Xarxes socials i llengües

Fa 10 anys jo només podia accedir a la música que podia comprar a la botigues que tenia a mà (i al Matarranya no n’hi ha), a la música de la teua xarxa social gravant dels seus cassets o comprant per correu. I si l’accés a la música era difícil, conéixer els teus propis gustos encara era més difícil: evidentment, la teua xarxa social condicionava totalment quina música podies escoltar. En lo meu cas, los estils eren clars i finits, i podies triar i aprendre entre només alguns (que habitualment ere -i són?- incompatibles):

• Los makineros: música màkina
• Los alternatius: rock espanyol, rock basc i rock (radical) català
• Les xiques: pop(-rock), ràdiofòrmules, cantautors i/o rock català
• Los pares: dels més grans, ningú escoltava el que escoltaven ells, i dels pares més jóvens, alguns descobríem lo rock clàssic.
• La música clàssica, aquella dels conservatoris.

I para de comptar. A ningú se li ocorria anar-per-lliure sense la seua xarxa i gastar-se 1500 pts. amb un CD d’un grup del qual no tenia una referència. La màxima prova permesa era comprar-se un recopilatori de grups i allà conéixer 10 o 20 grups més. Necessitava introduir el tema de com era la música fa 10 anys perquè estic començant a bavejar tal com és la música actualment. Però serà al proper apunt.

Foto de LordKhan. No ha estat triada aleatòriament. Fins i tot en la música punk, aquella que no tenia regles i tal i pasqual, la xarxa social hi és tremendament vertebradora, a jutjar per la foto. (Noteu que no sóc fan de la major part de les filosofies punks ;)