Un estudi sobre l’Enquesta Europea de Valors a Catalunya va ser presentat ahir. Una de les línies que marquen és la del guany de les tendències individualistes en contra de de les grans institucions del segle XX (família, treball, religió i política). Vegeu-ho a la notícia de l’Avui. Però el que més m’ha cridat l’atenció és l’ús que han fet de l’anàlisi de conglomerats i l’anàlisi factorial per crear cinc tipologies de català: neoconservadors (28,4%), individualistes egocèntrics (10,8), pragmàtics (16,4), cívics (24,4) i neomoderns (20%). Per a entrar en la definició cliqueu a la imatge de més avall. Sobretot us recomano que vegeu la segona part del vídeo de l’Avui.
Dos concursants de Gran Hermano fan un espectacular grup de discussió sense intervenció de sociolingüistes. Ella, gallega, l’únic contacte que manifesta amb el gallec és amb els llibres de text de l’escola. Tots són en gallec, diu. Però els professors parlen tots castellà, excepte els de gallec. I els llibres se’ls comprava en castellà perquè si no era molt difícil per a entendre la matèria.
Pensa que la llengua es perd, però percep que cada vegada hi ha més joves de ciutat que “saber parlar castellà, però parlen gallec”, que ho associa a un creixement de nacionalisme. Després la situació es fa més explícita a posicions de xenofòbia. Explica com en alguna ocasió ha vist una persona que era atractiva, però que en presentar-li i contestar-li en gallec, li dona un “bajón” i perd aquell atractiu. Per completar la reproducció de tòpics, idees preconcebudes, legitimació de la substitució lingüística, contradiccions… acaba manifestant pena per la pèrdua de la llengua i de l’accent gallec.
En el minut 1:55 explica com xapurreja el gallec. Una definició de xapurrejar més hortodoxa que la que s’utilitza a la Franja per al “xapurriau”:
- A ver, yo se hablar gallego, pero lo hablo mal. No hablo el gallego de la Real Academia de la Lengua Gallega. Yo para hablarlo mal, y inventármelo… Yo hablo gallego como una persona que habla spanglish. Que se inventa palabras, que está mal dicho… Yo el gallego lo hablo así.
- Chapurreas
- Lo chapurreo, lo hablo, pero hay muchas cosas que las digo mal, entonces para hablarlo mal, prefiero no hablarlo, porque para hacer el ridículo…
Fa alguns dies que vam tenir una conversa telefònica amb l’Avui. N’han tret un article, amb intervencions també de F. Xavier Vila i Moreno:
Els internautes impregnen el català a la xarxa malgrat l’Estat
Diferents estudis evidencien que la gran difusió de la llengua a internet es deu a l’activisme dels usuaris
El nombre d’entrades a la Wikipèdia en català és equivalent a la seva homòloga en xinès
20/02/11 15:00 - Barcelona - Natàlia Ríos
La Queta ha estat l’última gran protagonista d’una campanya per difondre l’ús del català. Va ser l’any 2005 Foto: A. PUIG / ARXIU. 1
El català és la vuitena llengua a la blocosfera i la catorzena llengua a Google i a la Wikipèdia. Des de fa poc menys d’un mes és ja una llengua disponible al servidor de vídeos Youtube i durant el Mobile World Congress (MWC) els internautes han arrencat el compromís del director executiu de Twitter, Dick Costolo, per poder traduir també la xarxa de microbloguing més utilitzada del món.
I tot això, sense tenir, com diuen els sociolingüistes, “un Estat propici”. El director de l’Observatori Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la UB, F. Xavier Vila i Moreno, explica que avui dia qualsevol llengua necessita “o bé un Estat propi o un Estat propici, és a dir, que defensi els drets dels seus ciutadans. Amb el català no es dóna cap de totes dues condicions”. I és per això, que “cal l’activisme. Els catalans ens ho hem de treballar més per fer servir la nostra llengua en tots els àmbits de la nostra vida”.
Un clar exemple d’Estat propici és, al seu entendre, el de Noruega. “El govern noruec va advertir Microsoft que no compraria cap còpia més del programa Office si no el traduïa també a la nynorsk [estàndard occidental del noruec]. Al cap de poques setmanes, Microsoft ja ho havia acceptat”.
Voler servir el clients
En opinió de Vila, empreses com Facebook, Google i ara Twitter s’avenen a traduir les seves plataformes perquè “a internet la tecnologia ho permet i hi ha menys reticències”, però sobretot perquè les empreses “tenen una filosofia de servei al client, mentre que l’administració espanyola no té la filosofia de servir el ciutadà”. Per tant, pel director de l’Observatori del CUSC, no hi ha cap dubte: la presència pública del català “és més una qüestió política que empresarial”.En la mateixa línia, el doctorand del CUSC, Natxo Sorolla, explica que, en el moment que es dóna la possibilitat a l’usuari de fer servir la llengua que vulgui, l’ús del català augmenta. Així, indica que en una plataforma com és internet, “on no hi ha restriccions, el català sobresurt molt més que en d’altres camps”. Tant és així que, segons Sorolla, especialitzat en xarxes socials, el nombre d’entrades a la Wikipèdia en català és equivalent a la seva homòloga en xinès.
“Hi ha estudis que indiquen que l’àmplia presència a la xarxa és una qüestió d’activisme, però tampoc podem oblidar el factor demogràfic. A Europa, una llengua que tingui entre 9 i 10 milions de parlants, com ara el català, és una llengua mitjana. Internet està demostrant que el català no és minoritari, sinó que té la mateixa presència que la d’altres estats europeus”, argumenta.
I és que a internet “l’Estat o les administracions no tenen gran poder d’intervenció”, i això ho aprofiten els usuaris. “El català a la xarxa és poc manipulable”, diu Sorolla. Aquest sociolingüista de la UB assegura que la llengua “és un element de fidelització a les xarxes socials i les empreses que hi treballen ho tenen molt clar”. (més…)
7 Les teories com a estructures: 1. Els programes d’investigació
El concepte de «massa» de la física es més precís que el concepte de «democràcia», perquè la teoria on s’insereix la «massa» té un paper ben definit a una teoria estructurada i precisa. Els conceptes només adquireixen un significat precís mitjançant una teoria coherentment estructurada. La ciència avançarà de mode més eficaç si les teories estan estructurades de manera que continguen en elles prescripcions i indicacions molt clares respecte a com s’han de desenvolupar i ampliar. Esta és la diferència entre la física newtoniana i la sociologia. La segona té suficients dades empíriques com per a satisfer els criteris falsacionistes, quan no inductivistes, de bona ciència, però segons diu Lakatos, la diferència és que la sociologia no ofereix un programa coherent que guie la futura recerca. (p114)
Segons Lakatos, els programes de recerca tenen un nucli central (enunciats universals). Estan protegits de la falsació mitjançant un cinturó protector d’hipòtesis auxiliars. El nucli central d’una teoria, segons Lakatos, es torna infalsable per decisió metodològica dels seus protagonistes. El programa de recerca té que tindre un cinturó de protecció per al seu desenvolupament (matemàtica, observació, etc.) i quan el programa està en una etapa de desenvolupament suficientment important com per a començar a sotmetre’l a les proves d’observació, son les confirmacions, i no les falsacions, les que són importants (Lakatos). S’exigeix que un programa d’investigació tinga èxit en les prediccions, almenys de quan en quan.
a) Un programa d’investigació ha de tenir un alt grau de coherència que comporto un pla definit de recerca futura b) El programa d’investigació ha de conduir al descobriment de nous fenòmens de vegada en quan. Lakatos diu que el marxisme i la psicologia freudiana nomes compleixen a) i la moderna sociologia compleix possiblement lo segon però no el primer.
La comparació de programes d’investigació rivals és problemàtica. Quant temps ha de passar per avaluar un programa com a degeneratiu i un altre com a progressiu?
8 Les teories com a estructures: 2. Els paradigmes de Kuhn
Hi ha una segona concepció de les teories científiques com a estructures complexes: la de Thomas Kuhn. Va veure que ni l’inductivisme ni el falsacionisme s’adien a la realitat dels desenvolupaments històrics de la física, en què va treballar. Per això va donar molta importància a les característiques sociològiques de les comunitats científiques.
La visió de Lakatos és posterior a la de Kuhn, i beu d’ella. Però Lakatos és continuador de Popper, posant en relació el falsacionisme de Popper amb la història de la ciència. Kuhn s’hi distancia amb el relativisme. L’esquema principal de Kuhn és: preciència – ciència normal – crisi – revolució – nova ciència normal – nova crisi.
NOTA del resumidor: el llibre de Chalmers consta d’aquests i 6 capítols més. Com que el nostre objectiu és bàsicament metodològic, i aquests capítols posteriors són de base sobretot filosòfica, no els tractem en el resum.
Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.
Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:
De vegades es rebutja l’enunciat observacional que xoca amb l’enunciat teòric. Perquè s’accepta l’”error” de percepció. Hi ha exemples històrics d’èxit amb el manteniment de la teoria i rebuig de l’observació, que després es pot demostrar que era esbiaixada. Sempre cap la possibilitat de falsar una hipòtesi i posteriorment es comprova que l’error està en l’observació. Cal fer premisses auxiliars sobre el mètode d’observació, etc. que acompanyen la hipòtesi. I per tant, poden ser falsades. Acceptar la primera falsació hauria rebutjat moltes teories. Desviar la falsació a les observacions, pot ser un llarg i costós procés que no arriba enlloc. Els falsacionistes saben que si se segueix la seua teoria, gran part de les teories no s’haurien desenvolupat.
Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.
Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:
5 El falsacionisme sofisticat, les noves prediccions i el desenvolupament de la ciència
Amb la concepció falsacionista sofisticada, ja no ingènua, es posa accent en el desenvolupament científic i proporciona una imatge dinàmica de la ciència. Enlloc de preguntar-se si una teoria és falsable, és més apropiat preguntar-se «és la teoria proposta un substitut viable d’aquella a la qual desafia?».
Les teories no poden ser modificades per tal de ser protegides d’una falsació amenaçadora, amb arguments no comprovables, que s’anomena arguments ad hoc. Algunes modificacions són permeses, perquè no són ad hoc. En aquests casos, la hipòtesi és més falsable i si es comprova, s’haurà avançat, coneixent millor allò que s’estudia. Un exemple de modificació permesa és la que va pronosticar que hi havia un planeta desconegut prop d’Urà, perquè les òrbites no s’adien a la teoria de Newton. Aquesta modificació va comportar el descobriment de Neptú.
Els avanços importants venen marcats per la confirmació de les conjetures audaces, o per la falsació de les conjetures prudents. Els primers són informatius perquè assenyalen novetats inaudites. Els segons falsen allò que se considera veritable. Per contra, de la falsació de les conjetures audaces, o de la confirmació de les conjetures prudents, s’aprèn poc. És important pensar que el concepte de confirmació no significa dir la veritat.
Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.
André Panisson estudia un doctorat a la Universitat de Torí a Itàlia. Allà s’està convertint en un especialista en xarxes P2P, mòbils i complexes. Com a part d’un treball preliminar , André va decidir demanar el conjunt de tweets i retweets del hashtag# jan25 del dia 11 de febrer de 2011. Què va succeir en aquesta data? Mubarak va dimitir com a president d’Egipte.
Un cop obtinguts aquestes dades, l’investigador els va utilitzar per alimentar una simulació en temps real de la xarxa de tweets i visualitzar-la en una impressionant animació. Aquesta comença amb els primers tweets just abans de l’anunci de Mubarak, a les 17:50 hora d’Egipte. Cada node és un usuari. Si l’usuari A fa un retweet d’un missatge de l’usuari B amb el hashtag # jan25, llavors es forma un enllaç entre ells. Nodes i enllaços van conformant a poc a poc una xarxa d’informació. (continueu llegint l’article original)
El falsacionisme admet que l’observació és guiada per la teoria i la pressuposa. I accepta que mai es pot dir que una teoria és veritable, però sí que es pot dir que és la millor disponible.
Les hipòtesis han de ser falsables. Afirmacions falsables simples:
Tots els dimecres plou, Totes les substàncies es dilaten en escalfar-se, Els objectes pesats cauen cap a avall en ser deixats prop de la superfície de la terra, si no hi ha alguna cosa que ho impedisca.
La segona es falsa portant l’aigua al punt de congelació. La tercera és falsable, tot i que les observacions no ho demostren i la teoria de la gravetat es reforça.
Segons Popper, hi ha multitud de teories socials, psicològiques i religioses que en el seu afany d’explicar-ho tot, fallen per la seua falta de falsabilitat. Les interpretacions sobre la voluntat de déu en guiar els fets naturals en són un exemple. Si ens trobem amb un fet negatiu (catàstrofe), és una prova de déu per avaluar el nostre comportament. Si és un fet positiu, ens premia pel nostre comportament. No és una hipòtesi falsable.
Les teories de major abast són les més falsables, i per tant, són millors. Té més abast l’afirmació «tots els planetes es mouen en el·lipses al voltant del Sol» que no «Mart es mou en el·lipses al voltant del Sol». Per tant, l’objectiu del falsacionista és fer hipòtesis summament falsables i intentar falsar-les amb posterioritat. Com que hi ha enunciats mes precisos i falsables que altres, el falsacionisme no sap la veritat absoluta, però sí que sap que és el millor enunciat fins el moment.
Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.
Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:
L’inductivisme ingenu afirma que la ciència comença amb l’observació. Allò que un observador veu (interpreta), depèn en part de la seua experiència passada, del seu coneixement i de les seues expectatives. L’observació no es anterior a la teoria. La teoria emmarca les observacions i els conceptes. Quan s’analitzava les ones electromagnètiques, es va considerar les dimensions del laboratori com a «clarament irrellevants». Eixa irrellevància era consistent amb un rerefons teòric. Investigadors posteriors van adonar-se que la teoria havia d’incorporar la dimensió del laboratori, que feia rebotar les ones en les parets i interferia en els mesuradors. Les observacions estan guiades per qüestions teòriques.
Chalmers, Alan F. (1976) ¿Qué es esa cosa llamada ciencia?. Ed. Siglo XXI.
Altres apunts sobre Què és eixa cosa denominada ciència?:
