Strange Maps, una web de mapes de la que rebo el rss i que em pareix molt interessant, parla sobre les discussions territorials a Bèlgica respecte un corredor francòfon. La proposta transcorre pel territori flamenc i uneix els francòfons de Valònia amb la ciutat bilingüe de Brusel·les. Bèlgica actualment es divideix en Valònia i Flandes, i Brusel·les, la capital, és oficialment bilingüe. Tot i que forma una illa dins de Flandes. D’aquí naix la proposta. Desconec a fons la situació sociolingúística belga. Suposo que es pot explicar la situació sociolingüística de tot l’estat a partir del mapa.
La informació ha tingut un valor bestial sempre. Actualment s’han superat moltes barreres gràcies a la tecnologia, es considera que té un valor bàsic per a fer funcionar els engranatges estructurals (llegiu coses sobre la Era de la informació de Manuel Castells). Fa dies que li dono voltes a la importància d’este fet en la immigració. Conec de prop los casos d’immigrants que consideraven que vivien al país de les possibilitats. I marxaven de vacances al país d’origen sense assegurar-se el treball a la tornada. No temien canviar d’empresa. Perquè amb els sous tan baixos, entre els empresaris se’ls rifaven per contractar-los. No hi havia problema per trobar faena a la cua del mercat laboral.
Però estos immigrants desconeixien les crisis econòmiques, l’esclat de les bombolles immobiliàries i resta de situacions que han retallat greument les ofertes laborals a la cua. Només era una questió d’informació… però potser no la tenien per decidir quan marxar, quan invertir en una casa nova… I llixgo avui al bloc de Manel Guerra que la informació ha estat clau per al darrer assalt a la tanca de Melilla: no ha estat un assalt aleatori en un dia aleatori. S’ha fet en el moment de major debilitat de l’enemic: la tanda de penals en el partit Espanya-Itàlia. Parlàvem de les audiències del partit dels espanyols, i ara veiem també la importància d’estes audiències per a un assalt de les fronteres.
Si feu una repassada a les darreres notícies d’avui a Franja.tk veureu que d’una banda es presenta la Plataforma No Hablamos Catalán que és la FACAO amb colorete i pintallabis, i agarrada de bracete amb les joventuts del PAR. I de l’altra ix el vicepresident del Govern d’Aragó (PAR) dient que això de la llei de llengües hauríem de vigilar perquè no ha de portar a la confrontació. Suposo que als manuals dels partits això deu aparèixer als capítols d’enginyeria política. D’una banda dius “vigilem no s’exalto la gent” i de l’altra convoques manifestacions. Haig enviat als dos principals diaris d’Aragó l’article (en castellà) que enganxo més avall, per a la seua publicació.
Foto de Gozazaragoza.com
La ofensiva del PAR a la Ley de lenguas peligra por sus malas compañías
Para la mayoría de aragoneses la Ley de lenguas no tiene ninguna importancia, porque no afectará a su vidacotidiana. El hecho de que un ciudadano de la Franja tenga el derecho a llevar a sus hijos a un colegio que da 3 asignaturas en catalán y 10 en castellano, o poder presentar sus documentos en aragonés en un ayuntamiento del pirineo no va a suponerle ningún tipo de cambio en su día a día para el aragonés medio. Excepto si se despiertan las bajas pasiones, que los temas sociolingüísticos y las identidades normalmente para eso sirven.
En los pasillos de la Aljafería parece haber despertado de nuevo la Ley de lenguas. Y el globo sonda ha llegado a la población. Ante ello, algunos sectores del PAR, partido del gobierno, se han decidido a preparar la batalla con el armamento más pesado de que disponen: la FACAO.
En las comarcas catalanohablantes padecemos las actividades de la FACAO constantemente. La entidad actualmente no cuenta con más de cinco cabezas visibles. Pero su actividad ultraconservadora es más que evidente: han realizado manifestaciones en Zaragoza junto al partido de extremaderecha Democracia Nacional, cuentan con miembros exfalangistas, interponen querellas ante académicos que los juzgados archivan y ante la invitación que hicieron a grupos violentos de Valencia, su presidente “lamentaba haber frenado la venida de otros y no tener nada preparado” para los que “decoraron toda la fachada de asociaciones con espray negro y textos de: fuera de aquí, fuera de Fraga”. Para concluir su historial, el mismo presidente de la entidad fue retenido por la policía de Fraga pegando multitud de adhesivos catalanistas en Fraga (Heraldo de Aragón, 27/5/2007). Tressemanas antes había denunciado en medios públicos que “estamos sufriendo una auténtica inundación de pegatinas catalanistas, pegadas en todos los carteles y señales de las calles principales de Fraga”(La voz del Bajo Cinca, 3/5/2007)
A la vez, el pasado 8 de mayo se celebraba una reunión en la sede del PAR en Zaragoza, donde dos miembros de la FACAO y militantes del PAR, Éctor Castro y Julián Naval, atacaban sin ningún tipo de vergüenza el consenso universal de Universidad y especialistas sobre la naturaleza de las lenguas habladas en Aragón. A partir de esta reunión se ha reelaborado la imagen de FACAO, que el martes 24 de junio, día de San Juan, aparece reinventándose en rueda de prensa como “Plataforma No Hablamos Catalán” para limpiarse el cutis. A partir de FACAO, las siglas que forman la Federación y las plataformas a las que se ha adherido, se religan de nuevo en elmismo grupúsculo pero con diferente nombre para apartar las cenizas del nombre quemado.
Mientras, los movimientos de algunos sectores del PAR facilitan esta redefinición. Empezaron con la cesión de locales del partido (8/05/2008), siguen con la elaboración de la nueva web de la Plataforma por parte de candidatos de la estructura del partido y han terminado con la adhesión del Rolde Choben – Jóvenes del PAR a la Plataforma No Hablamos Catalán y el liderazgo de su presidente, Lorenzo Pastor, de la rueda de prensa que convoca una manifestación.
Nos consta la presencia de un buen puñado de alcaldes y militantes del partido que han trabajado como nadie por la normalización lingüística del catalán y el aragonés. Conocen la lengua, la utilizan como el resto ciudadanos de la Franja o el Altoaragón y la incorporan en las instituciones en las que trabajan. Construyen un territorio tan multilingüe como lo es en sus calles. Porque aman su país. Desde la política de más bajo nivel hay quien es capaz de atacar el conocimiento científico y la diversidad lingüística de estas comarcas. Por eso no entendemos como el Partido Aragonés permite los abrazos a estos sectores ultra.
Vaig treballar amb qüestions d’audiències i sociolingüística fa uns mesos, i veure què mira i què deixa de mirar la gent em segueix despertant el cuquet. Les audiències és un món apassionant que quan la sociolingüística no dono de menjar, l’hauré d’explotar millor.
Pensava que amb la diversificació del panorama televisiu (augmente de cadenes privades, autonòmiques, temàtiques, TDT i l’impacte d’Internet) era difícil arribar a la màxima audiència de la història per un programa. Però els 16.255.000 d’espectadors en un mateix minut d’un programa no s’havien aconseguit mai.
Trobar a Espanya tan prop del final no desperta les mateixes passions arreu. A Aragó (59,1%), Euskadi (59,1%) i Catalunya (59,6%) no es va superar el 60% de quota de pantalla. Podeu veure la taula al final. L’autonòmica s’emportava part del pastís sobretot a Euskadi, TeleCinco tenia al voltant del 10% als tres territoris i a Aragó també prenia especial rellevància les temàtiques.
Qui mirava doncs el partit d’Espanya - Itàlia? Cal remarcar que no és un partit de fútbol habitual, i per tant, no és generalitzable al “futbol”, sense matisos. Més els hómens (77,3%) que les dones (59,5%), però no tant accentuat com el tòpic diu. Adolescents i jóvens (de 13 a 24 anys) arribaven al 80,1%, oposats al 56,2% dels jubilats. Les classes altes més (73,9%) que les baixes (64,7%). I segons la mida de la població de residència, molt poques diferències. Després de superar el prejudici que el fútbol és de classe baixa, veent que era un esport que era interclassista, ara em sorprénen unes dades que diuen que l’eurocopa el mira més la classe alta. I molt molt molt els més jóvens. Quines coses!
Demà publicaran a La Comarca el darrer Viles i gents, a on parlo de la febre de l’Expo de Saragossa i els matisos que tan bé aniran de fer. Tot i que no n’haig parlat a l’article, el divendres passat , lo mateix dia de la inauguració, jo arribava a l’estació intermodal de Saragossa per la nit, per a anar al concert de presentació dels Draps a Saragossa. Un guarda de seguretat estava maltractant un xic negre per a fer-lo fora de l’estació. Ell, amb la seua maleta, esperava tranquil que baixaren los nervis del segurata. Entre les desenes de persones que a aquelles hores de la nit dormien mentre esperaven l’autobús, ell savia que a més era negre, a la major festa de l’aigua de la terra. Contradiccions per a una modernització d’una ciutat, com qualsevol altra part del món, entre el futur i el passat.
S’ inaugurada l’Expo de Saragossa. Amb ella, el món queda dividit entre els que ja tenen l’entrada i els que encara no. Amics, familiars, veïns, coneguts i saludats s’ocupen de recordar als altres que encara hi estan a temps.
L’aconteixement ha atret un pilar d’inversions, que han de millorar el forat negre entre la “Y basca” i Barcelona. Podrà consolidar-se en un nucli econòmic important. Fins i tot pot situar Saragossa a la xarxa de ciutats internacionals, millorant les ocasions dels polítics aragonesos per a parlar altres idiomes. Però com qualsevol procés modernitzador té diferents vies. I cal millorar el passat, però no cal cremar-lo. Per això suposo que hi ha veus dissidents en l’Expo que matisen. (Continua… Quan l’Ebre sona dissidència porta)
Avui tenia una cena amb col·legues (sociolingüistes, per a més INRI;), i tot i portar uns quants dies de treball de camp fora de Barcelona, per a portar coses especials, l’agenda apretada m’ho ha impedit. Lo pitjor és que ja havia fet un correu d’aquells tan presumits de publicitat de la terra: “portaré coses amb denominació d’origen”. I què fas en una situació així… tires de xarxa social matarranyenca. Ahir vaig fer consultes sobre a on comprar casquetes i em van recomanar lo supermercat Fortuño, a Sants. Avui hi haig anat. Tot i que se suposa que “no tenien res” perquè el divendres ja no queda res dels productes que porten dimecres, podia triar entre les pastes de Vall-de-roures, embotits de Pena-roja, aiguardent d’Herbers, vi del Matarranya… Imagineu los dimecres! Així que si voleu comprar coses del Matarranya, teniu lo Supermercat Fortuño (Sants - Barcelona). Mostra un mapa més gran.
L’altre dia parlava d’una de les aplicacions que més m’ha impactat darrerament, lo Last.fm. I avui descobrixco el Mendeley, que és una aplicació dedicada a la ciència amb la mateixa lògica. Hi penjes los teus articles científics i a partir de les teues referències, busca altres usuaris amb la mateixa bibliografia, i per tant, molt propers al teu propi camp, a partir dels quals pots compartir coneixement, novetats, altres referències, inquietuds en el camp científic… Suposo que una de les qüestions que ara per ara encara limita l’aplicació és la falta de referències en línia, a partir de les quals pareix treballar el Mendeley. Encara depenen extremadament dels articles que només poden consultar-se en paper. En tot cas, la idea té un gran futur. Hi ha un vídeo que explica el funcionament:
Si l’experiència va bé, ja explicaré com ha anat. Però suposo que pocs “amics” trobaré encara interessats en la sociolingüística i les xarxes socials. Un camp molt menut per a tindre èxit lo primer dia ;)
Este matí haig escoltat La Cope pujant a fer treball de camp al Baix Cinca. Sí, és molt més efectiu que la cafeïna. I dona per a molt d’anàlisi. Primerament, per la capacitat de Losantos i Pedro J., periodistes, per marcar les seues fílies i fòbies desintegrant lo PP en bons i roïns i repartint a totes mans, i MOLT fort. Avui tenia especial importància la querella de Gallardón contra Losantos. I ric molt amb l’argumentari de Losantos, que no és coherent, ara bé, es carrega a tot aquell que té davant, parodiant, satiritzant, i utilitzant arguments contradictoris entre sí depenent de si defensa a algun sant de la seua devoció o a algun ogre. Podeu fer una ullada a la paròdia que li van fer al Polònia amb una festa sorpresa a Piqué.
A la baixada, aprofitat que la Franja és llarga, molt llarga, haig dedicat part del viatge a l’MP3 que fa dies que portava damunt amb l’entrevista que li van fer a López Tena a la Cope (catalana). Ell és membre del Consell del Poder Judicial, independentista i valencià. I sobretot, amb les idees molt clares. Independentment de l’afinitat que es pot ternir en los seus punts de vista, era per a escoltar-lo. Pensava que hauria estat una escabetxina en viu, perquè posar-te davant 5 periodistes oposats en un mitjà totalment contrari només és per a valents. I no sabeu com haig rigut durant lo trajecte.
Veure a López Tena rifar-se a tota una tropa , fins lo punt que el presentador demana reforços i els altres es fan enrere, és de manual de retòrica. Fins i tot a algú que pocs fan callar, com l’actual director de La Razón, Francisco Marhuenda. I és que cada dia trobo a faltar que no siga obligatori acabar les carreres universitàries en les bases de la retòrica ben apreses. Una cosa és ser molt bon investigador, i l’altra saber-ho explicar i persuadir.
El vídeo és un resum de l’entrevista. Us recomanem que escolteu el mp3 sencer. Ara ja només em queda per veure un cara a cara de Jiménez Losantos i López Tena. Per a seure i riure!
L’Ivan Tubau és reconegut entre els ideòlegs del partit Ciudadanos. I fa alguns dies va escriure, com qui fa articles com a xurros, unes quantes frases de nivell:
(…) a mi el català no em fa nosa, ans al contrari, a l’hora de parlar o escriure francès, espanyol o italià. El meu ús del català és no tan sols millor que el del president de Catalunya (a qui ja li han dit que el del president de l’Aragó és molt millor que el seu) sinó que -la falsa modèstia és una hipocresia lletja- també es més competent que el de gairebé tots els patriotes lingüístics catalans.
Indiferentment de com avaluem si el català de Marcelino és millor que el de Montilla, Tubau obvia a consciència que el primer és parlant inicial de català i el segon no. Perquè el primer és nascut a Bonansa, a la Ribagorça de la Franja. Omet conscientment este fet perquè unes línies més amunt amb consciència deixa els límits lingüístics del català a Catalunya, Andorra i la Catalunya del Nord. A la Franja hauríem de suposar que es parla altres llengües, com l’orienaragonés.
¿On es pot anar amb el català? A Andorra amb prou feines (hi és oficial, però en l¿ús dels habitants queda molt enrere d’espanyol, portuguès i francès). Ni per anar a Perpinyà serveix: allí tothom parla francès i el català ve a ser una relíquia folclórica.
Tampoc estaria de més que Tubau repassara les estadístiques abans de perpetrar un article:
2.1. Població major de 15 anys segons la llengua inicial. Andorra, 2004.
Si feu una repassada a les darreres notícies d’avui a 
Este matí haig escoltat La Cope pujant a fer treball de camp al Baix Cinca. Sí, és molt més efectiu que la cafeïna. I dona per a molt d’anàlisi. Primerament, per la capacitat de Losantos i Pedro J., periodistes, per marcar les seues fílies i fòbies desintegrant lo PP en bons i roïns i repartint a totes mans, i MOLT fort. Avui tenia especial importància la querella de Gallardón contra Losantos. I ric molt amb l’argumentari de Losantos, que no és coherent, ara bé, es carrega a tot aquell que té davant, parodiant, satiritzant, i utilitzant arguments contradictoris entre sí depenent de si defensa a algun sant de la seua devoció o a algun ogre. Podeu fer una ullada a la 
