Xarxes socials i llengües

Des del dilluns que ha escomençat lo curs Els futurs del català: un estat de la qüestió i una qüestió d’Estat, que coordina Emili Boix als cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona, Els Juliols. Els temes tractats afinen en les situacions diverses que passa el català en cadascun dels seus diversos territoris: la deriva substitutòria al País Valencià, els 25 anys d’Estatut d’Autonomia balears, el debat entre coneixements i usos a Catalunya, la culminació de la substitució a la Catalunya del Nord i l’Alguer o els reptes del multilingüisme. Al programa hi ha sociolingüistes de tot lo domini: Albert Fabà, Joan Melià, Andreu Bosch, Miquel-Àngel Pradilla, Gentil Puig, Joaquim Torres, Noemí Ubach i Carme Junyent. I a mi em toca parlar de la Franja. Parlaré de l’evolució sociolingüística sense llei de llengües. Repassaré la qüestió dels noms del territori i de la llengua, la identitat, els límits lingüístics, i per tant, del benasquès, de demografia, dels estudis sociolingüístics del català a la Franja en comparació amb la resta de territoris i de la sitaució de l’aragonès, del Manifest de Mequinenesa i tota la legislació sobre llengües feta a Aragó, els debats parlamentaris durant la reforma de l’Estatut i les successives promeses socialistes sobre la Llei de llengües, l’activisme lingüístic i les activitats dels secessionistes. Finalment, la presentació acaba amb una visió sobre el futur del català a partir de les seues condicions sociolingüístiques i els possibles futurs en l’arc parlamentari de l’Aljaferia. Com que les polítiques lingüístiques des de Saragossa difícilment seran suficients, mai, reflexiono sobre les vies per la estabilització i millora de la transmissió lingüística a la Franja, que passen inexorablement per que el català es faça un espai molt fort a l’escola. Amb o sense llei de llengües. Si no s’assegura l’alfabetització a una proporció molt important de població, el català pot consolidar els propers anys un procés de substitució lingüística pel castellà que ja es pot copsar entre escolars a la part central i nord de la Franja.  I serà difícilment revocable quan el procés estiga consolidat en tota una generació.

Tinc un dubte seriós… Voto, i amb orgull, a la meua vila. A la meua vila li correspon votar per als 3 diputats de la província de Terol. Imagineu un tio que només entendria com a vot útil a un PSOE radicalment progressista (dins los paràmetres psoe, clar) i radicalment federalista (dins dels paràmetres psoe, clar). Este tio és més bé proper a IU en lo social i a la CHA en lo territorial. Però la realitat que li oferixen és la d’un PSOE que pactarà en lo senyor Duran, la democràcia cristiana.

A més, este tio vote a la província de Terol, i no hi ha possibilitat real de trencar lo bipartidisme PPSOE: tres diputats que es repartixen entre els 35.000 vots al PSOE i els 35.000 al PP. Diuen que el partit que s’emporta el tercer i darrer escó de Terol és el que guanya les eleccions estatals. Sempre ha estat així. Les darreres eleccions lo PSOE va traure 232 vots per damunt del PP i li va segrestar el tercer diputat. I estes eleccions és molt previsible que la cosa seguixque quedant molt ajustada entre els dos partits, si no hi ha algun efecte Pizarro (que diuen que és de la província;). Per tant, novament, lo tercer diputat s’entregarà per molt poc marge a un o altre partit.

I quina opció hi ha que entro un tercer partit a la disputa? Crugo ho té. Molt crugo. Qui té més possibilitats és la diputada a l’Aljaferia pel PAR, la María Herrero, que diu que si la gent votare el mateix a les aragoneses que a les estatals, serie diputada per Terol. Però el cas és que només 7.000 terolencs voten la tercera força, la xarxa d’interessos locals conservadora PAR. I per assolir el tercer diputat almenys haurie d’aconseguir la meitat de vots que la primera força: almenys 18.076 + 1 vot si es repetira l’empat de fa quatre anys. Ni de conya!

Ja no en parlem de Chunta, que el 2004 en va traure 4.463 i Esquerra Unida que en va fer 2.514 . Los primers és molt més que previsible que seguixquen en lo seu chuntacazo de les municipals, degut en bona mesura pel seu viratge cap al centre autonomista, democràtic i social, entre el que ha expressat moments de màxima repressió interna expulsant les seues joventuts més combatives. I perquè ja han retirat a Labordeta a la segona posició darrere de Bizen Fuster. Tot i que molta gent encara no sap que a Terol no poden votar a Labordeta, perquè es presente per la província de Saragossa. I finalment queda una Esquerra Unida que a nivell madrileny manté un Llamazares que ni emociona, ni marca el seu espai electoral fora de ser la crossa socialista, i a més, 3 dels seus 5 diputats són catalans i valencians, dels sectors més ecohippies. És possible que a Terol revisque en un efecte Amor Pacual, l’alcaldesa comunista d’Alcanyís, però el seu cap d’IU a Aragó, destacat per anar contra el multilingüisme a Aragó, diu fa pocs dies que hi ha la necesidad de que obtengan al menos cinco escaños para poder asegurar un gobierno nacional de izquierdas sin necesidad de pactos nacionalistas. Nacionalisme banal? A Aragón colonial vas!

Vot en blanc? No. Abstenció? Mai. Només queda el vot nul…

Imatge de Júbilo Haku

Sí, és un joc de paraules bastant fàcil, i no massa bo. Però des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que seguix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. Ja s’alçave en este honor a nivell de tot l’Estat, des de fa un temps.

• Lo gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries
• L’asturià a Astúries
• Lo basc a Euskadi i Navarra
• Lo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears
• L’occità a la Vall d’Aran
• Però ni el català ni l’aragonès són llengües oficials i en Llei de llengües a Aragó.

I amés, avui ham descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzador de les que mos envolten, la República Francesa, mitjançant lo Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català. Fixeu-tos que a la imatge apareix d’una vella escola de la República a on hi diu Parleu francès. Sigueu nets.

A efecte reals, per a un fragenc de a peu signifique que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya Nord. I Marcelino Iglesias, polític clau durant la declaració de Mequinensa i que fins i tot s’havia allistat al PSC, va a la seua protegint lo patrimoni cultural d’Aragó, parlant en los morts si cal. S’oferix a protagonitzar les polèmiques que calgue per als bens dels capellans. Però en totes les seus legislatures no ha aprovat una simple Llei de llengües per a Aragó, ni ha deixat per escrit a l’Estatut d’Aragó que s’hi parle català i aragonès.

En tot cas, en sabre la notícia que la Catalunya del Nord ja tenie la seua Llei , m’haig posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tindre Llei de llengües. La web de Bibiloni m’ha ajudat. I com que la Wikipedia no tenie la informació centralitzada, haig creat l’article de Dret lingüístic del català. Podeu completar-lo si voleu (també el del Marc Belzunces, que demana que completem de la traducció de la Carta). En definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català.

Una vegada tancat m’ha escomençat a vindre un escaufret, tal com anava descomptant territoris que no tenen Llei de llengües. M’haig quedat en la Franja sola. I si voleu, hi podeu afegir els 700 habitants del Carxe. Aquí a la Franja només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística. Aragó, primera posició en lo ranking del temorics i homogeneïtzadors.

Un trist honor per al Partit Socialista a Aragó.

(Este apunt és publivilescat al diari La Comarca el divendres 15 de febrer de 2008. Viles i gents.)

Ahir una amiga que viu a Saragossa m’explicave que este cap d’any a Saragossa l’ajuntament havie regalt raïms per a les campanades i que per una banda de la bosseta hi posave “Feliz año nuevo” i per l’altre “Feliç any nou”. Un error i avant, com és lògic. Però a Saragossa els temes del català són un rebombori per a segons quins sectors. Ja hi havie algunes cartes al director que es queixaven que nadamenos que a la Plaça del Pilar havie passat això. Aconseguim lo retall del diari a on hi ha una de les cartes a l’Heraldo i el text és per a agarrar-lo en pinzes (podeu ampliar clicant a la foto).

Lo senyor Rubén Abuin fa la introducció a la carta dient que, com a aragonès, cal mirar l’esperançador futur que s’obre el 2008 en objectius com Gran Scala, i a les tradicions, entre les que considere la missa. Davant d’esta presentació ideològica de la persona, poc més cal dir: Gran Scala i missa. Continue ja entrant en lo tema, que és que els raïms tenien una inscripció en català. Almenys reconeix la llengua. I és ara quan comence a buscar les obscures raons: que si els de l’Ajuntament se beneficien de les accions que puguen tindre a empreses catalanes del raïm, que si Belloch és bilingüe… Per sort, acabe el seu discurs tipista dient que almenys les hagueren pogut fer en aragonès. Cal donar-li tota la raó: lo més lògic a Saragossa és fer-les en aragonès. Però finalitza en aquella lògica lapidària que fa veure que el català i Aragó mai han tingut res a veure: “ya que yo vivo en Aragón y no tengo por qué saber nada de catalán“. Per sort, no ha recordat a Carod-Rovira i els bens de la Franja quan escrivia tot això… però jo crec que també tenie ganes de fer-los un repàs ;-) Tipical spanish (o segons em recomanen, tipical espanyolisme)!

Este apunt és la continuació de Sabeu què? No mos cal Llei de Llengües (I) i Sabeu què? En una política d’educació ne teniu prou (II) .
Com deiem als anteriors apunts, el govern aragonès ha introduït l’ensenyament en anglès a les escoles sense que cap legislació tinga en compte esta llengua. I de moment, tot avenç ha estat congelat, des de l’any 1984, apel·lant a la carència de llei de llengües.

Si hi ha una situació com esta, en quina direcció cal treballar? No sabem si la Llei de Llengües se començarà a gestar (per fi) desprès de les eleccions estatals. O si els resultats d’estes mateixes eleccions l’avortaran (de nou). O potser que alguna mosca ha entrat a l’Aljaferia i ha despistat als parlamentaris. O que simplement s’han despistat pensant en un mono de corda que toca els plats com aquells que venien abans a les firetes. No importa. D’excuses per a no legislar n’hi ha hagut a grapats i de diferent qualitat. El que importa es que l’administració lidero d’una vegada per totes la política lingüística d’Aragó mitjançant lo Departament d’Educació. Tal com ho va fer l’exConseller Bada als anys 80. Que els programes bilingües siguen promocionats pels tècnics de l’administració aragonesa entre les AMPAs, equips directius i professorat. I si es l’administració que abraça els programes, la resta vindrà sol. Lo curs que ve. No és raonable permanèixer parats a l’espera d’una llei de llengües, quan lo Departament d’Educació ha liderat els projectes per introduir l’anglès a l’escola sense votacions ni dubtes.

En este objectiu l’Associació Cultural de Matarranya realitza la Jornada Català a l’ensenyament sense la llei de llengües?: Franja 2008/09 lo 15 de desembre a Calaceit (Matarranya). La Jornada comença amb José Bada, un exconseller socialista que l’any 1984 va introduir el català com a assignatura optativa a les escoles de la Franja. Després F. Xavier Vila presentarà la situació general del català als sistemes educatius als diferents territoris i Àngel Huguet explicarà els efectes de l’estudi del català a la Franja sobre l’alumnat.

A continuació de les visions més polítiques i acadèmiques, començarà la primera taula redona, amb la participació de Pietro Cucalón, Mario Sasot i Margarita Celma que ens explicaran com s’ha introduït el català en els contextos més difícils. I per la tarda, equips de direcció i professors dels centres amb programa bilingüe (Miguel Servet i José Calasanz de Fraga, i l’Intitut de Tamarit de Llitera) explicaran el procediment i les dificultats per a engegar estos projectes. També hi haurà els membres d’Escola Valenciana i la Bressola de la Catalunya Nord per avaluar la introducció del català en escoles públiques o en escoles privades amb governs adversos.

Per finalitzar, una taula redona agruparà l’associacionisme, l’administració i el professorat per a discutir els projectes de cara al curs vinent. La Jornada clourà am lo sopar de lliurament del I Premi Franja: Cultura i territori, amb el qual la Iniciativa Cultural de la Franja valora els projectes més capdavanters per la normalització del català a la Franja. La Jornada serà un bon marc per a debatre com aconseguir fer penetrar el català a l’escola de la Franja.

Llegiu lo programa.

Els posts relacionats amb este: Sabèu què? I / II / III

Este apunt és la continuació de Sabeu què? No mos cal Llei de Llengües.

Lo nucli de les polítiques lingüístiques s’inserix en les escoles i els instituts. Si l’escola fa competent en català a la població, la llengua es desenvolupe per un terreny sòlid i ple de futur. Perquè rebre la carta de la DGA en català o ser atesos per doctors bilingües és un objectiu secundari, que la futura llei de llengües podrà resoldre. Però el nucli de la política lingüística esta en l’ensenyament. L’objectiu és que qualsevol jove acabo l’escola podent-se expressar (també) en català, indiferentment del seu origen i del seu ús.

I en este sentit lo govern socialista d’Aragó ha demostrat que no cal legislar, perquè nomes cal treballar. És lo cas de Fraga a on s’ha implantat un centre bilingüe anglès−castellà. Ha estat liderat pel Departament d’Educació i s’està portant a terme de manera correcta. No s’ha votat per cap claustre. L’anglès no apareix a la Constitució ni de refiló. Ni apareix als debats del darrer Estatut. Ni tan sisquera és objecte de la Llei de Patrimoni Cultural. Cap llei ampara esta llengua. Però el govern aragonès ha mostrat que la seua política camina cap a la bilingüització anglès-castellà de la població de Fraga. Quin problema han trobat per a implantar-los? Cap.

A la vegada, este curs s’han estès los programes bilingües català−castellà. Existien a una escola publica de Fraga i enguany s’han estès a l’altra escola i a un Institut. Com s’ha arribat a poder impartir assignatures en català dins l’ensenyament? En la voluntat de l’equip directiu i els professors. Toquen aquí, demanen allà i redacten això i allò altre, a més de lluitar com a pares de les AMPAs i com a ciutadans integrats als seus pobles. I el Departament d’Educació què fa? Bàsicament, ni molesta ni recolza. La llibertat de tria del pare és supeditada a les majories dels professors, dels quals alguns no saben ni quants habitants té la vila. I intercepta cada pas endavant imposant votacions, i aixina s’asseguren que si la polèmica esquitxix, nomes embruto a l’equip directiu i a als professors, i a ells la camisa que els quedo blanca. Quins problemes han trobat per a implantar-se? A grapats.

Quina diferencia hi ha? Que els socialistes creuen en els programes en llengües estrangeres i els lideren. I que els mateixos socialistes, que tenen el mateix departament encarregat d’estos programes, no creuen en los programes bilingües en llengües històriques, i els deixen a la sort de les corrents socials i les polèmiques locals. Vaig sentir fa pocs dies com una professora explicava totes les polèmiques com a mare i professora havia tingut per a poder fer que la seua filla cursare assignatures en català, que han acabat crispant les relacions entre els pares i havent de canviar el fill d’escola. Si la llei de la memòria històrica evita deixar les polèmiques en pla local i visceral dels veïns, la política educativa i la llei de llengües ha de fer el mateix. Deixar les polèmiques per als parlaments.La política socialista ni es valenta ni es multicultural. Simplement, no té remeis per a resoldre el multilingüisme de la Franja.

Els posts relacionats amb este: Sabèu què? I / II / III

Sóc col·laborador habitual de Viles i gents, una col·lumna que ix setmanalment al diari La Comarca. La columna té poc d’especial, excepte que el diari és d’Alcanyís i en castellà i la columna és (l’única del diari i primera d’Aragó) en català. Com no, des dels 10 anys que fa que va la cosa, s’ha parlat molt de la situació sociolingüística. Jo haig intentat evitar el tema tant com haig pogut. Però evidentment, no sempre es pot. En la darrera que haig fet, escrivint i escrivint, se m’ha fet una cosa molt més llarga de les 300 paraules que tenim de límit. Res de nou. Però aprofito per a extendre-m’hi, i de pas, soltar una mica més el que portava dins.

Espero que la eixida que faig de la línia marcada per les associacions des de temps immemorials sigue més comprensible: lo meu objectiu a curt termini no és la llei de llengües. Sr. Marcelino Iglesias, PSOE i demés: no cal una llei de llengües. Amb una política educativa clara és suficient.

Perdoneu per la personalització. Ho sé. Lo govern del país es del PSOE-PAR. Però hi ha un soci de govern que en temes lingüístics ni n’entén, ni vol normalitzar el català a la Franja. Conec ferms defensors de la llengua al PAR. Però les polítiques del partit les dirigeixen Biel i Boné. I estos defensen lo que defensen. Boné, tot i ser catalanoparlant i format, diu públicament que ell “parla xapurreau en lloc de català i hi ha que respectar-ho“. No s’amaguen de res, i criden des de la caverna. Si a més mirem l’expresident regionalista, Gómez de las Roces, és dramàtic.

Però els socialistes sempre diuen estar en la defensa de la llengua. Becana (fragatí del PSOE) deia a les Jornades Culturals del Matarranya de 2006 que preferirie estar entre el públic que a la taula (com a representant del partit) defensant la política lingüística del partit. Be, l’opció de la renuncia a dur endavant lo programa pel que t’has presentat sempre esta oberta. Però mantenint el càrrec, te voten per a portar a terme les promeses electorals del partit, no les de l’oposició.

Els posts relacionats amb este: Sabèu què? I / II / III