Xarxes socials i llengües

Des del dilluns que ha escomençat lo curs Els futurs del català: un estat de la qüestió i una qüestió d’Estat, que coordina Emili Boix als cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona, Els Juliols. Els temes tractats afinen en les situacions diverses que passa el català en cadascun dels seus diversos territoris: la deriva substitutòria al País Valencià, els 25 anys d’Estatut d’Autonomia balears, el debat entre coneixements i usos a Catalunya, la culminació de la substitució a la Catalunya del Nord i l’Alguer o els reptes del multilingüisme. Al programa hi ha sociolingüistes de tot lo domini: Albert Fabà, Joan Melià, Andreu Bosch, Miquel-Àngel Pradilla, Gentil Puig, Joaquim Torres, Noemí Ubach i Carme Junyent. I a mi em toca parlar de la Franja. Parlaré de l’evolució sociolingüística sense llei de llengües. Repassaré la qüestió dels noms del territori i de la llengua, la identitat, els límits lingüístics, i per tant, del benasquès, de demografia, dels estudis sociolingüístics del català a la Franja en comparació amb la resta de territoris i de la sitaució de l’aragonès, del Manifest de Mequinenesa i tota la legislació sobre llengües feta a Aragó, els debats parlamentaris durant la reforma de l’Estatut i les successives promeses socialistes sobre la Llei de llengües, l’activisme lingüístic i les activitats dels secessionistes. Finalment, la presentació acaba amb una visió sobre el futur del català a partir de les seues condicions sociolingüístiques i els possibles futurs en l’arc parlamentari de l’Aljaferia. Com que les polítiques lingüístiques des de Saragossa difícilment seran suficients, mai, reflexiono sobre les vies per la estabilització i millora de la transmissió lingüística a la Franja, que passen inexorablement per que el català es faça un espai molt fort a l’escola. Amb o sense llei de llengües. Si no s’assegura l’alfabetització a una proporció molt important de població, el català pot consolidar els propers anys un procés de substitució lingüística pel castellà que ja es pot copsar entre escolars a la part central i nord de la Franja.  I serà difícilment revocable quan el procés estiga consolidat en tota una generació.

Lo bloc farà una parada tècnica durant uns dies perquè un servidor va als Països Baixos a aprendre una mica de xarxes socials i de sociolingüística. A l’apartat de Guindejant hi trobareu les referències. Bàsicament a principis de setmana intentaré enterar-me de com funciona el Siena, un programa d’anàlisi longitudinal de les xarxes socials. Que per a la tesi em va com anell al dit: ja tinc la xarxa social dels crios quan estaven al darrer curs de primària, i ara també tinc com han fet lo pas a l’Institut, i en quina llengua han escomençat a parlar en los nous amics, en qui es relacionen… I jo, en tanta informació , me séntigo una mica el gran germà ;)

A finals de setmana aniré a presentar les primeres anàlisis a un congrés de sociolingüística. Sigue com sigue, espero tornar molt animat en tot lo que haig vist i en les noves idees, en los ànims per terra perquè em falta molt anglès i amb alguna bona oferta per a tornar-hi a l’estiu o principis de curs vinent per a poder treballar en Siena, i en la tesi, al quartell general del programa. Aviam!

Foto de Paul Ferrer. Que no ho deia, però també vull tornar molt animat de veure moltes bicicletes i provar els formatges que m’han dit que fan a Groningen.

Us recomano que feu una ullada ràpida a la ressenya que fa Enrique Dans sobre un article, en què s’apunten els passos per vincular les investigacions finançades públicament, a la seua  publicació gratuïta i de lliure accés, fora de revistes especialitzades de pagament. M’ha fet molta gràcia un comentari que escriuen més avall:

Després d’un final de setmana una mica diferent, avui acabo de rebre dos alegries per correu tradicional, enxarxades:

La primera em fa especial il·lusió: fa pocs dies José Luís Molina va anunciar a la llista Redes que havia eixit un article a la Revista Migraciones (n. 22) analitzant els efectes de les noves immigracions a dins d’una classe. És Percepciones de la inmigración y relaciones de amistad con los extranjeros en los institutos que signen la Verónica de Miguel Luken i la Carmen Carvajal Gutiérrez, de la Universitat de Málaga. Vaig mirar a on podia aconseguir la revista i impossible de fer a curt termini en lo meu triangle de la vida mòbil. Aixina que vaig decidir enviar-li un correu electrònic a les autores per veure com podia aconseguir-lo. I molt agradablement m’han enviat una separata de l’article a casa. -Seguixco pensant en les bondats de les revistes electròniques per a la comunicació científica-. Al final us poso lo resum que les autores fan de l’article. Aviat espero poder donar-tos l’opinió. Trobo que és un tema extremadament lligat a la meua tesi. En conclusió, el que pareix dir és que a pesar que els alumnes en les seues opinions mostren distància amb col·lectius ètnics diferents als seus, creen xarxes socials dins de classe que no hi tenen res a veure, molt més interètnics del que cabria esperar.

La segona alegria és una revista que m’arriba des de Suècia (moonydoodle, més efectes nòrdics ;), la revista Connections. L’edita l’INSNA (International Network of Social Network Analysis) i m’hi vaig fer soci l’any passat quan vaig anar al congrés internacional de Sunbelt de Grècia d’anàlisi de xarxes socials. Faré una ullada detinguda quan m’hi puga posar, per a seguir els principals temes de recerca a nivell internacional. Però fot goig rebre una revista internacional a casa.

(more…)

Ahir, aprofitant que estava a la vila, vaig assistir a la meua primera “cena dels dimecres” que organitzen des de fa un temps los amics. “Perquè els que estem al poble, alguna cosa ham de fotre entre setmana”. Com si a les ciutats lligaren los gossos en llenguanices. Però en tot cas, fugiré de tota reflexió sobre este tema. I cal apuntar que les facultats de sociologia s’haurien de plantejar de fer uns quants crèdits de Sociologia de Bar, que seria una cosa com “fer reflexió sociològica a un bar sense que es noto”. La nostra professió guanyaria molt en credibilitat.

En tot cas, tornant a casa ja a unes hores delicades, vaig poder veure de reüll al mòbil un correu del meu director de tesi:

Primera lletra en minúscula i la resta en majúscula. Anem bé. Una pregunta d’esta transcendència en un correu de pim-pam-envio. Al moment, en les cerveses de la cena, penso en respondre alguna genialitat. Però m’aturo, i penso que al dia següent la genialitat no seria tant genial ;-)

Així que em planto al dia després, en un correu pendent de desaparèixer de la safata d’entrada. I penso com diables se diu la meua tesi. Ni rastre a la memòria del meu cap. Així que vaig a la de l’ordinador. Però tampoc hi ha rastre de com carai vaig inscriure la tesi a la matrícula. Lo títol més proper que trobo és:

Manteniment i substitució de les llengües des de la perspectiva de l’anàlisi de xarxes socials. La comunitat lingüística catalanoparlant al Mesquí, el Matarranya, la Llitera i la Ribagorça.

Ale, que no em vaig currar un títol descriptiu ni res. Per poc que no desenvolupo la tesi a les tapes. Jo, de moment, al director de tesi li responc sobre quin era el títol exacte de la meva tesi. Però em quedo en lo regust de gola, perquè eixe era el títol, però ja no és lo titol. Perquè siguem clars, ja no parlo (crec) de la substitució lingüística. Almenys com a centre de la recerca. L’anàlisi de xarxes si que seguix sent central en la tesi. Preò tampoc parlo ja ni del Mesquí, ni del Matarranya, ni de la Ribagorça. I sí, seguixco parlant de la Llitera. Però també del Baix Cinca i de la Noguera.

Escomenço per definir els punts claus que tracta la tesi:

• El territori ja ha estat marcat pel treball de camp: Llitera, Baix Cinca i part de la Noguera. Les dos primeres crec que per a temes sociolingüístics poden agrupar-se i resumir-se en Franja. Però la segona seria excessiu atribuir-li el nom de Catalunya. En tot cas, les tres àrees són rurals i semirurals.
• També està assignada la comparació entre dos tipologies de model educatiu: lo de la Franja i el de Catalunya. La comparació hauria d’aparèixer al títol. És possible que puga estalviar-me discussions del punt anterior utilitzant coses més abstractes com la frontera. En tot cas, el territori no és la part central de la tesi. Perquè ha d’explicar coses que han d’interessar a qualsevol persona que no sap a on cau la Franja, ni tan sols Catalunya o la Península Ibèrica. Per tant, lo territori ha d’anar al final.
• Lo comportament sociolingüístic també és central. Ni m’interessen los coneixements, ni m’interessen en excés les actituds. M’interessen los usos lingüístics. Ni què se sap ni què se pense, si no el què es fa.
• També l’anàlisi de xarxes socials pren tota la rellevància. Possiblement la substitució lingüística deixa de ser el nucli de la recerca, perquè la transmissió lingüística intergeneracional, entre pares i fills, passa a un segon pla, per a explicar la llengua utilitzada entre amics. I esta és la llengua utilitzada en les xarxes socials. La metodologia utilitzada és l’anàlisi de xarxes socials. Però aquí hauré de consultar si la metodologia ha de ser part del títol (anàlisi de xarxes socials) o només ho ha de ser el realment important, l’objecte d’estudi (les xarxes socials). I en tot cas, imagino que hauré d’avaluar qui és lo tribunal de la meua tesi, i el grau de tolerància que poden tindre cap a l’heterodòxia sociològica. Defensar tesis estranyes a sociologia, com de  sociolingüística, és suficientment heterodox a Barcelona. A totes les seues universitats. Potser afegir l’heterodòxia de les xarxes socials al títol empitjora la situació. O la millora. Vés a saber.
• L’estudi fa anàlisi d’escolars de primària en lo seu pas a secundària. Per tant és un estudi a preadolescents amb perspectiva longitudinal, el canvi de l’escola a l’Institut.

En lo moment de genialitat d’ahir vaig pensar que podria posar un nom d’aquells en enginy. Darrerament me n’havia currat no mola ni res!

Del poble a l’Institut.
Resocialització i xarxes socials en secundària a la Franja.

I de fet, hi ha qui, rient amb els títols amb “genialitat”, m’havia recomanat rebatejar-lo com

Del Colacao al Katovit.
Resocialització i xarxes socials en secundària a la Franja.

Segur que la generació dels nascuts cap a 1980 haguera entès que estàvem parlant del pas a l’adolescència ;-)

Però de moment no sóc capaç de començar a posar un nou nom a la tesi. Qualsevol idea serà ben rebuda. Continuarem al proper apunt: El nom de la tesi. Segona part.

Porto algun temps que no paro de redactar i redactar i redactar. I veig que repetixco una i altra vegada els mateixos connectors. Pareix que el català és una llengua que a on pot posar un punt, la hi pose. I el castellà, a on pot posar una frase en moltíssimes idees sense cap punt que les vehiculo, millor. A mi pareix que tindre tota l’educació escolar en castellà em va formar en frases llargues. En tot cas, los connectors són les paraules que t’ajuden a lligar dos idees, i les pose en relació. Les pot sumar, o les pot oposar, emfasitzar…

Com que necessitava ajuda, haig buscat llocs a on parlon de d’això i m’ajudon a buscar altres connectors. I de moment haig trobat esta pàgina de connectors. Avui pareix que no funciona, però podeu veure la còpia en memòria a Google. Si coneixeu altres pàgines igual d’interessants, deixeu l’enllaç als comentaris.

Fa molt temps que intentava fer piràmides de població en Excel. Però crec que no havie estat fins avui que m’havia deixat de tutorials Excel i preguntava al Google. I ahà! Aquí ho tenim.

Si fem una piràmide de hómens / dones, i seguim la convenció de posar els hómens a l’esquerra ham d’escomençar refent la taula de resultats de manera que els hómens passen a símbol negatiu i les dones es queden en valor positiu. Per exemple, si tenim 40.000 hómens i 60.000 dones de 84 anys, a la taula apareixeran -40.000 hómens i 60.000 dones de 84 anys.

Quan ja ham arreglat la taula, fem un gràfic de barres apilades, que dels 6 tipus de gràfic de barres que podem fer, a Excel XP el tenim a la fila superior en segona posició (el del mig). Aquí ja tenim representada una piràmide de població d’Excel en los hómens a l’esquerra i les dones a la dreta.

I ara només tenim que fer dos retocs menuts de disseny:

• Passem les etiquetes de cada fila a l’esquerra del gràfic, clicant dos vegades sobre les mateixes etiquetes, apareix la finestra del format dels eixos, i allà li donem a la pestanya de les Trames. Posem la Rétols de marca de graduació a la part inferior.
• Fem que els valor negatius que apareixen els eixos (los valors dels hómens) siguen també positius com los de les dones. A la mateixa finestra de format dels eixos anem a la pestanya Número, seleccionem la categoria Personalitzada i fem un nou tipus que tindrà el text següent: #;# En lo punt i coma se separe la manera en què es dibuixen los números positius i els negatius. I li estem dient que volem los negatius sense guions ni cap símbol.

En principi ja podeu gaudir de les piràmides de població. Si necessiteu explicacions en imatges i de manera més detinguda, podeu acudir a esta web que és la que m’haig fet servir de referència. I també tos explique com fer piràmides complexes, amb barres segmentades en diferents variables.

Definitivament, lo bloc està sent tant diferent en temes i complexitats que ja no sé sí esta heterogeneïtat és bona o roïna…

PS: Fixeu-tos la intel·ligència del Google, que li preguntes per “piràmides de població” i et dona resultats de “pirámides de población”. Lo dia que faigue les cerques multilingües i no només per proximitat de les paraules, serà un altre món. De moment, ja pots fer traduccions via lo GTalk afegint l’usuari es2en@bot.talk.google.com o en2es@bot.talk.google.com que et traduix entre el castellà i l’anglès les frases que li escrius. És la base de treball del Google multilingüe en què estan treballant.

Acabo de rebre un correu d’un amic amb el que ham compartit molts projectes sobre la Franja. Ell s’estima la Ribagorça i jo el Matarranya. I de banda a banda del mapa hi ha la Franja. La qüestió és que m’explica que s’ha decidit a difondre uns fets que l’han molestat enormement. Ell va defensar la seua tesi l’any 2003. I tal com és habitual, la penja a internet a l’accès de la comunitat científica. Però més de quatre anys més tard descobreix que un treball premiat (econòmicament) l’any 2005 per la Generalitat de Catalunya és un plagi del seu treball. Diu el meu amic “el treball al qual faig al·lusió és un “copiat i enganxat” literal de la meva tesi, a excepció del títol (en part) i intertítols (on per cert hi ha força faltes d’ortografia). Només cal que agafin frases a l’atzar del text premiat i facin una recerca a Google per caure de nou a la meva tesi penjada a internet.” La qüestió és que els diners i el reconeixement se’ls ha emportat un altre. I per a fer tesis doctorals, 500 euros bé que van.

És evident que no entro a comentar la jugada perquè ja em pareix massa evident quina és la meua posició. Però em fa reflexionar sobre els meus plantejament sobre drets d’autor en el camp científic. Fa algun temps una persona em va recomanar que cada cosa que escriguera la registrara. Li vaig contestar que em pareixia excessiu, i que el que jo faig és que sempre que haig treballat per a una institució pública faig el possible per a que el contingut estiga accessible de manera gratuïta per Internet, i amb els drets de còpia oberts. El treball està pagat per una institució pública. Per tant, quantes menys còpies en paper haguem de fer i més lluny arribo el treball, més raonable és aquell encàrrec. Qualsevol persona que estiga parlant d’aquell tema sobre el que m’han pagat per a fer recerca, ha de tenir molt accessible les investigacions que l’adminsitració s’ha decidit a pagar amb els impostos de tots.

Si el que estic produint depén únicament de mi, el que faig és afegir-hi els drets d’autor Creative Commons a l’obra: fotos, presentacions… La veritat és que m’apetix molt que una cosa que faig arribo molt lluny, sobretot si ja me l’han pagat o la faig perquè en tinc ganes. Amb el Creative Commons que habitualment utilitzo, que és que priva a l’altre de traure’n profit econòmic de la meua obra, i l’obliga a difondre-la en la mateixa tipologia de drets, reconeixent a l’autor. Suposo que el que faig és facilitar i potenciar que qualsevol persona que entengue que el meu treball li servix, l’utilizo amb la bondat de millorar-lo i utilitzar-lo per a coses positives i sense ànim de lucre. I tant com li sigue possible, reconéixer la faena de l’obra original.

Clar, el fet que algú presento a un premi un treball que és meu, no quadre amb el que la visió bondadosa de la humanitat em permet. No m’entre al cap que algú arribo a tindre tan poques llums com per a presentar un treball copiat-i-enganxat a un premi científic. Perquè si una cosa es pot tenir clara és que tard o d’hora un Doctor té més que apamada tota la bibliografia sobre el seu microtema. Un any abans o després arribarà a trobar-se de cara amb el seu treball copiat-i-enganxat.

A nivell moral i acadèmic el tema no crec que suposo excessiu problema, perquè les coses se posen en el seu lloc aviat. Però a nivell judicial quin tipus de garantia em mostra un Creative Commons per a defensar que aquella persona no tenia el meu consentiment implícit sobre el que ha fet?

Aquesta obra està subjecta a una
Llicència de Creative Commons.

Avui tornava de Barcelona cap al poble, en les 3 hores i 30 minuts que mínimament coste. A la setmana són 7 / 8 hores. I una estoneta que ha sonat Catalunya Ràdio m’haig quedat a n’eixe dial en lo tema de les hores que dormen los adolescents, perquè miren molt la tele, el messenger, lo telèfon mòbil… I que si el recomanable són 9 hores. Lluny de les meues 7 o menys hores, que són les que habitualment dòrmigo. Conseqüències: falta d’atenció, desmemoria, canvis d’humor, dien a CatRàdio… Així que, totalment identificat en qui patix conseqüències de les hores de són, i a raïl del que llegia fa alguns dies al bloc d’una diputada aragonesa, me poso a buscar maneres d’aprendre a administrar millor el temps. Són los propòsits del nou curs, una vegada vist que l’estiu no ha donat per a tant com un servidor s’havie proposat el mes de juliol.

No puc ni vull deixar de treballar (faena), ni de formar-me (tesi), ni de participar i millorar la societat que em toque viure (activisme), ni de ser un ser en una activitat social en la que em trobo a gust (amics i festa). I tampoc puc deixar de viure entre dos mons: Barcelona (treball) i el Matarranya (mmmhhhh… tot!). Simplement, vull aprendre a tindre control complet de les meues hores. Fa algun temps que haig deixat de ser un bitxo nocturn, que tranquilament pot fer les tres de la matinada treballant i dormir les 8 hores corresponents. Actualment crec que haig millorat eixecant-me a les 8 al Matarranya i a les 7 a Barcelona. Pareix que el dia corre més. Ara em toque aprendre a fer el segon objectiu, que és millorar l’organització. Evidentment, les tasques i agenda administrades per Outlook (i PDA o Blackberry) són un abans i un després. M’han alliberat lo cap d’estar pendent de mil coses per a no oblidar-les, o de tindre una agenda anàrquica. Sé que les tinc allà, ordenades i prioritzades, accessibles en qualsevol moment que necessito decidir què faig o què no puc deixar de fer. Però encara així, la major part dels dies no els acabo sentint-me completamet content en la faena feta. Per tant m’imagino que hauré de millorar la programació, saber què puc fer en les 24 hores què té un dia. I per tant, abans hauré d’il·luminar-me en algunes lectures. Alguna proposta? De moment aquí deixo uns quants enllaços que deixo pendents per a la lectura (quan tinga temps ;).

El que veig més important del que diuen: diferenciar entre l’Urgent (o ho fas avui o la cosa pot ser greu) i l’Important (impacte clarament en positiu en els objectius del teu projecte, i milloren en evidència la situació actual, i poden evitar moltes tasques urgents en un futur, però no cal fer-ho ARA!): Un wikillibre que pareix interessant 1 2 3 4 5 6 7

Estic fent una mica de memòria de les coses que em feen desatendre les coses importants: lo Messenger n’ere una, abans. Ara ja és una ferramenta de treball, no d’oci. No puc tindre eixa ferramenta d’oci oberta tot lo dia. Però a partir que vaig decidir de bloquejar a tota persona en la que no estava treballant, hi va haver un canvi i la gent ja no escrivie “per a parlar” i dient “què fas?”. Ara ja és una ferramenta de treball o d’oci, però útil per al que ha de ser útil: estalviar una telefonada o un correu. Ja no és un “xarrar per xarrar”. Un gran canvi, molt recomanable! És aprendre a dir NO (sobretot a un mateix).

Los fòrums dels que participava també han baixat en activitat i ja no suposen un robatemps.

La lectura dels feeds dels blocs actualment me porte un temps considerable. Però porto uns diesque estic administrant-ho bastant bé. Ara per ara estic en una època de “no tinc temps morts” i porto uns 300 posts de coses que sé que revisaré en algun moment i m’interessen per a eixamplar la visió del món. Però allà esperen. Que és el que crec que han de fer. Esperar a que passon les coses urgents ;-)

A veure si hi ha sort i els dies los fan de 28 hores i les setmanes de 10 dies!

No fa més de dos mesos que em preguntava sobre els congressos científics. És un sistema que em pareix curiós i que necessita d’una important despesa. Trobades d’especialistes (i en alguns casos diria que no tant especialistes) en una matèria, que es reunixen per sales per a escoltar altres persones del ram, i en acabar fan comentaris sobre el que s’ha exposat. En alguns casos comentaris de molt alt nivell, aportant idees al treball. En altres casos crítiques lapidàries que tomben lo treball d’un doctorand. També hi sol haver debats amagats en la major part de casos, perquè dos persones estan portant una conversa que el qui arriba com a nou viatjer en una matèria no entén. No entenen com poden tindre un cristo tant important en uns comentaris tan poc importants. En realitat coneixen la posició de l’altre, l’escola a la que pertany i suposen què és el que els respondrà. Bé, vaig donant forma a les meues idees sobre els congressos i evidentment los veig la utilitat. Però possiblement quan veig les meues factures d’avió, estada i tarifa del congrés seguixco pensant: Òstia quina pasta! Serà cosa del mileurisme. [La Wikipedia en català no tenie l'article de "mileurista" i l'haig creat a partir de la traducció de la castellana]

En tot cas, avui m’ha agradat l’article Replanteando la difusión de la ciencia llegit al repàs matinal de blocs i fonts d’informació. És d’Enrique Dans, un blocaire que seguixco amb assiduïtat i que m’agrade molt com escriu, com treballe, la temàtica que tracte (encara que a vegades és excessivament tècnic en temes de programació), i habitualment, m’agrade com opine. I a més, està entre els més visitats de l’estat. L’article parle de la lentitud de la ciènciaen el procés d’avaluació dels treballs (i jo també parlaria dels costos) . Habitualment es treballa, els avenços es porten a avaluar a un congrés i finalment s’intenta publicar a una revista de suficient prestigi científic per a fer-ho constar al currículum. La burocràcia de tot el procediment fa perdre moltes hores de recerca. I el procediment és lent fins el punt que moltes vegades les “novetats” ja són velles quan s’han publicat o acaben per difondre’s per altres mitjans diferents de les revistes especialitzades.

A l’article es parla de SciVee, una projecte de la National Science Foundation, la Public Library of Science i el San Diego Supercomputing Center per a facilitar el procediment d’avaluació científica prenent com a base la web 2.0. La idea és molt interessant: penjes lo teu article, l’acompanyes d’una gravació resumint-lo o exposant-lo com si fore a un congrés, i la comunitat científica hi diu la seua. Si el procediment pren força i reconeixement com a alternativa a les revistes científiques, la cosa pot ser molt interessant.

La idea la vaig començar a treballar fa un temps parlant en un expert en xarxes socials de Sevilla. Li vaig dir que l’havia llegit pels articles que tenie penjats a la revista Redes i a altres llocs d’Internet. I es va mig sorprendre, dient “después dicen que lo que vale son los artículos de revista científica y las bibliotecas, y la gente te conoce por lo que tú mismo pones en Internet”. Abans de tindre una idea tant clara, havia llegit propostes més radicals, com congressos en línia i gent que diu que mai més tornaria a un Congrés, perquè la majoria de les vegades són aborridíssims i no hi ha novetats. En realitat, molta gent no aniria a un congrés si no presentara res ell mateix. D’aquí que habitualment els congressos estiguen plens de doctorands i,sobretot, postdoctorands buscant més anotacions per al currículum.

També penso que, evidentment, serà difícil trobar alternatives als actes paral·lels de congressos, com la festa de benvinguda, los dinars i els cafès, que són la font de les xarxes socials, de les confiances i dels futurs grups de treball… Molt me temo que això no tindrà cap altre àmbit a on desenvolupar-se si no és en un congrés físic.