El preu de la recerca sociolingüística 10 abril 10UTC 2009

Joan Melià, investigador balear de referència en sociolingüística, ha aparegut en portada de El Mundo illenc. Este honor li ha estat atorgat per dirigir una recerca sociolingüística al sistema públic de salut. En el fons, a El Mundo no li molesta la despesa. Simplement li molesta la recerca sociolingüística. Conec a Joan Melià i a tants altres professors que estan oberts a fer de la sociolingüística i de la Universitat alguna cosa més que un lloc de treball, de fitxar les hores de docència i mirar el compte corrent. Viuen amb passió aquesta especialitat. Dediquen hores i més hores a preparar classes, conferències, articles, doctorands, projectes de recerca… i tot per a una cosa amb  tan poc sentit com consolidar la recerca sociolingüística. Estic més que fart de veure a professors com ells que no  han cobrat ni una sola hora de totes les que hi han dedicat a dirigir projectes d’investigació. Per això li vull mostrar tot el meu ple suport al que ha contestat dels del Diari de Balears. Us ho enganxo!

De 6.400 euros, ni un

Joan Melià | 09/04/2009 | Vistes: 331

Havia decidit descansar una temporada de fer articles setmanals, però, mirau per on, dimarts vaig rebre un estímul de 6.400 euros per a continuar. Una publicació diària (la de sempre) treia en portada, i hi dedicava una pàgina interior, que Salut, per una auditoria sobre el català, havia pagat 6.400 euros a l’exdirector general de Política Lingüística (a dins quedava clar, amb llinatge i nom, que era jo). En principi, a qualsevol el podria sorprendre la dimensió que donaven a la notícia (si no fos que s’hi volia fer entendre que hi havia delicte), perquè, realment, no són gaire doblers per un estudi d’aquests i, d’altra banda, no sé què deu tenir d’estrany que encarreguin a un professor de la UIB un estudi sobre un tema de la seva especialitat; no som el primer ni seré el darrer. ¿No em deu invalidar de per vida per a fer feines pròpies de la meva especialitat haver estat director general ni que ho fos de l’àrea més relacionada amb aquesta especialitat? Crec que seria més noticiable i estrany, per exemple, que m’haguessin encarregat un estudi de carreteres o de recursos hidràulics.

Per això, a mi encara em va sorprendre més. A la UIB faig part, i el coordín, del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears , els membres del qual, per separat o en grups, feim activitats de recerca. D’IB-Salut ens demanaren si podíem fer un estudi sobre la situació lingüística a la Sanitat Pública de les Balears. Vàrem vehicular aquesta petició, com se sol fer sempre, a través de la Fundació Universitat-Empresa, que és d’on fan la gestió administrativa, i l’acceptació de l’encàrrec per part de la UIB la signen l’investigador responsable i la rectora. Del pressupost de la comanda (8.000 euros, en aquest cas), el 20% es destina a despeses generals de la FUEIB i la UIB, i la resta, que també es gestiona des de la FUEIB, s’usa per pagar les despeses de la recerca, que són els 6.400 que la notícia deia que jo havia cobrat. Aquestes despeses poden ser diverses: materials, desplaçaments, cost de becaris o col·laboradors que es contracten, honoraris dels investigadors, etc.

I resulta que per la meva feina d’aquest treball, a pesar del que diu la notícia i que hauria estat legítim fer-ho, no he cobrat ni un euro, la despesa s’ha fet pràcticament tota per pagar els col·laboradors que feren feina de camp. Segons la FUEIB, a dia d’avui, i des del 13 de març (el darrer dia que es va fer un pagament), el saldo pendent d’executar del projecte és de 320 euros; tot i que encara queden algunes despeses menors a liquidar. Potser qualcú no entengui per què hi ha gent que, de vegades, accepta fer feines sense cobrar. En aquest cas, entenc que la meva feina a la universitat, a part de docència, també implica activitat investigadora i per això podem fer feina amb aquestes condicions, que ens permeten tenir recursos per a recerca en el nostre àmbit.

Des d’aquestes columnes, en altres ocasions he fet referència a la facilitat i lleugeresa amb què hi ha persones i mitjans que manipulen la realitat, i, en aquesta ocasió, jo n’he estat l’objecte. Una amiga m’ha recordat que a Doubt (“La duda”, en la versió castellana) el protagonista, recorrent a una metàfora prou coneguda en ambients religiosos, diu que calumniar és com pujar al terrat, buidar les plomes d’un coixí i esperar que el vent les escampi; si llavors vols esmenar el mal, mai no arribes a arreplegar totes les plomes dispersades pel vent. Imaginau-vos què passa quan no hi ha ni aquesta voluntat; és perdre el temps demanar a qui les ha buidades que les arreplegui.

De 6.400 euros, ni un