Xarxes socials i llengües

Acabo de rebre un correu d’una entitat sociolingüística fent una espècie de campanya a favor del multilingüisme. Fins aquí, tot normal. Me l’envien a mi i m’imagino que a un llistat infinit de correus que tenen a la seua base de dades. Però al final del correu apareix un avís de privacitat que prohibix difondre eixa campanya:

Avís de Confidencialitat
Aquest correu electrònic pot contenir informació estrictament confidencial i és de ús exclusiu del destinatari, queda prohibida a qualsevol altre persona la seva difusió, còpia, distribució, o l’exercici de qualsevol acció relacionada al seu contingut. Si ha rebut aquest correu electrònic per error, si us plau contesti al remitent, i posteriorment esborri’l del seu sistema. Qualsevol altre ús o acció podria ser contrària a la llei. Gràcies per la seva col·laboració.

És paregut a la situació que m’haig trobat amb una altra entitat que va decidir publicar los llibres que edita cada any en paper i en format electrònic. Perquè tot el que corria en format pdf, s’ho estauviava de pagar-ho ella impremtes. I per tant, quant més corregueren aquells llibres sense imprimir-los, millor. Però al pdf hi expressava clarament que

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en base de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

Vaig preguntar a la mateixa institució que com podien penjar un docuement en pdf a la seua web, quan estava rigorosament prohibit de consultar-la a través d’Internet. La resposta va ser que era el text legal habitual. En fi… espero que la intel·ligència de l’usuari d’Internet fora superior a la bur(r)ocràcia i els amants de la papiroflèxia.

Acabo de rebre un correu d’un amic amb el que ham compartit molts projectes sobre la Franja. Ell s’estima la Ribagorça i jo el Matarranya. I de banda a banda del mapa hi ha la Franja. La qüestió és que m’explica que s’ha decidit a difondre uns fets que l’han molestat enormement. Ell va defensar la seua tesi l’any 2003. I tal com és habitual, la penja a internet a l’accès de la comunitat científica. Però més de quatre anys més tard descobreix que un treball premiat (econòmicament) l’any 2005 per la Generalitat de Catalunya és un plagi del seu treball. Diu el meu amic “el treball al qual faig al·lusió és un “copiat i enganxat” literal de la meva tesi, a excepció del títol (en part) i intertítols (on per cert hi ha força faltes d’ortografia). Només cal que agafin frases a l’atzar del text premiat i facin una recerca a Google per caure de nou a la meva tesi penjada a internet.” La qüestió és que els diners i el reconeixement se’ls ha emportat un altre. I per a fer tesis doctorals, 500 euros bé que van.

És evident que no entro a comentar la jugada perquè ja em pareix massa evident quina és la meua posició. Però em fa reflexionar sobre els meus plantejament sobre drets d’autor en el camp científic. Fa algun temps una persona em va recomanar que cada cosa que escriguera la registrara. Li vaig contestar que em pareixia excessiu, i que el que jo faig és que sempre que haig treballat per a una institució pública faig el possible per a que el contingut estiga accessible de manera gratuïta per Internet, i amb els drets de còpia oberts. El treball està pagat per una institució pública. Per tant, quantes menys còpies en paper haguem de fer i més lluny arribo el treball, més raonable és aquell encàrrec. Qualsevol persona que estiga parlant d’aquell tema sobre el que m’han pagat per a fer recerca, ha de tenir molt accessible les investigacions que l’adminsitració s’ha decidit a pagar amb els impostos de tots.

Si el que estic produint depén únicament de mi, el que faig és afegir-hi els drets d’autor Creative Commons a l’obra: fotos, presentacions… La veritat és que m’apetix molt que una cosa que faig arribo molt lluny, sobretot si ja me l’han pagat o la faig perquè en tinc ganes. Amb el Creative Commons que habitualment utilitzo, que és que priva a l’altre de traure’n profit econòmic de la meua obra, i l’obliga a difondre-la en la mateixa tipologia de drets, reconeixent a l’autor. Suposo que el que faig és facilitar i potenciar que qualsevol persona que entengue que el meu treball li servix, l’utilizo amb la bondat de millorar-lo i utilitzar-lo per a coses positives i sense ànim de lucre. I tant com li sigue possible, reconéixer la faena de l’obra original.

Clar, el fet que algú presento a un premi un treball que és meu, no quadre amb el que la visió bondadosa de la humanitat em permet. No m’entre al cap que algú arribo a tindre tan poques llums com per a presentar un treball copiat-i-enganxat a un premi científic. Perquè si una cosa es pot tenir clara és que tard o d’hora un Doctor té més que apamada tota la bibliografia sobre el seu microtema. Un any abans o després arribarà a trobar-se de cara amb el seu treball copiat-i-enganxat.

A nivell moral i acadèmic el tema no crec que suposo excessiu problema, perquè les coses se posen en el seu lloc aviat. Però a nivell judicial quin tipus de garantia em mostra un Creative Commons per a defensar que aquella persona no tenia el meu consentiment implícit sobre el que ha fet?

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.