El sistema d’avaluació dels avenços cientÃfics 20 Agost 20e 2007
Posted by xarxes in tesi.Tags: conference, congrés, tesi
trackback
No fa més de dos mesos que em preguntava sobre els congressos cientÃfics. És un sistema que em pareix curiós i que necessita d’una important despesa. Trobades d’especialistes (i en alguns casos diria que no tant especialistes) en una matèria, que es reunixen per sales per a escoltar altres persones del ram, i en acabar fan comentaris sobre el que s’ha exposat. En alguns casos comentaris de molt alt nivell, aportant idees al treball. En altres casos crÃtiques lapidà ries que tomben lo treball d’un doctorand. També hi sol haver debats amagats en la major part de casos, perquè dos persones estan portant una conversa que el qui arriba com a nou viatjer en una matèria no entén. No entenen com poden tindre un cristo tant important en uns comentaris tan poc importants. En realitat coneixen la posició de l’altre, l’escola a la que pertany i suposen què és el que els respondrà . Bé, vaig donant forma a les meues idees sobre els congressos i evidentment los veig la utilitat. Però possiblement quan veig les meues factures d’avió, estada i tarifa del congrés seguixco pensant: Ã’stia quina pasta! Serà cosa del mileurisme. [La Wikipedia en català no tenie l'article de "mileurista" i l'haig creat a partir de la traducció de la castellana]
En tot cas, avui m’ha agradat l’article Replanteando la difusión de la ciencia llegit al repà s matinal de blocs i fonts d’informació. És d’Enrique Dans, un blocaire que seguixco amb assiduïtat i que m’agrade molt com escriu, com treballe, la temà tica que tracte (encara que a vegades és excessivament tècnic en temes de programació), i habitualment, m’agrade com opine. I a més, està entre els més visitats de l’estat. L’article parle de la lentitud de la ciènciaen el procés d’avaluació dels treballs (i jo també parlaria dels costos) . Habitualment es treballa, els avenços es porten a avaluar a un congrés i finalment s’intenta publicar a una revista de suficient prestigi cientÃfic per a fer-ho constar al currÃculum. La burocrà cia de tot el procediment fa perdre moltes hores de recerca. I el procediment és lent fins el punt que moltes vegades les “novetats” ja són velles quan s’han publicat o acaben per difondre’s per altres mitjans diferents de les revistes especialitzades.
A l’article es parla de SciVee, una projecte de la National Science Foundation, la Public Library of Science i el San Diego Supercomputing Center per a facilitar el procediment d’avaluació cientÃfica prenent com a base la web 2.0. La idea és molt interessant: penjes lo teu article, l’acompanyes d’una gravació resumint-lo o exposant-lo com si fore a un congrés, i la comunitat cientÃfica hi diu la seua. Si el procediment pren força i reconeixement com a alternativa a les revistes cientÃfiques, la cosa pot ser molt interessant.
La idea la vaig començar a treballar fa un temps parlant en un expert en xarxes socials de Sevilla. Li vaig dir que l’havia llegit pels articles que tenie penjats a la revista Redes i a altres llocs d’Internet. I es va mig sorprendre, dient “después dicen que lo que vale son los artÃculos de revista cientÃfica y las bibliotecas, y la gente te conoce por lo que tú mismo pones en Internet”. Abans de tindre una idea tant clara, havia llegit propostes més radicals, com congressos en lÃnia i gent que diu que mai més tornaria a un Congrés, perquè la majoria de les vegades són aborridÃssims i no hi ha novetats. En realitat, molta gent no aniria a un congrés si no presentara res ell mateix. D’aquà que habitualment els congressos estiguen plens de doctorands i,sobretot, postdoctorands buscant més anotacions per al currÃculum.
També penso que, evidentment, serà difÃcil trobar alternatives als actes paral·lels de congressos, com la festa de benvinguda, los dinars i els cafès, que són la font de les xarxes socials, de les confiances i dels futurs grups de treball… Molt me temo que això no tindrà cap altre à mbit a on desenvolupar-se si no és en un congrés fÃsic.
Interessant, tot i aixi no crec que sigui quelcom que a curt plaç triomfi. Com a exemple semblant tenim la lenta implantacio que estan tenint els open acces journals. Al investigador se li planteja el dilema d’anar a un journal tradicional on s’han de cedir tots els drets sobre el que publiques, o en un open acces has de pagar xifres de diners molt elevades (a no ser que la institucio on treballis faci aportacions a aquestes revistes, cosa poc habitual a aquest pais).
Despres hem de tenir en compte la força que exerceixen les editorials tradicionals, que no deixaran anar el pastis tan facilment. Es com el software open source i el software privatiu (pensem en el poder de Microsoft).
Despres tenim el tema de l’impact factor. Moltes revistes open acces ni en tenen (almenys al meu ambit), ja no diem aixo del SciVee. I ja sabem que sense impact factor no hi ha bon curriculum, i sense bon curriculum ni impact factor… no hi han diners per investigar mes.
Finalment, pel que he pogut veure el SciVi nomes es un recurs mes per donar a coneixer la recerca que faci cada un, i per poder introduir un video s’ha d’haver publicat al journal de PLOS.
Temps al temps i a veure per on surt aixo.
Un apunt més sobre els congressos… són cars i els mileuristes que ens els autofinancem som els més interessats en que tinguin “contingut”. Al final, però, entre comunicacions per fer curriculum i ponències avorrides els congressos perden molt interès. Jo he anat a tots els congressos sense presentar res, fins ara, però ja he deixat de veure-li utilitat… clar que eren congressos espanyols.
Això de les webs 2.0 per als congressos cientÃfics sona interessant però no crec que una comunitat tan conservadora accepti el canvi aixà com aixÃ. A més, està això de l’impact factor… ostres ho trobo tot molt interessant. En una altra vida (o en un altre projecte), vull dedicar-me a estudiar xarxes socials.
Per cert, aquest bloc cada dia és més interessant…
Un apunt més sobre els congressos… són cars i els mileuristes que ens els autofinancem som els més interessats en que tinguin “contingut”. Al final, però, entre comunicacions per fer curriculum i ponències avorrides els congressos perden molt interès. Jo he anat a tots els congressos sense presentar res, fins ara, però ja he deixat de veure-li utilitat… clar que eren congressos espanyols.
Això de les webs 2.0 per als congressos cientÃfics sona interessant però no crec que una comunitat tan conservadora accepti el canvi aixà com aixÃ. A més, està això de l’impact factor… ostres ho trobo tot molt interessant. En una altra vida (o en un altre projecte), vull dedicar-me a estudiar xarxes socials.
Per cert, aquest bloc cada dia és més interessant…
Los congresos son excusas para que las instituticiones públicas (universidades, consejerÃas, diputaciones o ministerios) justifiquen parte de su presupuesto que sino pasa a la caja B.
¿Cómo es posible sino que para los congresos ave parriba y ave pabajo o puente aéreo o lo que haga falta? noproblem amigo noproblem, pide factura hasta del helado del kiosko.
Al compañero Marc, arriba escribiendo, la filosofÃa de los congresos está por encima de que sean españoles, catalanes, hispanocatalanes, catalibéricos o turcokazajos. Para los participantes es una excusa como cualquier otra para salir tres dÃas de tu ciudad, comerte unas buenas chapas y por la noche intentar terminar durmiendo acompañado independientemente si son de filosofÃa, aeronáutica o quÃmica inorgánica
[...] SciVee: està molt més encarat a penajr-hi presentacions en vÃdeo que a posar-hi articles. En vaig parlar. [...]