Xarxes socials i llengües

Temps de Franja obre nova etapa

xarxes — Tue, 24 Jan 2012 16:15:19 +0000

Temps de Franja és la revista de la Franja. Està explorant noves formes d’adaptar-se a les noves tecnologies. I aquí en teniu una més, amb el número de gener. A la quarta pàgina apareix un article meu analitzant lo resultat de les eleccions estatals al Matarranya.

http://static.issuu.com/webembed/viewers/style1/v2/IssuuReader.swf

Open publication – Free publishing – More arago

J. Gifreu cita l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2010

xarxes — Mon, 23 Jan 2012 07:10:51 +0000

Estem treballant en l’elaboració de l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011 i encara apareixen cites sobre l’Informe 2010 que mos fan sentir orgullosos:

Entre les cent llengües. El Punt Avui.

El coneixement i l’avaluació de les dinàmiques del català en els seus territoris són fonamentals per formular i adoptar les polítiques més convenients amb vista a la seva normalització

Aquesta primera dècada del XXI deixarà marques considerables en el mapa de la llengua catalana. D’entrada, la població dels territoris del català ha crescut en més de dos milions a causa de la immigració. Avui, els habitants de l’àrea catalonòfona d’Europa sumem uns 13,6 milions de persones. En termes demogràfics seríem una de les nacions mitjanes de la Unió. En termes sociolingüístics, amb els 9,7 milions de catalanoparlants i els 12,7 que declaren entendre el català, la nostra se situa entre les cent llengües més parlades del món. No és gens trivial.

En el quadre de la nova ecologia de les llengües, situar-se com a llengua de rang mitjà té uns valors i unes potencialitats indiscutibles. Sobretot si es donen unes condicions polítiques i socioculturals favorables. La primera qüestió que planteja un canvi demogràfic del volum mencionat és sobre la capacitat d’integració de la nova immigració en la llengua d’acollida. Cosa que seria més fàcil d’abordar si aquesta llengua, el català, disposés d’un estatus, d’un reconeixement i d’unes competències i recursos similars a la resta de llengües europees de rang mitjà. Sabem que no és així. I d’això plora i gemega la nostra criatura.

El coneixement i l’avaluació de les dinàmiques del català en els seus territoris –les dinàmiques dites de dalt a baix o de baix a dalt– són fonamentals per formular i adoptar les polítiques més convenients amb vista a la seva normalització. Sortosament disposem els últims anys d’una entitat que ha anat fent el seguiment sociolingüístic de la llengua amb rigor científic i sistemàtic. És l’Observatori de la Llengua Catalana (www.observatoridelallengua.cat), que posa a disposició en el web propi els seus estudis i activitats. L’Observatori, organisme independent sostingut per diverses institucions de tot el domini, treballa en estreta col·laboració amb la Xarxa CRUSCAT, xarxa científica de l’Institut d’Estudis Catalans creada per estudiar l’evolució del català.

L’Observatori acaba de publicar l’Informe sobre la situació de la llengua catalana (2010). Un informe que, com els anteriors, és imprescindible per a tots els interessats –de l’acadèmia, de la política o de la societat civil– en l’estat del català, les tendències i les perspectives de futur. És imprescindible per qui vulgui superar tòpics fàcils sobre la bona o mala salut de la llengua i prefereixi formar-se una idea ponderada sobre aspectes com la complexitat dels comportaments lingüístics o la necessitat ineludible de mantenir l’activisme per la llengua. Sota la coordinació científica de Miquel Àngel Pradilla i de Natxo Sorolla, l’informe del 2010 aporta un conjunt de dades i d’avaluacions de gran interès tant per a cada regió del domini com per al conjunt de la comunitat lingüística.

Entre les múltiples i agudes conclusions per al 2010, en destacaria algunes. Primera, que malgrat el canvi demogràfic, els parlants del català han crescut en 500.000, i ens situem a la frontera dels 10 milions. Segona, que el creixement dels coneixements del català descansa sobre el sistema educatiu allí on és llengua vehicular. Tercera, que mentre que Andorra, Catalunya i Balears són els territoris amb més vitalitat, el País Valencià i Catalunya Nord presenten evolucions de clara minorització. Quarta, que l’obstacle principal contra la vertebració de l’espai del català i la seva normalització rau en les polítiques de l’Estat espanyol que continuen orientades a legitimar la desigualtat lingüística en lloc de garantir la igualtat entre llengües a l’Estat i a Europa. I última, que tot i les dificultats d’assolir un espai comunicatiu propi –la persecució de TV3 al País Valencià n’és una mostra–, la llengua catalana va aconseguint altes cotes de visibilitat a internet i al ciberespai.

Darrera actualització ( Dissabte, 21 de gener del 2012 02:00 )

21/01/12 02:00 - JOSEP GIFREU

Enllaços relacionats: www.observatoridelallengua.cat

Mor Txillardegi, el sociolingüista matemàtic

xarxes — Mon, 16 Jan 2012 22:21:34 +0000

Ha mort Txillardegi (José Luis Álvarez Emparanza). Vaig saber d’ell per la “sociolingüística matemàtica“. Una aproximació a la sociolingüística que no és més matemàtica que altres aproximacions estadístiques. Però que sí sobreïx per tenir en compte una visió relacional de les llengües. Mesura el nombre de parlants de cada llengua en una comunitat donada, i formula els càlculs per a pronosticar quin percentatge de relacions seran en una llengua o en una altra. A partir d’esta mesura, hipotetitza que els parlants de la mateixa llengua mantenen una tendència a parlar amb altres persones que són de la seua pròpia llengua, mantenint relacions d’entropia. Esta tendència és la que manté un important percentatge de relacions en les llengües minoritàries, que en una situació d’aleatorietat de les relacions farien encara més reduïda la presència d’estes llengües del que ja ho són per proporció de parlants existents d’esta llengua (isotropia). Les mesures pronosticades pel model matemàtic eren comparades amb el que s’escoltava pel carrer.

Este tipus de plantejaments, per senzills que puguen paréixer, no són habituals en recerca sociolingüística internacional. I van ser publicats per Txillardegi l’any 1984 en basc (i en castellà l’any 2002).

Per casualitat, Txillardegi ha mort pocs dies abans que Manuel Fraga. És de gran valor comparar el què diuen d’un i altre la premsa espanyola. En el cas de recorreguts polític tan amples al llarg de la vida, i en el cas de Txillardegi, sobretot marcat més per la carrera literària i acadèmica que per la política, és curiós que només es recorda els seus inicis. Com que de notícies poc amples de la personalitat de Txillardegi en podreu trobar a totarreu, prefereixo enganxar aquí una de molt ampla de Noticias de Navarra.

PS: També podeu visitar el perfil que dibuixa la Viceconsellera de Política Lingüística del Govern Basc. Txillardegui: una vida entregada al euskera

Fallece ‘Txillardegi’, figura esencial de la política y la cultura vasca contemporánea

El padre de la novela moderna en euskera y fundador de ETA muere en casa a los 82 años.

José Luis Álvarez Enparantza, referente de la izquierda abertzale, impulsó de forma decisiva el euskera batua

Donostia. José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi, figura sin la que no se puede comprender ni explicar la política y la literatura vasca del último medio siglo, murió ayer a mediodía en su casa de Donostia a los 82 años. Aunque de vez en cuando todavía se le podía ver por las calles de Donostia, era visible el debilitamiento de su salud fruto de su edad. La familia ha instalado la capilla ardiente en el tanatorio de Rekalde hasta hoy a las 15.30 horas. Después, se le brindará una despedida en la intimidad de la familia. La izquierda abertzale le dedicará el día 29 un “homenaje nacional” en Donostia, cuyos actos se concretarán “en los próximos días”.

Fundador de ETA, ingeniero y escritor, euskaldunberri -retomó el estudio del euskera de su infancia a los 20 años- y padre de la novela moderna vasca, ensayista e impulsor decisivo del euskera batua, referente de la izquierda abertzale y fundador de Aralar, las inquietudes de Txillardegi se resistían a la simplificación, y todas bebían de la misma fuente: su compromiso con Euskal Herria, su entrega a esta realidad cultural. Era, como recordaba ayer la profesora de la UPV Mari José Olaziregi, “un intelectual orgánico, en el sentido marxista de la palabra, con una actitud crítica ante el establishment cultural de una sociedad y de una época”.

A finales de los años 50 ocurren los dos acontecimientos que marcarían su vida y la historia contemporánea vasca. En 1957 publica Leturiaren egunkari ezkutua, considerada junto a Egunero hasten delako de Ramon Saizarbitoria, la primera novela moderna vasca. Dos años después, el 31 de julio de 1959, sería el encargado de enviar la carta que notificaría al Gobierno Vasco en París el nacimiento de ETA. En 1961 se exiliaría, tras publicar su segunda novela, Peru leartzako. Y en 1965, con Huntaz eta hartaz, una colección de diez ensayos, renovó también el género con su lenguaje “directo”.

Los 60 no fueron más sosegados. En París estudió Lingüística y se doctoró con una tesis sobre el acento vasco. Abandonó ETA en 1967 y diez años después regresó a Euskadi para impartir clases de Fonología Vasca en la antigua EUTG (la actual Universidad de Deusto). Allí lo conoció Olaziregi, hoy profesora titular de Literatura Vasca en la UPV-EHU y directora de Euskera del Instituto Etxepare, cuando era estudiante de Filología Vasca. Lo recuerda como “un profesor que se vaciaba en clase, muy trabajador, didáctico y dinámico; un seductor”.

Olaziregi y sus compañeros de clase penetraron en la modernidad con el protagonista de la primera novela de Álvarez Enparantza, Leturia, “el primer héroe problemático” de nuestra literatura. “A la literatura vasca le costaba quitarse el yugo del costumbrismo, eran novelas que proporcionaban una visión ideal de la vasquidad y que estaban desconectadas del lector que consumía literatura en Euskadi y que encontró en Txillardegi un escritor entroncado en su época: una novela en un ámbito urbano, contada en primera persona, con un protagonista que sufre, que no le encuentra sentido a la vida, influido por Sartre: era distinto a todo lo que habíamos leído hasta entonces”, describe.

“Todos los escritores actuales le debemos mucho a Txillardegi porque en los años más duros, tristes y oscuros de la literatura vasca, hay una década negra de mediados de los años 40 a mediados de los 50, en la que él empieza a publicar e introduce la novela en la modernidad”, señala Ur Apalategi, uno de los escritores más prometedores del panorama euskaldun. “Transformó por completo el paisaje novelístico vasco, lo hizo pasar del costumbrismo a la modernidad”, coincide.

Hace unos años el centro cultural Koldo Mitxelena le encargó la organización de unas jornadas sobre el escritor donostiarra. “Tuve la suerte de contar con su ayuda personal, para componer el programa. Era un hombre culto y muy abierto al dialogo, que sabía escuchar, no estaba ensimismado. Le tengo mucho cariño -el autor de Iparralde habla, sin darse en cuenta, en presente- y lo recuerdo como alguien muy agradable, inteligente y enriquecedor, que respetaba mucho a las personas”.

euskera batua El concepto de deuda también asoma al discurso de Xabier Kintana, secretario de Euskaltzaindia. “Los escritores de mi generación y los de la siguiente le debemos planteamientos que ahora no se discuten, pero que antes ni se planteaban. Él sustituyó de forma clara la sangre y los apellidos por el elemento cultural y lingüístico en la base nacional vasca; defendió que es vasco el que sabe euskera y tiene asimilada la cultura vasca, tenga los apellidos y el origen que tenga”, recuerda el filólogo. Txillardegi también fue un bastión contra la idea de que el euskera era “dificilísimo” de aprender. “Con su ejemplo lo demostró y nos animó a muchos a seguirle”, señala Kintana. Olaziregi evoca sus tablas de verbos en euskera, que, en los años 70, pasaban de “mano en mano” por todos los estudiantes.

El autor donostiarra siguió con determinación la declaración de Lizardi que reclamaba que el euskera era una lengua para todo, “no solo para el campo, el caserío y el mar”. Txillardegi quiso que el euskera sirviera de expresión a los vascos “modernos y urbanos”, como se plasma en sus propias novelas y en sus temáticas, e hizo una “clara” apuesta por un idioma nacional, para todos los territorios.

“Si Koldo Mitxelena fue el teórico del euskera unificado, los que convencieron de sus bondades fueron Gabriel Aresti en poesía y Txillardegi en prosa”, resuelve Kintana. “Sus aportaciones personales nos abrieron los ojos a muchos”.

Abrió tantos senderos que a nadie le resulta sencillo resumir su aportación. El escritor irundarra Markos Zapiain, uno de los expertos en su obra, hacía ayer un esforzado ejercicio de síntesis: “Además de crear ETA, en lo más oscuro del franquismo, Txillardegi renovó el concepto de vasco. Liberó el patriotismo del folklore y lo llevó hacia la izquierda. Dio un impulso decisivo al euskera batua, y encaminó la novela vasca a la modernidad. A través de Huntaz eta hartaz, abrió los ensayos vascos a temas como el suicido, el existencialismo, el anticolonialismo o el estructuralismo”. Cada una de estas aportaciones le habían asegurado, por sí solas, un espacio en la historia. Por esta colección, Zapiain concluye que “ha sido el euskaldun más importante de la segunda mitad del siglo XX”.

Algunos consideran, sin embargo, que su obra literaria merece más (re)conocimiento. “Es posible que a partir de la muerte de Franco su posicionamiento político a favor de un compromiso público y claro del escritor, le impidiera obtener más reconocimiento de ciertos sectores de la vida cultural”, señala Apalategi. Pero lo que ocurrió, a su juicio, es que “en los años 80, al llegar una nueva generación de escritores que tomó el poder -el boom de la literatura vasca-, la gente que ocupaba los lugares principales antes de esa explosión, quedó apartada”, analiza. Y “Txillardegi ha seguido existiendo como autor para los institutos, pero no se conoce su obra. Aparte del hito de Leturia es un autor bastante desconocido, y pienso que es un autor que se merece que se le lea. Ahora puede ser el momento para empezar a leerlo y ver lo que realmente ha aportado”, sugería ayer.

l 1957: ‘Leturiaren egunkari ezkutua’ (Euskal idazlanak).

l 1960: ‘Peru Leartzako’ (Itxaropena).

l 1965: ‘Huntaz eta Hartaz’ (Goiztiri).

l 1968: ‘Elsa Scheelen’ (Kriselu).

l 1972: ‘Hizkuntza eta Pentsakera’ (Gero).

l 1974: ‘Euskara batua zertan den’ (Jakin).

l 1977: ‘Oinarri bila’ (Irakur Sail).

l 1978: ‘Euskal Herritik erdal herrietara’ (Egile editore).

l 1979: Fonologiaren matematikuntza | UEU.

Fronteres lingüístiques i fronteres administratives en les interaccions per mòbil

xarxes — Wed, 11 Jan 2012 08:21:16 +0000

A França, les persones parlen pel mòbil segons les fronteres administratives, i a Bèlgica ho fan segons les fronteres lingüístiques entre flamencs i valons. Així ho expliquen els investigadors de la Universitat de Lovaina (Flandes), l’Institut Massachusetts de Tecnologia (EU) i l’Orange Labs de l’operadora de telecomunicacions. A partir de les interaccions entre els mòbils de França, apliquen algoritmes per a descobrir els límits de les comunitats que s’hi dibuixen, i les seues conclusions són que el límit principal a França és l’administratiu i a Bèlgica el lingüístic. És més, expliquen que esperaven trobar que el límit més important a França seria la regió, i el que més els crida l’atenció és que el límit més important és el departament, que té unes competències administratives molt menors. Evidentment, els sociòlegs expliquen que no és la frontera administrativa en sí qui marca les interaccions telefòniques, si no el poder de l’Estat que vehicula a través de la seua administració. Dirigeix la població a unes escoles i instituts concrets, a unes universitats concretes, dibuixa unes carretes i no unes altres, uns hospitals, etc. Cal dir, i a l’article no ho explica, que les fronteres lingüístiques belgues són també fronteres administratives, i en ocasions molt més importants. En un mateix estat cohabiten dos administracions en dos llengües, arribant a haver-hi batallons de l’exèrcit dividits segons si els soldats són flamencs o francòfons.

A França també són molt curioses les excepcions. Vegeu-les al següent gràfic o el vídeo. El Rosselló parla poc amb Llenguadoc. Tot i que seria díficil trobar raons lingüístiques, donada la situació sociolingüística del català i l’occità a la regió Llenguadoc-Rosselló. El nord d’Aquitània parla poc amb el sud, tot i que el límit no se situa a Bayona i també seria difícil pensar en una frontera lingüística a l’Iparralde bascòfon.

Té cert interès metodològic l’algoritme que apliquen, donat que es tracta d’un algoritme de conglomeració que ha de facilitar el treball amb xarxes tremendament grans. Això facilita el treball també amb xarxes de Twitter, Facebook, etc.

Seria interessant veure com queda el mapa a l’Estat espanyol, i quina interrelació hi ha entre les fronteres lingüístiques i les administratives. Evidentment, caldria posar la lupa a les àrees a on les dues fronteres no encaixen, i la Franja tindria un interès molt important. Aposto que el Matarranya s’encaixaria sobretot per les fronteres administratives, per tindre una capitalitat comarcal a Vall-de-roures i una de regional a Alcanyís, i este continuum s’allargaria fins Nonasp o Faió, mentre que a partir de Mequinensa es visualitzaria la importància de la capitalitat comarcal de Fraga i la capitatitat regional de Lleida, i el Baix Cinca molt possiblement estaria encaixat a la frontera lingüística per les relacions en Lleida.

Font: Le Monde - Le mobile, reflet des frontières françaises, via Purnas en o zierzo

Trobar pintades de carlistes al Matarranya

xarxes — Tue, 10 Jan 2012 07:10:12 +0000

Fa ja un temps que buscant una cova al terme de Pena-roja vam trobar uns abrics a on feie temps que havien fet pintades. Tot i que estes estaven tremendament deteriorades perquè havia caigut la pedra, es conservava una pintada amb la inscripció d’un període de temps: 1841-2. Ere previsible que les pintades estaven relacionades en la primera guerra carlista, sobretot perquè havia pogut llegir que Morella va ser dels darrers forts del carlisme el 1840. I havent-me trobat després les indicacions del diccionari Madoz sobre els fets a Pena-roja la cosa no deixa dubtes. No és gens difícil imaginar carlistes a l’espera, en una posició de molt difícil accés, en només dos entrades/eixides, i de fàcil vigilància.

El que desconec és si les pintades tenen algun interès històric. Hi ha cap historiador a la sala?

Historia: Esta villa padeció bastante en la última guerra civil en el mes de abril del año 1840 ocupaban su fuerte las tropas carlistas; pero el general Espartero mandó al general León hiciese por apoderarse de dicho fuerte, en el que todavía trabajaban sus defensores. Este general se dirigió á Peñaroya con 6 batallones, 2 escuadrones y 4 baterías de montaña.

A su aproximación dispararon los carlistas algunos cañonazos, repitiéndolos constantemente desde que los sitiadores estuvieron al alcance. Tales disposiciones exigían que León verificase un ataque que tuvo lugar, ocupando el pueblo á la carrera 2 compañías de cazadores de la segunda brigada, mientras que una sección de la batería de montaña contestaba el fuego de los carlistas y se dirigían 2 batallones á envolver la posición del fuerte.

Los carlistas evacuaron la plaza descolgándose por los muros; y perseguidos por 2 compañías de cazadores y escolta de León, se rindieron prisioneros 1 capitán, 2 tenientes y 21 individuos de tropa. Los de la reina, al ocupar el fuerte, hallaron en él un cañón de a 8, otros efectos de guerra y todas las municiones v víveres.

Pena-roja l’any 1840, i el carlisme

xarxes — Wed, 04 Jan 2012 07:56:27 +0000

Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España.
Escrito por Pascual Madoz (1.845)

Villa con ayuntamiento en la provincia de Teruel (a 46 leg.), partido judicial de Valderrobres (a 2 1/2 leg.), audiencia territorial y diócesis de Zaragoza (a 24 leg.) y capitanía general de Aragón.

Situación: en la margen derecha del rio Tastavins, en el declive de un monte muy pendiente cuya cumbre es una peña roja.

El clima es frio, pero sano.

Se compone de 280 casas de mediana construcción, entre ellas la del ayuntamiento, una escuela de instrucción primaria, iglesia parroquial (Santa María la Mayor), servida por un cura de entrada y de provisión ordinaria, 2 ermitas con culto público y un cementerio en buena situado.

Confina el término por el N. con el de Fuentespalda; por el este Benifasá, provincia de Castellón; por el sur con el anterior y Hervés, y por el oeste con Torre de Arcas. Pasa por él el precitado rio de Tastavins, procedente de Hervés, con cuyas aguas se riegan algunos trozos de tierra y recibe impulso un molino harinero, yendo las restantes al Matarraña; hay en este término hasta 91 masías ó casas de campo diseminadas.

El terreno participa de monte y llano, siendo de secano en su generalidad, pues tan solo se riegan algunos jornales de tierra.

Los caminos pasan uno de carril en dirección de Monroyo, siendo los restantes de herradura.

El correo se recibe de la cabecera del partido.

Producción: cereales, vino, aceite, almendra, nueces y otras frutas; hay ganado lanar y caza menor.

Industria: la agrícola y algunos telares de lienzos de lino y cáñamo.

Población: 377 vecinos, 1,507 almas.

Historia: Esta villa padeció bastante en la última guerra civil en el mes de abril del año 1840 ocupaban su fuerte las tropas carlistas; pero el general Espartero mandó al general León hiciese por apoderarse de dicho fuerte, en el que todavía trabajaban sus defensores. Este general se dirigió á Peñaroya con 6 batallones, 2 escuadrones y 4 baterías de montaña.

A su aproximación dispararon los carlistas algunos cañonazos, repitiéndolos constantemente desde que los sitiadores estuvieron al alcance. Tales disposiciones exigían que León verificase un ataque que tuvo lugar, ocupando el pueblo á la carrera 2 compañías de cazadores de la segunda brigada, mientras que una sección de la batería de montaña contestaba el fuego de los carlistas y se dirigían 2 batallones á envolver la posición del fuerte.

Los carlistas evacuaron la plaza descolgándose por los muros; y perseguidos por 2 compañías de cazadores y escolta de León, se rindieron prisioneros 1 capitán, 2 tenientes y 21 individuos de tropa. Los de la reina, al ocupar el fuerte, hallaron en él un cañón de a 8, otros efectos de guerra y todas las municiones v víveres.

Font i altres pobles al diccionari Madoz

Exposició fotogràfica de Marc Martí sobre grups de música

xarxes — Tue, 03 Jan 2012 09:56:49 +0000

M’alegra profundament veure aquells que remunten amb tanta facilitat professionalitat total en allò que altres “només” trobem afició i bones estones. I dic professionalitat en lo sentit més tècnic. Fer música amb professionalitat, activisme amb professionalitat, ràdio amb professionalitat… Marc Martí és un matarranyenc que sempre m’ha transmés la més àmplia sensació de professionlitat. I ara m’encanta veure que fa una exposició de fotografia a Saragossa sobre grups de música. Divendres que ve, 6 de gener, fa la presentació. Teniu la informació actualitzada a l’esdeveniment de Facebook.

El próximo día 6 de enero a las 20.30 horas la “Tabierna A Flama” acogerá la inauguración de la exposición fotográfica “Somnis entre boires” del fotógrafo Marc Martí Badia organizada por el autor en colaboración con “Tabierna A Flama” y “Magofermin”. Durante el acto tendrá lugar un recital de “Poesía Cruda” a cargo de Jorge Romance y posteriormente se realizará una audición de música aragonesa.

SOMNIS ENTRE BOIRES

INAUGURACIÓN: VIERNES 06/01/2012 – 20:30H

RECITAL DE “POESÍA CRUDA”
AUDICIÓN DE MÚSICA ARAGONESA

Més enllà dels grans escenaris, allunyats dels mal dits centres de la cultura, amagats als ulls dels masses, perduts en mig d’un mar de carreteres secundaries, existeixen animes que seguixen lluitant per aconseguir expressar-se…

Dillá d’os grans scenarios, luen d’os mal clamaus centros d’a cultura, amagaus d’os uellos d’as masas, perdius en un mar de carreteras secundarias, existen almas que continan luitando por aconseguir expresar-se…

Competir col·laborant

xarxes — Fri, 30 Dec 2011 07:00:14 +0000

Viles i gents publicat el 30 de desembre de 2011 a La Comarca

Competir col·laborant
Natxo Sorolla

El contacte fa enemics i ja sabeu com van les coses entre veïns. No és estrany veure tensió en els partits entre Queretes i Calaceit, o entre Calaceit i Vall-de-roures. O les relacions són històricament complicades entre Beseit i Vall-de-roures, entre Pena-roja i Fondespatla, o entre Maella i Favara. Res trau que entre pobles que tenen un nivell important d’animadversió, també hi haigue bones amistats personals. Però el veïnatge entre pobles moltes vegades fa enemics.

I esta dinàmica no és només pròpia del Matarranya. Al futbol, que deixa córrer les baixes passions, allò més comú és la competència entre veïns, com s’observa entre el Saragossa i l’Osasuna, entre l’Espanyol i el Barça, entre l’Atlético i el Real Madrid, o entre la Real Sociedad i l’Athletic de Bilbao. Però també es veu entre equips de territoris potencialment competidors, encara que no siguen veïns, tals com lo Barça i el Madrid, o l’Athletic i el Madrid.

Tot este joc d’enemistats i amistats va lligat en que tots los recursos són escassos, des de les terres per a treballar i els diners, fins les lligues i les copes. I per a adquirir-los cal competir. El triangle màgic diu que «els amics dels meus amics són, també, els meus amics». I la seua tergiversació diu allò contrari: «els enemics dels meus enemics són els meus amics». Perquè molts agents són amics perquè coincideixen a tenir un enemic comú. Passa amb l’Espanyol i el Real Madrid, o passa amb l’Atletico i el Barça.

En un camp molt llunyà, però no menys interessant, com és el de la guerra entre navegadors d’Internet, ocorren coses similars. Los tres principals navegadors són Internet Explorer de Windows, lo Firefox de programari lliure i el Chrome de Google. Los tres competeixen per obtenir la màxima quota de mercat, però un dels navegadors, lo Firefox, és finançat en part per la seua competència, Google. Esta acció, que aparentment és il·lògica, s’entén si s’interpreta que els navegadors en bona part són màquines que determinen quin buscador d’Internet s’utilitza. I tant Firefox com Chrome utilitzen el buscador de Google. I l’empresa Google té en el buscador la base principal del seu negoci, ja que des d’aquí capta l’atenció dels usuaris a la publicitat que gestiona en les búsquedes, i que al final mantenen el seu negoci. La realitat econòmica fa que a aquells que aparentment els interessa competir pels recursos escassos, en realitat els interesse més col·laborar per tenir més força de cara al competidor real.

Els enemics dels nostres enemics són els nostres amics. I si traslladem l’exemple dels navegadors i dels equips de futbol, com a Matarranyencs tindrem una bona base per a repensar les relacions de col·laboració i competència entre matarranyencs. L’economia del Matarranya és ben diferent d’aquella en què va gestar la competència entre pobles. Lo Matarranya és, ara més que mai, una mota de pols en un Univers tremendament gran i intercomunicat. I a eixe Univers és a on està la seua competència real, a on ha de vendre la seua producció agroalimentària de la terra o des d’a on han de vindre els visitants que òmpliguen los seus establiments turístics. La guerra per fer-se en los recursos no és una guerra entre natres, si no una guerra contra altres. Fer més gran lo nom de Matarranya mos fa més forts davant eixa competència real exterior. Les xarxes estructuren activitats col·laboratives i competitives per a repartir els recursos escassos. La competència i la col·laboració són inherents a un sistema social. I el sistema social és molt més gran que el Matarranya. Promoure la competència entre natres només mos farà més dèbils. Col·laborar mos farà més forts per a competir junts contra aquells que són la competència real.

Lo contacte de llengües a la Franja vist per AragónTV: “Me sorprendre que esta peluquería en pleno Teruel se llame Dit i fet”

xarxes — Mon, 12 Dec 2011 07:50:53 +0000

Un reportatge d’AragónTV desvetlla algunes qüestions clau pel que fa a ideologies lingüístiques de la Franja.

La llengua a l’escola. Director de l’Institut, de Saragossa, que no sap parlar la llengua dels alumnes. Considera que entendre-la és suficient.

- El idioma, és una zona de un idioma curioso.

- ¿Tú sabes catalán, Abel?

- Yo no.

- Pues habrá que aprenderlo, ¿no?

- A lo mejor sí, algún rato me pondré. Pero bueno, con paciencia. La cuestión es que de momento los voy entendiendo, y eso también es un paso.

AragónTV fa interactuar “espontàniament” un matrimoni catalanoparlant d’Arenys en castellà, perquè el català no pot eixir com a llengua normal a la TV autonòmica (2:00). I les poques persones que conserven el nom en català (Josep) són oposades a allò esperable a Arenys (la castellanització dels noms a la Franja és del segle XVII).

- ¿Como le llamas Josep, si él es de Aragón?

- Sí, mi abuelo también se llamaba Josep.

- ¿Y de dónde era tu abuelo?

- Mi abuelo era natal de aquí del pueblo.

- Y aún así, Josep…

En contra de l’ús normal del català com a llengua de la rotulació:

- Me sorprendre, Elia, que aquí, esta peluquería, en pleno Teruel, porque esto no deja de ser Teruel, se llame “Dit i fet”

A Purnas en o Zierzo parlen de com AragónTV fa este procés d’amagar la llengua per a qui mai ha visitat territoris fora dels castellanoparlants. I com això fa que hi haigue gent de territoris castellanoparlants que pugue dir que l’aragonès o el català no es parlen a Aragó, perquè mai els han sentit. El Director General de Cultura d’Aragó és lo màxim exponent d’eixe anticatalanisme. Humberto Vadillo deia en tribuna pública ¿Sabía usted que en Aragón se hablan aragonés y catalán? Pues yo no. Y lo mío tiene, desde luego, más delito porque yo nací en Zaragoza.

Lo programa d’AragónTV es diu Mis adorables vecinos. Sí, estos són (alguns de) los nostres adorables veïns.

S’ha mort Modest Reixach, pare dels censos lingüístics

xarxes — Wed, 07 Dec 2011 08:08:14 +0000

Modest Reixach va coordinar l’equip que va elaborar la primera aproximació censal a la realitat sociolingüística de la província de Barcelona, l’any 1975. En un moment que la dictadura franquista encara era vigent, van fer unes primeres recerques sociolingüístiques quantitatives. I va treballar amb el Cens de 1981, el Padró de 1986 i el Cens de 1991, a més d’una extensa bibliografia en sociolingüística. Va consolidar el precedent per als posteriors censos sociolingüístics, que han arribat fins el dia d’avui amb el Cens de 2011 que s’està elaborant. Reixach prové de la formació sociològica a la Universitat belga de Lovaina. Descanso en Pau.