Xarxes socials i llengües

Last.fm és una plataforma en línia per a escoltar música a partir d’un patró molt senzill: escoltes la música que t’agrade, i et recomane nous grups similars als que escoltes. I tot en un format similar al que pot oferir una ràdio musical. La fòrmula és tant senzilla com brutal. A partir dels teus gustos, lo programari avalua què et pot agradar, t’ho recomana, i si no és del teu gust, va a per més grups. I el mateix programa aprén sobre tu i ja no t’oferix tipus de música que abans li has dit que no t’agrade. Això és una fita per a la música d’una projecció impressionant. És una revolució similar als suports que es poden regravar per particulars i portar a la burxaca (casset) o a la de la música sense suport físic (mp3).

Lo mp3 dóna(va) accessibilitat total a la música que es produix al món des del teu ordinador. És un pas històric, perquè elimine qualsevol intermediari entre tu i la música, fins i tot qualsevol filtre econòmic. Tens tota la música a mà. Però només tens dos problemes: l’espai del teu disc dur i el teu impressionant desconeixement de com sone la immensa majoria de la música que es produix al món. Perquè ja li pots dir a l’Emule que baixo música, que si tens baixades les discografies dels grups que coneixes i estàs cansat de donar voltes als 500GB de música, has arribat als límits de l’era del mp3.

En Last.fm desapareix aquell filtre que és lo teu propi desconeixement, i et crees la teua pròpia emissora de ràdio: és molt recomanable baixar-se el programa. Li dius un grup o un estil de música i ell te crea la teua pròpia llista de reproducció, te va oferint coses que ja coneixies i coses noves. I a partir d’aquí vas coneixent millor quin és lo tipus de música que t’agrade. A més, no requerix la teua atenció per a res més, funcione com una emissora. Així, per exemple, jo haig descobert grups finesos que no fan ni un concert fora del seu país, grups d’èxit a discoteques angleses que aquí no se senten més que a catximans o estils de música en la seua varietat psicodèlica que a la meua xarxa social és literalment impossible que hi entron. Ara la indústria musica ja em té en un llistat de concerts per a anar a pagar l’entrada, els quals mai se m’hagueren ocorregut. És un sistema tremendament diferent d’aquell que explicàvem aquí mateix sobre com ere abans, en los cassets. Coneixes què t’agrade sense cap intermediari ni cap filtre social, comercial o polític. Economia de la llarga cua (anglès / català) en estat pur.

Last.fm és la ràdio que n-o-m-é-s pose aquella música que t’agrade, i a més, deslliure els teus gustos de la xarxa social. Almenys aquells gustos que no depenen de la farra que t’has pegat escoltant alguna cançó. Com lo Chiki Chiki ;) Que serà la canço que vulgueu, però ben acompanyada i en un bon festival d’amics sóne fins i tot diferent (per si hi ha dubtes, no tinc res a veure amb lo vídeo dels fragatins ;).

PS: La música del Last.fm és pujada pels propis autors i jo mateix n’haig posat de grups dels quals difícilment podries comprar el disc si no coneixes molt bé el mercat, i per tant, no coneixeries de cap altra forma. I per tant, difícilment aniries a veure’ls a un concert i podries pagar l’entrada.

Fotos de pa gillet i Thomas Hawk