Xarxes socials i llengües

Last.fm és una plataforma en línia per a escoltar música a partir d’un patró molt senzill: escoltes la música que t’agrade, i et recomane nous grups similars als que escoltes. I tot en un format similar al que pot oferir una ràdio musical. La fòrmula és tant senzilla com brutal. A partir dels teus gustos, lo programari avalua què et pot agradar, t’ho recomana, i si no és del teu gust, va a per més grups. I el mateix programa aprén sobre tu i ja no t’oferix tipus de música que abans li has dit que no t’agrade. Això és una fita per a la música d’una projecció impressionant. És una revolució similar als suports que es poden regravar per particulars i portar a la burxaca (casset) o a la de la música sense suport físic (mp3).

Lo mp3 dóna(va) accessibilitat total a la música que es produix al món des del teu ordinador. És un pas històric, perquè elimine qualsevol intermediari entre tu i la música, fins i tot qualsevol filtre econòmic. Tens tota la música a mà. Però només tens dos problemes: l’espai del teu disc dur i el teu impressionant desconeixement de com sone la immensa majoria de la música que es produix al món. Perquè ja li pots dir a l’Emule que baixo música, que si tens baixades les discografies dels grups que coneixes i estàs cansat de donar voltes als 500GB de música, has arribat als límits de l’era del mp3.

En Last.fm desapareix aquell filtre que és lo teu propi desconeixement, i et crees la teua pròpia emissora de ràdio: és molt recomanable baixar-se el programa. Li dius un grup o un estil de música i ell te crea la teua pròpia llista de reproducció, te va oferint coses que ja coneixies i coses noves. I a partir d’aquí vas coneixent millor quin és lo tipus de música que t’agrade. A més, no requerix la teua atenció per a res més, funcione com una emissora. Així, per exemple, jo haig descobert grups finesos que no fan ni un concert fora del seu país, grups d’èxit a discoteques angleses que aquí no se senten més que a catximans o estils de música en la seua varietat psicodèlica que a la meua xarxa social és literalment impossible que hi entron. Ara la indústria musica ja em té en un llistat de concerts per a anar a pagar l’entrada, els quals mai se m’hagueren ocorregut. És un sistema tremendament diferent d’aquell que explicàvem aquí mateix sobre com ere abans, en los cassets. Coneixes què t’agrade sense cap intermediari ni cap filtre social, comercial o polític. Economia de la llarga cua (anglès / català) en estat pur.

Last.fm és la ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade, i a més, deslliure els teus gustos de la xarxa social. Almenys aquells gustos que no depenen de la farra que t’has pegat escoltant alguna cançó. Com lo Chiki Chiki ;) Que serà la canço que vulgueu, però ben acompanyada i en un bon festival d’amics sóne fins i tot diferent (per si hi ha dubtes, no tinc res a veure amb lo vídeo dels fragatins ;).

PS: La música del Last.fm és pujada pels propis autors i jo mateix n’haig posat de grups dels quals difícilment podries comprar el disc si no coneixes molt bé el mercat, i per tant, no coneixeries de cap altra forma. I per tant, difícilment aniries a veure’ls a un concert i podries pagar l’entrada.

Fotos de pa gillet i Thomas Hawk

Fa 10 anys jo només podia accedir a la música que podia comprar a la botigues que tenia a mà (i al Matarranya no n’hi ha), a la música de la teua xarxa social gravant dels seus cassets o comprant per correu. I si l’accés a la música era difícil, conéixer els teus propis gustos encara era més difícil: evidentment, la teua xarxa social condicionava totalment quina música podies escoltar. En lo meu cas, los estils eren clars i finits, i podies triar i aprendre entre només alguns (que habitualment ere -i són?- incompatibles):

• Los makineros: música màkina
• Los alternatius: rock espanyol, rock basc i rock (radical) català
• Les xiques: pop(-rock), ràdiofòrmules, cantautors i/o rock català
• Los pares: dels més grans, ningú escoltava el que escoltaven ells, i dels pares més jóvens, alguns descobríem lo rock clàssic.
• La música clàssica, aquella dels conservatoris.

I para de comptar. A ningú se li ocorria anar-per-lliure sense la seua xarxa i gastar-se 1500 pts. amb un CD d’un grup del qual no tenia una referència. La màxima prova permesa era comprar-se un recopilatori de grups i allà conéixer 10 o 20 grups més. Necessitava introduir el tema de com era la música fa 10 anys perquè estic començant a bavejar tal com és la música actualment. Però serà al proper apunt.

Foto de LordKhan. No ha estat triada aleatòriament. Fins i tot en la música punk, aquella que no tenia regles i tal i pasqual, la xarxa social hi és tremendament vertebradora, a jutjar per la foto. (Noteu que no sóc fan de la major part de les filosofies punks ;)

Ho heu sentit mai? Tos agrade algun grup, però quan trauen un nou disc sentiu que algun amic diu “buah, són tots los discos iguals”. Pareix que algunes vegades així és. Ho diuen de Linkin Park:

What I’ve Done

Faint

Somewhere I Belong

Crawling

Numb

Lying From You

Trobo este article a un grup de Last.fm que estan interessats en fer recerca sobre la música. Hi arribo buscant informació per a un altre dels projectes que tinc. Espero poder-tos-ho explicar millor un altre dia.

Fa algun temps que vaig descobrir els Nine Inch Nails  buscant per les rames que es deriven de la música electrònica dels Prodigy  i els Chemical Brothers. Avui veig a Alt1040 que el grup ha penjat ell mateix als servidors de lliure descàrrega lo primer dels quatre discos que acaba de traure, així com te pots baixar des de la seua pròpia pàgina web l’arxiu comprimit en .zip. Després tens diferents opcions com comprar per 5 dòlars la discografia completa en mp3. A més, publiquen estos discos en Creative Commons, la qual cosa permet la còpia privada dels discos de manera gratuïta, o que qualsevol persona pugue editar la música per a remesclar-la, fer versions o el que calgue. Tot sense SGAE. I fora de qualsevol discogràfica, que no ho haguera permès. Esperem que este sigue el futur de la música.

Actualització: i pareix que els està anant molt bé el negoci…

Seguint en la temàtica fora de tema del bloc , m’acaben de fer arribar via la llista de difusió Informigjorn un enllaç a una web per a compartir pel·lícules en català… comparteix.cat

Estic sense connexió de banda ampla i substituixco Radio Electracks i Ibiza Global Radio del Winamp (i la Rock’n'goal de la FM -i de la Cope-, que ja em té una mica cansat en les mateixes cançons) per la reproducció aleatòria de la música del disc dur. Trobo un vídeo molt vell… Si eres músic, i coste que et vingue gent als teus concerts, sempre els pots amenitzar en una mica de circ… la idea té 40 anys: The Rolling Stones Rock and Roll Circus. Un programa de televisió que no va ser emès al seu temps… imagino que la quantitat de droga que s’hi va consumir pels camerinos va ser important… Tocaven Eric Clapton, The Who, Jethro Tull, John Lennon, Yoko Ono i molts més…

Descarrega la primera part
Descarrega la segona part

PS: Acabo de canviar el subtítol del bloc… Ere impossible mantindre el títol “Xarxes socials i llengües” sense acompanyar-lo d’una disculpa per parlar de tantes coses no temàtiques

Viles i gents del 28 de desembre de 2007 que em publiquen al Diari La Comarca

Des que vaig aprendre a tocar la flauta a escola i a llegir pentagrames haig estat lligat a la musica com a aficionat. Piano al conservatori d’Alcanyís, exàmens a Reus, bombardí a la banda de Pena-roja i Herbers, bolos en la xaranga a viles del Maestrat de Terol, hores d’assaig de gaita, quilometres en Los Draps, organització de concerts… Crec que no se me deu poder condemnar per ser un exterminador de la musica. I a mes de tindre esta afició, també tinc cabassos de cintes i CD’s verges gravats pels amics de l’Institut i algun disc durs extern de gran capacitat en mp3 baixats en l’Emule. Possiblement, gràcies a esta facilitat per accedir a tota esta música, haig pagat l’entrada a concerts de grups que mai haguera conegut, o tipus de música que mai haguera ni imaginat. La Societat General d’Autors i Editors (SGAE), que es l’única entitat que em representa legalment com a músic, me diu que sóc un enemic de la música.

A la vegada, al Matarranya és impossible fer directes de música sense perdre perres, si no jugues en grups amics a preus d’amics, música amateur i ajuts d’alguna institució per a pagar l’equip. I encara aixina, sempre tanques comptes sense un duro guanyat. I quan tens tots los comptes passats, sol arribar la SGAE, en pell de protectora de la música, i et diu que has de pagar una suma de diners en concepte de drets d’autor. “Escolto’m, jo als autors ja els haig pagat. Vosté a qui represente?” “Als músics.” “No, jo tinc unes quantes peces de música, a vosté no el conec i no m’ha vingut mai a liquidar els diners que ha cobrat en nom meu. Si no és poc que vosté no represente als musics, a més, vosté m’assigne un impost revolucionari al qual li és indiferent si no s’ha tocat cap cançó d’un autor seu o si tota la nit han sonat versions del Rey del pollo frito. I per a finalitzar, m’assigne un preu únic que no depén ni si al concert han estat 4 gats i eixim empenyats o si s’ha omplit lo Sant Jordi. Vosté vol que l’any qe ve jo no tinga ni ganes ni perres per a tornar a fer un festival de música?” La SGAE no defense la musica. La SGAE només defense una indústria de la música que té acorralats als músics per les discogràfiques.

Publicat al bloc col·lectiu Viles i gents

Dissabte vaig anar a un concert d’Azero, un grup que ha nascut a les viles en un dels dialectes del català que mes m’encante. A l’entrada podies pagar 6 euros o be afegir 2 euros i adquirir tambe el CD. Qaun vam arribar ja no quedaven CD’s, però no em va importar massa. Sabia de la política d’entrades i havia decidit que no els compraria el CD, encara que m’agraden i son amics meus. Perquè havia baixat escoltant l’mp3 enganxat al radiocasset del cotxe i no havia pogut posar les cançons velles del grup perquè les tinc en CD i no en mp3. Lo darrer contacte en la musica emplasticada dins d’un CD ha estat la que portava al lector de CD’s i mp3 que es va jubilar fa alguns mesos, i que sobretot ha reproduït moltíssima musica baixada per l’Emule en format de mp3. Directament, qualsevol disc que em compro i que tinc ganes d’escoltar quotidianament, es convertit a mp3. Perquè si la música només està en CD sé que l’escoltaré de tant en tant. I no la transportaré amunt i avall , en la taxa de grams per minut de música que comporte la música emplasticada. Preferixco adquirir altre merchandising. I més ara de cara al fred, que tinc l’armari una mica faltat de jerseis .

Fa temps que pensava que em seria difícil fer un bloc simplement temàtic. I avui crec que ho acabaré per confirmar. Però el tema em pareix tant interessant…!

Algun dia explicaré els meus grups musicals emblemàtics. En tot cas són força dispars. Un d’ells és Pink Floyd que prové de la meua època 70era, allà cap a l’any 98, quan estava fent la secundària al Matarranya. Primer van arribar The Doors que dies després d’escoltar-los (i pensar que eren molt avorrits) me va arribar una cinta de caset seua i vaig començar a flipar en los seus contrastos entre els moments de relax i els moments psicodèlics delirants. A partir d’ells vaig començar a rebre d’un amic heavy cintes que tenie de son pare, dels Led Zeppelin i Pink Floyd. I fins avui dia.

Des de fa prop d’un any que tenia un retall d’un diari gratuït, no recordo quin, i que l’acabo de recuperar posant ordre a la taula. El títol de la notícia breu és “Pink Floyd y el lado oscuro de…” i explica que la película del Màgic d’Oz se sincronitza amb un dels àlbums de Pink Floyd. Quan ho vaig llegir, m’ho vaig guardar per a buscar més informació quan disposara de temps. I avui, poso al Google pink floyd oz i m’apareixen uns quants vídeos de la sincronització que m’han paregut increïblement genials. Enganxo el primer de la sèrie aquí davall. Podeu llegir més coses sobre la sincronització aquí. Esta notícia, juntament al fet de trobar a Maella (Matarranya) un pub en lo nom més cridaner que pots posar a un pub, com és Fluido Rosa, han fet pujar el grup a la segona posició dels grups psicodèlics dels 70, per darrere dels Doors.

Aneu al final del tercer minut: