Xarxes socials i llengües

Last.fm és una plataforma en línia per a escoltar música a partir d’un patró molt senzill: escoltes la música que t’agrade, i et recomane nous grups similars als que escoltes. I tot en un format similar al que pot oferir una ràdio musical. La fòrmula és tant senzilla com brutal. A partir dels teus gustos, lo programari avalua què et pot agradar, t’ho recomana, i si no és del teu gust, va a per més grups. I el mateix programa aprén sobre tu i ja no t’oferix tipus de música que abans li has dit que no t’agrade. Això és una fita per a la música d’una projecció impressionant. És una revolució similar als suports que es poden regravar per particulars i portar a la burxaca (casset) o a la de la música sense suport físic (mp3).

Lo mp3 dóna(va) accessibilitat total a la música que es produix al món des del teu ordinador. És un pas històric, perquè elimine qualsevol intermediari entre tu i la música, fins i tot qualsevol filtre econòmic. Tens tota la música a mà. Però només tens dos problemes: l’espai del teu disc dur i el teu impressionant desconeixement de com sone la immensa majoria de la música que es produix al món. Perquè ja li pots dir a l’Emule que baixo música, que si tens baixades les discografies dels grups que coneixes i estàs cansat de donar voltes als 500GB de música, has arribat als límits de l’era del mp3.

En Last.fm desapareix aquell filtre que és lo teu propi desconeixement, i et crees la teua pròpia emissora de ràdio: és molt recomanable baixar-se el programa. Li dius un grup o un estil de música i ell te crea la teua pròpia llista de reproducció, te va oferint coses que ja coneixies i coses noves. I a partir d’aquí vas coneixent millor quin és lo tipus de música que t’agrade. A més, no requerix la teua atenció per a res més, funcione com una emissora. Així, per exemple, jo haig descobert grups finesos que no fan ni un concert fora del seu país, grups d’èxit a discoteques angleses que aquí no se senten més que a catximans o estils de música en la seua varietat psicodèlica que a la meua xarxa social és literalment impossible que hi entron. Ara la indústria musica ja em té en un llistat de concerts per a anar a pagar l’entrada, els quals mai se m’hagueren ocorregut. És un sistema tremendament diferent d’aquell que explicàvem aquí mateix sobre com ere abans, en los cassets. Coneixes què t’agrade sense cap intermediari ni cap filtre social, comercial o polític. Economia de la llarga cua (anglès / català) en estat pur.

Last.fm és la ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade, i a més, deslliure els teus gustos de la xarxa social. Almenys aquells gustos que no depenen de la farra que t’has pegat escoltant alguna cançó. Com lo Chiki Chiki ;) Que serà la canço que vulgueu, però ben acompanyada i en un bon festival d’amics sóne fins i tot diferent (per si hi ha dubtes, no tinc res a veure amb lo vídeo dels fragatins ;).

PS: La música del Last.fm és pujada pels propis autors i jo mateix n’haig posat de grups dels quals difícilment podries comprar el disc si no coneixes molt bé el mercat, i per tant, no coneixeries de cap altra forma. I per tant, difícilment aniries a veure’ls a un concert i podries pagar l’entrada.

Fotos de pa gillet i Thomas Hawk

Ho heu sentit mai? Tos agrade algun grup, però quan trauen un nou disc sentiu que algun amic diu “buah, són tots los discos iguals”. Pareix que algunes vegades així és. Ho diuen de Linkin Park:

What I’ve Done

Faint

Somewhere I Belong

Crawling

Numb

Lying From You

Trobo este article a un grup de Last.fm que estan interessats en fer recerca sobre la música. Hi arribo buscant informació per a un altre dels projectes que tinc. Espero poder-tos-ho explicar millor un altre dia.

Estic sense connexió de banda ampla i substituixco Radio Electracks i Ibiza Global Radio del Winamp (i la Rock’n'goal de la FM -i de la Cope-, que ja em té una mica cansat en les mateixes cançons) per la reproducció aleatòria de la música del disc dur. Trobo un vídeo molt vell… Si eres músic, i coste que et vingue gent als teus concerts, sempre els pots amenitzar en una mica de circ… la idea té 40 anys: The Rolling Stones Rock and Roll Circus. Un programa de televisió que no va ser emès al seu temps… imagino que la quantitat de droga que s’hi va consumir pels camerinos va ser important… Tocaven Eric Clapton, The Who, Jethro Tull, John Lennon, Yoko Ono i molts més…

Descarrega la primera part
Descarrega la segona part

PS: Acabo de canviar el subtítol del bloc… Ere impossible mantindre el títol “Xarxes socials i llengües” sense acompanyar-lo d’una disculpa per parlar de tantes coses no temàtiques

Dissabte vaig anar a un concert d’Azero, un grup que ha nascut a les viles en un dels dialectes del català que mes m’encante. A l’entrada podies pagar 6 euros o be afegir 2 euros i adquirir tambe el CD. Qaun vam arribar ja no quedaven CD’s, però no em va importar massa. Sabia de la política d’entrades i havia decidit que no els compraria el CD, encara que m’agraden i son amics meus. Perquè havia baixat escoltant l’mp3 enganxat al radiocasset del cotxe i no havia pogut posar les cançons velles del grup perquè les tinc en CD i no en mp3. Lo darrer contacte en la musica emplasticada dins d’un CD ha estat la que portava al lector de CD’s i mp3 que es va jubilar fa alguns mesos, i que sobretot ha reproduït moltíssima musica baixada per l’Emule en format de mp3. Directament, qualsevol disc que em compro i que tinc ganes d’escoltar quotidianament, es convertit a mp3. Perquè si la música només està en CD sé que l’escoltaré de tant en tant. I no la transportaré amunt i avall , en la taxa de grams per minut de música que comporte la música emplasticada. Preferixco adquirir altre merchandising. I més ara de cara al fred, que tinc l’armari una mica faltat de jerseis .

Fa temps que pensava que em seria difícil fer un bloc simplement temàtic. I avui crec que ho acabaré per confirmar. Però el tema em pareix tant interessant…!

Algun dia explicaré els meus grups musicals emblemàtics. En tot cas són força dispars. Un d’ells és Pink Floyd que prové de la meua època 70era, allà cap a l’any 98, quan estava fent la secundària al Matarranya. Primer van arribar The Doors que dies després d’escoltar-los (i pensar que eren molt avorrits) me va arribar una cinta de caset seua i vaig començar a flipar en los seus contrastos entre els moments de relax i els moments psicodèlics delirants. A partir d’ells vaig començar a rebre d’un amic heavy cintes que tenie de son pare, dels Led Zeppelin i Pink Floyd. I fins avui dia.

Des de fa prop d’un any que tenia un retall d’un diari gratuït, no recordo quin, i que l’acabo de recuperar posant ordre a la taula. El títol de la notícia breu és “Pink Floyd y el lado oscuro de…” i explica que la película del Màgic d’Oz se sincronitza amb un dels àlbums de Pink Floyd. Quan ho vaig llegir, m’ho vaig guardar per a buscar més informació quan disposara de temps. I avui, poso al Google pink floyd oz i m’apareixen uns quants vídeos de la sincronització que m’han paregut increïblement genials. Enganxo el primer de la sèrie aquí davall. Podeu llegir més coses sobre la sincronització aquí. Esta notícia, juntament al fet de trobar a Maella (Matarranya) un pub en lo nom més cridaner que pots posar a un pub, com és Fluido Rosa, han fet pujar el grup a la segona posició dels grups psicodèlics dels 70, per darrere dels Doors.

Aneu al final del tercer minut: