“L’altra sociologia” (XIII): Boudon i l’homo sociologicus 31 agost 31UTC 2011

CINQUENA PART – Explicació per mecanismes: la lògica d’allò social

L’intencionalisme–racionalisme metodològic: Raymond Boudon

Boudon veu de l’escola empírica anglosaxona (rigor tècnic i control estadístic + incorporació de supòsits substantius per a la interpretació causal de l’estructura empírica) i de l’escola teòrica alemanya, sobretot de Weber, l’explicació intencional, que evoca als motius i raons de l’acció com a principis de significació a la vegada que com a causa de l’agència humana. Als inicis treballa en qüestions de mètode, regressió i senders (en la via de Lazarsfeld–Merton i Simon–Duncan). Per camins diferents, arriba com Jon Elster a un model de comportament intencional, individualisme metodològic de l’elecció racional i damunt les ferramentes analítiques de la teoria de jocs. Es desenvolupa sota els principis de l’homo sociologicus actiu. Per explicar els fenòmens socials cal partir de les accions–decisions d’agents intencionals (individualisme metodològic) circumscrit a un sistema interactiu (paradigmes interactius), allunyant-se de la sociologia de les causes socials o no psicològiques, dels “fets socials”, distanciant-se de l’homo sociologicus passiu i de l’homo economicus. Els fenòmens socials deixen de veure’s com a simples reflexos de la societat i de la cultura, i passen a presentar-se com resultats de la capacitat humana de raonar i decidir. La teoria de jocs li va donar la possibilitat d’introduir una dimensió causal als models estadístics. S’oposa a la lògica col·lectivista de Durkheim i la cerca d’estructures estadístiques o regularitats agregades com a responsables dels “fets socials”. Boudon hi oposa la creença que qualsevol regularitat social pot ser interpretada dels fets intencionals, d’accions i decisions humanes. Encara que les taxes de suïcidi per grups se mantinguen estables, al cap i a la fi qui es suïcida és una persona per uns motius. També creu que les decisions de tercers afecten les decisions pròpies, el que el distancia de l’individualisme metodològic estàndard de la racionalitat paramètrica, ja que tendeix cap a la racionalitat interactiva i estratègica. És així com els sistemes interactius passen a ser la molècula bàsica de l’anàlisi social, sent el context de la decisió interdependent el marge dins el qual s’integra l’acció intencional dels agents decisors. Boudon no és atomista, és interaccionista. Per a Boudon l’agent social fa coses ja no per les preferències, si no per inèrcia o per la costum, els valors o altres condicionaments socials, culturals, ètics… Aprofundeix en les qüestions de l’homo sociologicus.

“L’altra sociologia” (XII): el “mecanisme” com a pas previ a la “llei” 30 agost 30UTC 2011

Una defensa dels mecanismes: Jon Elster

A finals dels anys 80 Elster no és gens optimista sobre el control del Model d’Elecció Racional sobre les ciències socials, a diferència de Coleman i Becker, i proposa buscar els “mecanisme”. Reformula el marc analític argumentant que les expectatives s’adapten a les opcions disponibles. L’home no és tan racional. Abans     que el concepte de teoria, el concepte bàsic en les ciències socials hauria de ser el concepte de mecanisme. Les ciències socials disten anys llum de la possibilitat de formular regularitats sobre la conducta humana, semblants a lleis generals. Ens hauríem de concentrar en canvi en mecanismes menuts i de dimensió mitjana per a considerar l’acció i la interacció humana. És aquí on desenvolupa el programa de generació de mecanismes com a estratègia de construcció de teories, incidint en la sociologia de Lazarsfeld – Merton de les menudes (i mitjanes) teories. El món deixa de ser una realitat uniforme a la que corresponen regularitats abstractes u teories simples, elegants. Més bé és complex, amb discontinuïtats. La diferència entre teoria i mecanismes és la qüestió de “filar prim”. La teoria és una llei, un enunciat que relaciona un estat antecedent amb un altres de subseqüent. El mecanisme proporciona la cadena causal que vincula els dos estats. En absència del mecanisme, la llei és una mera caixa negra. La teoria és “Si A, aleshores sempre B”. El mecanisme és “Si A, aleshores de vegades B”. Els mecanismes són enunciats de tendència que assoleixen un grau intermedi de generalització, col·locant-se clarament entre les lleis i les simples descripcions tipològiques. L’analogia per a explicar l’estat de les ciències socials és el de la sembra de camèlies al jardí. Sabem que els agrada l’adob, i els posem adob. Però sabem que la terra calenta (per l’adob) els perjudica. De totes maneres les sembrem i al cap del temps veiem que gran part ha mort. L’explicació per mecanismes ens diu que han mort perquè estaven plantades a un camp tan adobat que va resultar estar massa calent. No tenim lleis que diguen que les camèlies plantades en sols calents i rics sempre moren. Però tampoc van morir totes les plantes, i no tenim cap llei que explico que una classe de plantes moren en eixa situació i unes altres no. No es nega que no existisca la llei universal, simplement que la nostra capacitat per a donar una explicació rutinària precedeix al nostre coneixement de tal llei. La idea d’explicacions per mecanismes, incompletes, és històrica, però s’ha accentuat tan en els darrers temps que pareix que les lleis científiques es presenten com un cas particular de “mecanismes resolts”. L’estudi per mecanismes només és útil amb l’absència de lleis. Però no és (només) propi de les ciències socials. Ni específic de l’objecte d’estudi. També els mecanismes abunden a les ciències naturals, i les lleis de la física menteixen. El progrés en ciències socials no pot associar-se a l’elaboració de teories generals, que continua sent il·lusori, però tampoc cal retornar a la descripció. L’estudi dels mecanismes és un bon punt de partida. Entendre els detalls de la històrica causal redueixen el risc de les explicacions espúries, i els mecanismes poden operar com a factors test en els controls de regressió estadística, amb l’avantatge addicional que es tracta de pautes causals regulars i no d’històries ad hoc, intuïtives o arbitràries, com el cas de moltes variables inferides. I això pot fer créixer la interinfluència entre teoria i recerca, promovent l’acumulació teòrica. S’expliquen diferents patrons psicològics (mecanismes) que elabora Elster:

1. Són patrons visibles en general,que tot i que no es poden universalitzar, si que es troben en diferents situacions i ajuden a interpretar la realitat: autoengany, adaptació d’expectatives a les oportunitats disponibles…
2. No es poden reconèixer com a condicions causalment significatives fins que no s’han disparat en circumstàncies específiques: cas dels diagnòstics a malalts precoços si volen ser informats o no.
3. Poc es pot dir abans sobre la reacció dels d’individus, però una vegada expressada una opció o adoptada una actitud, el mecanisme és fàcilment reconeixible per les seues implicacions.
4. Els mecanismes tenen parelles: es vota al perdedor / es vota el que guanya, conformisme amb la societat subconscient / inconformisme subconscient…
5. En situacions paregudes (Tocqueville i la relació entre confiança política i confiança religiosa) es pot desenvolupar una cara del mecanisme o una altra.
6. La indeterminació es pot causar a la presència comú d’una causa que afecta desitjos i oportunitats. La pobresa pot fer créixer la motivació per innovar o rebel·lar-se, però les seues oportunitats són menors.

Es podria arribar a pensar que els mecanismes són bàsicament psicològics. Però no cal oblidar que els mecanismes psicològics es poden emprar per a la construcció de mecanismes interactius i pròpiament socials. És indiscutible que Elster ha tendit a contribuir amb mecanismes psicològics amb el seu treball al nivell de formació de preferències, però la part inicial del seu treball va treballar més en mecanismes interactius. Esquema final on hi ha 8 situacions diferents a Tocqueville que Elster interpreta en la relació entre desitjos, oportunitats i acció.

“L’altra sociologia” (VIII i IX): Funcionalisme (Merton) vs. teoria de jocs (Boudon) 27 agost 27UTC 2011

VIII. Mecanismes i teories mitjanes: Robert K. Merton

Merton desenvolupa la variable interpretativa “privació relativa” fent ús de la idea de Lazarsfeld sobre el paper del coneixement precedent en la interpretació dels estadístics controlats. Ho fa en el seu camp teòric, el del funcionalisme estructural, associant mètode, tècnica i teoria. Posava el seu sistema front el procediment estadístic–inductiu, i difuminava la frontera entre l’explicació empírica i l’explicació teòrica, desplaçant-se des de les estructures observades a les variables interpretatives (supòsits substantius o mecànics). Merton va trobar en la variable inferida “privació relativa” una interpretació a gran part de les taules del TAS. La va utilitzar per a interpretar les relacions poc coherents entre la variable independent i la dependent. Es desenvolupa el tema del grup de referència, i la conformitat o la incoformitat amb les regles del propi grup. Si s’aspira a ascendir socialment, però no s’acaba integrant a l’altre grup (de referència), es queda fora del propi grup i fora del grup de referència.

IX. D’“El Soldat Americà” a la teoria dels jocs d’estratègia: Raymond Boudon

Les dificultats del model de Merton van ser represes per Boudon, qui va proposar la teoria de jocs. Bona part de la teoria de jocs era capaç d’explicar les taules que mostraven com, a majors expectatives de promoció i mobilitat, corresponien majors índex d’insatisfacció personal. Mostrava un joc donat: N=conjunt de persones; n = guanyadors; B = quantitat que suposadament guanyarà; C= quantitat abonada per a participar; h = estimació de la quantitat de guany net a partir del que els N estaran disposats a jugar. L’augment del valor de n (promocions a l’exèrcit, guanyadors), produïa una assumpció de riscos dels jugadors, i també un major sentiment de fracàs dels perdedors. Un sistema amb major ventall de promocions comporta, paradoxalment, a una major frustració relativa. El model de Boudon permet “comprendre” les associacions, i resol algunes qüestions que Merton no fa, com els motius que porten –no estructuralment, si no “estratègicament”– a l’agrupació de referència segons els diferents contextos. Aquest mecanisme causal és més inclusiu i amplia considerablement l’àmbit d’aplicació a dominis que van més enllà de conductes pautades i descrites per les estructures grupals de referència.

“L’altra sociologia” (V): Les grans pretensions de l’estadística en sociologia 24 agost 24UTC 2011

V.            El repte de “El soldat americà”: Samuel A. Stouffer

L’any 1941 Stouffer rep un encàrrec per dirigir una macroenquesta d’opinió de l’exèrcit americà, que es coneixerà com The American Soldier (TAS). El fet de disposar d’un gran pressupost li dona la possibilitat de comptar amb un importantíssim treball de camp de 5.000 enquestats entre la tropa, i una aplicació de 160 qüestionaris, a més de la col·laboració de reconeguts especialistes: Lazarsfeld, Merton… També el fet d’allargar-se el treball de camp durant tota la II Guerra Mundial li dona una riquesa important a les dades, així com la possibilitat de fer anàlisis en diferents èpoques sobre la mateixa població (panel). Per tal de suplir l’efecte experimental es va recórrer a la comparació sistemàtica i la regressió estadística.

Amb tot, Stouffer escrivia l’any 1950 que “a pesar de tan monumental intent” el TAS rarament va aconseguir produir “burdes aproximacions o imitacions” de l’experiment estadístic. Una de les qüestions més cridaneres va ser la de la taula que descrivia que els soldats afroamericans procedents del nord d’EUA i estacionats al sud, que objectivament havien de sofrir major discriminació que els estacionats al nord, donaven respostes més favorables en temes d’ajustament personal, arribant a mostrar-se més positius que fins i tot els afroamericans del nord assentats al nord. La solució a este embrut no els arribaria per la via de la regressió estadística, si no que van ser els psicòlegs de l’equip que van proposar una interpretació: els afroamericans assentats al sud gaudien de clars privilegis en comparació als civils afroamericans del sud, i també dels afroamericans civils del nord. El mecanisme psicològic del sentiment de privació en comparació als parells propers en paregudes circumstàncies donava la interpretació correcta.

El problema amb que es van trobar a l’hora d’incloure eixa nova variable de sentiment de privació relativa respecte els pars, funcionant com a mecanisme interpretatiu, va ser difícil de provar. Però, i això és el més important, ajudava a entendre les taules. Tot i la possibilitat de fer anàlisis panel, la interpretació no era fàcil amb les regressions per si soles. Els problemes de la regressió amb dades procedents de sondejos:

1. La no aleatorietat: l’interès per la regressió estadística radicava inicialment en les possibilitats que es creia que comportaria. Es creia que es generaria un pas de la selecció (o observació indiscriminada) a la intervenció (o observació controlada) amb la consegüent millora dels explananda (l’explanandum / els explananda = allò que s’ha explicar (y) / l’explanans = allò amb el que s’explica (x);). Però el fet que es tractava de processos no aleatoris d’assignació, les particions de la mostra deixaven molt poc marge per a la manipulació de resultats. Els experiments possibiliten la selecció aleatòria d’allò a experimentar, fent que tant el grup de control com el grup en què es fan les proves tinguen una composició igual (o amb diferències aleatòries). Per tant, en el cas d’estudi de l’efecte d’un adob concret sobre les plantes, totes les plantes analitzades en experiments reben igual llum, aigua, temperatura… i només difereixen en el test amb que s’intervé, l’adob que se’ls subministra. Però el treball amb dades no experimentals fa molt difícil la selecció per a aleatoritzar o per a igualar les diferències del grup de prova i el grup de control. Per exemple, per tal de saber els efectes de participar en conflictes bèl·lics sobre la tropa, es comparaven amb tropes que no havien participat de conflicte bèl·lic. Però el problema era que en igualar els dos grups estudiats segons altres variables que es poden considerar importants, tals com medis de procedència, nivell educatiu, grau de capacitat física, dotació inicial… la relació entre participació en conflicte bèl·lic i la variable que s’estudiava sucumbia. Els oficials triaven entre les tropes a la reserva aquells que havien d’anar al front, i no els triaven aleatòriament, si no a partir de diferents variables, com predisposició a participar-hi, confiança personal… Això feia que les dues mostres foren diferents de partida, i la comparació dels efectes es vegera afectada (potencialment) per estes diferències.
2. Ambigüitat de la variable exògena o independent: en experimentació, l’analista fixa amb antelació (ex ante) el conjunt d’individus que suportaran l’exposició a l’estímul, però en el cas de la selecció (o observació indiscriminada) les dades es prenen tal com venen donades, i només després (ex post) l’investigador passa a determinar la distribució del promig comparatiu de l’impacte. Per tant, l’experimentació i la selecció són dos procediments totalment diferents.
3. El seu caràcter excepcional: el fet de trobar que les tropes que estan fora tenen pitjor moral que les que estan al territori, lliga amb altres coses com que les que estan fora fa més anys que són militars. L’experiment hauria d’agarrar dues poblacions idèntiques amb igualtat d’anys de servei a l’exèrcit i enviar-ne uns a l’estranger i altres no. Però el fet de treballar amb dades donades fa impossible controlar aquest aspecte, així com moltíssims altres efectes espuris que poden crear altres variables.
4. El perill persistent de la selecció espúria: el fet de no poder controlar les dues poblacions estudiades (estimulada vs. control) fa que les relacions espúries existents en la selecció d’ambdós mostres puguen mantenir-se desconegudes per a l’investigador i sempre afectar als resultats. Per exemple, s’ha comprovat més tard que els oficials tenen major tendència a enviar a l’estranger als soldats que són de les minories (ètniques) o els que són menys populars. I això pot afectar a les diferències que es pot trobar entre el grup estimulat i el grup de control.
5. Poca significació estadística dels subconjunts: el fet de subdividir la població en tantes variables acaba creant grups que, tot i la magnitud d’algunes mostres, fan perdre la significació de les submostres
6. Fins on s’ha de controlar: Lazarsfeld parlava de quatre o cinc controls, però és clar que quan es treballa amb dades provinents de sondejos els resultats seran indicatius, però mai equivaldran als dissenys experimentals controlats. A no ser que es compte amb un marc teòric potent. Res apunta quan s’han d’aturar els controls.
7. Indeterminació de l’explanandum: el fet de trobar interpretacions (teòricament) plausibles (ex post) requereix lligar la recerca amb altres de posteriors, i aquestes amb altres de posteriors… El fet de no poder controlar experimentalment els grups analitzats fa que les classificacions resultants siguen sempre no controlables, i la indeterminació dels explananda siga important.

Per tant, la regressió estadística no va tenir l’efecte experimental inicialment programat, i el mèrit d’aquesta generació de sociòlegs va consistir, més que en introduir les tècniques de control, en prevenir-nos de les limitacions i problemes.