Enfocaments teòrics en sociologia: 3. Dilemes teòrics 9 març 09UTC 2011

Dilemes teòrics

Els quatre enfocaments teòrics tenen zones on clarament es complementen entre ells. El funcionalisme i la major part del marxisme, se centren en les propietats a gran escala de les societats, tals com «com es manté la unitat de les societats?» o «quins són els factors que provoquen el canvi social?». L’interaccionisme simbòlic se centra en les situacions cara a car. L’estructuralisme difereix de la resta d’enfocaments pel seu interès en els trets culturals de l’activitat social.

Tot i que estes teories poden complementar-se entre elles, hi ha aspectes on xoquen, i apareixen dilemes teòrics:

1.       Quina és la relació entre l’acció humana i l’estructura social? L’interaccionisme simbòlic emfatitza els components actius i creatius del comportaments humà, mentre que els altres tres enfocaments, ressalten la natura restrictiva de les influències socials sobre les nostres accions

2.       El segon dilema és l’existent entre consens i conflicte. El funcionalisme emfatitza l’ordre i l’harmonia inherent a les societats humanes, i per tant, la continuïtat i el consens. Altres, com Marx o Weber, accentuen l’omnipresència del conflicte social, i les societats estan permanentment en divisió, tensió i lluita. Fins i tot quan hi ha un aparent consens, hi ha divisions socials que poden esclatar en un moment donat.

3.       El tercer dilema ateny a la tria dels principals factors que influencien el desenvolupament social modern, que sobretot sorgeix entre els enfocaments marxistes i no marxistes. La base de la discussió es deu a si el món modern és conseqüència dels factors econòmics (Marx) o altres factors (socials, polítics o culturals).

4.       Un quart problema teòric fonamental, segons Giddens, és el de la insatisfactòria incorporació del gènere den l’anàlisi sociològica.

Estructura i acció

Durkheim concep que la societat exerceix una constricció social sobre les nostres accions. La societat és més que la suma dels actes individuals. Els crítics pensen que els fenòmens socials no són «coses» i depenen dels significats simbòlics que assignem al que fem. No som criatures de la societat, si no que som els seus creadors.

El dilema mai es resoldrà, però hi ha connexions entre elles. Les institucions socials ens imposen restriccions, i existeixen independentment de cadascun dels membres de la societat (com el sistema monetari). Encara que siga extern a cadascun dels individus per separat, per definició no pot ser extern a tots els individus presos en conjunt. Tot i que els fets socials poden limitar les nostres accions, no les determina. Hi ha un punt d’unió entre l’enfocament estructural i el de l’acció, on tots participem de la construcció i la reconstrucció de l’estructura social en el curs de les nostres activitats quotidianes.

Consens i conflicte

L’enfocament consensualista i l’enfocament conflictivista no són totalment incompatibles. Les classes comparteixen certs interessos comuns a la vegada que existeixen fortes oposicions entre elles. Els capitalistes depenen de la força del treball dels treballadors, i els treballadors depenen dels capitalistes per a l’obtenció del seu salari. Algunes vegades hi ha conflicte obert, i d’altres el que comparteixen supera el que els divideix. Per a unir els dos enfocaments, és de gran utilitat el concepte d’ideologia (i de poder). Els qui sustenten el poder, disposen de la ideologia per a mantenir el seu poder, però sempre poden recórrer a la força si ho consideren necessari.

La formació del món modern

Perspectiva marxista

Segons Marx, les societats modernes són capitalistes, i l’impuls del motor que subjau el canvis social de l’era moderna és la pressió per la constant transformació econòmica. Segons Marx, el capitalisme dona força incentius per a buscar nous mercats on vendre, comprar i trobar mà d’obra barata, i conseqüentment, és un sistema en constant expansió.

Però alguns autors creuen que Marx exagera sobre l’impacte dels factors purament econòmics en la producció de canvis i que el capitalisme és menys central en el desenvolupament social modern.

Perspectiva de Weber

Segons Weber, els factors no econòmics han jugat un paper central en el desenvolupament de les societats modernes (L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme). A més, el capitalisme és un més dels factors rellevants que han contribuït al desenvolupament social, però també hi ha la ciència, la burocràcia o la tecnologia. A tot este procés Weber l’anomena racionalització, que és l’organització de la vida social i econòmica d’acord als principis de l’eficàcia, sobre la base del coneixement tècnic.

Les dues posicions van lligades a posicions polítiques, però este dilema està lligat més directament a les dades empíriques, i l’estudi empíric del desenvolupament de les societats modernes i dels països del tercer món ens ajuden a clarificar els models.

El problema del gènere

Les qüestions relatives al gènere poques vegades ocupen un lloc central en l’obra de les principals figures de la sociologia.

Teories

Cal fer una distinció entre enfocaments teòrics i teories. Els primers són orientacions generals, mentre que els segons tenen un objectiu més limitat, i són intents d’explicar una sèries de condicions socials o tipus de successos concrets. Algunes de les teories ofereixen un plantejament precís, i algunes vegades es presenten de forma matemàtica (tot i que és més comú en economia).

Merton, per exemple, creu que la sociologia hauria de concentrar-se més en teories d’abast mitjà, enlloc d’elaborar grans sistemes teòrics (com els de Parsons). Les teories d’abast mitjà són suficientment específiques per a poder ser testades mitjançant la investigació empírica i suficientment generals com per cobrir un ventall de fenòmens diversos. Un exemple és la teoria de la privació relativa.

Amb tot, Giddens creu que no hi ha res que faça evident que el pensament teòrica en sociologia haja d’acotar-se a l’abast mitjà. Per a especificar-ho, tracta l’Ètica protestant de Weber.

La teoria de Weber aplega una sèries de criteris de gran importància:

1.       És contra–intuïtiva, perquè trenca amb allò que ens dicta el sentit comú. Proposa que els ideals religiosos juguen un paper fonamental en l’origen del capitalisme.

2.       No és una explicació ni purament «estructural» ni purament «individual».

3.       Dona sentit a una cosa que d’altra manera seria enigmàtica.

4.       Dona llum a una sèrie de circumstàncies més enllà de les que estava destinada.

5.       La teoria bona no és aquella que simplement es considera vàlida. Ho és aquella que també és profitosa en termes de la seua capacitat per a generar idees noves i per a estimular el treball d’investigació.

Pensament teòric en sociologia

Els debats teòrics són per definició més abstractes que les controvèrsies de caràcter empíric. Que no existisca un únic enfocament pareix un signe de debilitat. Però Giddens considera que és una expressió de vitalitat de l’empresa sociològica. La diversitat teòrica ens lliura del dogmatisme en estudiar-nos a nosaltres mateixos. El comportament humà és complicat i polifacètic, i seria del tot impossible que una única perspectiva teòrica poguera cobrir totes les facetes.

• Enfocaments teòrics en sociologia
• Enfocaments teòrics en sociologia: 1. Els pares de la sociologia
• Enfocaments teòrics en sociologia: 2. Enfocaments del segle XX
• Enfocaments teòrics en sociologia: 3. Dilemes teòrics

Enfocaments teòrics en sociologia: 2. Enfocaments del segle XX 9 març 09UTC 2011

Desenvolupaments posteriors

Així com els orígens de la sociologia són bàsicament europeus, durant el segle XX la disciplina s’estableix en tot el món i les aportacions més importants provenen d’Estats Units.

Georg Herbert Mead (1836-1931) ha estat una de les figures amb més influència en el desenvolupament de la teoria sociològica. Mead destaca la centralitat del llenguatge, i dels símbols en general, en la vida social humana. La perspectiva que va elaborar és la de l’interaccionisme simbòlic. Va prestar més atenció als processos socials de petita escala que a les societats com un tot.

Talcott Parsons (1902-79) va ser el més prominent teòric de la sociologia americana de postguerra. Va contribuir, continuant la línia encetada per Comte i Durkheim, al desenvolupament del funcionalisme, que estudia la societat acudint a les diverses parts o institucions que la formen, les quals es combinen per assegurar a esta societat una continuïtat en el temps.

L’estructuralisme vincula l’anàlisi sociològica amb l’estudi del llenguatge. El pensament estructuralista sorgeix en el camp de la lingüística, i Claude Lévi-Strauss (1908-2009) l’introdueix a les ciències socials, però els seus orígens es remunten a Durkheim i Marx.

Enfocaments actuals

Funcionalisme

El funcionalisme s’inicia amb Comte, i per a Durkheim és part central de l’anàlisi. El desenvolupament del funcionalisme modern es troba influenciat pels treballs dels antropòlegs. L’antropologia del segle XIX era especulativa i insuficientment documentada, amb fonts de dades provinents d’administradors colonials, missioners… Radcliffe-Brown (1881-1955) i Bronislaw Malinowski (1884-1942) sostenen que hem d’estudiar una societat en el seu conjunt si volem comprendre les seues principals institucions i explicar el comportament dels seus membres. Estudiar la funció d’una pràctica o una institució social és analitzar la contribució que fa a la continuïtat de la societat en el seu conjunt. La millor manera per a entendre-ho és l’analogia amb el cos humà, on un òrgan i la seua relació amb la resta d’òrgans fan la funció de manteniment del cos. És per això que Durkheim creu que la religió reforça l’adhesió de les persones als valors socials centrals, i contribueix a la cohesió social.

La versió del funcionalisme de Merton

A través dels escrits de Parsons i Merton el funcionalisme “retorna” a la sociologia. Merton fa una versió més sofisticada de l’anàlisi funcionalista que la de Radcliffe-Brown i la de Malinowski, i l’adapta a l’estudi de les societats industrialitzades. Merton distingeix entre les funcions manifestes i les latents. Les primeres són intencionades. Les segones són conseqüències desconegudes pels participants. Per exemple, la dansa de la ploguda, té com a funcions manifestes de portar les plogudes, i com a funcions latents les de promoure la cohesió de la societat. Segons Merton, l’explicació en sociologia consisteix en extreure a la llum les funcions latents de les activitats i institucions socials.

Merton també distingeix entre les funcions i les disfuncions. Els antropòlegs que analitzen societats simples poden concentrar-se en les funcions (cohesives), però l’estudi de les societats industrialitzades requereix l’anàlisi de les activitats desintegratives, que amenacen la cohesió social.

Merton també percep que no sempre la religió fa papers funcionals, ja que quan hi ha diferents grups religiosos, per exemple, es poden produir conflictes socials que poden donar lloc a un augment del desordre social, com és el cas de les lluites entre protestants i catòlics.

Desenvolupaments recents

Durant molt de temps, el funcionalisme és la versió més rellevant de la sociologia, sobretot a Estats Units. En els darrers anys la seua popularitat s’ha reduït. Si bé no és el cas de Merton, altres pensadors funcionalistes com Parsons           emfatitzen en excés determinats factors que afavoreixen la cohesió socials a expenses d’aquells que originen divisió i conflicte. Sovint els funcionalistes parlen com si les societats tingueren «necessitats» i «objectius», tot i que estos conceptes només tenen sentit quan s’apliquen als éssers humans individuals. Quan Merton explica que la dansa de la ploguda afavoreix la cohesió, no explica per què existeix «realment», a no ser que pensem que la societat «impulsa» els seus membres a actuar d’una manera «necessària» per evitar la seua desintegració. Però això no és així perquè les societat no estan dotades de voluntat o propòsits; només els individus en posseeixen.

Estructuralisme

Igual que el funcionalisme, l’estructuralisme ha estat influït per l’obra de Durkheim, encara que la seua força naix amb el desenvolupament de la lingüística de Saussure. L’obra del lingüista suïs (1857-1931) va ser la font de les idees estructuralistes. Abans, l’estudi del llenguatge consisteix bàsicament en el seguiment dels canvis en el mode d’utilitzar les paraules. Segons Saussure, este procediment omet la característica central del llenguatge. El llenguatge consisteix en una sèries de regles de gramàtics i significació que «resideixen darrere» de les paraules, però que no s’expliciten en elles. Que en anglès s’use «-ed» per a marcar el passat dels verbs és una dels milers de regles gramàtics que tot parlant coneix. Per a Saussure, analitzar les estructures del llenguatge significa atendre a les regles que subjacen a la parla.

Qualsevol objecte que podem distingir pot ser utilitzat per a crear significats. La semiòtica és el camp d’estudi dels significats d’allò no lingüístic (els colors dels semàfors, per exemple). L’estudi de la semiòtica es pot fer en molts camps, com el de la moda per exemple. La roba no té sentit en sí mateixa, si no de la diferència que marca un tipus de roba en un moment concret. També el dol i la roba lligada s’hi relaciona.

L’estructuralisme s’ha utilitzat més en antropologia que en sociologia, estudiant el parentiu, el mite o la religió. L’estructuralisme presenta una sèries de debilitats com a marc general d’anàlisi sociològica. Resulta molt útil per a l’anàlisi de la comunicació i la cultura, però la seua aplicació és menor per a aspectes pràctics de la vida social, com son les activitats econòmiques i polítiques.

Interaccionisme simbòlic

Esta perspectiva presta major atenció a l’individu actiu i creatiu. Des de Mead l’han aplicat multitud d’estudiosos, i ha estat el principal rival a Estats Units del funcionalisme. Igual que l’estructuralisme, l’interaccionisme simbòlic sorgeix d’una preocupació pel llenguatge.

Símbols

Mead sosté que és el llenguatge allò que ens fa ser éssers autoconscients, i la clau d’això està en els símbols. Quan dominem un concepte, podem pensar en un àlbre, fins i tot sense veure’l. Per als interaccionistes simbòlics tota interacció entre individus comporta un intercanvi de símbols. L’interaccionisme simbòlic dirigeix l’atenció cap als detalls de la interacció interpersonal i cap el mode pel qual eixos detalls s’utilitzen per a donar sentit a allò que estan dient i fent els demés.

Els sociòlegs que han estat influïts per l’interaccionisme simbòlic se centren en la interacció cara a cara en el context de la vida quotidiana. Erving Goffman (1922-1982) n’és un dels representants més assenyalats.

Una crítica que es fa a l’interaccionisme simbòlic és la seua excessiva focalització en els fenòmens a petita escala, i les dificultats que troba l’enfocament amb els processos de major escala, que són els que emfatitzen les altres dues tradicions.

Marxisme

La divisió dels enfocaments teòrics en funcionalisme, estructuralisme i interaccionisme no és l’única classificació possible, i a més, el marxisme «trenca» la classificació. El marxisme té múltiples variacions, provinents de les idees de Marx. Es pot subdividir en tres tradicions, seguint les línies de les anteriors: la funcionalista (Cohen), l’estructuralista (Althusser). Pocs autors s’han encaixat en els marcs de l’interaccionisme simbòlic (Fromm, Marcuse). Els marxistes posen un major èmfasi en la divisió de classes, el conflicte, el poder i la ideologia, particularment oposats als estudiosos funcionalistes. Giddens és partidari de considerar el marxisme com un corrent de pensament que està impregnat de sociologia.

• Enfocaments teòrics en sociologia
• Enfocaments teòrics en sociologia: 1. Els pares de la sociologia
• Enfocaments teòrics en sociologia: 2. Enfocaments del segle XX
• Enfocaments teòrics en sociologia: 3. Dilemes teòrics