Sobre la catalanitat de l’Aneto 23 agost 23UTC 2010
Posted by xarxes in sociolingüística, xarxes.Tags: aneto, aragó, aragón, aragonès, benasc, benasque, benàs, català, cataluña, catalunya
6 comments
L’Heraldo fa menció de la que pot ser una nova polèmica entre Aragó i Catalunya. Jo crec que encara cuejarà uns dies. TV3 incluye el Aneto entre los picos “más emblemáticos de Cataluña”. I la polèmica em recorda a la del Trivial Catalunya. És habitual quan hi ha sentiment catalanista que va més enllà de les fronteres autonòmiques (evidentment, legítim) però carregat de timidesa i bonrotllisme políticament correcte. S’acaba anul·lant la legitimitat del que es defensa, i es deixa camí a les crítiques més dures de regionalismes.
TV3 (el programa “Temps d’aventura”) i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya proposa celebrar el primer ascens català a l’Everets “pujant un dels 25 cims més emblemàtics de Catalunya”. L’Heraldo denuncia que “La relación de montañas incluye al monarca aragonés de los Pirineos, el Aneto, con sus 3.404 metros de altitud y al también altoaragonés Vallibierna (3.056), – Vallhibierna según TV3- .”
Si es fa un llistat dels cims dels territoris de llengua catalana, no s’entén per què no posar pics andorrans, nordcatalans, valencians o balears. I no hi hauria més: “els 25 cims més emblemàtics dels territoris de llengua catalana“. Perquè fins i tot l’Heraldo en fa menció: “Eso sí, no dio explicación alguna de por qué no se incluyó en la lista ningún pico francés ni andorrano ni de otras zonas limítrofes con Cataluña.”
El què és evident és que si es fa els pics més emblemàtics dels territoris de llengua catalana cal resoldre quina és la llengua de l’Aneto. Podeu fer una ullada al llistat de Municipis de la Franja que hem usat extensament. I en este cas no és fàcil. Cap pic parla una llengua. Perquè els pics no tenen pobladors. En altres casos és fàcil, perquè estan envoltats de poblacions amb una llengua determinada. Però el fet que l’Aneto es trobe en una zona de transició lingüística entre l’aragonès i el català fa més interessant la disputa. L’Aneto es troba al terme municipal de Benasc, a la Vall de l’Éssera. I si alguna cosa caracteritza el benasquès és la polèmica sobre la seua filiació lingüística. Eixa dificultat és tal que sorprèn que ni la Wikipedia en aragonès ni la Viquipèdia en català conclouen clarament per una filiació.
“O benasqués ye uno d’os sistemas lingüisticos de transición d’a familia de luengas romanicas, de manera que a suya clasificación lingüistica ye un tema de debate prou enreligau.”
“El benasquès té força similituds amb el ribagorçà (català de l’Alta Ribagorça), l’aragonès i, menys, amb el gascó (occità de la Gascunya). Com a parlar de transició, l’adscripció a una o altra llengua ha estat discutida”.
Però la realitat encara és més complexa, perquè l’Aneto està a menys de 4 km de la frontera autonòmica, i a l’altra banda d’Aneto hi ha el municipi Aneto. Aixina, si una de les cares de l’Aneto dona a la Vall de l’Éssera i la filiació de la seua parla de transició continua despertant apassionats debats, l’altra cara és la de la Vall de Barravés i que inclou la població d’Aneto, de mateix nom que el pic. És un poble que de manera permanent alberga una vintena de persones. Aneto és una població del municipi de Montanui. I aquí, a la Vall de Barrabés, a diferència de l’Essera, ningú posa en dubte que el parlar és de filiació catalana.
En esta base, la polèmica està servida. Sobretot per a qui la busca i la dessitja. I l’Heraldo no ens cap cap dubte que en té un interès suprem. No s’entendria si no que promocione així un grup de Facebook en només 67 persones:
En Facebook ya hay una página denominada ‘Evitemos que el Aneto y el Vallibierna sean catalanes’, con 67 personas inscritas en el mismo, y que ya han mostrado su disposición de subir al Aneto en las fechas seleccionadas por el programa
Actualització: TV3 corrige el texto en el que ubicaba en Cataluña los picos del Aneto y el Vallibierna
Hi ha coses de lògica. A Austràlia es parla Australià, i a Tamarit, Lliterà. 18 agost 18UTC 2010
Posted by xarxes in Franja, sociolingüística.Tags: castro, chapurriat, chapurriau, facao, litera, literano, llitera, naval, tamarit, tamaritano, tamarità, tamarite, xapurriau
1 comment so far
Austràlia va ser col·lonitzada per l’Imperi Britànic i actualment més del 90% de la seua població té origen d’aquells colonitzadors europeus. Com és habitual, en a colonització va anar parella la imposició lingüística de l’anglès. I actualment l’única llengua oficial és l’anglès. Només 50.000 persones parlen llengües aborígens (0,75%) -referència-. L’anglès australià no deixa de ser anglès, evidentment. Per això a Failblog riuen la incultura d’un cartell que anuncia que es parla anglès, castellà i australià. Ho apunten com un fail:
Lo cartell és estrany que no digue que a més d’australià, també parlen equatorià. Perquè el cartell pareix que està fet a l’Equador. Hi apareixen tres rius de l’amazonia: Toachi, Blanco i Jatunyacu.
Aixina està el món, i aixina riuen la incultura. Aquí, per a donar vida, també tenim els nostres equatorians particulars. La FACAO denuncia en titular:
Debate del Literano en Tamarite de la Litera tras la polémica censura del Tamaritano
Diuen los nostres particulars culturetes que a Tamarit de la Llitera, a part que no es parla català, es parlen dues llengües: lo Tamarità i el Lliterà. Igual que a Nova York es parla novès i yorkès. I a Santiago de Chile es parla el santiaguès i el xileno. Com que al Failblog seria difícil explicar-los el grau d’esquizofrènia social a que es pot arribar fora de l’Amazones, de moment implantem la resignació general i mos conformem en estos nivells d’enginyeria social.
Este apunt té, pràcticament al complet, inspiració i referències de Purnas en o zierzo.
Les escoles multilingües a l’Aragó de la Llei de llengües 17 agost 17UTC 2010
Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística, sociologia.2 comments
Fa un temps vaig plantejar un dubte que tenia a una professora de Dret Constitucional: “llei” s’escriu en majúscula o en minúscula. Normalment si és una Llei aprovada, en majúscula, però si no s’ha aprovat, és un projecte, és futura… llei s’escriu en minúscula. El desembre passat (2009) la famosa llei de llengües ja es podie escomençar a escriure en majúscula: les Corts d’Aragó aprovaven la Llei de llengües.
Des del Govern d’Aragó es dissenya any rere any l’Aragó multilingüe que es desitja des de les elits del país. Habitualment el disseny ha consistit en arraconar qualsevol normalització lingüística de la llengua dels carrers. En la nova Llei de llengües hom espera que la situació millorarà. Però les polítiques que s’irradien des de l’epicentre continuen en les mateixes dinàmiques:
Catorce colegios se suman a dar clases de un segundo idioma en primaria
Catorce colegios de todo Aragón se sumarán en septiembre al programa de enseñanza de idiomas que permite que los niños aprendan una segunda lengua desde quinto de primaria, en lugar de esperar a secundaria. Con estos centros serán ya 127 los que participan en esta iniciativa, que persigue que los jóvenes terminen la educación básica conociendo al menos dos lenguas extranjeras, objetivo que marcó la Comisión Europea en 2002.
Las escuelas que se han incorporado a este programa ofertarán francés como segundo idioma y lo podrán elegir los alumnos de quinto de primaria de manera voluntaria. A estas clases se dedicarán tres horas semanales que se ganarán de la carga lectiva que tienen asignadas las áreas de Conocimiento del medio natural, social y cultural y Lengua castellana y literatura.
Los idiomas son una de las apuestas estratégicas del Departamento de Educación, y también uno de los pilares de la Ley Orgánica de Educación (LOE). De hecho, esta norma estableció que todos los niños empezarán a aprender una lengua extranjera -generalmente el inglés- a los seis años. Aragón se había adelantado a esto y en 2001 inició un programa pionero que ofrecía a los colegios la posibilidad de empezar a dar esas clases a niños de cuatro años. En 2008, se aprobó el currículo de educación infantil (que marca las habilidades y conocimientos que deben impartirse) y se incluyó como obligatorio el estudio de un idioma a los cuatro años.
De les escoles que es donen a la notícia, n’hi ha 8 a Saragossa, a l’Almunia de Doña Godina, a Cadrete i a Borja (Saragossa), Osca i Samianigo (Osca) i Calanda (Terol). Per engegar el projecte, a les escoles se’ls demana un mínim d’alumnat. Però ni l’Heraldo ni cap entitat mostra les queixes que l’activisme de la Franja estem acostumats a sentir: això no ho han demanat los pares, no és una necessitat, és una irresponsabilitat, és una llengua estrangera, acabara en lo castellà… Fixeu-tos que es posen hores de francès traent-ne del castellà!
Quan s’ha portat a terme projectes bilingües en català a Fraga o Tamarit han ressaltat les queixes de qui hi està implicat, perquè s’exigeixen successives votacions de pares i professors, que en la seua ideologia han de privar o fer possible la impartició d’ensenyament en català a les assignatures. Tot són obstacles per a posar català a les aules. I molts professors, defensant lo seu lloc de treball, interpreten que incorporar el català a les escoles suposa privar-los del seu lloc de treball. Pel seu benefici particular s’oposen a l’augment de les competències dels alumnes en la seua llengua pròpia.
Ni una sola escola més en català com a llengua vehicular. Lo Matarranya en un Institut que pot continuar fent classes les classes optatives de català fora de l’horari escolar. I tot això en la Llei de llengües aprovada.
Edat i despesa en sanitat 16 agost 16UTC 2010
Posted by xarxes in sociologia.add a comment
Un gràfic senzillet, en la despesa en sanitat a l’eix horitzontal i l’esperança de vida a l’eix vertical. No tenim més informació que la que apareix al gràfic. Per la posició que ocupen els països nòrdics o Estats Units, la despesa agrupa tan la pública com la privada. També hem de tindre en compte que hi ha múltiples factors que interfereixen en l’esperança de vida. No només la despesa en sanitat. Però el que és clar és que entre les dos variables hi ha una important associació positiva ;) M’arriscaria a dir que el resultat deu ser de 3 anys més d’esperança de vida per cada 1000 dolars d’inversió.
Vist per Joan Borràs a I Love Charts
Matrimoni vs. Tesi Doctoral 12 agost 12UTC 2010
Posted by xarxes in tesi.1 comment so far
| Matrimoni | Doctorat | |
| Durada habitual | 7,5 anys | 7 anys |
| Comença amb: | Una proposta | Una proposta de tesi |
| Acaba en una cerimònia on camines per un passadís vestit amb un vestit preciós | Sí | Sí |
| Format normalment per: | Gent jove atabaladament enamorats | Gent jove atabaladament desfeinats |
| La meitat acaba en: | Un amarg divorci | Un amarg remordiment |
| Comporta intercanvi de: | Vow (promeses) | Know-how (saber fer) |
| Fins que la mort us separe? | Si eres afortunat | Si eres dropo |
Un amic (i company de penes doctorals) va cloure este còmic en una frase genial: Adonant-me que mentre alguns van a bodes i s’emocionen, jo aniré a lectures de tesi i m’emocionaré.
Vist al Phdcomics. Traducció lliure. Qualsevol correcció serà benvinguda.
Descàrrega del segon volum de “La era de la información” de M. Castells 11 agost 11UTC 2010
Posted by xarxes in sociologia.add a comment
[Descarga del día] La era de la información. El poder de la identidad (II). Manuel Castells
El mayor trabajo sistemático que existe en sociología para comprender los actuales cambios que han producido las tecnologías de la información en la sociedad sin duda es la famosa trilogía La era de la información, escrita hace 14 años por Manuel Castells y la cual, sin exageración, el Barón Giddens compara con Economía y Sociedad de Max Weber.
La era de la información. El poder de la identidad, (mirrow 2) el segundo volumen de la trilogía, examina diversos movimientos y políticas sociales (el zapatismo en México, movimientos feministas y ecologistas) resultantes de la globalización e inducidos por el poder de la identidad, la tecnología y las instituciones del estado.
Què és un doctorat? Guia il·lustrada 10 agost 10UTC 2010
Posted by xarxes in personal, tesi.1 comment so far
Imagina un cercle que conté tot lo coneixement humà:

En lo moment d’acabar l’escola primària saps alguna cosa!

En lo moment d’acabar l’escola secundària coneixes alguna cosa més:

Amb un títol de batxillerat s’obté una especialitat:

Lo màster aprofundeix en esta especialitat.

Llegint los treballs de recerca arribes als límits del coneixement humà.

Una vegada estàs al límit, enfoques.

Estàs espentejant al límit uns quants anys.

Fins que un dia la frontera cedeix.

I això que has fet se diu doctorat.

Per descomptat, lo món se veu diferent ara.

Per tant, no oblidos la foto gran.

Segueix espentejant!
La Franja de Ponent és un nom artificial. Com qualsevol altre topònim. 9 agost 09UTC 2010
Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística.5 comments
Un amic ha escrit via Flickr uns comentaris contra la denominació de “Franja de Ponent”. Com que porto uns dies repassant un article que vaig deixar escrit fa 4 anys, i ara ja toca publicar, també haig pogut veure la meua evolució personal al respecte. Al meu text combinava sense problemes la denominació “Franja” en la denominació “Franja de Ponent”. Quatre anys més tard haig decidit utilitzar únicament la denominació de “Franja”. L’opció adjectivada me continue pareixent tan legítima com sempre, perquè la Franja està al ponent dels territoris de llengua catalana. Però per una qüestió d’evitar polèmiques estèrils, trio l’opció que m’ajuda a centrar el debat en el tema que m’interessa: la situació de la llengua (català) al territori (Franja). Però tornant a l’amic, escriu:
Mentirosos, manipuladores y caraduras
Algunas formas de perder la razón (y hacer amigos):
1. Apropiarse bajo una denominación artificial de territorios que no forman parte de una agrupación política ni administrativa.
2. Denominar bajo un nombre artificial una parte de un territorio que no forma parte de ninguna unión política ni administrativa.Los amigos andorranos, baleares y valencianos, así como los franceses no se lo que dirán, pero desde luego este que escribe, aragonés, se siente humillado por este mapa, esta denominación y esta torticera forma de manipulación del personal. Ver las notas incluidas en la imagen.
Luego hablad de desafección, majos.
El mapa se ve en avui.elpunt.cat/
- Territorio aragonés asimilado según los autores de este mapa.
- Denominación polémica, inventada, cuyo formato correcto es Franja de Llevant.
Les negretes són meues.
Intentaré ser molt breu en les meues opinions:
- La denominació de Franja de Ponent és artificial. Sí, és artificial. Tan artificial com qualsevol denominació toponímica. La Franja, Catalunya, Espanya, Saragossa o Albentosa són denominacions artificial, creades per les persones per a denominar una cosa. Lo seu avantatge és que es referix a una delimitació clara i concisa: poblacions catalanoparlants a la Comunitat Autònoma d’Aragó. Evidentment, hi ha usos de la denominació que no s’hi ajusten. Per exemple, a la premsa lleidatana se referixen a la Franja a “només” l’àrea aragonesa d’influència de Lleida, a on s’exclou lo nord i el sud de la Franja i a on s’inclou poblacions fins Binéfar, de llengua castellana. Esta vacil·lació no és gens estranya en denominacions territorials: mireu les diferents delimitacions d’Aragó, a més de l’autonòmica actual, o les de Moldàvia.
- La Franja no és una agrupació política. També és cert. La Franja no és una agrupació política. De fet es podria afirmar que tampoc és un àmbit territorial de referència per a la major part de la seua població. Però qualsevol denominació té un inici. I en el seu inici ningú la reconeix. La Franja és una denominació nascuda molt recentment, els anys 70. En un moment en que la delimitació autonòmica es consolida, però també en un moment on unes elits culturals, d’origen autòcton, que consoliden una reinvindicació lingüística. I ben relacionades en les que seran les futures elits polítiques (progressistes). Estes elits no tenen un paper irrellevant. Fixeu-tos que entre elles fins i tot hi ha l’actual president d’Aragó (Marcelino Iglesias). El fet que les elits que han fet créixer el seu poder dirigint-lo cap a Aragó haiguen desvinculat la seua reivindicació lingüística, i encara més territorial, per reconèixer eixa especificitat d’arrel lingüístic, ha fet que no hi haja cap agrupació política assimilable a la Franja de Ponent. Però podem fer els paral·lelisme corresponents en lo Baix Aragó. Lo Baix Aragó no és més que una denominació (artificial) més. De fet, no té una concreció territorial ni una denominació clara. Diuen que el Matarranya és del Baix Aragó, però jo no conec matarranyencs a qui pregunten “d’on eres” i responguen “del Baix Aragó”. Fins que les elits regionalistes conservadores veuen que la delimitació administrativa en províncies no els afavorix. I consideren a principis de l’actual segle que la subdivisió comarcal reflexe millor la seua presència al territori . És a partir d’aquí que l’artificial Baix Aragó, i a més inconcret, es convertix no en una, si no en dos realitats: la Comarca del Baix Aragó i la Comarca del Baix Aragó-Casp.
- Franja de Ponent és una denominació polèmica. Sens dubte. Tan polèmica com les qüestions a que fa referència: llengua, delimitació territorial i identitats. I com que a Aragó es pot fer polèmica fins i tot sobre el nom i la natura d’una llengua, no anaven a deixar fora de la polèmica fins i tot l’existència de la Franja…
- La Franja de Ponent és un territori aragonès assimilat segons l’Avui. No haig sabut trobar la paraula “assimilat” a la imatge. Però és que a més no tinc tan clar que siga realista. Ni crec que a l’Avui – El Punt hi haigue una idea assumida per tots los seus directius sobre un suposat “assimilacionisme aragonès”, ni de fet estic segur que creguen de manera unitària en uns “Països Catalans assimilats per una Espanya (i Aragó) imperialista”. Crec que són molt més raonables, i saben sobre la complexitat de la realitat. De fet, alguns articles que tracten la realitat del català al Matarranya més bé deixen veure que se’ls passen alguns articles que fins i tot donen vergonya pel seu centralisme principatí, explicant el fet que s’hi parle català com si explicaren la visita a un poblat indígena caníbal. Evidentment, estic segur que l’efecte estiu i l’efecte becari els fa mal, i més en la seua situació de regularització empresarial.
- (I finalment,) La denominació correcta és Franja de Llevant. A mi personalment la Franja no em cau ni a llevant ni a ponent, perquè la tinc davall els peus. Però és raonable considerar que la Franja està a Ponent de la resta de territoris de llengua catalana. Com és raonable pensar, si es té els peus fora dels territoris de llengua catalana, pensar que està a Llevant. És una qüestió de preferències en adjectivar, remarcant la situació de qui bateja el territori.
Val la pena invertir en emissores electròniques en català! 5 agost 05UTC 2010
Posted by xarxes in Franja, Matarranya, sociolingüística.Tags: català, dance, electrònica, flaix, flaixfm, fm, house, Matarranya, publicitat, ràdio, valderrobres, vall-de-roures
add a comment
Al final la normalització lingüística de les diferents àrees de la Franja depèn en bona mesura d’un cúmul de casualitats, de polítiques lingüístiques més o menys conscients des de la societat civil, suport tímid d’institucions locals, i altres qüestions que difícilment es poden programar des d’un despatx de direcció de política lingüística. Evidentment, les polítiques aragoneses si alguna cosa han fet fins ara ha estat treballar per arraconar el català i l’aragonès. Veure si la Llei de llengües resol alguna cosa.
Al Matarranya hi ha pobles més acostumats a viure el català en normalitat. Vall-de-roures, a pesar que hi ha més mobilitat poblacional, més turisme (d’origen català) o més opcions de diversitat ideològica, mai ha destacat per ser capdavanter en viure el català en normalitat, ni per tindre cap grup ultural que utilitzo el català en normalitat. Ni les elits conservadores actuals, que explícitament s’expressen en castellà a ràdios en català, ni les elits progressistes que hi han governat. En el panorama nocturn mai s’ha viscut en normalitat la pròpia llengua. Però encara menys en el sector de la música electrònica. Quan los DJ’s locals punxen mai utilitzen lo català, encara que la seua audiència és majoritàriament catalanoparlant. És una grata sorpresa que davant este context s’anuncio en català un festival electrònic a Vall-de-roures.
Per les locucions és molt possible que la publicitat siga de FlaixFM. I este ús normal del català es pot sumar a la Festa Flaix que es va fer el mes de juliol. Per a cobrir les despeses del malauradament fracassat ascens de l’equip de futbol, a la festa es punxave locutant en català. Dos grans avenços que no serien possibles sense una emissora electrònica en català. Felicitats FlaixFM!
Una tesi que comença a arrencar 3 agost 03UTC 2010
Posted by xarxes in Franja, Matarranya, Pena-roja, personal, tesi.2 comments
Les persones no només som tesi, i estes darreres setmanes ho haig pogut demostrar. Amb un avenç proper a zero en la tesi, em presento a l’equador de l’estiu amb moltes ganes, però encara més faena. Així que abans de donar-me pena per l’aturada, us deixo una notícia que explica este avenç zero, organitzant la Visita dels Senyors de Calatrava a Pena-roja, i em poso a actualitzar l’agenda de tesi.
Martes, 03 de Agosto de 2010 12:02 Alejandro RiveraBajo el mando de los sucesivos monarcas, y con la “Reconquista” de la península finalizada, gradualmente fueron desapareciendo tanto el espíritu militar como el religioso. Con el tiempo, su única razón de existir era la generación de ingresos, procedentes de sus grandes dominios, y la conservación de sus reliquias.
![]()
![]()
Peñarroya de Tastavins ha acogido la segunda edición de la recreación de la ‘Visita de los Señores de Calatrava al Matarraña’, tras celebrarse por primera vez en 2007. El origen de esta iniciativa se encuentra en una obra de creada por el escritor e investigador peñarroyano Desideri Lombarte, que apoyado en documentación del siglo XVI narró la llegada de una comitiva enviada por la Orden de Calatrava al municipio para administrar justicia, confirmar los cargos públicos y recaudar los impuestos en nombre del Rey, una visita que se repetía cada tres años. De ahí que la organización de este evento haya querido respetar la tradicional periodicidad histórica.
Tantos los vecinos como las asociaciones de Peñarroya se han volcado en la recreación, y desde muy temprano, las calles podían verse perfectamente engalanadas con banderolas, tabernas callejeras, puestos y talleres artesanales. Además, para terminar de crear el ambiente idóneo, los vecinos dejaron por un día sus atuendos modernos para vestir jubones, vestidos y calzas típicas del siglo XVI.
De hecho, según explicó Nacho Sorolla, presidente de la Associació de Jovens de Peñarroya, la participación vecinal era un aspecto imprescindible para repetir el éxito que ya se cosechó en 2007, ya que la obra principal contó con la participación de 25 actores del municipio.
La jornada arrancó temprano en la calle del Vent, cuando se sirvió un almuerzo popular para tomar fuerzas para un día cargado de actos. En las calles del centro se colocaron los expositores y los talleres artesanales, donde los numerosos visitantes aprendieron cómo se fabricaba el jabón, el queso o las cestas de mimbre, y cómo se trabajaba antaño el hierro, la cerámica o la piedra. Especial éxito tuvieron algunos de los postres preparados por la Asociación de Mujeres, como los crespells o los dabocs.
Junto con las asociaciones culturales de la localidad, los comercios también han aportado su granito de arena instalando sus expositores para la venta de productos. Por ejemplo, el jamón y los embutidos de Virgen de la Fuente o los quesos l’Escresola, mientras la herboristería Matarranya enseñó la forma de mezclar los aceites de oliva para crear cosméticos.
Durante la feria de los oficios, se quiso recuperar algunos de los trabajos ya prácticamente desaparecidos. Por eso, se herró a un caballo y se exhibió el trabajo de arrastre de pinos empleando la fuerza de la caballería. Igualmente, empleando a dos ovejas, se esquiló al estilo antiguo, y se ordeñaron dos cabras para posteriormente fabricar queso.
Llegan los señores calatravos
El acto principal llegó a las ocho y media, cuando los pregoneros, vestidos de época, bajaron a la plaza para anunciar a los vecinos la próxima llegada de los señores calatravos desde la vecina encomienda de Monroyo, de la cual dependía Peñarroya durante el siglo XVI, a pesar de ser ya una villa. A continuación, los asistentes se desplazaron hasta las afueras del pueblo para recibir a los visitantes, interpretados por Rubén Lombarte y Eva Antonlín, escoltados por ocho monjes con antorchas en la mano. La comitiva avanzó hasta a la iglesia de Roser, actual Punto Gótico de Peñarroya, donde las autoridades locales (Ángel Bielsa, Palmira Gasulla y Diana Bel) presentaron a los visitantes, que anunciaron venir en nombre del Rey para recaudar los impuestos y asegurarse de la correcta administración de justicia.Siempre acompañados por los dulzaineros, la comitiva regresó a la plaza, donde los visitantes se enfrentaron a las quejas y peticiones de los vecinos, con humorísticas situaciones que arrancaron las risas del público que abarrotó la plaza. A la finalización de la representación, la obra recibió los atronadores aplausos de sus vecinos.
La representación contó con la participación de 15 actores con diálogo, que pasan a ser 25 se si cuentan a los figurantes. Pero Nacho Sorolla eleva la cifra a 50 ó 60 si además se tiene en cuenta la participación del grupo de baile de jota, la banda de música, o la agrupación de dulzaineros que tomaron parte en algún momento de la obra.
Cena y música
La noche trajo consigo una cena en el frontón en honor a los visitantes que contó con la asistencia de 435 comensales. La comilona se planteó desde la organización, además, como un punto de reunión para todos los que hicieron posible la recreación, como forma de agradecimiento, según explicó Sorolla. Pero no fue el último acto del día, ya que pasada la medianoche, el frontón acogió un concierto de rock con grupos de la zona: ‘Ixuquera’, ‘Chundarata’, ‘Los Draps’ y ‘Txirigol’.De acuerdo con la intención de la organización, los señores de Calatrava ya no regresarán hasta la villa de Monroyo hasta 2013, debido al esfuerzo que supone coordinar a todas las asociaciones peñarroyanas, por lo que se decidió respetar la periodicidad de las visitas de los señores de Calatrava.
Los Señores de Calatrava pertenecían a una orden militar fundada en el siglo XII por el abad Raimundo de Fitero, con el objetivo inicial de proteger la villa de Calatrava. Su gran poder en la zona del Bajo Aragón Histórico comenzó a cimentarse en 1179, cuando Alfonso II de Aragón cedió el castillo de Alcañiz a la Orden en premio a sus servicios contra los moros.




El mayor trabajo sistemático que existe en sociología para comprender los actuales cambios que han producido las tecnologías de la información en la sociedad sin duda es la famosa trilogía La era de la información, escrita hace 14 años por Manuel Castells y la cual, sin exageración, el Barón Giddens compara con Economía y Sociedad de Max Weber.





