Fa alguns dies em van demanar una breu opinió per a l’Heraldo de Aragón sobre l’amenaça de tancament del cine de Vall-de-roures (Matarranya). Un tema amb tan poc relleu per a la cosmòpoli que fins i tot també és simptomàtic de la reconversió de les indústries culturals. Les indústries discogràfiques, el cinema o la premsa veuen com ha canviat el seu camp en poc temps. I en breu, la televisió hi entrarà. De fet, la recent demanda de Tele5 a Youtube indica l’inici del debat amb les televisions. Però el futur és molt més clar. Alguns de la classe mitja d’estudiants universitaris ja no esperen a veure els capítols de la nova temporada de la sèrie preferida un any més tard, fins que la cadena local compra els drets. Simplement se la baixen (en anglès) i la veuen per Internet. Poc falta per a que la productora de sèries negocio els drets d’emissió NO amb infinites emissores locals (T5, A3 o Cuatro), si no simplement amb Youtube i a nivell internacional. Clar, en el tancament d’un (i únic cinema privat) al Matarranya hi juguen el la reconversió de la indústria cultural i les carències en la ruralitat. El segon factor és més evident i necessitava més espai per a desenvolupar-se.

La notícia: El único cine que queda en Valderrobres podría cerrar sus puertas en septiembre

L’opinió d’un servidor:

La reconversión de las industrias culturales

En pleno periodo de omnipresencia, la televisión ha llegado a tener niveles de penetración universales. Por el contrario, la radio, la prensa, el cine, los libros, la música, la pintura, los videojuegos o los teatros han encontrado nichos de mercado mucho más particulares. Y aún así, todos sin excepción desarrollaron una potente industria cultural y suculentos beneficios económicos alrededor del bohemio artista. Algunos cobraban por el consumo del producto cultural. Otros, como la televisión, aprovecharon la economía de la atención y dejaron en paz el bolsillo del consumidor. Revendían cada minuto de atención otorgada por la audiencia al mejor precio de la publicidad.

La tecnología y la llegada de Internet han roto esos esquemas del siglo pasado y se ha acortado la distancia entre el artista y el consumidor. No es tan caro difundir la obra. Y eso ha mejorado la posición de los creativos. La creatividad no está en crisis, ni mucho menos. Pero sí lo están los intermediarios que existen entre el artista y el consumidor. El cambio de paradigma obliga a los intermediarios a reconvertir el modelo de negocio, como lo hizo la televisión privada con la publicidad. Y la administración se encuentra en la disyuntiva de gestionar los recursos con tiento, entre el impulso a la creatividad local y por velar de la buena oferta privada en este proceso de reconversión.

Traducció lliure!

La sociologia a la cua. Psicologia “la sociologia no és més que psicologia aplicada”. Biologia “la psicologia només és biologia aplicada”. Química “la biologia només és química aplicada”. Física “que no és més que física aplicada. Està bé estar al damunt de tot”. Matemàtiques “Ei, quasi no us havia vist de tant lluny”.

En fi, la sociologia pareix que està a la cua de la puresa científica… i íntimament relacionada amb la matemàtica aplicada ;) Ho estic veient ara mateix des d’un curs d’anàlisi de xarxes socials dinàmiques. Matemàtica aplicada a veure per què els grups de crios canvien de comportament. I és complicat, complicat.

Teniu les tires també en castellà.

L’Atka Kevlarsjal em fa arribar el programa de la Jornada Nous models de divulgació científica mitjançant internet que es fa a Barcelona el matí del 21 de juliol. I al programa hi apareixen temes més que interessants. Sobretot em criden l’atenció les dues conferències de primera hora: la capacitat del científic pot transmetre els seus coneixmenents per Internet i la possibilitat de recopilar dades col·laborativament. Tot això s’emmarca en el Euroscience Open Forum, amb un extens programa sobre temes científics.

Bono necessita el calor de les càmeres i qualsevol excusa és bona per a eixir als telenotícies. Fa uns dies va dir que era il·legal la bandera republicana (l’espanyola) i darrerament va fer arribar una corbata a un ministre perquè havia dit que fins que no baixaren les temperatures no se la posaria. Siga com siga, la polèmica ha evolucionat cap a on ha volgut. I em recorda els meus conflictes no només amb la corbata, si no també amb la jaqueta americana. Aplaudeixo la tasca divulgadora de qualsevol de les persones amb càrrecs que prescindixen de corbates, i si pot ser, de l’americana també. No és un problema de calor. Ni tampoc de qüestions de formalitat. Crec en la formalitat, i sé que la forma de vestir transmet una visió sobre la persona. I, clar, aquella intenció per transmetre una imatge, possiblement no té res a veure amb la realitat. Però la roba ajuda a aproximar-se o a allunyar-se de diferents cercles socials. Siguen executius, bars de pihos, concerts de música sinistra o colles d’adolescents punks. Però precisament pel que em transmet una persona amb corbata, costa de trobar-li la part positiva. La corbata és el final d’una tradició que per més generalitzada que estiga, és la més carca de les formalitats socials. És una manera de vestir que pràcticament no ha canviat des del XIX, quan encara no s’havien inventat les bombetes de la llum. I ha plogut bastant des d’aleshores. I suposo que en empalagosa només la superen lo jaqué i el frac. Una persona amb corbata i americana em transmet una sensació de carca, superficialitat, trepa i desconfiança que poques altres maneres de vestir em creen. Avaluo molt més una persona senzilla amb samarreta negra, texans, pírcing i barba. Perquè la simplicitat en vestir és símbol de “avaluam pel que faig, no pel que parec”. Quanta menys ornamentació i exageració, més proximitat hi sento. I si algun dia haguera de triar amb dos persones amb qui treballar, a iguals capacitats, el casual guanyava per golejada. Evidentment, de males persones n’hi ha a tot arreu, entre corbates i entre pírcing. Que per sort, l’hàbit no fa el monjo.

PS: Este tema serà el pròxim Viles i gents que signo, que eixirà el 1 d’agost.

Foto de julianrod

Ahir la presentació va anar molt bé. Hi havia qui venia a signar per als crèdits de lliure elecció del curset i marxava, i hi havia molta gent molt interessada. El curset va despertar molt interès entre molta gent. Es va preguntar sobre la situació històrica de comptar amb un president catalanoparlant a Aragó per aprovar la llei, però també vaig desmitificar el tema mostrant que a l’agenda presidencial els drets dels catalanoparlants estaven molt a la cua. Sobre l’efecte de la capitalitat de Lleida en l’àrea central de la Franja. I la pregunta que es repeteix sempre en les presentacions, sobre la identitat aragonesa o catalana de la població de la Franja. És una cosa que no tracto mai a les presentacions perquè no és el meu camp, però evidentment, en parlem i exposem la situació. La identitat bàsica és l’espanyola, i dins d’esta, l’aragonesa, per a quasi tota la població. Els debats identitaris no tenen cabuda en les preocupacions socials del territori. Penjo la presentació i gaudiu-ne ;)

Des del dilluns que ha escomençat lo curs Els futurs del català: un estat de la qüestió i una qüestió d’Estat, que coordina Emili Boix als cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona, Els Juliols. Els temes tractats afinen en les situacions diverses que passa el català en cadascun dels seus diversos territoris: la deriva substitutòria al País Valencià, els 25 anys d’Estatut d’Autonomia balears, el debat entre coneixements i usos a Catalunya, la culminació de la substitució a la Catalunya del Nord i l’Alguer o els reptes del multilingüisme. Al programa hi ha sociolingüistes de tot lo domini: Albert Fabà, Joan Melià, Andreu Bosch, Miquel-Àngel Pradilla, Gentil Puig, Joaquim Torres, Noemí Ubach i Carme Junyent. I a mi em toca parlar de la Franja. Parlaré de l’evolució sociolingüística sense llei de llengües. Repassaré la qüestió dels noms del territori i de la llengua, la identitat, els límits lingüístics, i per tant, del benasquès, de demografia, dels estudis sociolingüístics del català a la Franja en comparació amb la resta de territoris i de la sitaució de l’aragonès, del Manifest de Mequinenesa i tota la legislació sobre llengües feta a Aragó, els debats parlamentaris durant la reforma de l’Estatut i les successives promeses socialistes sobre la Llei de llengües, l’activisme lingüístic i les activitats dels secessionistes. Finalment, la presentació acaba amb una visió sobre el futur del català a partir de les seues condicions sociolingüístiques i els possibles futurs en l’arc parlamentari de l’Aljaferia. Com que les polítiques lingüístiques des de Saragossa difícilment seran suficients, mai, reflexiono sobre les vies per la estabilització i millora de la transmissió lingüística a la Franja, que passen inexorablement per que el català es faça un espai molt fort a l’escola. Amb o sense llei de llengües. Si no s’assegura l’alfabetització a una proporció molt important de població, el català pot consolidar els propers anys un procés de substitució lingüística pel castellà que ja es pot copsar entre escolars a la part central i nord de la Franja.  I serà difícilment revocable quan el procés estiga consolidat en tota una generació.

Strange Maps, una web de mapes de la que rebo el rss i que em pareix molt interessant, parla sobre les discussions territorials a Bèlgica respecte un corredor francòfon. La proposta transcorre pel territori flamenc i uneix els francòfons de Valònia amb la ciutat bilingüe de Brusel·les. Bèlgica actualment es divideix en Valònia i Flandes, i Brusel·les, la capital, és oficialment bilingüe. Tot i que forma una illa dins de Flandes. D’aquí naix la proposta. Desconec a fons la situació sociolingúística belga. Suposo que es pot explicar la situació sociolingüística de tot l’estat a partir del mapa.

La informació ha tingut un valor bestial sempre. Actualment s’han superat moltes barreres gràcies a la tecnologia, es considera que té un valor bàsic per a fer funcionar els engranatges estructurals (llegiu coses sobre la Era de la informació de Manuel Castells). Fa dies que li dono voltes a la importància d’este fet en la immigració. Conec de prop los casos d’immigrants que consideraven que vivien al país de les possibilitats. I marxaven de vacances al país d’origen sense assegurar-se el treball a la tornada. No temien canviar d’empresa. Perquè amb els sous tan baixos, entre els empresaris se’ls rifaven per contractar-los. No hi havia problema per trobar faena a la cua del mercat laboral.

Però estos immigrants desconeixien les crisis econòmiques, l’esclat de les bombolles immobiliàries i resta de situacions que han retallat greument les ofertes laborals a la cua. Només era una questió d’informació… però potser no la tenien per decidir quan marxar, quan invertir en una casa nova… I llixgo avui al bloc de Manel Guerra que la informació ha estat clau per al darrer assalt a la tanca de Melilla: no ha estat un assalt aleatori en un dia aleatori. S’ha fet en el moment de major debilitat de l’enemic: la tanda de penals en el partit Espanya-Itàlia. Parlàvem de les audiències del partit dels espanyols, i ara veiem també la importància d’estes audiències per a un assalt de les fronteres.

Si feu una repassada a les darreres notícies d’avui a Franja.tk veureu que d’una banda es presenta la Plataforma No Hablamos Catalán que és la FACAO amb colorete i pintallabis, i agarrada de bracete amb les joventuts del PAR. I de l’altra ix el vicepresident del Govern d’Aragó (PAR) dient que això de la llei de llengües hauríem de vigilar perquè no ha de portar a la confrontació. Suposo que als manuals dels partits això deu aparèixer als capítols d’enginyeria política. D’una banda dius “vigilem no s’exalto la gent” i de l’altra convoques manifestacions. Haig enviat als dos principals diaris d’Aragó l’article (en castellà) que enganxo més avall, per a la seua publicació.

Foto de Gozazaragoza.com

La ofensiva del PAR a la Ley de lenguas peligra por sus malas compañías

Para la mayoría de aragoneses la Ley de lenguas no tiene ninguna importancia, porque no afectará a su vida cotidiana. El hecho de que un ciudadano de la Franja tenga el derecho a llevar a sus hijos a un colegio que da 3 asignaturas en catalán y 10 en castellano, o poder presentar sus documentos en aragonés en un ayuntamiento del pirineo no va a suponerle ningún tipo de cambio en su día a día para el aragonés medio. Excepto si se despiertan las bajas pasiones, que los temas sociolingüísticos y las identidades normalmente para eso sirven.

En los pasillos de la Aljafería parece haber despertado de nuevo la Ley de lenguas. Y el globo sonda ha llegado a la población. Ante ello, algunos sectores del PAR, partido del gobierno, se han decidido a preparar la batalla con el armamento más pesado de que disponen: la FACAO.

En las comarcas catalanohablantes padecemos las actividades de la FACAO constantemente. La entidad actualmente no cuenta con más de cinco cabezas visibles. Pero su actividad ultraconservadora es más que evidente: han realizado manifestaciones en Zaragoza junto al partido de extremaderecha Democracia Nacional, cuentan con miembros exfalangistas, interponen querellas ante académicos que los juzgados archivan y ante la invitación que hicieron a grupos violentos de Valencia, su presidente “lamentaba haber frenado la venida de otros y no tener nada preparado” para los que “decoraron toda la fachada de asociaciones con espray negro y textos de: fuera de aquí, fuera de Fraga”. Para concluir su historial, el mismo presidente de la entidad fue retenido por la policía de Fraga pegando multitud de adhesivos catalanistas en Fraga (Heraldo de Aragón, 27/5/2007). Tres semanas antes había denunciado en medios públicos que “estamos sufriendo una auténtica inundación de pegatinas catalanistas, pegadas en todos los carteles y señales de las calles principales de Fraga” (La voz del Bajo Cinca, 3/5/2007)

A la vez, el pasado 8 de mayo se celebraba una reunión en la sede del PAR en Zaragoza, donde dos miembros de la FACAO y militantes del PAR, Éctor Castro y Julián Naval, atacaban sin ningún tipo de vergüenza el consenso universal de Universidad y especialistas sobre la naturaleza de las lenguas habladas en Aragón. A partir de esta reunión se ha reelaborado la imagen de FACAO, que el martes 24 de junio, día de San Juan, aparece reinventándose en rueda de prensa como “Plataforma No Hablamos Catalán” para limpiarse el cutis. A partir de FACAO, las siglas que forman la Federación y las plataformas a las que se ha adherido, se religan de nuevo en el mismo grupúsculo pero con diferente nombre para apartar las cenizas del nombre quemado.

Mientras, los movimientos de algunos sectores del PAR facilitan esta redefinición. Empezaron con la cesión de locales del partido (8/05/2008), siguen con la elaboración de la nueva web de la Plataforma por parte de candidatos de la estructura del partido y han terminado con la adhesión del Rolde Choben – Jóvenes del PAR a la Plataforma No Hablamos Catalán y el liderazgo de su presidente, Lorenzo Pastor, de la rueda de prensa que convoca una manifestación.

Nos consta la presencia de un buen puñado de alcaldes y militantes del partido que han trabajado como nadie por la normalización lingüística del catalán y el aragonés. Conocen la lengua, la utilizan como el resto ciudadanos de la Franja o el Altoaragón y la incorporan en las instituciones en las que trabajan. Construyen un territorio tan multilingüe como lo es en sus calles. Porque aman su país. Desde la política de más bajo nivel hay quien es capaz de atacar el conocimiento científico y la diversidad lingüística de estas comarcas. Por eso no entendemos como el Partido Aragonés permite los abrazos a estos sectores ultra.