aprofiteu per a tindre el gràfic suavitzat de fons de pantalla. Si teniu usuari de Last.fm, mireu la vostra posició al mapa interactiu.

Edito: Aprofundint al mapa interactiu comprovo la complexitat de les dades. Per exemple, cal atendre que l’etiqueta metal acull exclussivament tot allò etiquetat com a metal (progressive metal, metalcore, power metal, symphonic metal, black metal, doom metal, death metal, heavy metal). I el punk, un estil que per les distorsions posaria juntament en lo metal, apareix al bell mig del color roig del rock (busqueu sex pistols per veure-ho). Les músiques electòniques dures, com lo drum’n’bass, formen una illa  a l’esquerra de l’electrònica (busqueu  pendulum).

I el que m’interessa per a potencial recerca sociolingüística, els grups en castellà formen una illa a la dreta de tot enllaçada en la world music i el pop (busqueu amaral, estopa, ricky martin o ojos de brujo). I el rock radical estatal s’agrupa entre el pop i la world music: L’etiqueta que tant agrupa el rock radical basc (negu gorriak), andalús (reincidentes) o en català (obrint pas, sopa de cabra o sau). Finalment, grups de rock radical estatal que han acabat enllaçant amb la música de masses, se situen als extrems de l’illa llatina (barricada o extremoduro). L’interès sociolingüístic està en investigar si la música en català està encallada en un bucle de música en català o fins a quin punt també és escoltada per l’estil musical (i amb certa classificació de la seua qualitat musical). En definitiva, cal saber si qui escolta Obrint Pas també escolta Els Pets, o prefereix los Banda Bassotti. I no només centrar-me en la música en català. És interessant saber si això ocorre amb la música en basc, i també, com no, la música en castellà. Amb la base de dades del Last.fm es pot aprofundir en veure siqui escolta Obrint Pas escolta un grup de ska o escolta un grup en català. I pel mateix preu, si qui escolta Estopa escolta un grup de pop-rock o escolta un grup espanyol. En altres llengües mitjanes d’europa el mercat musical en moltes ocasions és localitzat: per exemple, hi ha clares línies musicals del metal finès, com Ruoska que tenen un hàbitat lingüístic d’oients.

La ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade: Last.fm 22 maig 22UTC 2008

Posted by xarxes in música, xarxes.
Tags: , , ,
4 comments

Last.fm és una plataforma en línia per a escoltar música a partir d’un patró molt senzill: escoltes la música que t’agrade, i et recomane nous grups similars als que escoltes. I tot en un format similar al que pot oferir una ràdio musical. La fòrmula és tant senzilla com brutal. A partir dels teus gustos, lo programari avalua què et pot agradar, t’ho recomana, i si no és del teu gust, va a per més grups. I el mateix programa aprén sobre tu i ja no t’oferix tipus de música que abans li has dit que no t’agrade. Això és una fita per a la música d’una projecció impressionant. És una revolució similar als suports que es poden regravar per particulars i portar a la burxaca (casset) o a la de la música sense suport físic (mp3).

Lo mp3 dóna(va) accessibilitat total a la música que es produix al món des del teu ordinador. És un pas històric, perquè elimine qualsevol intermediari entre tu i la música, fins i tot qualsevol filtre econòmic. Tens tota la música a mà. Però només tens dos problemes: l’espai del teu disc dur i el teu impressionant desconeixement de com sone la immensa majoria de la música que es produix al món. Perquè ja li pots dir a l’Emule que baixo música, que si tens baixades les discografies dels grups que coneixes i estàs cansat de donar voltes als 500GB de música, has arribat als límits de l’era del mp3.

En Last.fm desapareix aquell filtre que és lo teu propi desconeixement, i et crees la teua pròpia emissora de ràdio: és molt recomanable baixar-se el programa. Li dius un grup o un estil de música i ell te crea la teua pròpia llista de reproducció, te va oferint coses que ja coneixies i coses noves. I a partir d’aquí vas coneixent millor quin és lo tipus de música que t’agrade. A més, no requerix la teua atenció per a res més, funcione com una emissora. Així, per exemple, jo haig descobert grups finesos que no fan ni un concert fora del seu país, grups d’èxit a discoteques angleses que aquí no se senten més que a catximans o estils de música en la seua varietat psicodèlica que a la meua xarxa social és literalment impossible que hi entron. Ara la indústria musica ja em té en un llistat de concerts per a anar a pagar l’entrada, els quals mai se m’hagueren ocorregut. És un sistema tremendament diferent d’aquell que explicàvem aquí mateix sobre com ere abans, en los cassets. Coneixes què t’agrade sense cap intermediari ni cap filtre social, comercial o polític. Economia de la llarga cua (anglès / català) en estat pur.

Last.fm és la ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade, i a més, deslliure els teus gustos de la xarxa social. Almenys aquells gustos que no depenen de la farra que t’has pegat escoltant alguna cançó. Com lo Chiki Chiki ;) Que serà la canço que vulgueu, però ben acompanyada i en un bon festival d’amics sóne fins i tot diferent (per si hi ha dubtes, no tinc res a veure amb lo vídeo dels fragatins ;).

PS: La música del Last.fm és pujada pels propis autors i jo mateix n’haig posat de grups dels quals difícilment podries comprar el disc si no coneixes molt bé el mercat, i per tant, no coneixeries de cap altra forma. I per tant, difícilment aniries a veure’ls a un concert i podries pagar l’entrada.

Fotos de pa gillet i Thomas Hawk

“Les cançons d’este grup pareixen totes iguals” 20 març 20UTC 2008

Posted by xarxes in música.
Tags: , , ,
2 comments

Faint


Somewhere I Belong


Crawling


Numb


Lying From You

Trobo este article a un grup de Last.fm que estan interessats en fer recerca sobre la música. Hi arribo buscant informació per a un altre dels projectes que tinc. Espero poder-tos-ho explicar millor un altre dia.

Idees de negoci per als pro-canon 31 desembre 31UTC 2007

Posted by xarxes in música.
Tags: , , , , ,
add a comment

Estic sense connexió de banda ampla i substituixco Radio Electracks i Ibiza Global Radio del Winamp (i la Rock’n’goal de la FM -i de la Cope-, que ja em té una mica cansat en les mateixes cançons) per la reproducció aleatòria de la música del disc dur. Trobo un vídeo molt vell… Si eres músic, i coste que et vingue gent als teus concerts, sempre els pots amenitzar en una mica de circ… la idea té 40 anys: The Rolling Stones Rock and Roll Circus. Un programa de televisió que no va ser emès al seu temps… imagino que la quantitat de droga que s’hi va consumir pels camerinos va ser important… Tocaven Eric Clapton, The Who, Jethro Tull, John Lennon, Yoko Ono i molts més…

Descarrega la primera part
Descarrega la segona part

PS: Acabo de canviar el subtítol del bloc… Ere impossible mantindre el títol “Xarxes socials i llengües” sense acompanyar-lo d’una disculpa per parlar de tantes coses no temàtiques

Musica emplasticada 10 desembre 10UTC 2007

Posted by xarxes in música.
Tags: , , , ,
3 comments

Dissabte vaig anar a un concert d’Azero, un grup que ha nascut a les viles en un dels dialectes del català que mes m’encante. A l’entrada podies pagar 6 euros o be afegir 2 euros i adquirir tambe el CD. Qaun vam arribar ja no quedaven CD’s, però no em va importar massa. Sabia de la política d’entrades i havia decidit que no els compraria el CD, encara que m’agraden i son amics meus. Perquè havia baixat escoltant l’mp3 enganxat al radiocasset del cotxe i no havia pogut posar les cançons velles del grup perquè les tinc en CD i no en mp3. Lo darrer contacte en la musica emplasticada dins d’un CD ha estat la que portava al lector de CD’s i mp3 que es va jubilar fa alguns mesos, i que sobretot ha reproduït moltíssima musica baixada per l’Emule en format de mp3. Directament, qualsevol disc que em compro i que tinc ganes d’escoltar quotidianament, es convertit a mp3. Perquè si la música només està en CD sé que l’escoltaré de tant en tant. I no la transportaré amunt i avall , en la taxa de grams per minut de música que comporte la música emplasticada. Preferixco adquirir altre merchandising. I més ara de cara al fred, que tinc l’armari una mica faltat de jerseis .

Pink Floyd i el Màgic d’Oz 30 octubre 30UTC 2007

Posted by xarxes in música.
Tags: , , , , , ,
1 comment so far

Fa temps que pensava que em seria difícil fer un bloc simplement temàtic. I avui crec que ho acabaré per confirmar. Però el tema em pareix tant interessant…!

Portades dels discos de Pink Floyd dibuixades a la pellAlgun dia explicaré els meus grups musicals emblemàtics. En tot cas són força dispars. Un d’ells és Pink Floyd que prové de la meua època 70era, allà cap a l’any 98, quan estava fent la secundària al Matarranya. Primer van arribar The Doors que dies després d’escoltar-los (i pensar que eren molt avorrits) me va arribar una cinta de caset seua i vaig començar a flipar en los seus contrastos entre els moments de relax i els moments psicodèlics delirants. A partir d’ells vaig començar a rebre d’un amic heavy cintes que tenie de son pare, dels Led Zeppelin i Pink Floyd. I fins avui dia.

Des de fa prop d’un any que tenia un retall d’un diari gratuït, no recordo quin, i que l’acabo de recuperar posant ordre a la taula. El títol de la notícia breu és “Pink Floyd y el lado oscuro de…” i explica que la película del Màgic d’Oz se sincronitza amb un dels àlbums de Pink Floyd. Quan ho vaig llegir, m’ho vaig guardar per a buscar més informació quan disposara de temps. I avui, poso al Google pink floyd oz i m’apareixen uns quants vídeos de la sincronització que m’han paregut increïblement genials. Enganxo el primer de la sèrie aquí davall. Podeu llegir més coses sobre la sincronització aquí. Esta notícia, juntament al fet de trobar a Maella (Matarranya) un pub en lo nom més cridaner que pots posar a un pub, com és Fluido Rosa, han fet pujar el grup a la segona posició dels grups psicodèlics dels 70, per darrere dels Doors.

Aneu al final del tercer minut:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 35 other followers

%d bloggers like this: