Xarxes socials i llengües

A l’apunt anterior parlàvem de l’estudi de la identitat des el prisma de les xarxes socials. Seria interessant aplicar este mateix tipus d’estudi a les identitats de la Franja. Fa alguns anys van començar el filó J. Espluga i l’A. Capdevila a Franja, frontera i llengua, en un mètode qualitatiu, amb entrevistes en profunditat.

Observo moltes vegades la modulació de la identitat d’alguns franjolins segons l’interlocutor en qui parlen. Això ho diu i ho defensa Espluga. Que la identitat dels franjolins es modela a gust de consumidor. Jo no sóc tant optimista en este tema. Crec que la identitat més comuna i generalitzada sol ser clarament aragonesa. I l’única modulació que fan los franjolins és per amagar-ne part d’ella segons en qui parlen. Per exemple, amb les declaracions d’ahir de Hipólito Gómez de la Roces, la major part dels franjolins hagueren amagat la seua condició catalanoparlant i d’orgull de la llengua, i hagueren subratllat l’aragonesitat. Qualsevol s’arrisca a dir el contrari:

Recuerdo con tristeza, porque defrauda a cualquiera,
la recepción que le hicieron al presidente de Endesa
cuando el pasado agosto y de propia iniciativa pidió
comparecer en el Parlament para explicar los problemas
del suministro eléctrico en la Ciudad Condal. Resulta
que salvo el Grupo Popular y el de Ciutadans, los
demás le interpelaron en lengu vernácula.
Fue una catetada impropia de Barcelona, sede básica del
mundo editorial hispánico y "archivo de la cortesía".
Eso no debería aber sucedido ni ocurrir nunca más.

Declaracions a un article de El Periódico de Aragón

Per contra, en un cercle independentista català, on és minoria i potser vol fer amics per a fer unes cerveses, el nostre objecte d’estudi pot amagar la seua identitat aragonesa i tractar altres temes.

Este joc d’identitats a la Franja ha tengut la seua evolució ideològica amb Urbilatèria, el millor assaig fet a la Franja en els darrers temps. Allà es desenvolupa l’analogia entre les identitats i els sers vius. Hi hagué un temps en que els sers vius tenien un centre amb moltes ramificacions. Igual que la identitat catalana i l’aragonesa, que també tenen un centre, del que la resta de territori depèn. Però arribà un moment en que estos sers vius convivien amb altres de més evolucionats, els urbilatèrics, que s’identifiquen per ser allargassats i tindre dos parts simètriques. Igual que la Franja, que és una identitat allargassada i amb dos parts, una és la llengua i l’altra el territori polític.

L’analogia em va encantar: ser de la Franja sempre ha estat un problema. És parlar una llengua que no toca parlar a un territori. Ser d’un territori (i fins i tot sentir-se d’este territori) parlant una llengua que el territori no reconeix. No hi ha manera d’encaixar la llengua i el territori. Evolucionem, i desenvolupem esta identitat urbilatèrica, fem construcció nacional a partir de La Franja. Fem-nos forts a partir de l’aparent contradicció. Desfem-nos de l’habitual pregunta de “però tu què et sents, català o aragonès?” i la seua versió en castellà “¿pero tu que te sientes, aragonés o catalán?”: sóc de la Franja i parlo català. Ser aragonès o ser català no significa res per a mi, perquè siga una cosa o l’altra, seguiré lluitant per la meua terra i parlant la mateixa llengua.

Si a algú li interessa convèncer-me que és millor ser aragonès que català, o és millor ser català que aragonès, que poso tota la carn a la paella per a convèncer-me.