Xarxes socials i llengües

Després d’un final de setmana una mica diferent, avui acabo de rebre dos alegries per correu tradicional, enxarxades:

La primera em fa especial il·lusió: fa pocs dies José Luís Molina va anunciar a la llista Redes que havia eixit un article a la Revista Migraciones (n. 22) analitzant els efectes de les noves immigracions a dins d’una classe. És Percepciones de la inmigración y relaciones de amistad con los extranjeros en los institutos que signen la Verónica de Miguel Luken i la Carmen Carvajal Gutiérrez, de la Universitat de Málaga. Vaig mirar a on podia aconseguir la revista i impossible de fer a curt termini en lo meu triangle de la vida mòbil. Aixina que vaig decidir enviar-li un correu electrònic a les autores per veure com podia aconseguir-lo. I molt agradablement m’han enviat una separata de l’article a casa. -Seguixco pensant en les bondats de les revistes electròniques per a la comunicació científica-. Al final us poso lo resum que les autores fan de l’article. Aviat espero poder donar-tos l’opinió. Trobo que és un tema extremadament lligat a la meua tesi. En conclusió, el que pareix dir és que a pesar que els alumnes en les seues opinions mostren distància amb col·lectius ètnics diferents als seus, creen xarxes socials dins de classe que no hi tenen res a veure, molt més interètnics del que cabria esperar.

La segona alegria és una revista que m’arriba des de Suècia (moonydoodle, més efectes nòrdics ;), la revista Connections. L’edita l’INSNA (International Network of Social Network Analysis) i m’hi vaig fer soci l’any passat quan vaig anar al congrés internacional de Sunbelt de Grècia d’anàlisi de xarxes socials. Faré una ullada detinguda quan m’hi puga posar, per a seguir els principals temes de recerca a nivell internacional. Però fot goig rebre una revista internacional a casa.

(more…)

Ahir explicàvem que la Franja ha estabilitzat lo seu creixement demogràfic que venia experimentant des de l’any 2000. Aprofundint en les dades, sergregades per comarques i població, i mirant la seua evolució des de l’any 2000, on la Franja toca el seu sostre de despoblació, veig que la població ha augmentat en 1611 habitants en els darrers 7 anys, que és un 3 % de creixement.  Podeu veure el gràfic aquí.

Des de l’any 2000 els creixements poblacionals se concentren a la part central de la Franja, mentre que la despoblació ho fa en la part prepirinenca. L’única comarca que ha fet creixements de població molt importants ha estat el Baix Cinc, amb una pujada del 9 % en 7 anys. El Mesquí i Bergantes han pujat el seu cens, però de manera més moderada: 6 %. En oposició, tant el Baix com l’Alt Matarranya i la Ribagorça estabilitzen la seua població, amb creixements molt reduïts durant els darrers 7 anys. I finalment, La Llitera, és l’única que perd població, de l’ordre del -4 %. Podeu veure el gràfic de l’evolució poblacional per comarques aquí.

Els majors creixements del cens des de l’any 2000 s’observen a  un únic nucli, que és l’originari de Marcelino Iglesias: Bonansa (Ribagorça). Passa de 76 a 97 h. Això significa un augment del cens del 28 %.  Però amb creixement d’entre el 10 i el 20 % hi ha un seguit de pobles. Entre ells el nucli major, Fraga, que creix un 14 %. I també Vall-de-roures, Aiguaviva, Castigaleu, Pont de Montanyana,  Isàvena, la Sorollera i la Freixneda

A pesar de l’etapa de creixement generalizat, també trobem entre l’any 2000 i el 2007 alguns nuclis de despoblació: Ràfels, Valldellou, Sant Esteve de Llitera i Areny de Noguera. Tots ells en recessions d’entre el 10 i el 15 % de població.

Comarcalment, cal remarcar que totes les viles de la Llitera s’han despoblat durant l’època de creixement poblacional. I també la major part de les altmatarranyenques. Però estes darreres han vist créixer, per una altra banda, el pol de  Vall-de-roures/Freixneda, que a nivell comarcal han compensat la resta de valors negatius. Les altres comaruqes es troben equilibrades entre les poblacions  que guanyen i les que perden habitants. Els creixements venen impulsats per certes poblacions, com Aiguaviva al Mesquí-Bergantes, Faió al Baix Matarranya, Fraga i Saidí al Baix Cinca i alguns petits nuclis esmentats abans a la Ribagorça.

El darrer any els creixements més notables han estat els de Pont de Montanyana, que ha passat de 88 a 152 empadronats , i Torredarques, que ha pujat de 93 a 112h. Mentre, també trobem 3 poblacions que han superat el valor de 5% de pèrdua de població en un any: Bonansa, Torrent de Cinca i La Torre de Vilella

Per comarques, durant el darrer any el creixement de la població pareix estabilitzar-se, sobretot al Matarranya i a la Llitera. Per contra, el Baix Cinca i la Ribagorça continuen atraient població amb resultats positius.

Taules de població dels municipis de la Franja. Font: elaboració pròpia a partir de l’Institut d’Estadística d’Aragó.

A l’apunt anterior parlàvem de l’estudi de la identitat des el prisma de les xarxes socials. Seria interessant aplicar este mateix tipus d’estudi a les identitats de la Franja. Fa alguns anys van començar el filó J. Espluga i l’A. Capdevila a Franja, frontera i llengua, en un mètode qualitatiu, amb entrevistes en profunditat.

Observo moltes vegades la modulació de la identitat d’alguns franjolins segons l’interlocutor en qui parlen. Això ho diu i ho defensa Espluga. Que la identitat dels franjolins es modela a gust de consumidor. Jo no sóc tant optimista en este tema. Crec que la identitat més comuna i generalitzada sol ser clarament aragonesa. I l’única modulació que fan los franjolins és per amagar-ne part d’ella segons en qui parlen. Per exemple, amb les declaracions d’ahir de Hipólito Gómez de la Roces, la major part dels franjolins hagueren amagat la seua condició catalanoparlant i d’orgull de la llengua, i hagueren subratllat l’aragonesitat. Qualsevol s’arrisca a dir el contrari:

Recuerdo con tristeza, porque defrauda a cualquiera,
la recepción que le hicieron al presidente de Endesa
cuando el pasado agosto y de propia iniciativa pidió
comparecer en el Parlament para explicar los problemas
del suministro eléctrico en la Ciudad Condal. Resulta
que salvo el Grupo Popular y el de Ciutadans, los
demás le interpelaron en lengu vernácula.
Fue una catetada impropia de Barcelona, sede básica del
mundo editorial hispánico y "archivo de la cortesía".
Eso no debería aber sucedido ni ocurrir nunca más.

Declaracions a un article de El Periódico de Aragón

Per contra, en un cercle independentista català, on és minoria i potser vol fer amics per a fer unes cerveses, el nostre objecte d’estudi pot amagar la seua identitat aragonesa i tractar altres temes.

Este joc d’identitats a la Franja ha tengut la seua evolució ideològica amb Urbilatèria, el millor assaig fet a la Franja en els darrers temps. Allà es desenvolupa l’analogia entre les identitats i els sers vius. Hi hagué un temps en que els sers vius tenien un centre amb moltes ramificacions. Igual que la identitat catalana i l’aragonesa, que també tenen un centre, del que la resta de territori depèn. Però arribà un moment en que estos sers vius convivien amb altres de més evolucionats, els urbilatèrics, que s’identifiquen per ser allargassats i tindre dos parts simètriques. Igual que la Franja, que és una identitat allargassada i amb dos parts, una és la llengua i l’altra el territori polític.

L’analogia em va encantar: ser de la Franja sempre ha estat un problema. És parlar una llengua que no toca parlar a un territori. Ser d’un territori (i fins i tot sentir-se d’este territori) parlant una llengua que el territori no reconeix. No hi ha manera d’encaixar la llengua i el territori. Evolucionem, i desenvolupem esta identitat urbilatèrica, fem construcció nacional a partir de La Franja. Fem-nos forts a partir de l’aparent contradicció. Desfem-nos de l’habitual pregunta de “però tu què et sents, català o aragonès?” i la seua versió en castellà “¿pero tu que te sientes, aragonés o catalán?”: sóc de la Franja i parlo català. Ser aragonès o ser català no significa res per a mi, perquè siga una cosa o l’altra, seguiré lluitant per la meua terra i parlant la mateixa llengua.

Si a algú li interessa convèncer-me que és millor ser aragonès que català, o és millor ser català que aragonès, que poso tota la carn a la paella per a convèncer-me.

El primer curs de sociologia em va marcar per com aprens a analitzar el que t’envolte mitjançant un prisma social. A Introducció a la sociologia mos van fer llegir les dos grans obres històriques de la sociologia: El Suïcidi d’Emile Durkheim (a) i l’Ètica protestant i l’esperit del capitalisme (e) de Max Weber (a). Després de descobrir que el llibre de El Suïcidi estave fet a base de taula-text-taula, a la manera positivista, i l’altre només tenia una taula de dades perduda enmig del llibre, de manera racionalista, va vindre el que crec que marca una anàlisi sociològica. La professora ens resumia la visió de la sociologia dient “un fet individual com el suïcidi, gens consensuat amb la gent que t’envolta, que partix d’una decisió individual, com és el acabar amb la teua vida, la sociologia el pren i l’analitza a partir de tots els factors socials que t’envolten: el gènere, l’estat civil, la religió, el lloc a on vius, etc. Tu, individualment, prens una decisió: suïcidar-te. Però la sociologia és capaç d’entendre el teu comportament, i fins cert punt, predir-lo, de manera col·lectiva, indicant que seràs 1 dels 100 suïcidis que hi haurà enguany a la teua societat”. El primer curs em va fer escaufreds.

Esta frase significava un abans i un després per a qualsevol. La mentalitat presociològica diu “cadascú fa el que vol”, una frase comú en la sabiduria popular. I la sociologia hi posa totes les pegues que calen a la frase. I ens fa veure com hi ha unes tendències socials. Uns condicionants socials. El nostre context no és neutre. No és passiu. Per molt que els individus poden triar, la societat marca unes línies.

Doncs bé, esta setmana haig anat a un congrés sobre la integració de les noves migracions a Europa. I una de les comunicacions que em va despertar idees va ser la de José Luís Molina, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Presentava els primers resultats d’un projecte d’anàlisi de les xarxes personals de població immigrada a Barcelona. Actualment estan centrats en l’anàlisi de la identitat d’esta població i la seua aculturació. I identificaven una constància en les respostes segons la composició de la xarxa social de l’immigrant. L’immigrant es pot identificar amb el país d’origen, amb el país d’arribada, crear una identitat pan-nacional o continental… És lliure de fer-ho. Però el dominicà que tenia una xarxa composada per compatriotes del país d’origen, articulava una identitat nacional clarament dominicana. L’argentí que tenia una xarxa plena de sudamericans de diferents estats, que havia conegut al país d’arribada, articulava identitats continentals, tals com latino. I xarxes múltiples composades per gent en origen, compatriotes trobats en el destí, immigrants d’altres continents, catalans natius… articulaven identitats no ètniques, com “sóc persona” o “sóc ciutadà del món”. Tot són els resultats de les primeres anàlisis, i són tendències. Però, redeú! Esta tossuderia del context social per deixar empremta fins i tot en la nostra identitat em va recordar la tossuderia del context social per deixar empremta fins i tot en el nostre suïcidi.

PS: Com canvien los temps. Quan estudiava m’havia de comprar el llibre i ara vas al Google Acadèmic i et donen lo document en pdf… Encara no està la versió en català, però… com canvien los temps.

“Aiguaviva, un poble a tocar del Matarranya, s’estava despoblant. Per a evitar-ho, lo seu alcalde va fer una crida internacional a famílies disposades a emigrar i instal·lar-se al poble a canvi de treball i una casa.”

En estes frases prestades se va difondre el passe del documental “Aguaviva” de l’Ariadna Pujol a Pena-roja i a la Codonyera fa uns dies per part de l’Associació Cultural del Matarranya i les associacions locals. Un documental que li ha costat 4 anys tirar endavant i que mescle comunicació, cinema i compromís en los problemes i situacions d’una vila que es trobe a mitja jornada de casa seua.

“Aguaviva” és un documental que resumix la situació del món rural a un país de capitalisme avançat en la seua convivència en los fluxos migratoris. Lo camp i la ramaderia necessiten estos fluxos per a reequilibrar la seua demografia, la seua població cada vegada més emvellida. Per a reomplir el sistema productiu de mà d’obra, disposada a treballar del que els fills de la vila eviten.

La Graciela és sudamericana i porte el bar d’una vila, les pistines que refresquen a vilatans i emigrants a Barcelona, aprèn a portar una granja de conills i trau temps per a criar a 5 fills que mantenen l’escola del lloc oberta. I conviu diàriament a uns pobles que mantenen la seua màxima atenció per la boda del seu príncep en una presentadora de televisió i debatixen sobre si els romanesos treballen millor que els sudamericans. Trobem dos comunitats que s’eviten però que compartixen territori. I que lluiten pels recursos escassos que disposa el context.

Però el documental retrate un experiment d’alt risc que difícilment podie collar: Aiguaviva va rebre 100 immigrants en un projecte del seu alcalde en un període molt curt. La defensa del seu alcalde d’una “llengua compartida” i una “cultura comuna” amb Argentina poc tenien que veure amb dos mons tant diferents. Un mon rural poc agradable per a immigrants argentins urbans, en dos cultures tant diferents respecte la cultura d’estauviar, de l’administració de l’economia de la casa, lo risc en obrir negocis i dificultats en entendre les necessitats de l’altre. Per això 5 anys després lo perfil de les migracions de la vila han canviat per complet: els romanesos doblen els sud-americans. Perquè la vila seguix necessitant mà d’obra en edat de produir.

Si el documental servix a les dos parts per a sentir el discurs dels altres, fa la seua faena. Ajude a veure els perfils diferents d’immigrants, des de les sud-americanes que en empeny tiren endavant negoci i família, i els que donen culpa de tot als locals. Com hi ha locals que veuen que els immigrants acaben en les nostres tradicions i hi ha locals que veuen que la immigració és qui mos pague la Seguretat Social. Lo documental motive una reflexió crítica de la posició dels locals i de la posició dels immigrants. I cada vila ha d’entendre’s en la seua pròpia situació. I veure quina és la millor manera per a evitar els xocs entre dos mons tant diferents. Perquè es necessiten mútuament.

Ressenya d’ “Aguaviva” a El País

PS: Sí, tenia molt aturadet lo bloc. No és que me n’haiga anat de vacances. Però els dies i les nits de l’estiu també necessite més de 24 hores. I per alguna banda s’han de traure.